La Guerra Civil Musulmana (656-750)

Primera Fitna (656-661)

Tot comença amb l'assassinat d'Uthman, el tercer califa, l'any 656. Això va dividir la comunitat musulmana en dos bàndols: els que pensaven que calia investigar l'assassinat i els que no. El nou califa, Alí, partidari de l'assassinat, no el va investigar.

Alí ibn Abi-Tàlib, proclamat califa el 656, va traslladar immediatament la capital de Medina a Kufa, on el seu poder era més gran. Àïxa, esposa de Mahoma, i altres companys del profeta es van rebel·lar contra Alí, acusant-lo de no investigar l'assassinat d'Uthman per ser-ne còmplice. Es van enfrontar a Alí a la batalla del Camell, on Alí va sortir victoriós gràcies a la seva brillant habilitat militar.

El 657, el governador (valí) de Damasc, Muàwiya, membre del clan omeia, va desafiar el califa per no investigar l'assassinat d'Uthman. Muàwiya aspirava al tron califal, considerava que Alí no beneficiava els omeies i no el va acceptar mai. Alí ibn Abi-Tàlib va anar amb el seu exèrcit a Damasc, on va ser rebut per l'exèrcit de Muàwiya. El juliol del 657 es va produir la batalla de Siffin. Després de tres dies, les baixes de Muàwiya eren de 70.000 soldats.

Muàwiya va demanar a Alí que un àrbitre decidís si Alí hauria d'haver investigat l'assassinat d'Uthman o no, i, per consegüent, qui dels dos tenia raó. Tot i la superioritat militar d'Alí, el califa va haver d'acceptar, ja que el jutge representava la paraula de Déu i, en cas contrari, cometria un acte de desobediència. Amr ibn al-As va presidir l'arbitratge, que va resoldre que l'assassinat hauria d'haver estat investigat i que, per tant, Alí ibn Abi-Tàlib havia de dimitir per aquest error. Una part de l'exèrcit d'Alí era partidària de seguir lluitant, al·legant que Déu els donaria la victòria a la batalla. El califa no els va tenir en compte i aquests es van retirar, sent anomenats els "kharigites" o "kharijites", els que marxen. Muàwiya es va proclamar califa, però el seu govern real no va ser efectiu fins a l'assassinat d'Alí ibn Abi-Tàlib el 661. Amb l'ascens de Muàwiya al poder, s'instaurà la dinastia omeia (umayyad) al tron califal fins a l'any 750. Els partidaris d'Alí ibn Abi-Tàlib, anomenats xiites, van buscar un successor. Van proposar-ho al fill gran d'Alí, Hassan, que ho va rebutjar. El seu germà Hussein sí que va acceptar i va liderar la creixent oposició omeia que donaria peu a la Segona Fitna el 680.

Segona Fitna (680-692)

680: Mort de Muàwiya I. Hussein considera que el procés de triar un nou califa serà lent i es proposa atacar-lo. Muàwiya I va aprovar una llei que feia el títol de califa hereditari. El successor es decideix molt ràpid: Yazid I, fill i successor de Muàwiya I. Batalla de Karbala (680) entre Yazid I i Hussein. Divisió de l'islam en tres branques:

• Xiites (seguidors d'Alí, pensen que els califes haurien de ser descendents o familiars): 5-8%
• Sunnites (pensen que el califa ha de ser algú de la tribu): 90%
• Kharigites (radicals seguidors d'Alí): 2-5%

683: Yazid I contra Abd-Al·lah ibn az-Zubayr, net d'Abu-Bakr. Medina i la Meca. Zubayr és vist com un símbol de l'islam tradicional, dels valors musulmans. Yazid I, omeia (Damasc), no és ben vist per la tradició islàmica. Yazid assetja Zubayr a la Meca i té la guerra assegurada, però mor de pesta.

Tercera Fitna (744-750)

La Tercera Fitna va ser l'última guerra civil dels musulmans i la que va provocar el declivi i la caiguda final de la dinastia omeia. Els seus orígens es troben en el govern d'Al-Walid II.

Alí ibn Abd-Al·lah ibn al-Abbàs: Era net d'un oncle de Mahoma. Era seguidor d'Alí ibn Abi-Tàlib (era xiita). Es va revoltar contra Al-Walid II, però la revolta va fracassar perquè es va dur a terme a Damasc, on els omeies eren més forts. Al-Walid II els va desterrar al districte de Sarad (Palestina).

Muhàmmad ibn Alí ibn Abd-Al·lah ibn al-Abbàs: Era fill d'Alí ibn Abd-Al·lah ibn al-Abbàs. Tenia l'objectiu de fer caure els omeies i aconseguir el tron, ja que al·legava que li pertanyia per tenir sang reial al ser descendent de Mahoma. Es va traslladar a la frontera amb Pèrsia, on va començar a reclutar un exèrcit amb perses i xiites per atacar els omeies.

739-743: El poder dels omeies va patir els efectes de la revolta berber, cosa que va agreujar el seu declivi. Els berbers es van revoltar en no voler acceptar els abusos dels corruptes funcionaris omeies. La rebel·lió tenia dos objectius: debilitar el poder omeia anul·lant el govern de Còrdova, a l'Àndalus (les fronteres i el punt més dèbil del califat omeia), i aconseguir la ciutat d'Ifríqiya, des de la qual controlaven el Mediterrani. No van acomplir els objectius, però van debilitar els omeies en general i els van expulsar de la zona del Magrib.

Ibrahim al-Imam: Fill de Muhàmmad ibn Alí ibn Abd-Al·lah ibn al-Abbàs. Es va traslladar a la frontera persa amb el seu pare. Es va revoltar contra el califa Marwan II el 747 a la ciutat de Kufa i a la frontera. Després de dos anys de guerra va ser derrotat i empresonat. Va morir el 749 a la presó, de pesta o assassinat.

Abu-l-Abbàs as-Saffah: Germà d'Ibrahim al-Imam. El va succeir com a líder de la revolta el 745. Va liderar els exèrcits abbàssides a la batalla del Gran Zab (750), que va guanyar. La victòria va comportar la fi del domini omeia i, en proclamar-se califa (750), l'inici de la dinastia abbàssida (750-1258) al tron califal.