Guerra Civil Espanyola i Franquisme: Causes i Conseqüències

El preàmbul de la guerra

Els militars revoltats el juliol de 1936 van justificar la insurrecció amb una raó bàsica: salvar Espanya d'una imminent dictadura comunista. Segons ells, l'acció militar era un moviment nacional inevitable, ja que el poble espanyol corria el risc d'anihilament.

Durant la primavera de l'any 1936 es va produir a Espanya un deteriorament important de l'ordre públic, davant del qual el govern republicà no va actuar amb prou fermesa i habilitat. Aquesta situació va contribuir a radicalitzar la divisió social i ideològica del país.

El 18 de febrer de 1936 el president de la República, Niceto Alcalá Zamora, va encarregar la formació de govern a Manuel Azaña, el qual començà a aplicar immediatament el programa del Front Popular. El 7 d'abril, Alcalá Zamora va ser destituït de la presidència de la república i van anomenar en el seu lloc a Manuel Azaña. La presidència del govern la va assumir el polític republicà i nacionalista Santiago Casares Quiroga, però ni Azaña ni Casares Quiroga no van poder evitar el deteriorament progressiu de l'ordre públic, del qual només es van salvar Catalunya i el País Basc.

El desordre públic es va manifestar bàsicament de tres maneres:

1. La violència al camp, amb vagues i ocupació de terres, especialment a Extremadura i Andalusia.
2. Els atacs a edificis eclesiàstics i la crema de convents, sovint a càrrec de grups espontanis que actuaven a partir de rumors absurds.
3. Els atemptats polítics protagonitzats pels grups situats als extrems de l'arc ideològic, és a dir, els falangistes i els monàrquics, d'una banda, i els sindicalistes, els comunistes i els anarquistes de l'altra.

El més significatiu d'aquests atemptats va ser el que costà la vida el 1936 a José Calvo Sotelo. Aquest atemptat produí un greu impacte emocional entre la dreta política contra la República, i especialment entre els militars que preparaven la insurrecció contra la República, va ser preparat per membres de la Guàrdia d'Assalt com a represàlia per l'assassinat d'un tinent d'aquest cos armat, José del Castillo.

A la dreta de l'arc ideològic es va constatar un augment de les activitats violentes de la Falange i de les JONS, tot i que el seu creixement pel que fa a la militància va ser escàs, aquesta violència va comportar l'empresonament de José Antonio Primo de Rivera. La Falange propugnava sense embuts una alternativa autoritària al règim parlamentari, d'acord amb la ideologia feixista.

A l'esquerra de l'arc ideològic també s'observa, en els mesos anteriors a l'esclat de la guerra, una radicalització, especialment en determinats sectors del PSOE i en la CNT. En el PSOE, s'havia produït una divisió interna entre els partits més radicals de la revolució social.

A Catalunya la radicalització política va dur a la fusió de diversos partits de l'esquerra, amb l'esperança de trobar un partit únic que aglutinés i organitzés el proletariat. El setembre de 1935 ja s'havia format el POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista), dirigit per Joaquim Maurín i Andreu Nin, com a resultat de la fusió del Bloc Obrer i Camperol (BOC) amb Esquerra Comunista d'ideologia trotskista. El 23 de juliol de 1936 es va fer pública la creació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), també com a resultat de la fusió de diversos partits de l'esquerra.

Al congrés de Saragossa el maig de 1936, la CNT va refermar la seva posició radical i antirepublicana amb un programa d'acció radical en què propugnava la supressió del culte religiós públic, la confiscació de tots els béns i l'organització col·lectiva de la propietat i de la societat a través de comunes lliures.

Durant la crisi de la dècada de 1930 la radicalització de la societat europea va ser força general i similar a l'espanyola, sense que això signifiqués l'esclat de cap guerra civil. A Espanya, la diferència va venir bàsicament de l'actitud i la voluntat d'un sector de l'exèrcit, que estava dividit des del començament del període republicà. Les associacions clandestines Unión Militar Española (UME) i Unión Militar Republicana Antifascista (UMRA) van ser un reflex d'aquesta divisió.

