Guerra Civil Espanyola: Evolució Política i Batalla de l'Ebre

La Batalla de l'Ebre i la Fi de la Guerra Civil a Catalunya

Al març, l’exèrcit de Franco va iniciar una ofensiva al front d’Aragó comprès entre els Pirineus i l’Ebre. El 3 d’abril, Franco va començar a ocupar algunes terres catalanes, com Lleida. El 15 d’abril, els franquistes van ocupar Vinaròs i van separar les dues zones republicanes.

L’exèrcit republicà, amb un armament molt millor, per tal d’aturar l’avançament dels insurrectes, va intentar avançar cap a València i va preparar una ofensiva a la zona de l’Ebre amb l’objectiu de tornar a unir el territori. Així es va iniciar la Batalla de l’Ebre.

El 25 de juliol de 1938 hi va haver un atac republicà entre Mequinensa i Amposta, i van aconseguir arribar fins a Gandesa. Al principi de l’ofensiva, les victòries van ser del costat republicà, però es va produir una contraofensiva franquista amb l’ajuda dels feixistes italians i nazis alemanys que va obligar a fer recular l’exèrcit republicà. Al novembre, els republicans es van replegar a l’altra banda del riu i l’exèrcit franquista va avançar cap al nord.

La Batalla de l’Ebre es va acabar el 16 de novembre de 1938 i es va caracteritzar per la violència dels combats i l’elevat nombre de baixes en tots dos bàndols: 50.000 morts per cada bàndol.

Aleshores, Franco, a finals del 1938, va decidir dur a terme definitivament l’ofensiva contra Catalunya. El 15 de gener, Tarragona va ser ocupada i el 26, Barcelona. Quan Girona va caure, el 4 de febrer, milers de refugiats van fugir cap a França, entre els quals hi havia els membres del Parlament Català i de la Generalitat, inclòs Lluís Companys, entre d'altres.

Així doncs, a inicis de febrer de 1939, l’ocupació de Catalunya s’havia completat i la sort de la República estava totalment decidida.

Evolució Política de l'Espanya Republicana

El 17 de juliol del 1936 es va iniciar el cop d’estat a les casernes de Melilla. Franco va prendre el comandament de l’exèrcit d’Àfrica el dia 18 i, durant els dies següents, fins al dia 20, es van anar produint aixecaments a diferents llocs d’Espanya. Això no obstant, el cop d’estat no va triomfar a tots els llocs. Com que el pronunciament militar no havia triomfat, però tampoc havia estat sufocat totalment pel govern, va derivar a un enfrontament armat entre els insurrectes i els republicans.

L’aixecament feixista va provocar una crisi profunda i una revolució social, i davant d’aquest va haver-hi una resposta popular espontània per part dels republicans contra els insurrectes i la seva ideologia. Durant aquesta revolució, el poder de l’Estat s’anava esfondrant i el govern de la República va decretar la dissolució de l’exèrcit tradicional i va crear batallons de voluntaris, però a partir de l’agost de 1936 aquesta decisió es va posar en dubte perquè els insurrectes cada vegada avançaven més.

També es van produir col·lectivitzacions, que era la presa del poder de l’empresa per part dels treballadors, els quals treballaven exclusivament pel front. El 5 de setembre de 1936 i fins al 16 de març de 1937, va iniciar-se el govern de Largo Caballero, el qual tenia com a objectiu formar una aliança entre les forces republicanes, burgeses i obreres per guanyar la guerra mitjançant la reorganització de l’estat, la militarització de les milícies i la formació de l’Exèrcit Popular. Tanmateix, Largo Caballero va tenir problemes amb comunistes i anarcosindicalistes perquè els anarquistes no van renunciar a practicar la seva pròpia política, continuar amb les col·lectivitzacions i les seves pròpies milícies.

