La Guerra Civil Espanyola i el Franquisme: Anàlisi Històrica

La Guerra Civil Espanyola (1936-1939) - 2a Part

1. El bàndol nacional i la construcció d’un Estat totalitari.

La Guerra Civil Espanyola (1936-1939) va ser un període crucial caracteritzat per enfrontaments ideològics i polítics profunds. En aquest context, el bàndol nacional va emergir com una força determinada a establir un règim autoritari i totalitari a Espanya. El bàndol nacional estava compost per militars, falangistes, monàrquics i catòlics conservadors. Amb Franco com a líder, va perseguir diversos objectius, com la supressió de l'esquerra política, la restauració de l'ordre tradicional i la defensa de la unitat d'Espanya. A més, va rebre suport d'Alemanya nazi i d'Itàlia feixista, que van proporcionar ajuda militar i logística. Després de la victòria del bàndol nacional, Franco va establir un règim autoritari i totalitari caracteritzat per una repressió implacable de l'oposició política, execucions, detencions i exilis. A més, es va imposar una censura sobre els mitjans de comunicació. El règim franquista va monopolitzar el poder polític, econòmic i social, creant una estructura de govern autoritària que va suprimir qualsevol forma d'oposició. Les repercussions de la victòria del bàndol nacional i l'establiment de l'Estat totalitari van ser sentides durant dècades, influïnt en la política, la societat i la cultura espanyoles.

2. Evolució del conflicte des del punt de vista militar.

La Guerra Civil Espanyola (1936-1939) va ser un període crític a la història d'Espanya, marcat per confrontacions armades, tensions polítiques i canvis socials profunds. Des del punt de vista militar, el conflicte va evolucionar per diverses fases, amb esdeveniments bèl·lics que van determinar el seu curs. En la primera etapa, l'inici de la guerra va ser precipitat per un alçament militar liderat per Franco i altres generals. Aquesta fase va ser una expansió dels rebels, que van aconseguir controlar àrees clau del país en les primeres setmanes. Seguint a això, es va establir una divisió del territori, amb el bàndol nacional al nord-est i part del centre, i forces republicanes al control del nord-oest i el centre-sud. La batalla per Madrid va ser un punt crític, amb la ciutat com un símbol de la resistència republicana contra l'avanç dels rebels. Una altra fase va ser l'ofensiva nacional, durant la qual les forces de Franco van aconseguir importants victòries territorials, com l'ocupació de Terol i l'enclavament de Catalunya. La batalla de l'Ebre va ser un moment clau d'aquesta fase, que va culminar amb una derrota republicana crucial. Finalment, la caiguda de Catalunya va marcar l'última fase del conflicte, amb l'ocupació de Barcelona per les forces franquistes. Després d'aquesta derrota, el govern republicà va capitular, i l'1 d'abril de 1939, Francisco Franco va proclamar la fi de la guerra civil. Al llarg d'aquestes etapes, diversos fets bèl·lics van destacar-se per la seva importància històrica. La batalla de Guadalajara, el bombardeig de Guernica, la batalla de Terol i la batalla del Jarama són alguns d'aquests esdeveniments que van influir en la guerra.

El Franquisme (1939-1959)

1. El caràcter del règim franquista.

Sota la lideratge de Franco, es va imposar una dictadura que va transformar la societat espanyola després de la Guerra Civil. Es va caracteritzar per diversos trets: un sistema totalitari, inspirat en els models feixista italià i nacionalsocialista alemany, amb Franco concentrant tot el poder en les seves mans. Adoptant el títol de "caudillo", cap d'Estat, president del govern, generalíssim dels tres exèrcits i cap nacional del partit únic. Això va significar la supressió de les llibertats democràtiques, amb l'abolició de la Constitució de 1931 i la prohibició de partits polítics i sindicats, establint una estructura política unitària i centralista. A més, es va imposar una repressió contra els opositors i els vençuts de la guerra, amb un control estricte dels mitjans de comunicació per garantir la difusió de la ideologia oficial del règim. El suport de l'exèrcit, el partit únic (Falange Española y de las JONS) i l'Església va ser fonamental per a la consolidació del règim. L'exèrcit es va convertir en un instrument clau de repressió política, mentre que la Falange va exercir un control rígid sobre els mitjans de comunicació i la propaganda. L'Església catòlica, en qualitat d'Estat confessional, va jugar un paper en la justificació i defensa del règim, obtenint beneficis econòmics i una influència en l'educació i la moralitat de la societat. En les actituds socials, les classes altes i els propietaris agrícoles van donar suport obert al règim, i les classes mitjanes van mostrar una passivitat derivada de la por i la incertesa postguerra. Els sectors populars, considerats perdedors de la guerra, van viure una vigilància i repressió constants, tot i que una minoria va mostrar oposició activa al règim.