Entre les diverses conspiracions que es van gestar contra la República, destaca la de la nit de les eleccions del Front Popular, Franco en assabentar-se del triomf proposà la declaració de l'estat de guerra, cosa que no es va produir.

El govern de la República era conscient d'aquest perill, i per això situà militars de provada fidelitat republicana com a caps de les divisions orgàniques. Els generals que es consideraven més sospitosos van ser enviats a la perifèria: Franco, a les Canàries; Manuel Goded a Mallorca.

Els primers dies del mes de març de 1936, es començaren a tramar diverses conspiracions alhora, de manera paral·lela i confusa. A partir del mes d'abril, però seria el general Mola qui prepararia una xarxa colpista més consistent, que obtindria la confiança de tots els moviments antirepublicans.

La insurrecció militar i la seva resposta

La revolta militar es va iniciar a Melilla el 17 de juliol de 1936. Franco volava de les Canàries al Marroc i es posava al capdavant de l'exèrcit d'Àfrica. Van ser afusellats una sèrie de personatges com Romerales, Mola i Domènec Batet. Els insurrectes volien imposar una nova legalitat mitjançant la violència.

El 18 de juliol, es va alçar a Sevilla el general Gonzalo Queipo de Llano i, durant la nit del 18 al 19, el general Mola i altres caps militars van declarar l'estat de guerra a la resta d'Espanya.

El 20 de juliol el país va quedar dividit. Els rebels havien triomfat a l'Espanya rural (Castella, Aragó, Galícia, Navarra, Àlaba, nord d'Extremadura i part de l'Andalusia occidental, a més de Mallorca i Eivissa, les Canàries i el protectorat del Marroc.) La resta del país es mantingué fidel a la República, que conservava les ciutats més importants i les zones industrials.

A Catalunya, la insurrecció es va localitzar bàsicament a Barcelona, on tots els efectius militars, excepte els d'aviació i els d'intendència, es van alçar la matinada del 19 juliol. Els insurrectes van ser aturats en diversos llocs de Barcelona. El general Manuel Goded, va veure que no hi havia res a fer i es va rendir. Durant la nit del 19 al 20 de juliol, els revoltats de la caserna de la Maestrança de Sant Andreu van fugir, i els anarquistes que els assetjaven es van apoderar de les armes. Durant el dia 20 de juliol, gairebé totes les esglésies i els convents de Barcelona van cremar.

Les fases militars de la guerra

Fase 1 (juliol-desembre de 1936)

La guerra comença el 18 d'abril de 1936. Les tropes sublevades (exèrcit) avancen contínuament i els republicans baixen contínuament. L'1 d'octubre de 1936 Franco agafa el comandament de l'exèrcit. El primer intent que duen a terme els insurrectes és enderrocar un grup de militars que dirigien la capital (Madrid). Franco entra a Còrdova i a Granada i des de Sevilla es va dirigir a Madrid per Extremadura, que va ocupar malgrat la defensa aferrissada que van oposar els republicans a Badajoz. Franco intenta apropar-se a Madrid, però hi ha 3 batalles importants:

1. La Carretera de la Corunya
2. La Batalla del Jarama
3. La Batalla de Guadalajara

Però l'intent d'apropar-se a Madrid va fracassar. A Madrid queda una junta formada per militars i diligents de les forces obreres. Al front de la junta hi ha el general Miajo, i al front del manteniment del servei públic està Santiago Carrillo. L'exèrcit republicà porta a terme una ofensiva sobre el front d'Aragó anomenada "Columna Durruti".

Fase 2 (gener 1937-novembre 1938)

Franco decidí conquerir Màlaga i la liquidació del front del nord, però troba una certa resistència obrera i popular, especialment a Bilbao i Astúries. El desembre de 1937 les tropes republicanes van llançar una ofensiva contra Terol. Al febrer les tropes franquistes van tornar a recuperar aquesta ciutat, després d'una batalla sagnant. El 31 d'octubre el govern de la República s'havia traslladat de València a Barcelona.

