La Guerra Civil Espanyola: Cronologia, Causes i Conseqüències

Evolució del conflicte

L'objectiu principal dels insurrectes era arribar a Madrid, seu del govern de la Segona República. Les tropes africanistes, estacionades al nord d'Àfrica, havien de creuar l'estret de Gibraltar. La marina, fidel a la República, va iniciar un bloqueig a l'estret per impedir el pas de les tropes a la península. Franco va demanar ajuda a Hitler i Mussolini, que li van cedir avions per transportar les tropes. Així van arribar les tropes africanistes a la península, liderades per Franco.

Un cop a la península, Franco va avançar cap a Madrid amb el gruix de l'exèrcit, mentre Yagüe marxava amb les altres tropes cap a Badajoz per connectar el nord i el sud. Un cop aconseguida la connexió, Franco va reprendre l'objectiu principal de Madrid. El 29 d'octubre de 1936, la República va fer una crida a la resistència total de Madrid.

Entre el 29 d'octubre i el 6 de novembre, Madrid va estar parcialment rodejada. El 6 de novembre, el govern republicà, preveient la caiguda de Madrid, es va traslladar a València, deixant el general Miaja al capdavant de la defensa de la ciutat. Madrid va rebre atacs constants, amb l'objectiu de generar por entre la població.

L'exèrcit franquista va fracassar en el seu intent d'entrar a Madrid gràcies a la resistència de les Brigades Internacionals, la Columna Anarquista i la Columna Libertad, liderada per Durruti. Davant d'aquest fracàs, Franco va canviar d'estratègia i va intentar rodejar completament Madrid, tallant les comunicacions amb València per evitar l'enviament d'armes, aliments i tropes.

Per aconseguir-ho, va dur a terme dos moviments: la Batalla del Jarama (febrer de 1937), on els franquistes van creuar el riu Jarama però van ser detinguts pels republicans, i la Batalla de Guadalajara (març de 1937), on un contingent de tropes franquistes i italianes també va fracassar. L'intent de rodejar Madrid va ser infructuós, i Franco va canviar d'estratègia i va marxar cap al nord cantàbric, ric en recursos metal·lúrgics, especialment a Astúries.

A l'abril, l'exèrcit republicà va atacar Brunete (Madrid) amb l'objectiu d'alleugerir el setge de Madrid. Franco no va caure en la trampa i va continuar al nord. Les tropes republicanes es van reorganitzar en Brigades Mixtes, liderades pel general Vicente Rojo, destacat en la defensa de Madrid.

Entre 1937 i 1938 es va produir l'atac a Terol, on els republicans van ocupar la ciutat amb l'objectiu de conquerir tot Aragó. A finals de 1938, Terol va tornar a ser territori franquista. Catalunya va quedar totalment aïllada.

Franco, en lloc d'atacar Catalunya directament, va ocupar el nord de la Comunitat Valenciana i després va avançar cap a Catalunya. La batalla més important de Catalunya va ser la Batalla de l'Ebre, un intent desesperat per frenar l'avanç franquista, en què van participar fins i tot joves, coneguts com la Lleva del Biberó.

El 25 de juliol de 1938, els republicans van creuar el riu Ebre i van arribar fins a Gandesa, però van acabar retrocedint. Franco va dividir les seves tropes i va enviar el gruix principal per la desembocadura de l'Ebre, ocupant part de la província de Tarragona. El 16 de novembre de 1938 es va donar per acabada la Batalla de l'Ebre.

Un cop derrotat l'exèrcit republicà, l'ocupació de Catalunya va ser molt ràpida: el 15 de gener, Franco va ocupar Tarragona; el 26 de gener, Barcelona; i el 4 de febrer, Girona. Això va provocar la fugida massiva de la població, inclosa la Generalitat i el govern republicà, cap a França.

Amb Catalunya derrotada, només quedaven Madrid i la franja mediterrània (Múrcia i Comunitat Valenciana). Negrín, cap d'estat de la República, va tornar a la zona republicana per continuar la guerra. Aquell mateix mes, el Regne Unit i França van reconèixer el govern de Franco, fet que va obligar Azaña a dimitir com a president.