2. La repressió sobre els vençuts.

Durant el període del franquisme (1939-1959), la repressió sobre els vençuts de la Guerra Civil va ser distintiva del règim. La creació d'un nou ordre totalitari va implicar l'eliminació dels moviments i ideologies que defensaven els republicans, perpetuant la divisió entre vencedors i vençuts. Va implementar una política repressiva amb l'objectiu de castigar i prevenir l’oposició al seu poder. Aquesta repressió va afectar els vençuts, i també va servir d'exemple per dissuadir l’activitat opositora. Milers de persones van ser empresonades, perseguides, torturades o executades. A més, es va animar la població a denunciar persones sospitoses de desafecció al règim. Aquesta estratègia volia infondre el terror entre la població, creant un clima de por i silenci. L'exèrcit va ser fonamental com a executor de la repressió, exercint un control sobre la població i suprimint intents de resistència. Això va ser evident a Andalusia, on la repressió va ser molt dura i es van produir molts casos de detencions, execucions i repressió política.

3. El franquisme a Catalunya.

Durant el franquisme, Catalunya va viure una experiència complexa sota el règim dictatorial de Franco. La presència del franquisme a Catalunya va ser especial, ja que tenia una identitat cultural forta i hostil als vencedors. Primer, l'establiment del règim franquista a Catalunya es va caracteritzar per l'abolició de l'Estatut d'Autonomia, posant fi a l'autogovern i imposant una administració centralista. En resposta, la població catalana, una part va donar suport al nou règim, industrials, propietaris agraris i grans comerciants, i altres sectors van mostrar resistència a la nova ordre imposada. En segon lloc, la repressió contra els vençuts de la Guerra Civil va ser contundent. Moltes persones van ser empresonades, torturades i executades, com figures com Companys i Joan Peiró. La persecució va afectar molts catalans, sotmesos a judicis militars i que van haver d'exiliar-se. En tercer lloc, la repressió de la identitat catalana, el règim volia eradicar la llengua i la cultura catalanes, imposant el castellà com a única llengua oficial i prohibint l'ús públic del català. Van prohibir publicacions en català, la supressió d'institucions culturals i la persecució d’expressions de la identitat catalana. Tot i aquesta política repressiva, la societat catalana va mantenir una resistència persistent i activa. El catalanisme es va identificar amb l'antifranquisme i es va convertir en un símbol de la lluita per la llibertat i la preservació de la identitat cultural. Així, el catalanisme va mantenir-se viu i actiu, alimentant una resistència cultural i cívica en la lluita per la democràcia i els drets civils.

4. L’adoctrinament de la societat.

Durant el règim franquista (1939-1959), l'adoctrinament de la societat va ser una prioritat per al manteniment del poder i la consolidació de la ideologia oficial. A través de mesures i institucions, es van inculcar els valors i les creences del franquisme a la població. Un dels aspectes de l'adoctrinament va ser la imposició de normes de comportament social. Es van instaurar regles que regulaven la vida quotidiana, incloent-hi aspectes culturals, religiosos i morals. Es va promoure un culte quasi religiós a Franco amb propaganda oficial, i es van establir formes de comportament basades en la moral cristiana tradicional. Les dones van ser especialment afectades, amb la imposició de rols de gènere tradicionals que les relegaven al paper de cures de la llar i les limitaven en termes de drets legals i laborals. Per a l'encaixament i adoctrinament de la societat, es van crear organitzacions com el Frente de Juventudes, encarregat de captar i formar els joves segons els principis del règim. A més, l'educació va ser utilitzada com a eina clau d'adoctrinament. Es va concedir un gran poder a l'Església en l'ensenyament, imposant la religió i la Formació del Esperit Nacional, matèria que propagava els principis falangistes. La coeducació va ser prohibida, perpetuant les desigualtats de gènere i afavorint la transmissió de la ideologia oficial.

5. La consolidació del franquisme (1939-1951)

Es van produir canvis que van definir el caràcter i l'estabilitat del règim autoritari. Va ser marcada per transformacions polítiques, econòmiques i socials amb un impacte en la societat. Un dels punts va ser la necessitat d'adaptació del règim després de la Segona Guerra Mundial. Amb la derrota del feixisme, va presentar-se com un règim catòlic, conservador i anticomunista, amb la promesa d'una transició cap a una monarquia. Però, els anys següents a la guerra mundial van ser difícils, amb aïllament internacional i rebuig per part de la comunitat internacional. Això va provocar una crisi econòmica i política a Espanya, amb una manca d'ajudes econòmiques i d'aliances estratègiques com el Pla Marshall i l'OTAN. La Guerra Freda va ser una oportunitat. Amb la configuració de dos blocs antagònics, el règim franquista va ser vist com un aliat de l'Occident contra el comunisme. Això va donar un reconeixement progressiu del règim i una acceptació internacional. Per dotar-se de legitimitat, el règim va fer les Leyes Fundamentals, establint un marc normatiu al marge de la democràcia, i va institucionalitzar la successió de Franco per part d'una monarquia. A nivell econòmic, es va fer una política d'autarquia, que buscava la independència econòmica i militar, que va produir un estancament econòmic i condicions de vida difícils. La rigidesa de la regulació econòmica va donar lloc a la proliferació del mercat negre i l'estraperlo, mentre que les condicions laborals eren molt dures, amb salaris baixos i jornades de treball extenuants.