Al març, l'exèrcit de Franco inicià una ofensiva contra el front d'Aragó, situat entre els Pirineus i l'Ebre.

• La Batalla de l'Ebre: les tropes de Franco avancen pel front d'Aragó, pel Mediterrani i aconsegueixen tallar la zona republicana en dos.

A l'abril arriben a Vinaròs i uns dies abans havia caigut Lleida, un cop incorporada aquesta part de Catalunya, l'Estatut d'Autonomia de Catalunya queda anul·lat per Franco. Des de la República intenten tornar a unir els territoris i el 25 de juliol de 1938 les tropes republicanes travessen l'Ebre cap al sud. No avancen gaire, i el nombre de morts és important. El novembre l'exèrcit republicà ha de retrocedir, ha de tornar a creuar el riu cap al Nord.

Fase 3 (desembre 1938- 1 d'abril de 1939)

El 23 de desembre de 1938 Franco va donar l'ordre d'iniciar l'ofensiva final contra Catalunya per Tremp i Seròs. Al llarg del mes de gener cau la resta del territori català. A principis de febrer el govern republicà, el basc i el català van passar la frontera de França.

El febrer de 1939 Manuel Azaña dimiteix com a president de la República i Negrín torna a València per dirigir la resistència de la zona republicana. El 28 de març les tropes franquistes van ocupar Madrid i la resta de territoris republicans i l'últim lloc és Alacant, que és on acaba la guerra l'1 d'abril de 1939. Fuig molta gent del bàndol republicà del franquisme i venen uns vaixells per traslladar-los a Amèrica, Mèxic, França, Anglaterra i Rússia. La República envia un vaixell amb nens i se'ls coneix com "Los niños de Rusia". A França quan l'ocupa Hitler, Franco li demana una llista de les persones per a què les deportin i una d'elles és Companys.

La naturalesa i els suports del règim franquista

Militar africanista d'un catolicisme elemental, que professava un nacionalisme espanyol de signe agressiu i excloent. Considerava les virtuts (jerarquia, disciplina i ordre) com a essència dels valors nacionals. Els seus sentiments religiosos es van intensificar gràcies al suport de la jerarquia de l'Església, que va qualificar la insurrecció militar de croada. Franco va arribar a identificar-se amb un personatge providencial elegit per Déu per salvar la pàtria. Catolicisme i pàtria van esdevenir per a ell, la mateixa cosa. El nacionalisme agressiu del general Franco es basava en una interpretació heroica de la història d'Espanya. Els models del passat que calia imitar eren l'època dels Reis Catòlics, la conquesta d'Amèrica i l'imperi dels Àustries.

Considerava que la decadència d'Espanya i la frustració del destí imperial es devien a les influències de la Il·lustració i del liberalisme, que representaven ideologies alienes a la tradició del país. Segons Franco, els enemics naturals que conspiraven permanentment contra Espanya eren a part dels liberals, els maçons, els anarquistes, els jueus, els socialistes i els comunistes. La seva idea d'Espanya s'identificava amb Castella sense admetre cap altra diferència nacional, considerava que eren separatistes i que calia combatre i eliminar.

Els trets més característics i permanents del franquisme van ser aquests:

• El caràcter de dictadura personal per damunt de grups i estaments.
• L'unipartidisme que mitjançant la repressió i una legislació severa, impedia qualsevol mena de pluralisme polític i sindical.
• La imposició de la divisió permanent del país entre vencedors i vençuts.

El franquisme va ser la versió espanyola del feixisme. Es tractava de la construcció d'un Estat nou, antidemocràtic i totalitari, sorgit de la crisi del sistema liberal de la dècada del 1930. Aquest Estat es caracteritzava per la submissió a un cabdill, la repressió total dels sectors considerats desafectes, la negació de les llibertats bàsiques, la pràctica de l'arbitrarietat jurídica, la retòrica anticapitalista i anticlassista pseudorevolucionària i l'organització de moviments de masses, acompanyats d'una litúrgia pròpia.