Davant d'aquests esdeveniments, el coronel Casado, responsable republicà de Madrid, va provocar una insurrecció contra la República per intentar negociar amb Franco. Casado va executar i afusellar els comunistes i anarquistes que s'oposaven a la negociació. Franco no va acceptar pactar amb Casado i va exigir la rendició incondicional. El 28 de març de 1939, Franco va ocupar Madrid. La zona restant (València i Cartagena) va caure l'1 d'abril. Amb la caiguda de Cartagena, es va declarar el final de la Guerra Civil i la victòria del bàndol franquista.

Inici de la Guerra Civil

Davant la pressió de les eleccions, la CNT-FAI va crear un clima de vagues violentes, ocupacions de terres i cremes d'esglésies, conegut com la Primavera Tràgica. Aquest fet va portar Calvo Sotelo (líder del partit monàrquic), Primo de Rivera (líder de Falange Española), Franco i Gil Robles (líder de la CEDA) a demanar al president Alcalá Zamora que aturés les eleccions i declarés l'estat de guerra. Zamora no ho va fer.

Després de la victòria del Front Popular a les eleccions, Azaña, conscient de la infidelitat dels militars, va intentar desorganitzar-los. Va destituir Franco com a cap de l'Estat Major i el va enviar a les Illes Canàries. Va enviar Godet, general que va participar en la repressió contra els miners d'Astúries, a les Illes Balears. I va enviar Mola, un general amb molt de pes, a Navarra. Azaña volia evitar la comunicació entre ells.

Abans de marxar a Canàries, Franco es va reunir amb diversos militars d'alt càrrec, com Mola, Fanjul, Varela i Ordaz, i van acordar la necessitat d'un cop d'estat, liderat per Sanjurjo, figura simbòlica del cop d'estat, però dirigit realment per Mola. Franco no va assumir cap compromís amb el cop d'estat, recordant el fracàs del cop d'estat de Sanjurjo el 1932. Actuaria amb molta cautela.

Goded va enviar un missatger a Canàries per comunicar a Franco que havia arribat el moment de decidir. El coronel Yagüe considerava Franco un "mesquí". La principal preocupació de Franco era la seva posició si el cop d'estat fracassava. Va escriure una carta al cap d'estat de la República insinuant l'hostilitat d'una part de l'exèrcit. Calvo Sotelo va pressionar Serrano Suñer, cunyat de Franco, per conèixer la posició d'aquest. Finalment, es va decidir dur a terme el cop d'estat "amb o sense Franquito".

Mola, el principal director del cop, es va encarregar de reunir les forces de dretes per obtenir suport paramilitar. Al març, la Falange va assassinar el diputat socialista Jiménez de Asúa. Es van trobar armes en els locals de Falange Española, i José Antonio Primo de Rivera va ser detingut i empresonat. Per finançar el cop d'estat, grans empresaris, industrials i terratinents van aportar diners, destacant Juan March com un dels principals financers. Mussolini i Hitler també van contribuir econòmicament.

Finalment, Franco va decidir participar en el cop d'estat. El problema era que es trobava a Canàries i no hi havia aeroport internacional. Per a l'èxit del cop, Franco havia d'estar amb les tropes africanistes al nord d'Àfrica. Va viatjar a Tenerife i va agafar el Dragon Rapide cap al Marroc. El cop d'estat, previst com una acció ràpida, va fracassar en algunes ciutats, i al cap d'unes setmanes es va declarar la Guerra Civil.

Divisió d'Espanya

La Guerra Civil va dividir Espanya en dos bàndols. L'aixecament militar es va anomenar Alzamiento Nacional perquè els sublevats creien que estaven actuant pel bé de la nació, amb l'objectiu de restaurar una Espanya unida i catòlica. El 17 de juliol de 1936, el general Romerales va iniciar un aixecament a Melilla, que va triomfar i va aconseguir el control del protectorat del Marroc. El 18 de juliol, Franco va arribar per dirigir les tropes marroquines.

Mola va liderar el cop d'estat a Pamplona, Queipo de Llano a Sevilla, Goded a Mallorca, Cabanellas a Saragossa i Fanjul a Madrid. Burriel va intentar el cop a Barcelona, esperant l'arribada de Goded des de Mallorca. Els partits de dretes, falangistes, carlins i monàrquics es van sumar a l'acció militar. La República va tardar a reaccionar, perdent un temps vital per a la defensa. Azaña va destituir Casares Quiroga i va nomenar José Giral com a nou president. La primera mesura va ser armar els sindicats i els partits polítics del Front Popular.

La República comptava amb una petita part de l'exèrcit, la Guàrdia d'Assalt i els sindicats i partits polítics armats. El cop d'estat va triomfar a Castella i Lleó, Navarra, part occidental d'Aragó, Galícia, Illes Balears, Canàries i algunes ciutats andaluses. Va fracassar a Madrid, Barcelona, València, Múrcia, la franja cantàbrica (Astúries, País Basc i Santander), Castella-la Manxa i Extremadura.

Insurrecció a Catalunya

El cop d'estat a Barcelona va ser dirigit pel suboficial Burriel, esperant l'arribada de Goded. El 19 de juliol, Goded va arribar a Barcelona i va assumir el comandament de les forces nacionals. El cap militar a Barcelona, Llano de la Encomienda, es va declarar fidel a la República i va ser arrestat per Goded. Goded va reorganitzar les tropes fidels, però ja era massa tard. Les organitzacions obreres i la Guàrdia d'Assalt havien iniciat la lluita contra el cop d'estat. La Guàrdia Civil de Barcelona també va jurar fidelitat a la República.

Al vespre, la capitania, on es trobava Goded, va ser assaltada, i Goded i Burriel van ser arrestats, empresonats i condemnats a mort. Van ser executats a l'agost. Entre el 20 i el 21 de juliol, van fracassar tots els intents d'insurrecció a Catalunya (Lleida, Tarragona...). La Lliga Catalana, nacionalista, conservadora i de dretes, no va donar suport al cop d'estat.

Els dos bàndols

Espanya va quedar dividida en dos bàndols: els insurrectes, formats per militars conservadors, monàrquics, partits de dretes i carlins, units per la ideologia feixista de restablir l'ordre mitjançant una dictadura militar transitòria fins a la restauració de la monarquia o una república conservadora; i els lleials a la República, formats per les classes populars, obrers, petita burgesia, pagesos i sindicats, anomenats despectivament "rojos", que defensaven la legitimitat de la República.

La Guerra Civil va tenir repercussió internacional. Les democràcies francesa i anglesa inicialment es van posicionar a favor de la República, així com la URSS. Els països on havia triomfat el feixisme (Itàlia i Alemanya) van donar suport al bàndol nacional, així com el Vaticà. Les democràcies van començar a dubtar davant la possibilitat d'un govern comunista a Espanya. Els insurrectes van rebre suport de l'estranger, amb tropes i ajuda militar (avions, armes, vaixells) dels països feixistes.

La República va demanar ajuda a França, però ni França, ni Anglaterra ni els Estats Units van donar suport a Espanya. El Regne Unit, amb una política de pacificació per evitar conflictes amb Hitler, va pressionar França perquè no intervingués. França va cedir i va impulsar el Tractat de No-Intervenció (1936), signat per 27 països, entre ells Alemanya, Itàlia, Portugal, URSS, França i Anglaterra, que es comprometien a no participar en la guerra ni vendre armes a cap dels bàndols. Hitler, Salazar i Mussolini van ignorar el tractat i van ajudar el bàndol franquista. La República, sense ajuda internacional, només va poder obtenir armes de la URSS.

Es van crear les Brigades Internacionals, formades per voluntaris d'arreu del món que van lluitar al costat dels republicans. La URSS, a canvi de les armes, va exigir un aval, i les reserves d'or d'Espanya van ser enviades a Moscou. Alemanya i Itàlia van intervenir en la guerra per obtenir un nou aliat, expandir el feixisme i aïllar França. Alemanya va utilitzar Espanya com a camp de proves per al seu armament, prohibit pel Tractat de Versalles, com es va demostrar en el bombardeig de Guernica per part de la Legió Còndor.

