La Guerra Civil Espanyola: Causes, Desenvolupament i Conseqüències

Enviado por Chuletator online y clasificado en Historia

Escrito el 2 de Septiembre de 2024 en catalán con un tamaño de 10,53 KB

1. L'esclat de la Guerra Civil. 1.1 Del cop d'Estat a la Guerra Civil El 17 de juliol de 1936, a Melilla, el coronel Yagüe, cap de la Legió, es va aixecar en armes contra la República i la insurrecció (alçament nacional) es va estendre ràpidament a la resta del protectorat marroquí. Entre el 18 i el 19 de juliol la majoria de les guarnicions militars de la resta d'Espanya es van unir al cop d'Estat, com també sectors civils de falangistes i carlins (requetès). Des del Marroc, el dia 18, el general Franco, que ja havia assegurat el triomf de la insurrecció a les Canàries, es va dirigir cap a la Península al capdavant de l'exèrcit d'Àfrica. El govern de la República va trigar a reaccionar i en dos dies els insurrectes ja s'havien fet forts a Pamplona, a Sevilla, a Castella la Vella i en una part d'Aragó. El 19 de juliol, davant el clam popular contra els rebels, Casares Quiroga va ser substituït com a cap del govern per José Giral, que va decidir dissoldre l'exèrcit i lliurar armes a les milícies dels sindicats (socialistes i anarquistes) i dels partits del Front Popular (republicans, socialistes i comunistes). Una part de l'exèrcit i de les forces de seguretat es van mantenir fidels al govern, amb la qual cosa va ser possible sufocar el cop militar a molts llocs d'Espanya. La insurrecció, però, no va triomfar pràcticament a tota l'Espanya interior, a Galícia, a l'Andalusia del Guadalquivir, a les zones agràries on predominaven la gran propietat o els petits propietaris molt conservadors i també a dues ciutats importants: Sevilla i Saragossa. En canvi, va fracassar allà on les forces obreres i d'esquerres tenien més presència: a les zones industrials del País Basc, a Catalunya, Madrid, València, Astúries i Santander, així com en una part de Castella, Extremadura i Andalusia. Els insurrectes havien previst un pronunciament militar que els permetria apoderar-se dels òrgans de govern, decretar l'estat de guerra i sufocar qualsevol signe d'oposició. Havia de ser una operació ràpida, de pocs dies. Però la divisió de l'exèrcit i de les forces d'ordre públic, l'acció del govern i la resistència popular van fer evident que, malgrat que el cop militar no havia triomfat, el país havia quedat dividit en dos bàndols que s'enfrontarien en una sagnant guerra civil. 1.2 El fracàs de la insurrecció a Catalunya El general Goded fou l'encarregat de dirigir el cop militar a Catalunya, on els rebels, oficials i una bona part dels caps de l'exèrcit, tenien un suport civil escàs. Pocs catalans havien optat per la insurrecció i els partits directament implicats, com la Falange Española, Renovación Española o els mateixos carlins, tenien poca implantació. El partit conservador, la Lliga Catalana, no va participar en el complot ni li va donar suport explícit; però la situació revolucionària que es va desfermar a Catalunya després del 19 de juliol va obligar a fugir molts dels seus dirigents, que havien mostrat el seu suport a la causa franquista. Amb tot, els militars confiaven a repetir l'efemèride del 6 d'octubre del 1934. Consideraven que la gran majoria de l'exèrcit participaria i que la Guàrdia Civil els seguiria. Aquesta confiança els va fer adoptar una actitud de prepotència que es convertí en negligència en la preparació del cop. Això facilità l'eficàcia de l'acció del govern de la Generalitat, que va dirigir les forces policials contra els rebels, a més els dies 18 i 19 de juliol la mobilització al carrer dels partits i dels sindicats d'esquerres va tenir un paper decisiu en la derrota de la rebel·lió. Goded va rendir-se i les forces insurrectes van abandonar la lluita a les altres ciutats catalanes. La victòria es va viure com un gran triomf popular. A més, va actuar com a estímul moral per a la resistència espanyola. 1.3 La consolidació dels bàndols Els insurrectes estaven dirigits per militars que tenien el suport de les classes altes i dels sectors més conservadors: monàrquics de dretes, grups catòlics, falangistes, tradicionalistes i els que s'havien oposat a les reformes de la República. Tenien el suport del feixisme italià i del nazisme alemany i es definien com a ''nacionals'' (per la seva defensa de la unitat d'Espanya) i catòlics. Els militars van manifestar que la seva intenció era imposar una dictadura militar que restablís ''l'ordre'' i aturés el risc d'una revolució social. Un grup important, els monàrquics i la CEDA, volien posteriorment la tornada a la monarquia alfonsina, mentre que els falangistes pretenien imposar un règim feixista a la italiana i els carlins esperaven l'anhelada instauració de la monarquia tradicionalista. Els lleials a la República estaven constituïts per les classes populars: obrers i empleats urbans, petita burgesia i pagesia sense terra. La majoria eren afiliats o simpatitzants de les organitzacions socialistes, comunistes i anarcosindicalistes. Eren anomenats per la dreta amb el qualificatiu despectiu de "rojos". Al costat dels republicans s'hi arrengleraren les classes mitjanes i sectors de la burgesia il·lustrada, a més d'un grup nombrós d'intel·lectuals i d'artistes. Tots defensaven essencialment la legitimitat republicana i el conjunt de reformes endegades durant el bienni d'esquerres i el Front Popular. Aquest sector representava interessos diversos i acollia tant sectors petitburgesos reformistes com grups revolucionaris.