Com que la dictadura franquista va durar 30 anys més que els altres feixismes europeus, es va haver d'anar adaptant a les noves circumstàncies internacionals i socials. Va esborrar progressivament els aspectes externs més cridaners i va adquirir un to de respectabilitat i de tolerància més aparent que el real, encara que mai va renunciar als seus principis bàsics. A diferència del nazisme alemany i del feixisme italià, el règim de Franco no va tenir un partit únic tan cohesionat. L'exèrcit va tenir una influència més gran, i la presència del catolicisme en les formulacions doctrinals va ser molt més important. No va formular ni practicar els principis racistes que caracteritzaven els primers, tot i que invocava la raça i malparlava dels jueus.

Els suports de la dictadura franquista foren l'Exèrcit, l'Església, la Falange, els tradicionalistes o carlins i la dreta més conservadora. Cap d'aquests grups no va tenir prou força per imposar-se als altres, i fins i tot hi va haver discrepàncies i tensions entre ells. Franco distribuí astutament els càrrecs polítics, amb la qual cosa va arbitrar amb eficàcia el joc polític de les diverses famílies del règim, sense comprometre's mai del tot amb cap i fent els ulls grossos a la corrupció.

Els militars foren el suport més decidit i fidel de la dictadura franquista. Molts ministres, governadors civils i alts càrrecs burocràtics del règim eren militars. També ho eren els comandaments de la Guàrdia Civil i de la policia armada, que constituïen l'anomenat poder dissuasiu. Els tribunals de justícia, també van intervenir sovint en la repressió del que es consideraven delictes polítics.

La jerarquia eclesiàstica i bona part del clergat van constituir el poder legitimador de la dictadura franquista davant de l'opinió catòlica nacional i internacional. L'Església sobretot va obtenir importants concessions. Com a contraprestació, Franco tenia dret de presentació. En relació amb el poder executiu, els catòlics eren una de les famílies presents en tots els governs de Franco, i solien encarregar-se dels ministeris d'Educació, d'Hisenda i d'Afers estrangers. El suport de l'Església no va ser tan monolític com el de l'estament militar. Alguns sectors dels creients, especialment a Catalunya, van ser sempre hostils al franquisme. Una part de la jerarquia eclesiàstica va iniciar un distanciament progressiu del règim.

La Falange i els tradicionalistes van ser també un dels pilars ideològics fonamentals del sistema franquista.

El procés d'institucionalització

La fase totalitària (1939-1959) va estar caracteritzada pel retrocés econòmic, la involució ideològica i la duresa de la repressió, s'hi distingeixen 3 subfases:

• Segona Guerra Mundial (1939- 1945) l'evolució de la Segona Guerra Mundial condicionà la política interior del règim franquista. En esclatar la guerra Espanya es declara neutral; però va passar de la neutralització a la no bel·ligerància. En aquest període, es van multiplicar els signes extrems que identificaven el franquisme amb el feixisme. A partir del 1942 Espanya va tornar a proclamar-se neutral i va iniciar lentament contactes amb els països aliats. La dictadura es va dotar de dues noves institucions amb l'objectiu de mostrar una imatge més representativa del règim: les Corts i el "Fuero de los Españoles".
• L'aïllament internacional (1945 - 1950) al final de la Segona Guerra Mundial, la dictadura franquista va quedar aïllada internacionalment. Les potències guanyadores consideraven Espanya l'últim reducte europeu del feixisme. L'ONU no va admetre el règim de Franco i França va tancar la frontera. Més tard els països membres de l'ONU van prendre algunes mesures per millorar la imatge del règim: eliminació salutació braç enlaire i la promulgació de la "Ley de Sucesión" segons aquesta llei, Espanya esdevenia regne, però el cap d'estat continuava sent Franco. Respecte a la seva successió va aconseguir que el nét de Alfons XIII (Joan Carles) s'eduqués a Espanya.
• La guerra freda (1950 - 1959) la tensió creixent entre els Estats Units i l'URSS va donar un valor polític important a l'anticomunisme del règim espanyol això comportarà:
  • La banca nord-americana va coincidir un préstec.
  • L'ONU aïlla l'aïllament diplomàtic.
  • Els Estats Units van aprovar la concessió d'un altre préstec.
  • Espanya és admesa en la UNESCO.
  • Els Estats Units van signar amb el govern espanyol el pacte de Madrid, segons el qual es creaven bases militars nord-americanes a Espanya a canvi d'un ajut militar i econòmic.
  • El Vaticà va signar a Espanya el concordat.

