Guerra Civil i II República Espanyola: Causes i Fets

Causes i bàndols de la Guerra Civil Espanyola

La Guerra Civil Espanyola va començar per causes relacionades amb les grans desigualtats socials i la radicalització política oposada a la República. L'Església i l'Exèrcit, que veien amenaçada la seva posició social, es van oposar fermament a la República, mentre que els insurrectes (o bàndol nacional) es van unir per defensar valors tradicionals catòlics i una Espanya unificada. Dins dels insurrectes, hi havia diferents grups com militars conservadors, monàrquics, carlins i falangistes, tots a favor d’un cop militar.

Els republicans (o bàndol lleial), un grup molt divers, incloïen des de republicans liberals i burgesos fins a socialistes, comunistes, anarquistes i la pagesia sense terra. La seva unitat es basava en la defensa de la legalitat republicana i les seves reformes. Tanmateix, les diferències ideològiques entre ells eren importants: uns volien una República democràtica i liberal, mentre que altres aspiraven a una revolució social. Aquestes diferències van ser una font constant de conflicte intern. A més, la situació política de la República es va anar deteriorant, amb una conspiració militar creixent i una radicalització dels sectors d’esquerres i de dretes.

L'esclat de la Guerra: el cop d'Estat de 1936

El 17 de juliol de 1936, va esclatar la revolta militar al Protectorat del Marroc, dirigida inicialment per diversos generals, entre els quals aviat destacaria Francisco Franco. L'endemà, el cop es va estendre a diverses guarnicions de la Península. La resposta del govern republicà va ser inicialment vacil·lant, i els insurrectes van intentar aprofitar l’efecte sorpresa. A Catalunya, la resistència al cop va ser decisiva, especialment gràcies a la mobilització de les organitzacions obreres (sobretot la CNT-FAI) i la lleialtat de part de les forces d'ordre públic (Guàrdia d'Assalt i Guàrdia Civil). Lluís Companys, president de la Generalitat, va haver de gestionar una situació complexa, intentant mantenir l'ordre republicà enmig de l'esclat revolucionari i la violència.

El cop a Catalunya va fracassar, en gran part, per la determinació de les forces lleials a la República i la resistència de les milícies obreres, especialment anarquistes, que estaven armades i preparades. Els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia d'Assalt, juntament amb les milícies, van aconseguir derrotar els militars insurrectes a les principals ciutats, incloent-hi Barcelona, entre el 18 i el 20 de juliol. Tot i la victòria inicial, la situació es va complicar ràpidament amb l'inici d'una revolució social, especialment a Catalunya i Aragó, i un clima de violència incontrolada ("terror roig") amb persecució religiosa i política als carrers. Aquesta situació va portar a una divisió interna dins el bàndol republicà, ja que la CNT (Confederació Nacional del Treball) i la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) van impulsar col·lectivitzacions i van intentar controlar la situació al marge del govern, creant un clima de tensió amb altres forces republicanes i la Generalitat.

Desenvolupament i final de la Guerra Civil

A mesura que avançava la guerra, es van produir batalles clau. Una de les més importants i sagnants va ser la Batalla de l'Ebre (juliol-novembre de 1938), on l'exèrcit republicà va llançar una gran ofensiva per intentar aturar l’avenç dels insurrectes cap a València i reconnectar Catalunya amb la resta de la zona republicana. Inicialment, l'ofensiva va tenir èxit, però finalment els insurrectes, amb superioritat material, van aconseguir la victòria després de mesos de combats duríssims i una enorme quantitat de baixes per ambdós bàndols. La derrota a l'Ebre va deixar Catalunya aïllada i va obrir les portes a l'ocupació franquista.

La població i l'exèrcit republicans, ja molt desgastats per gairebé tres anys de guerra, bloqueig i penúries, no van poder resistir l'ofensiva final sobre Catalunya. A partir del gener de 1939, Barcelona va caure en mans de les forces franquistes (26 de gener), provocant un èxode massiu de refugiats cap a França (la Retirada). L’1 d’abril de 1939, amb la caiguda dels últims reductes republicans, Franco va declarar el final de la guerra i la victòria del bàndol nacional. La República havia estat derrotada.