La Guerra Civil ha de ser analitzada com l'enfrontament armat entre aquests dos sectors, en què hi havia, d'una banda, els vells grups dominants de l'Espanya de la Restauració, i d'una altra, els grups emergents obrers i burgesos que volien establir un sistema polític democràtic i un ordre social progressista. Les reformes republicanes eren imprescindibles per a la modernització de la societat espanyola, però atemptaven contra els privilegis seculars dels grups dominants. L'enfrontament es va produir a la desesperada, perquè per als uns era indispensable guanyar per poder transformar la societat espanyola i per als altres era també indispensable per poder continuar exercint el domini. 1.4 La internacionalització de la Guerra Civil Des del primer moment la Guerra Civil espanyola va tenir una gran repercussió internacional. L'esclat de la guerra a Espanya va ser vist com una confrontació entre les forces democràtiques, i en part revolucionàries (socialistes o comunistes), i els règims feixistes en expansió (Alemanya, Itàlia). Es va considerar aleshores que Espanya era un ''microcosmos'' en el qual s'estava produint l'enfrontament armat que molts temien que tingués lloc a escala mundial. Per tant, la Guerra d'Espanya, nom amb què va ser coneguda internacionalment, fou un esdeveniment que va apassionar i va dividir els governants, els mitjans de comunicació, l'opinió pública i els intel·lectuals d'arreu del món. Els governs feixistes (Itàlia i Alemanya) van veure en la insurrecció un fre a l'expansió del comunisme i van ser els primers a manifestar la seva simpatia pels rebels i a enviar-los ajut militar. També el règim filofeixista portuguès d'Oliveira Salazar va ser un aliat fidel dels insurrectes, així com el catolicisme tradicional i el papat, que van acabar pronunciant-se a favor de Franco. Per contra, l'opinió democràtica i progressista mundial i els partits obrers d'arreu del món es van manifestar de manera decidida a favor de la República. L'URSS va donar suport a la República, mentre que les democràcies europees (França, Gran Bretanya) van mantenir una posició més ambigua per la por que el conflicte no acabés estenent-se a Europa. La República va demanar suport militar i polític, en primer lloc a França, que també tenia un govern del Front Popular, però la Gran Bretanya, que defensava una política de contenció davant de l'Alemanya nazi, va comunicar a França que, si intervenia a Espanya per ajudar la República, no donaria suport a la política internacional francesa davant l'amenaça de Hitler. França es va sotmetre a les exigències britàniques i va impulsar la creació d'un Comitè de No-intervenció (agost 1936), amb seu a Londres, al qual es van adherir vint-i-set països. La política de no-intervenció va constituir una immensa injustícia per a la República i fou una de les causes de la seva derrota, perquè va negar a un Estat sobirà i legítim el dret a adquirir armes per defensar-se d'una insurrecció. 1.5 L'ajuda exterior L'existència del Comitè de No-intervenció no va impedir que els dos bàndols rebessin ajuda exterior. Els insurrectes van ser els més afavorits per la tramesa d'armes alemanyes i italianes (avions, tancs, artilleria, fusells, municions), que va ser la més important pel que fa al seu valor tant numèric com estratègic. En efecte, Alemanya va enviar a Espanya la seva aviació, la Legió Còndor, i va fer servir la Guerra Civil Espanyola com a camp de proves d'algunes armes noves. Posteriorment es va cobrar la seva ajuda amb minerals i altres productes necessaris per a Alemanya a la Segona Guerra Mundial. El suport italià va consistir en l'enviament d'una gran unitat, el Corpo Truppe Volontarie, però també va ser important la contribució italiana en armament. Amb les tropes dels insurrectes hi van combatre també contingents de voluntaris portuguesos, irlandesos i d'altres nacionalitats, en molts casos afins al feixisme o d'ideologia ultracatòlica. Atesa la situació, el govern de la República va haver de comprar armes i productes energètics allà on va poder i com va poder. El govern de Largo Caballero va decidir enviar a la Unió Soviètica, l'octubre del 1936, les reserves d'or del Banc d'Espanya per pagar les armes que havia comprat la República. En contrapartida, els consellers militars soviètics van tenir un paper destacat en l'organització tàctica de la guerra, així com els seus comissaris polítics que van exercir la seva influència a través, sobretot, del Partit Comunista (PCE). El bàndol republicà també va comptar amb les tropes de voluntaris de les Brigades Internacionals. Un autèntic moviment de solidaritat antifeixista va ser la causa que més de 60.000 voluntaris, arribats d'arreu del món, tinguessin una intervenció destacada en la defensa de Madrid i als diferents camps de batalla. En la seva articulació hi van tenir un paper important les organitzacions comunistes internacionals com el Komintern. Entre els brigadistes hi havia voluntaris procedents d'Europa i d'Amèrica que eren majoritàriament d'ideologia progressista o d'esquerres (demòcrates, socialistes, anarquistes i comunistes).

Entradas relacionadas:

Etiquetas: