Guerra Civil Espanyola: Anàlisi Històrica i Impacte

La Guerra Civil Espanyola (1936-1939)

Del Cop d'Estat a la Guerra Civil

Els insurrectes contra la República havien previst un pronunciament militar que els permetés apoderar-se dels òrgans de govern, decretar l'estat de guerra i extingir els signes d'oposició. Havia de ser una operació ràpida, però al cap d'una setmana, l'evidència que el cop militar no havia triomfat i la divisió del país en dos bàndols van originar una guerra civil.

Importància Històrica del Conflicte

A nivell espanyol

• Aplega bona part dels problemes de modernització de la societat espanyola. Va suposar l'esclat dramàtic d'una sèrie de mancances, a molts nivells, que arrossegava el país. És la manifestació del fracàs històric d'un projecte progressista i d'una convivència democràtica. Espanya no ha dirigit bé els reptes que proposava la societat moderna. No ha sabut trobar el model polític que pogués aixoplugar les masses. La Guerra Civil és el fracàs d'un model de convivència. Els espanyols no van trobar un model que la majoria d'espanyols compartissin. La Guerra Civil suposa el fracàs de fer d'Espanya un país modern i és un tema transcendental per a Espanya.
• És una guerra ideològica, de classes i, en part, com totes les guerres, de circumstàncies personals. Però no és una guerra entre territoris. És una guerra que enfronta idees polítiques, és una guerra de classes. Es mata gent per ser pobre o per ser rica. També és una guerra per la religió. En una guerra civil hi ha una implicació ideològica, personal i familiar. No és una guerra per aconseguir territoris.

A nivell català

Catalunya estava més arrelada a la causa republicana. Catalunya s'hi jugava la democràcia, però també el seu reconeixement com a nació, la seva autonomia.

• A Catalunya, la guerra, el seu discurs polític i la forma com acabarà, tindrà importants relacions amb el seu reconeixement com a nació.

A nivell internacional

• La Guerra Civil ha estat vista com un preludi de la Segona Guerra Mundial: aquí es van batre les ideologies que combaten en la guerra internacional. La Segona Guerra Mundial comença al cap de pocs mesos que hagués acabat la Guerra Civil. La Guerra Civil és vista com el preludi de la Segona Guerra Mundial, perquè moltes ideologies que combaten en la Guerra Civil, també combaten en la Segona Guerra Mundial. A la Guerra Civil s'enfronta el feixisme, la democràcia i el moviment obrer, les ideologies que trobarem també a la Segona Guerra Mundial.
• Té una forta càrrega ideològica i simbòlica a nivell mundial: símbol de la lluita antifeixista.
• Uns veien la Guerra Civil espanyola com un combat frontal entre el comunisme i la civilització occidental; altres, com una batalla decisiva entre democràcia i feixisme.
• És per això i per provar l'armament, que en la Guerra Civil s'implicaran algunes de les potències protagonistes de la Segona Guerra Mundial. La Guerra Civil espanyola és una bona oportunitat per provar les armes i les tàctiques que es duran a terme en la Segona Guerra Mundial. A favor de Franco hi va haver Hitler i Mussolini, i a favor de la República, únicament Stalin, amb la condició que el vermell acabés impregnant tota Espanya.
• Recolzament de l'Eix (l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista) als insurrectes.
• Recolzament (interessat) de l'URSS a la República (PCE).
• No intervenció de les democràcies occidentals.

Causes de la Guerra Civil

Causes Profundes

• Hi havia una societat amb una situació permanent de conflicte intern: la injustícia social i les desigualtats, juntament amb l'alt nivell d'autoritarisme, provocaven grans tensions socials. Per tant, el principal motiu és la lluita de classes, que es veu fomentada per l'endarreriment social, provocat pel mal repartiment de les riqueses. Davant d'això, la gent adoptava dues postures: sotmetre's al règim o lluitar contra l'Estat (revolució). L'actitud de l'Església i l'oligarquia espanyoles, juntament amb el gran nombre d'analfabets i el creixent anticlericalisme eren clars agreujants d'aquests conflictes.
• L'anticlericalisme era un moviment i pensament molt estès fora de Catalunya, per tant veiem un fort nacionalisme espanyol, caracteritzat pel supremacisme.
• El canvi de pensament de l'exèrcit a causa de les constants humiliacions (nacionalisme extrem fet “per Espanya”).