El govern de Juan Negrín (1937-1939), figura clau en la resistència republicana durant la segona meitat de la guerra, va intentar mantenir l'esforç bèl·lic i aconseguir el suport de les democràcies occidentals (França i Gran Bretanya), sense èxit, a causa de la política de No-Intervenció. Negrín va intentar centralitzar el poder, apartant progressivament els sindicats (CNT i UGT) i donant més influència al Partit Comunista (PCE), ja que l'URSS era l'únic país que proporcionava ajuda militar significativa a la República. Tot i els seus esforços per resistir amb l'esperança d'un canvi en el context internacional (l'imminent esclat de la Segona Guerra Mundial), les seves esperances van fracassar. Negrín també va proposar una pau negociada basada en "Tretze Punts", però Franco va exigir sempre la rendició incondicional. Mentrestant, la repressió ("terror blanc") es va anar instaurant als territoris conquerits pels nacionals, amb una forta persecució contra els republicans i qualsevol sospitós d'oposició al nou règim.

Instauració del Règim Franquista

Amb la victòria militar, Franco va instaurar un règim dictatorial personalista, autoritari i antidemocràtic, basat en el poder de l’Exèrcit, l'Església Catòlica i el partit únic. L’Estat franquista es va caracteritzar per la repressió sistemàtica i brutal contra els vençuts (republicans, esquerrans, nacionalistes perifèrics), l'abolició de les llibertats polítiques, sindicals i d'expressió, l'adoctrinament ideològic nacionalcatòlic i la imposició d’una dictadura que duraria gairebé quaranta anys. Franco va consolidar el seu poder absolut mitjançant la creació d'un partit únic, la Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET y de las JONS), i va eliminar qualsevol forma de dissidència política, creant un sistema totalitari on l’Exèrcit era un pilar fonamental. Amb el control total de la política i la societat, Franco va iniciar la construcció del primer franquisme (l'etapa d'autarquia i aïllament internacional), basat en la repressió, el nacionalisme espanyol unitarista i el catolicisme integrista.

La II República Espanyola (1931-1939)

La II República Espanyola va ser un període fonamental en la història contemporània d'Espanya. Va començar amb l'objectiu de modernitzar el país, democratitzar les seves estructures polítiques i socials i resoldre problemes històrics pendents. La República es va proclamar el 14 d'abril de 1931, després d'unes eleccions municipals que van mostrar un fort rebuig a la monarquia, provocant l'exili del rei Alfons XIII i la victòria de les forces republicanes i progressistes. Aquest període es va caracteritzar per un ambiciós programa de reformes en diversos àmbits (polític, social, econòmic, cultural, territorial), amb la finalitat de transformar Espanya en una democràcia moderna i laica. No obstant això, també va estar marcat per profundes tensions polítiques, socials i ideològiques que van dificultar la consolidació del règim i finalment van desembocar en la Guerra Civil.

El Bienni Progressista (1931-1933)

Un dels primers períodes de la República va ser el Bienni Progressista o Reformista (1931-1933), marcat per un fort impuls transformador, principalment liderat per governs de coalició republicano-socialista presidits per Manuel Azaña (inicialment com a cap de govern, després com a President de la República des de finals de 1931 seria Niceto Alcalá-Zamora). El 28 de juny de 1931 es van celebrar eleccions a Corts Constituents, que van ser guanyades per una àmplia majoria de les forces de centreesquerra (republicans i socialistes). Aquesta victòria va permetre redactar i aprovar una nova Constitució democràtica i progressista (9 de desembre de 1931), que establia un sistema parlamentari amb amplis drets i llibertats fonamentals, com la igualtat entre homes i dones, la llibertat d'expressió, el sufragi universal (masculí i femení) i una organització laica de l'Estat.