Els problemes que van afeblir el govern de Largo Caballero van esclatar a Barcelona els primers dies de maig (Fets de Maig del 1937), a partir dels quals Caballero va dimitir. El 17 de març de 1937, es va formar un nou govern, dirigit per Juan Negrín, que tenia la prioritat de guanyar la guerra. Negrín va proposar una política de resistència de la República basada en el programa dels tretze punts. L’objectiu d’aquest programa era que, quan acabés la guerra, es realitzés un procés electoral democràtic per assegurar la permanència de la República. Va presentar aquest programa a Franco, però aquest no va acceptar i, a partir del març de 1938, Negrín va insistir en la necessitat de resistir, encara que anessin perdent.

A finals de 1938, Franco va ordenar l’ocupació de Catalunya i el 1939 la República només disposava de la zona centre. El 5 de març, el coronel Casado va dirigir una insurrecció contra el govern de la República, que havia estat preparant durant mesos, a Madrid. Casado creia que la influència dels comunistes sobre la República era la causa de l’allargament de la guerra i que negociant amb Franco, aquesta es podria acabar. Per tant, el seu objectiu era negociar amb Franco, però aquest no va acceptar i el 28 de març de 1939, les tropes franquistes van entrar a Madrid. Els dies posteriors a l’entrada de Madrid es va completar l’ocupació de la zona mediterrània.

Finalment, l’1 d’abril de 1939 Franco va signar a Burgos l’últim “pacte de guerra”, amb el qual declarava la fi del conflicte i la seva victòria.

La Guerra Civil a Catalunya: Causes i Evolució

Goded va ser l’encarregat de dirigir la insurrecció a Catalunya i el 19 de juliol de 1936 va intentar fer un cop d’estat a Barcelona, però va fracassar i les organitzacions d’esquerra van organitzar-se en una estructura de resistència. El cop d’estat tampoc va triomfar a València inicialment. A finals de juliol del 1936, va sorgir una xarxa de poder popular republicana organitzada i formada per sindicats i partits. Es va crear el Comitè de les Milícies Antifeixistes, que s’encarregava de formar columnes de milicians, de l’ordre públic, d’organitzar la indústria i el treball, etc. Era un poder que estava dividit en diferents grups o organitzacions.

En aquesta època van tenir lloc les col·lectivitzacions, en les quals els treballadors prenien el poder i dirigien l’empresa. El govern de la República va donar cobertura legal a aquestes col·lectivitzacions i l’11 d’agost es va crear el Consell d’Economia de Catalunya, que va dissenyar una reorganització econòmica i també es va crear, a l’octubre, el decret de col·lectivitzacions, que legalitzava el procés col·lectivista. També es van decretar mesures per a mantenir l’economia com el control de la banca, la creació d’entitats de crèdit públic i la regularització dels salaris.

A Catalunya, el 26 de setembre es va formar un govern d'unitat presidit per Josep Tarradellas. Va ser aleshores quan es va dissoldre el Comitè de Milícies Antifeixistes, els comitès locals van ser substituïts pels ajuntaments, es van centralitzar els serveis policials, es va reconstruir l'aparell judicial per posar fi a la violència i es van militaritzar les milícies, que estaven aturades al front d'Aragó.

La Generalitat va iniciar la intervenció en l'economia per tal de sotmetre-la a les necessitats de la guerra. El fracàs del govern de Largo Caballero, que es va formar a Espanya, va culminar amb els Fets de Maig del 1937, que van tenir lloc a Barcelona. Durant la guerra, l’economia estava centrada només en aquesta i es va parar de produir per a la població.