El bàndol republicà

Durant els primers mesos de la guerra, els col·lectius que donaven suport al bàndol nacional van ser perseguits, assassinats, i les seves propietats saquejades i cremades. La violència va assolir nivells extrems, amb uns 8.500 morts del bàndol nacionalista. El 1936, la xarxa de protecció de la República estava vertebrada pels sindicats d'esquerres, i en moltes ciutats els ajuntaments van ser substituïts per comitès revolucionaris. La CNT-FAI va crear columnes contra el feixisme. El govern va organitzar els seus propis batallons, integrant les columnes per controlar-les. Aquesta reorganització es va dur a terme a totes les ciutats, com València i Astúries.

Col·lectivitzacions

Per obtenir suport econòmic, es van col·lectivitzar les indústries i el món agrari, passant el control als treballadors. El govern republicà va donar cobertura legal a les col·lectivitzacions. L'11 d'agost de 1936 es va crear a Catalunya un consell d'economia per dissenyar un pla de reorganització econòmica que permetia les col·lectivitzacions. Al final de la guerra, hi havia 4.500 indústries i 2.000 terres agràries col·lectivitzades a Espanya. L'objectiu era destinar la producció a la guerra i la subsistència de la població. El govern va decretar el control de la banca, pública i privada, i va regular els salaris.

Govern de Largo Caballero (1936-37)

El 5 de setembre de 1936, Largo Caballero, socialista i sindicalista, va ser nomenat president de la República. Va formar un govern amb socialistes i republicans, i va assumir la cartera de ministre de guerra. Va nomenar Indalecio Prieto responsable de la marina i l'aire, i Juan Negrín ministre d'hisenda. Mesos després, va incorporar quatre ministres anarquistes. Davant l'avanç franquista cap a Madrid, el govern es va traslladar a València, deixant a Madrid tropes liderades pel general Miaja, que van coincidir amb l'arribada de les Brigades Internacionals.

Largo Caballero va intentar una aliança entre les forces republicanes, obreres i burgeses, i va impulsar la creació d'un exèrcit popular. Va tenir conflictes amb els comunistes i els anarquistes, i la seva direcció de la guerra no va funcionar amb les columnes anarquistes. A finals de 1937, hi va haver un canvi de govern.

Fets de Maig

Les diferents ideologies dins del bàndol republicà van generar conflictes. A Barcelona, l'edifici de Telefònica, ocupat per milícies anarquistes (CNT) i trotskistes (POUM), va ser desallotjat per les forces de la Generalitat, presidida per Esquerra Republicana, amb el suport del PSUC (comunista) i la UGT (socialista). L'enfrontament es va estendre per tota la ciutat, amb barricades i combats. El conflicte, que va durar una setmana i va causar 200 morts, va acabar amb la derrota de la CNT i el POUM. Aquest fet va exemplificar les divisions internes del bàndol republicà.

Després dels Fets de Maig, es van dissoldre les milícies i els comitès revolucionaris, es van centralitzar els serveis policials i es va reconstruir l'aparell judicial. Les milícies van ser integrades a l'exèrcit per crear un exèrcit republicà únic. Davant d'aquesta situació, Azaña va destituir Largo Caballero i va nomenar Juan Negrín, socialista amb bona relació amb els comunistes, com a nou cap d'estat.

Govern de J. Negrín

Negrín va nomenar Prieto ministre de guerra. Va excloure els sindicats anarquistes del govern, va il·legalitzar el POUM i va detenir el seu líder. La República havia perdut la zona minera del nord d'Espanya, un cop molt dur. Negrín va continuar amb l'economia de guerra, va centralitzar el control i va intentar obtenir suport internacional a través de la Societat de Nacions. Al novembre de 1937, el govern es va traslladar de València a Barcelona, on Negrín va assumir tot el poder polític, generant tensions amb la Generalitat.

Davant l'avanç franquista, Negrín va proposar una política de resistència basada en dues estratègies: obrir un canal de comunicació amb el bàndol nacional, proposant un programa de 13 punts per mantenir la República i la democràcia mitjançant eleccions (el bàndol nacional va exigir la rendició incondicional); i resistir, confiant en el suport internacional davant la situació a Europa. Malgrat la manca de productes bàsics, Negrín va insistir en la resistència.

Zona insurrecta

Es va declarar l'estat de guerra, i els militars que havien triomfat en el cop van assumir el control dels territoris. El 20 de juliol de 1936, Sanjurjo va morir en un accident d'avió. El 24 de juliol es va formar a Burgos la Junta de Defensa Nacional, liderada pel general Cabanellas, per decidir el nou lideratge i el govern dels territoris ocupats. Franco, que havia alliberat l'Alcàsser de Toledo, va arribar més tard, el 28 de juliol, convertit en heroi gràcies a la propaganda de Millán-Astray. Franco era l'únic interlocutor amb Hitler i Mussolini.

La Junta va suspendre la Constitució del 31, va prohibir els partits polítics, va canviar la bandera i va paralitzar la reforma agrària, retornant les terres als propietaris. Cabanellas va proposar una junta col·legiada, però es va imposar la idea d'un lideratge únic. Els candidats eren Mola, Cabanellas, Franco i Queipo de Llano. Mola es va retirar, Queipo de Llano va ser descartat per dubtes sobre la seva fidelitat, i Cabanellas es va retirar davant la pressió dels altres generals. El 30 de setembre, Franco va ser nomenat generalíssim, amb la condició de ser també el futur cap d'estat. L'1 d'octubre, Franco va ser nomenat cap d'estat i va nomenar Cabanellas inspector general. El 1938, Cabanellas va morir, i Franco va ordenar la destrucció dels seus documents. El 1937, Mola va morir en un accident d'avió. Franco va quedar com a líder únic.

Primer govern de Franco

Franco va unir les diferents forces del cop d'estat (catòlics, carlins, falangistes, CEDA) mitjançant el Decret d'Unificació de 1937, creant un únic partit polític amb una vestimenta i salutació feixistes. Els territoris ocupats van ser governats sota un règim ultracatòlic, amb la supressió dels estatuts d'autonomia, censura de premsa, pena de mort, lleis que promovien la violència i l'extermini dels enemics, derogació del divorci, retorn del culte religiós a les escoles i retribució estatal a l'Església.

El 1938, Franco va promulgar el Fuero del Trabajo, creant un únic sindicat que integrava propietaris i treballadors, i prohibint les manifestacions. Els territoris ocupats per Franco van ser governats sota un règim totalitari.

Vida durant la guerra

La guerra va alterar la vida quotidiana. Al bàndol republicà, hi havia fam i bombardejos constants. Les dones van mantenir les seves llibertats i igualtats, i moltes van participar en la guerra. Federica Montseny va ser la primera diputada anarquista del govern espanyol, i Dolores Ibárruri va destacar per la seva defensa de Madrid i la seva cerca de suport internacional. Al bàndol nacional, els aliments van ser requisats per les tropes, i els assassinats van ser massius. Les dones van ser relegades a la llar.

Moltes persones van fugir d'Espanya, sobretot a través de Catalunya cap a França. Altres van marxar en vaixell. La República va prioritzar l'evacuació dels nens, i uns 13.000 van marxar sols a diferents països.

El franquisme

El 1939, Franco va establir una dictadura. Va concentrar tots els poders de l'estat (legislatiu, executiu i judicial). Va ser president, cap de govern, cap de les forces militars i líder de l'únic partit polític. El nou estat, inspirat en el feixisme italià i el nazisme alemany, va ser un règim totalitari conegut com a franquisme. Va suprimir la Constitució del 31, els drets i llibertats democràtiques, els partits polítics i els sindicats. Va controlar els mitjans de comunicació, va establir un mecanisme de propaganda i va definir Espanya com una organització centralista i unitària, abolint les autonomies i prohibint les llengües i cultures autòctones. Va perseguir els vençuts, amb assassinats i empresonaments.

Franco va comptar amb el suport de l'exèrcit, els partits polítics de la Falange i l'Església. Va crear quatre organitzacions per obtenir el recolzament social: el Frente de Juventudes, la Sección Femenina, el Sindicato Español Universitario i la Central Nacional Sindicalista.

Primer règim de Franco

L'Església va defensar i justificar el règim, obtenint beneficis econòmics i la missió d'inculcar els valors catòlics a la població. Les classes altes van rebre bé el règim, els empresaris van poder baixar els salaris, i les classes mitjanes van actuar amb passivitat. Les classes obreres, les més perjudicades, van mostrar rebuig, però la majoria volia sobreviure. Hi havia fam i misèria.

Famílies del règim

Dins del partit únic, hi havia diferents famílies ideològiques: falangistes, carlistes, monàrquics i CEDA, amb interessos diferents i lluites internes pel poder. L'Església també va buscar poder polític, creant organitzacions com l'Asociación Católica Nacional de Propagandistas (1940-1950) i l'Opus Dei (1960). Hi va haver una forta lluita pel poder entre la Falange i els catòlics.

La repressió

El règim franquista va mantenir la repressió durant 40 anys, amb empresonaments, persecucions i execucions. Es va crear un clima de silenci i despolitització. L'exèrcit va ser el braç executor, i els judicis es feien en consells de guerra. La Llei de Responsabilitats Polítiques (1939) va permetre la depuració de les persones que havien col·laborat amb la República, i la Llei de Repressió del Comunisme i la Maçoneria (1940) va perseguir les persones amb ideologies diferents. Es van habilitar 26 camps de concentració, 14 a Catalunya.

Batallons de treball

Una de les condemnes era anar a un batalló de treball ("batallones disciplinarios de soldados trabajadores"), on els membres treballaven sense descans en la construcció de ponts, túnels, embassaments i pedreres, com el Valle de los Caídos.

El franquisme a Catalunya

Catalunya va ser considerada un territori hostil. El règim va abolir l'Estatut d'Autonomia i va prohibir el català i la cultura catalana. El franquisme va comptar amb el suport d'una part de la societat catalana. Es van instaurar els càrrecs de Capità General i Governador Civil, ocupats per franquistes. Càrrecs menors van ser ocupats per lerrouxistes i membres de la Lliga Catalana. La repressió va seguir els mateixos passos que a la resta d'Espanya, amb execucions, depuració de treballadors, desaparició de les cooperatives agrícoles i imposició del castellà.

Etapes del franquisme (1939-1951)

Després de la Segona Guerra Mundial, el franquisme es va distanciar del feixisme, presentant una imatge d'Espanya com a país catòlic, conservador i anticomunista, amb l'objectiu d'evolucionar cap a una monarquia. La Falange Española Tradicionalista va ser la més afectada per aquest canvi. Inicialment, Espanya va patir aïllament internacional. L'ONU va condemnar el règim el 1946, França va retirar el seu ambaixador i va tancar les fronteres, i Espanya no va rebre ajudes del Pla Marshall.

El 1947, la situació va canviar. Amb la divisió del món en dos blocs (EUA i URSS), els EUA van considerar més important el caràcter anticomunista del règim franquista que el seu caràcter totalitari. Els EUA van pressionar l'ONU per retirar la condemna i van promoure el reconeixement internacional d'Espanya. Es van promulgar sis lleis: Fuero del Trabajo, Ley Constitutiva de las Cortes, Fuero de los Españoles, Ley de Referéndum Nacional, Ley de Sucesión i Ley de Unidad Sindical.

Franco va impulsar l'autarquia, un sistema econòmic basat en l'autosuficiència, amb intervencionisme estatal en tres pilars: reglamentació del comerç exterior, foment de la indústria i regulació estatal del comerç i els preus. L'autarquia va ser un fracàs, generant estancament econòmic, descens de la producció i del consum, i reducció de la qualitat de vida. La dècada dels 40 va ser de misèria i fam. El cost de vida va pujar un 500%, i els preus dels aliments un 700%. Els treballadors treballaven entre 12 i 14 hores, sovint amb més d'una feina. La higiene va empitjorar, van aparèixer malalties com la tuberculosi, la taxa de mortalitat va augmentar un 143%, i l'esperança de vida es va reduir a 47 anys pels homes i 53 per a les dones. Va augmentar el barraquisme.