La Constitució de 1931

La Constitució de 1931 va tenir un marcat caràcter democràtic i progressista. Va establir la sobirania popular, el sufragi universal (incloent-hi el femení, aprovat després d'un intens debat parlamentari), una àmplia declaració de drets individuals i socials, i va declarar l’Estat com a integral, compatible amb l'autonomia dels municipis i les regions, i laic, separant clarament l’Església de l’Estat. El sistema de poder es va organitzar de la següent manera:

• Poder executiu: Compartit entre el President de la República (Cap d'Estat, amb poders limitats) i el Govern (Consell de Ministres), encapçalat pel President del Govern, que responia davant les Corts.
• Poder legislatiu: Residia en unes Corts unicamerals (Congrés dels Diputats), elegides per sufragi universal directe.
• Poder judicial: Es va configurar com a independent, amb la creació del Tribunal de Garanties Constitucionals.

La incorporació del dret de vot per a les dones va ser un dels avenços més significatius en matèria d'igualtat de gènere, tot i que va generar controvèrsia fins i tot dins dels partits d'esquerra.

Reformes del Bienni Progressista

Reforma agrària (1932)

Per combatre el greu problema del latifundisme, l'atur al camp i millorar les condicions de vida de la pagesia pobra, es va aprovar la Llei de Bases de la Reforma Agrària (setembre de 1932). Preveia l'expropiació (amb indemnització, excepte per a les terres de la noblesa que hagués participat en la "Sanjurjada") de grans finques insuficientment explotades per assentar-hi camperols sense terra. Es va crear l'Institut de Reforma Agrària (IRA) per gestionar el procés. Tot i les esperances dipositades, la reforma va tenir una aplicació molt lenta i limitada a causa de les dificultats tècniques, la complexitat burocràtica, la resistència dels propietaris i la manca de recursos econòmics, generant frustració entre els camperols.

Reforma militar (1931)

Impulsada per Manuel Azaña com a ministre de Guerra, buscava modernitzar l'Exèrcit, reduir la seva excessiva macrocefàlia (excés d'oficials), assegurar la seva lleialtat al règim republicà i limitar la seva influència política. Es va oferir el retir voluntari amb sou íntegre a través de la Llei de Retir de l'Oficialitat (coneguda com a "Llei Azaña"), es va tancar l'Acadèmia General Militar de Saragossa (dirigida per Franco) i es van reorganitzar les unitats militars. Aquestes mesures van generar malestar en amplis sectors de l'oficialitat.

Reforma religiosa

Va implicar la separació efectiva de l’Església i l’Estat i l'establiment d'un Estat laic, d'acord amb la Constitució. Es va suprimir el pressupost de culte i clergat, es va introduir el matrimoni civil i el divorci, es va secularitzar els cementiris i es va limitar l'activitat dels ordes religiosos (prohibint-los dedicar-se a l'ensenyament amb la Llei de Congregacions de 1933). La Companyia de Jesús va ser dissolta a Espanya per la seva obediència directa al Papa. Aquesta política laïcista va provocar una forta confrontació amb la jerarquia eclesiàstica i els sectors catòlics, que es van mobilitzar en defensa dels seus interessos.

Reforma laboral

El ministre de Treball, el socialista Francisco Largo Caballero, va impulsar una sèrie de lleis per millorar les condicions laborals dels treballadors industrials i agraris i enfortir els sindicats. Es va aprovar la Llei de Contractes de Treball, la Llei de Jurats Mixts (per a la negociació i arbitratge de conflictes laborals), la jornada de 8 hores es va estendre al camp, i es va establir l'assegurança d'accidents laborals. Aquestes mesures van millorar la situació dels treballadors però van generar l'oposició de la patronal.

Reforma educativa i cultural

Es va fer un gran esforç per promoure una educació pública, laica, gratuïta i obligatòria, considerant-la clau per a la modernització i la formació d'una ciutadania democràtica. Es van crear milers d'escoles primàries i places per a mestres, i es va millorar la seva formació i salari. Les Missions Pedagògiques, un projecte emblemàtic, van portar cultura (biblioteques ambulants, cinema, teatre del poble, conferències, música) a les zones rurals més aïllades, mitjançant equips de voluntaris (intel·lectuals, artistes, estudiants). Es volia reduir l'analfabetisme i promoure una cultura cívica i crítica.