Causes, Desenvolupament i Conseqüències de l'Ebre

Els republicans, per aturar l’avançament dels insurrectes, van intentar avançar cap a València per a poder reunir els dos territoris. Així es va iniciar la Batalla de l'Ebre, en la qual es va reclutar als nascuts el 1920, coneguts com la lleva del biberó. El 25 de juliol del 1938 hi va haver un atac republicà entre Mequinensa i Amposta i així van aconseguir arribar fins a Gandesa. Franco va contraatacar amb l’ajuda dels feixistes italians i nazis alemanys. El novembre del 1938, els republicans es van haver de replegar a l’altra banda del riu i l’exèrcit franquista va avançar cap al nord. El 16 de novembre del 1938 es va donar per finalitzada la Batalla de l’Ebre amb la victòria dels insurrectes, provocant que es desfés l’exèrcit republicà de Catalunya.

La resta del Principat es va conquerir ràpidament des de finals de 1938 cap al febrer de 1939 i els insurrectes gairebé no es van trobar amb cap oposició. El 23 de desembre de 1938 Franco va donar l’ordre d’ocupar Catalunya: Tarragona va ser ocupada el 15 de gener i Barcelona el 26 de gener. La caiguda de Girona, el 4 de febrer, va fer que milers de refugiats fugissin cap a França, entre els quals hi havia el Parlament Català i el govern de la Generalitat. Aquests refugiats van ser reclosos en camps de concentració improvisats a les platges, com Argelers.

A inicis de febrer de 1939 s’havia completat l’ocupació de Catalunya.

Comparació de les Zones Republicana i Nacional

La zona nacional va formar la Junta de Defensa Nacional el 24 de juliol de 1936 que va servir com un govern provisional després de la mort de Sanjurjo el 20 de juliol del mateix any. Aquesta Junta estava formada per generals insurrectes i presidida per Cabanelles. Entre aquests generals hi havia Franco, que va ascendir molt ràpidament militarment i es va convertir en oficial com a cap militar de la Junta per dos motius: perquè va anar guanyant batalles i territoris i va arribar fins a Toledo i perquè es va convertir en l’interlocutor entre Mussolini i Hitler. El 30 de setembre del 1936 Franco va ser triat com el cap de l’Alzamiento i l’1 d’octubre es publica el decret que l’anomena cap de govern.

A partir de l’octubre del 1936 els insurrectes tenen un comandament únic i incontestat, però no uniformitat política. Els únics partits legals eren Falange Espanyola i els carlins. Franco va aconseguir imposar-se a les diferents forces polítiques l’abril del 1937 i va crear un partit únic, anomenat Falange Espanyola i Tradicionalista i de les JONS. La institucionalització de l’Estat franquista va tenir lloc el gener del 1938 i es va formar, doncs, el primer govern de Franco, i esdevingué així el president del govern. El règim va ser feixista, dictatorial, jerarquitzat, totalitari i va anar acompanyat d’una violència extrema. Van ser 9 anys de repressió molt forta (1936-1945).

En canvi, la zona republicana va lluitar contra l’aixecament de Goded el 19 de juliol de 1936, obtenint la victòria. A finals de juliol de 1936 va sorgir una xarxa de poder popular organitzada i formada per sindicats i partits. Es van crear comitès locals, el Comitè de Milícies Antifeixistes, van tenir lloc les col·lectivitzacions, entre d'altres.

Largo Caballero va entrar a formar govern el setembre de 1936 amb l’objectiu de formar una aliança entre les forces republicanes, burgeses i obreres per guanyar la guerra a través de la reorganització de l’estat, la militarització de les milícies i la formació de l’exèrcit popular. Largo Caballero, però, va tenir problemes amb comunistes i anarcosindicalistes i aquests problemes van afeblir el govern. Aquests van esclatar a principis de maig del 1937 a Barcelona (Fets de Maig), que van comportar l’enfrontament i les tensions entre l’ERC, el PSUC, l’UGT i anarquistes de la CNT i el POUM. A més, va generar tensions entre el govern central i el de la Generalitat, ja que el primer va enviar 5000 guàrdies d’Assalt, retallant el poder de la Generalitat.

Després, el 17 de maig de 1937 va entrar al govern Negrín amb l’objectiu de guanyar la guerra i amb el programa dels tretze punts.