Un reflex de la consolidació de l'estat espanyol va ser la promulgació de la "Ley Fundamental de Principios del Movimiento Nacional".

La repressió

Característiques principals: La repressió contra els moviments democràtics i d'esquerres, contra tots els valors que va representar la República, i contra qualsevol expressió nacionalista (lingüística, cultural o política). El règim considerava que la repressió era legítima, que era una manera d'administrar la victòria sobre els vençuts sense deixar cap mena d'esperança per a la reconciliació.

La repressió política, social i cultural

La repressió contra els moviments democràtics i d'esquerres es va articular mitjançant dues lleis: La "Ley de Responsabilidades Políticas" (1939) i la "Ley de Represión de la Masoneria y el Comunismo" (1940), que eren lleis retroactives. Els principals dirigents polítics, sindicals i culturals van marxar a l'exili, pagesos, líders sindicals, obrers, etc, van ser empresonats per les seves idees polítiques. El món docent i cultural es va reprimir per mitjà de les depuracions. Centenars de mestres van ser expulsats del cos o traslladats fora de Catalunya, i mestres de Castella i Extremadura van ser desplaçats a terres catalanes per ocupar aquestes places. La repressió cultural per imposar els valors dels vencedors es practicà per mitjà dels llibres de text, en què s'enaltia de manera desmesurada el general Franco, es tergiversava la història i es propagaven només els valors conservadors. Pel que fa a la condició femenina, es van derogar els avenços en la legislació matrimonial de l'època republicana.

L'intent de genocidi cultural a Catalunya

La dictadura franquista va voler imposar un nacionalisme espanyol unitari, eliminant totes les nacionalitats existents. Catalunya va sofrir una repressió sistemàtica de tots els senyals específics de la identitat catalana en diversos àmbits:

• Polític, amb la derogació de l'Estatut.
• Cultural, amb la prohibició i persecució de l'ús públic de la llengua catalana.
• Simbòlic, amb la prohibició de la senyera i ballar sardanes.
• Terminològic, amb el canvi de nom de places, carrers i topònims.
• Social, amb la confiscació dels béns de moltes associacions i institucions catalanes.

La majoria dels militants de la Lliga havien ajudat a Franco durant la guerra, es van veure postergats i perseguits per la seva catalanitat.

El 1940, Companys va ser detingut a França per la policia alemanya, després de l'ocupació nazi, i va ser lliurat a les autoritats franquistes. Després d'un consell de guerra, va ser cínicament condemnat a mort per rebel·lió militar i executat. Amb la "Ley de Prensa" es va obrir la possibilitat de publicar revistes i llibres en català, la persecució disfressada va continuar per mitjà de la censura, les multes i les prohibicions.

L'oposició a la dictadura

Es van constituir moviments de resistència i d'oposició a la dictadura.

L'oposició durant la fase totalitària (1939-1959)

Els fronts de lluita van ser tres:

• El moviment obrer. L'activitat clandestina de petits grups del PCE, del PSOE i de la CNT mai no es va interrompre. Van incrementar la seva pressió al règim durant la fase d'aïllament.
• Els grups monàrquics, van practicar una oposició conspirativa. L'any 1943, els tinents generals van adreçar una carta al general Franco en la qual li demanaven la restauració de la monarquia. El comte de Barcelona, Joan de Borbó, va fer públic un manifest en què demanava a Franco que es retirés per restaurar la monarquia en la seva persona. La guerra freda impedí aquesta sortida, als aliats occidentals no els va interessar de canviar el sistema, i l'oposició clandestina encara era massa feble.
• Els maquis o guerrilla, es va constituir a partir de dos grups diferents. El primer grup es va formar a partir de nuclis que subsistien escampats per zones de muntanya des del final de la guerra civil. El seu objectiu era continuar la guerra esperant el moment oportú que permetés una ofensiva exterior contra la dictadura. El segon grup el constituïen les unitats que havien lluitat victoriosament contra els alemanys a França, i la seva acció més espectacular va ser l'ocupació de la Vall d'Aran.