Reforma territorial

La Constitució va reconèixer per primer cop la possibilitat d'autonomia política per a les regions amb característiques històriques, culturals i econòmiques comunes, definint Espanya com un "Estat integral compatible amb l'autonomia dels Municipis i les Regions". Aquesta via es va materialitzar amb l'aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (conegut com a Estatut de Núria) el setembre de 1932, que restaurava la Generalitat. També es van iniciar els processos per als estatuts del País Basc (Estatut d'Estella, que no va prosperar inicialment però es va aprovar un altre el 1936, ja en guerra) i de Galícia (aprovat en plebiscit el juny de 1936, però la Guerra Civil va impedir la seva aplicació).

El Front Popular i la tensió prebèl·lica (1936)

El Front Popular va ser una gran coalició electoral d'esquerres formada a finals de 1935 per afrontar les eleccions generals de febrer de 1936. Agrupava els partits republicans d'esquerra (com Izquierda Republicana d'Azaña i Unión Republicana de Martínez Barrio), el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), la Unió General de Treballadors (UGT), el Partit Comunista d'Espanya (PCE), el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i altres grups nacionalistes d'esquerra. El Front Popular va guanyar les eleccions per un estret marge i va formar govern, inicialment presidit per Azaña. El nou govern va reprendre l'agenda reformista del primer bienni, que havia estat en gran part paralitzada durant el Bienni Conservador o "Negre" (1933-1935), període de governs de centredreta liderats pel Partit Radical amb suport de la CEDA. Es va restablir plenament l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, es va accelerar l'aplicació de la Reforma Agrària, es va decretar una amnistia per als presos polítics arran de la Revolució d'Octubre de 1934 (especialment a Astúries) i es van allunyar de Madrid els generals considerats més hostils a la República (com Franco, enviat a Canàries; Mola, a Pamplona; o Goded, a Balears).

Tanmateix, el govern del Front Popular (presidit per Casares Quiroga després que Azaña fos elegit President de la República el maig de 1936) es va veure desbordat per un clima de creixent tensió social, polarització política i violència. Es van multiplicar les vagues i mobilitzacions obreres, les ocupacions de terres per part de camperols impacients, els enfrontaments violents al carrer, els atemptats polítics i els actes de violència anticlerical. La dreta (especialment la CEDA de Gil Robles, però també monàrquics i grups feixistes com Falange Española) i amplis sectors de l'Exèrcit conspiraven obertament contra el règim republicà, mentre que sectors de l'esquerra revolucionària (anarquistes, socialistes caballeristes) parlaven d'aprofundir la revolució. Aquesta espiral de confrontació va culminar amb l'assassinat del líder monàrquic José Calvo Sotelo el 13 de juliol de 1936, que va servir de pretext final per al cop d'Estat militar que s'iniciaria pocs dies després.

Avenços socials: el paper de les dones a la República

Durant la II República, es van aconseguir avenços legislatius molt importants per als drets de les dones, situant Espanya a l'avantguarda europea en alguns aspectes. Les dones van obtenir el dret de vot amb la Constitució de 1931, exercint-lo per primera vegada a les eleccions generals de 1933. Es va establir la igualtat jurídica entre sexes, es va aprovar la Llei de Divorci (1932) per mutu acord, i es van implementar reformes per millorar l'accés de les dones a l'educació (coeducació) i al treball remunerat, tot i que persistien fortes desigualtats socials i culturals. Durant la Guerra Civil, a la zona republicana, es van produir altres avenços, com la despenalització de l'avortament en certs supòsits a Catalunya (decret de la Generalitat de 1937). No obstant això, la igualtat real estava lluny d'aconseguir-se i les dones continuaven patint discriminació. Les organitzacions femenines van tenir un paper destacat durant aquest període, reflectint la profunda divisió ideològica de la societat: des de grups feministes i progressistes com Mujeres Libres (vinculada a la CNT) o l'Agrupación de Mujeres Antifascistas (propera al PCE), fins a organitzacions conservadores i catòliques, o la Sección Femenina de la Falange, que promovia un rol tradicional i subordinat per a la dona.