El 1939, Casado va fer un cop d'estat contra el govern de la República i volia negociar amb Franco, que no va acceptar. Això va provocar que les tropes franquistes entressin a Madrid i es finalitzés l’ocupació de la zona mediterrània.

L’1 d’abril de 1939 va acabar la guerra.

Evolució Econòmica i Política a Catalunya

A finals de juliol del 1936, va sorgir una xarxa de poder popular republicana organitzada i formada per sindicats i partits. Es va crear el Comitè de les Milícies Antifeixistes, que s’encarregava de formar columnes de milicians, de l’ordre públic, d’organitzar la indústria i el treball, etc. Era un poder que estava dividit en diferents grups o organitzacions.

En aquesta època van tenir lloc les col·lectivitzacions, en les quals els treballadors prenien el poder i dirigien l’empresa. El govern de la República va donar cobertura legal a aquestes col·lectivitzacions i l’11 d’agost es va crear el Consell d’Economia de Catalunya, que va dissenyar una reorganització econòmica i també es va crear, a l’octubre, el decret de col·lectivitzacions, que legalitzava el procés col·lectivista. També es van decretar mesures per a mantenir l’economia com el control de la banca, la creació d’entitats de crèdit públic i la regularització dels salaris.

Hi havia, doncs, dualitat de poder entre la Generalitat i el Comitè de les Milícies Antifeixistes.

A Madrid, Largo Caballero va entrar a formar govern el 5 de setembre de 1936 amb l’objectiu de formar una aliança entre les forces republicanes, burgeses i obreres per guanyar la guerra a través de la reorganització de l’estat, la militarització de les milícies i la formació de l’exèrcit popular. Largo Caballero, però, va tenir problemes amb comunistes i anarcosindicalistes.

A Catalunya, el 26 de setembre es va formar un govern d'unitat presidit per Josep Tarradellas, amb el qual la Generalitat va recuperar poder. Va ser aleshores quan es va dissoldre el Comitè de Milícies Antifeixistes, els comitès locals van ser substituïts pels ajuntaments, es van centralitzar els serveis policials, es va reconstruir l'aparell judicial per posar fi a la violència i es van militaritzar les milícies, que estaven aturades al front d'Aragó.

La Generalitat va iniciar la intervenció en l'economia per tal de sotmetre-la a les necessitats de la guerra.

Els problemes que van afeblir el govern de Largo Caballero van donar-se lloc a Barcelona els primers dies de maig del 1937. El 3 de maig les tensions van esclatar quan les forces de la Generalitat van procedir a desallotjar als anarquistes que havien ocupat l’edifici de la Telefònica, per prendre el poder de les comunicacions.

Així doncs, va haver-hi un enfrontament entre la Generalitat (ERC, PSUC, UGT) contra anarquistes de la CNT-FAI i POUM. La causa era que la Generalitat donava més importància a guanyar la guerra i no veia la revolució com una prioritat, mentre que la CNT i el POUM defensaven la revolució.

El conflicte va acabar amb més de 200 morts, amb la derrota dels anarquistes i del POUM i va tenir grans conseqüències, com una greu crisi de govern central. A més, des de Madrid es veia a la Generalitat incapaç de governar i controlar els sectors públics i polítics més radicals. Això va fer que el govern central intervenís amb 5000 guàrdies d’Assalt, fet que va retallar el poder de la Generalitat i va augmentar les tensions entre els dos governs (central i Generalitat).

A causa dels Fets de Maig, Caballero va dimitir i el 17 de març de 1937 es va formar un nou govern, encapçalat per Juan Negrín, que tenia com a objectiu guanyar la guerra. El novembre del 1937 el govern central es va traslladar de València a Barcelona per millorar el control de l’economia del bàndol republicà. El govern central, doncs, va assumir moltes competències autonòmiques que pertanyien a la Generalitat i això va generar tensions.