La Guerra Civil Espanyola: Evolució i Conseqüències

Evolució de la Guerra

Els rebels partien de l'avantatge de disposar del suport de les unitats professionals de l'exèrcit que, sota el comandament de Franco, resultarien decisives al llarg de la guerra. La major part de la marina no es va unir a l'alçament, de manera que el govern controlava l'estret de Gibraltar i bloquejava el pas de les tropes del Marroc a la península. En aquest moment va resultar decisiu el suport de Mussolini, que va enviar avions perquè traslladaren les tropes del Marroc a Sevilla, on ajudaren a controlar la ciutat per als rebels. Posteriorment, la marina alemanya ajudà a desbloquejar el pas de l'estret.

Durant aquests primers mesos, els dos exèrcits van trobar més facilitats per a avançar en territori enemic. En el bàndol republicà, els sindicats i partits obrers van organitzar columnes de milicians que partien cap al front. En especial a Barcelona i València es van organitzar columnes cap al front d'Aragó que van intentar conquistar Saragossa i Terol.

Els colpistes, al nord, van organitzar columnes de militars, que van ocupar Oviedo i Sant Sebastià. L'avanç més important es va produir des de Cadis i Sevilla, on la columna de legionaris i regulars, sota el comandament de Franco, avançava cap al nord en direcció a Madrid, ocupant Badajoz i Toledo. Franco, gràcies a aquestes victòries, es perfilava ja com a cabdill principal dels rebels, mentre que Mola no aconseguia avançar gairebé en direcció a Madrid.

L'ocupació ràpida de Madrid hauria significat pràcticament la victòria dels rebels en la guerra, però aquesta no es va produir ja que, quan l'exèrcit rebel va arribar, al novembre, a les portes de Madrid, el govern republicà –que s'acabava de traslladar a València– ja havia disposat de temps suficient per preparar la defensa de la ciutat. A Madrid, els legionaris i regulars de Franco es van trobar amb una sòlida resistència de l'exèrcit republicà, ajudats per les brigades internacionals i de la columna d'anarquistes catalans liderada per Durruti. Madrid acabaria resistint fins al final de la guerra.

Bloquejat l'avanç cap a Madrid, Franco va optar per redirigir les seves millors tropes cap a l'ocupació de les zones nord del país –Cantàbria, Astúries i part del País Basc–, encara controlades pel govern; ocupació que va realitzar entre abril i octubre de 1937. En aquesta ofensiva es va produir el bombardeig de Gernika –que inspirà el famós quadre de Picasso– i l'ocupació de Bilbao i Astúries, de manera que els rebels ara ocupaven les principals zones mineres i industrials.

Les ofensives a Aragó (1938) i Batalla de l'Ebre

La guerra va prosseguir amb ofensives republicanes, que generalment acabaven en petites victòries, que contrastaven amb les ofensives de Franco, més ambicioses. A l'abril de 1938, els rebels van organitzar una gran ofensiva a Aragó que els va permetre descendir cap al Mediterrani per Castelló, partint el territori republicà en dos sectors. Els republicans van preparar una potent ofensiva per a tornar a unir els dos sectors. Aquesta seria la batalla més important de la guerra, la batalla de l'Ebre, entre juliol i novembre de 1938, en la qual l'exèrcit republicà va patir una derrota gairebé definitiva.

d) La derrota republicana (gener-abril de 1939)

Després d'aquesta batalla (de l'Ebre), l'exèrcit republicà es trobava completament desmoralitzat i l'avanç franquista sobre Catalunya va ser immediat: tota la regió va quedar ocupada en poc més de dues setmanes, al gener de 1939. El govern republicà, que es trobava a Barcelona, va sortir cap a l'exili acompanyat de desenes de milers de refugiats i les restes de l'exèrcit republicà. Entre febrer i març de 1939, el govern republicà es va anar descomponent, amb enfrontaments entre els partidaris de resistir a tota costa i els de negociar la rendició –alguns líders del PSOE i la CNT. El coronel Casado, partidari de negociar, va prendre el control de Madrid per la força i va intentar negociar la rendició, però Franco es va negar a acceptar cap condició. Després de la rendició de Madrid, les tropes franquistes van ocupar ràpidament tot el territori que quedava en mans de la República. L'1 d'abril de 1939 va finalitzar oficialment la guerra.

EVOLUCIÓ POLÍTICA I SOCIAL EN EL BÀNDOL REPUBLICÀ

L'evolució del bàndol republicà

a) Els governs del Front Popular (juliol-setembre de 1936)

El cop d'Estat va agafar el govern del Front Popular completament desprevingut, i durant els primers dies es va mostrar incapaç de controlar-lo. Es van succeir les dimissions dels presidents del govern: Casares Quiroga, republicà d'esquerres, va dimitir dos dies després del cop, incapaç d'impedir-lo. El seu successor, Martínez Barrio –que havia sigut ministre de Lerroux–, va intentar negociar amb els colpistes, i en fracassar també va dimitir en poques hores. El 20 de juliol va pujar a la Presidència José Giral, que va optar per plantar cara als colpistes, dissolent l'exèrcit i repartint armes als partits obrers i els sindicats. Va organitzar la lluita contra les columnes rebels, però acabaria dimitint al setembre, en no poder aturar l'avanç de Franco cap a Madrid. El govern de Giral marcaria la fi d'una etapa dirigida per republicans d'esquerres que van tractar d'evitar la guerra però es van veure superats pels esdeveniments.

b) El govern de Largo Caballero (setembre de 1936-maig de 1937)

Al setembre de 1936 va ser nomenat president del govern el socialista Largo Caballero. Aquest era un vell líder de la UGT, que havia col·laborat amb Primo de Rivera però s'havia anat radicalitzant en els últims anys fins a arribar a ser un dels promotors de la revolució d'Astúries de 1934. Molts el consideraven el principal líder revolucionari espanyol –el cridaven el “Lenin Espanyol”. El govern de Largo Caballero s'adaptava a la nova realitat del bàndol republicà, dominat pels partits i sindicats obrers, els milicians dels quals portaven gran part del pes de la guerra. Incloïa ministres comunistes –el PCE va créixer enormement en influència gràcies al suport militar soviètic– i dels sindicats UGT i especialment de la CNT. En aquest moment es va aconseguir la principal victòria republicana, la defensa de Madrid.

El bàndol republicà i amb ell el govern, a mesura que avançava la guerra, es va anar dividint en dues grans opcions. Els comunistes, amb el suport de la majoria del PSOE i els republicans, defenia la postura de “primer la guerra, després la revolució”, defensant que calia paralitzar la revolució social –liderada per la CNT– per a concentrar-se en guanyar la guerra i assegurar-se que el govern passés a controlar totes les empreses col·lectivitzades i controlés les milícies dels sindicats. La CNT, al contrari, defenia que la revolució era imprescindible per a guanyar la guerra. La tensió entre les dues postures va portar a enfrontaments a tirs a Barcelona al maig de 1937 que van acabar amb l'ocupació de la ciutat pels guàrdies enviats pel govern. Els “successos de maig” van provocar la caiguda de Largo Caballero i l'eixida dels anarquistes del govern, així com la fi de la “revolució espanyola”.

c) El govern Negrín (maig de 1937 - abril de 1939)

El nou govern excloïa els sindicats i estava controlat pel PSOE, però sota una influència cada vegada major del PCE, ajudat pels soviètics. Negrín –metge i membre del PSOE– va apostar per una política de resistència fins al final, encara que sabia que la victòria era molt difícil. Per això va tractar de negociar amb Franco –aquest es va negar– i va entendre que només podrien guanyar si finalment França i Gran Bretanya recolzaven a la República. Per a això va tractar de mostrar una imatge més moderada, controlant els focus revolucionaris i dissolent les brigades internacionals. La seva esperança passava perquè la imminent II Guerra Mundial comencés com més prompte millor, amb la qual cosa la victòria de la República dependria del triomf de Gran Bretanya i França sobre les potències feixistes. Fet que no va ocórrer per pocs mesos: la guerra civil finalitzà a l'abril i la mundial començà al setembre.

Mesures socials i intens revolucionaris

La mobilització popular demandava canvis en l'organització econòmica i social, així, es van reduir els lloguers d'habitatges, van ser decomisades i nacionalitzades indústries, es va establir el control estatal sobre els bancs i les institucions financeres. Els grans propietaris de fàbriques i finques, a la vista del fracàs del cop, van optar en molts casos per fugir o amagar-se, altres van ser assassinats o empresonats, de manera que “els patrons” van desaparèixer. Això va provocar que els treballadors de fàbriques i els llauradors prengueren el control de les terres i les fàbriques, improvisant la seva gestió de manera col·lectiva –se'ls va denominar “col·lectivitzacions”. Durant la guerra, centenars de fàbriques, empreses i explotacions agràries van ser gestionades pels propis treballadors, prenent les decisions de gestió per mitjà d'assemblees democràtiques o per mitjà de comitès de treballadors.