6. Any de reconeixement internacional (1951-1959)

Reconegut internacionalment i amb canvis interns. El pas del falangisme al nacionalcatolicisme va ser clau. Les protestes per les condicions de vida i de treball van manifestar un malestar generalitzat, provocant moviments populars com la vaga de Bilbao el 1948 i les manifestacions a Barcelona el 1951. En resposta, Franco va remodelar el govern el 1951, prioritzant el nacionalcatolicisme i reduint l'influència del falangisme, per obtenir el suport de les potències occidentals. El context internacional, marcat per la Guerra Freda, va facilitar una normalització de les relacions exteriors d'Espanya. El reconeixement definitiu va arribar el 1953 amb la signatura d'acords amb els Estats Units i el concordat amb la Santa Seu. Aquests acords, centrats en aspectes defensius i econòmics, van garantir suport polític i ajuda financera a Espanya, consolidant el règim i afavorint la seva acceptació internacional. La necessitat de reorientar l'economia espanyola va ser evident, amb protestes obreres i reclamacions salarials. El govern va respondre amb una remodelació el 1957, donant pes als sectors catòlics i incorporant tecnòcrates de l'Opus Dei, per impulsar reformes econòmiques destinades a liberalitzar l'economia i fomentar l'obertura comercial. La promulgació de la Ley de Principios del Movimiento Nacional el 1958 va actualitzar els principis rectors del règim, reafirmant el control de l'Estat i la ideologia nacionalcatòlica.

7. L’oposició exterior i la resistència interior

Durant el franquisme (1939-1959), es van manifestar dues formes de resistència al règim autoritari de Franco: l'oposició exterior i la resistència interior. Aquestes corrents de disconformitat van desafiar activament el poder establert. L’oposició exterior va ser conseqüència de la Guerra Civil. Milers de republicans van fugir a França al final del conflicte. Encara que alguns van tornar, una gran majoria va romandre a l'exili, incloent-hi catalans, que no van retornar fins a la mort de Franco. Aquests exiliats, que van representar una pèrdua d'intel·lectuals, artistes i polítics per a Espanya, van establir institucions republicanes i van seguir lluitant contra el règim des de l'exterior. A més, l'exili també va ser una qüestió de patiment i dolor. Els que van travessar la frontera francesa van ser internats en camps de refugiats, en condicions extremadament dures. I quan França va ser ocupada per Alemanya, molts refugiats espanyols van ser traslladats a camps de concentració nazis, i sotmesos a atroces penalitats. D'altra banda, a l'interior del país, la resistència va ser notable. Després de la guerra, els partits i sindicats opositors van ser desmantellats, alguns continuant lluitant clandestinament contra el règim. Els comunistes del PSUC i del PCE van ser els més actius, mantenint una activitat clandestina. A més, l'activitat guerrillera dels maquis va intentar desestabilitzar el règim franquista, tot i que amb una brutal repressió per part del règim. Finalment, amb el temps, es va començar a veure un ressorgiment de la conflictivitat social. Les classes treballadores, descontentes amb les condicions de vida i treball, van començar a protagonitzar protestes i vagues, com la vaga de tramvies a Barcelona el 1946, que va posar de manifest el malestar popular amb el règim.

8. Situació de la dona en el franquisme. Un retrocés, l'imposició d'un sistema de valors masclista que relegava les dones a la llar. Van veure com es perdien els drets aconseguits durant la Segona República i com es consolidava una visió tradicional i conservadora del seu rol a la societat. Es va promoure una concepció de la dona com a essencialment dedicada a les tasques domèstiques i al suport de la família, mentre que l'home era el cap de família i responsable dels afers públics. Aquesta visió sostenia que les capacitats físiques i intel·lectuals de l'home eren superiors, relegant la dona a un paper secundari. A nivell legal, es van produir canvis que van limitar encara més els drets de les dones. El Codi Civil va retirar la capacitat legal, convertint el marit en l'administrador de les seves propietats i el representant legal. Es va prohibir el divorci, l'anticonceptiu i l'avortament, reforçant el control masculí sobre les decisions reproductives de les dones. Al terreny laboral, es va allunyar a les dones casades del treball, perpetuant la idea de la dona com a cuidadora principal del nucli familiar. Això es va reflectir en la desigualtat salarial i en l'acomiadament de les dones.