El fracàs de les guerrilles va ser produït per diferents causes:

• L'aïllament entre els diferents grups de guerrillers.
• La repressió militar i de la Guàrdia Civil.
• L'escàs ressò que van tenir les seves accions en els mitjans de comunicació.
• El record de la guerra a la qual la població civil no volia tornar.

L'oposició interior va sofrir tres canvis: la renúncia a la pràctica violenta, la transformació violenta i generacional dels seus membres, i l'impuls de l'actuació opositora a les universitats. Els enllaços sindicals i els jurats d'empresa van ser els embrions del sindicat CCOO. La vaga de més ressò fou la dels usuaris dels tramvies, a Barcelona, el 1951. El règim franquista va reaccionar de dues maneres: va endurir la repressió, mitjançant la "Ley contra el Bandidaje y el Terrorismo" (1958) i la "Ley de Orden Público" (1959), i va acceptar una certa flexibilitat pel que fa a les demandes salarials amb la "Ley de Convenios Colectivos" (1958).

De la fase tecnocràcia a la fi de la dictadura (1959-1975)

L'oposició durant la fase tecnocràtica de la dictadura s'obrí el 1962 amb el col·loqui de Munic. La resposta de Franco va ser enèrgica: va fer empresonar o desterrar els participants d'aquella reunió que no eren a l'exili tan bon punt van tornar a Espanya. La conspiració monàrquica impulsada per persones vinculades a Joan de Borbó i per diversos grups de la democràcia cristiana va continuar. El moviment obrer, la seva actuació, amb vagues, reunions i assemblees, manifestacions, etc, va esdevenir molt més rotunda. El PCE i el PSOE es van configurar com els partits més importants de la clandestinitat a tot Espanya, excepte a Catalunya. Santiago Carrillo liderava el PCE, i Felipe González el PSOE.

La Junta Democràtica (1974), institució unitària de l'oposició creada a iniciativa del PCE, i la Plataforma de Convergència Democràtica (1975) instància similar aglutinada al voltant del PSOE. Sense deixar les mobilitzacions, van esperar la mort del dictador per plantejar les alternatives polítiques de retorn directe a la democràcia.

L'oposició a Catalunya entre el 1959 i el 1975

Dels esdeveniments que es produïren a Catalunya destaquem els fets del Palau, l'organització de l'oposició política i obrera, l'oposició popular i l'Assemblea de Catalunya.

Els fets del Palau

La interpretació d'una de les peces incloses en el programa, "El cant de la senyera", va ser prohibida a última hora. En el moment en què s'havia d'interpretar, una part del públic el va reclamar a crits, i el va començar a cantar.

L'oposició política i obrera

El 1962 va néixer CCOO, i a Catalunya l'any 1964.

L'oposició popular

L'exemple més significatiu d'aquest moviment social va ser el moviment de la Nova Cançó, integrat per Raimon, Joan Manuel Serrat, etc.

L'Assemblea de Catalunya

L'Assemblea de Catalunya va ser constituïda l'any 1971, es basava en l'acceptació de quatre punts programàtics: llibertats, amnistia, Estatut d'Autonomia i solidaritat amb tots els pobles d'Espanya.

Epíleg: La mort de Franco

Franco va morir el dia 20 de novembre de 1975. Uns mesos més tard, tornaven la democràcia i l'Estatut d'Autonomia. Els partits polítics que es presentaren en les primeres eleccions com a representants de l'herència franquista, a penes van obtenir diputats. L'oposició al franquisme fracassà en l'enderrocament de la dictadura mentre Franco era viu, però va contribuir a mantenir l'esperit democràtic i a la recuperació de la identitat nacional de Catalunya.