Causes Immediates

• El projecte reaccionari de les dretes espanyoles (finals de l'any 1934 amb la Revolució del Sis d'Octubre), ja que no volien acceptar la República ni la democràcia. Veuen que la seva situació política és inestable i arriben a la conclusió que de forma democràtica no assoliran continuar al poder. Conclouen que el millor és eliminar la democràcia i la República, ja que no toleraven la idea que el poble els treiés el poder. D'aquesta forma podrien “restablir l'ordre” i tornar a la situació prèvia al règim republicà.
• La creença popular que era factible aconseguir les esperances que la República assegurava (llibertat, democràcia, modernització, etc.). El canvi de pensament provoca un optimisme en el poble, que es fonamenta en els fets de la Revolució Russa i l'arribada de la Segona República Espanyola l'any 1931. La idea de revolta va augmentar l'actitud combativa del poble, de tal forma que la reacció a l'intent d'aplicació del pla de dretes tendiria a la rebel·lió, ja que tenen la ferma creença que podran guanyar, com ja ha passat a altres llocs i altres vegades.

L'Aixecament Militar de 1936

El pronunciament anomenat Alzamiento Nacional, es va iniciar el 17 de juliol a Melilla. El dia 18 va arribar al Marroc el general Franco des de Canàries i va prendre el comandament de l'Exèrcit d'Àfrica, el més preparat i més ben armat de la República. El mateix dia 18 es van revoltar uns altres caps militars:

• Mola a Pamplona
• Queipo de Llano a Sevilla
• Goded a Mallorca
• Cabanellas a Saragossa

Als militars s'hi van afegir sectors falangistes i carlins. El govern de la República va trigar a reaccionar a la insurrecció. Malgrat els advertiments, ni Azaña ni el cap de govern Casares Quiroga van prendre mesures el dia 17 i 18 de juliol, i es va perdre temps vital per a la defensa de la República. Casares Quiroga va dimitir i Azaña va nomenar Josep Giral cap de govern.

La primera mesura presa el 19 de juliol va consistir a autoritzar el lliurament d'armes als anarquistes, republicans, socialistes, comunistes, etc. Van ser ells, juntament amb una part de l'exèrcit lleial a la República i la Guàrdia d'Assalt, els qui van plantar cara, especialment a Madrid i a Barcelona, als colpistes i van impedir l'èxit del pronunciament militar.

• Pronunciament triomfa a: Castella i Lleó, Navarra, Galícia, Balears, Canàries i algunes ciutats andaluses.
• Pronunciament fracassa a: Catalunya, València, Múrcia, la Franja Cantàbrica, Castella-La Manxa, Extremadura i gran part d'Andalusia. Fracassa sobretot a Madrid i a Barcelona.

La Insurrecció a Catalunya

L'encarregat de dirigir la insurrecció a Catalunya: general Goded. El dia 18 de juliol va dirigir el pronunciament a Mallorca i Eivissa, que van quedar en mans dels insurrectes, i el 19 va desplaçar-se a Barcelona. Hi van trobar una forta resistència de les forces de l'ordre lleials al govern i de les organitzacions obreres. Durant tot el dia 18 les organitzacions d'esquerra havien demanat que els donessin armes. Aquests grups, juntament amb la Guàrdia d'Assalt i la Guàrdia Civil, es van enfrontar amb les unitats militars insurrectes. Goded en arribar a Barcelona va reorganitzar les tropes, però era massa tard. Al vespre va ser assaltada la capitania general i el general es va rendir i va ser detingut. El cop havia fracassat. La victòria es va celebrar com un gran triomf popular, ja que el paper de les organitzacions d'esquerra havia estat decisiu.

La Consolidació dels Bàndols

A finals de juliol els insurrectes ocupaven bona part del territori espanyol. La situació va derivar cap a un enfrontament civil armat amb la formació de dos bàndols:

1. Els insurrectes (militars conservadors, monàrquics de dretes, grups catòlics, falangistes i tradicionalistes): tenien com a suport i inspiració el feixisme i es definien com a “nacionals” i catòlics. La seva intenció era “restablir l'ordre” per mitjà d'una dictadura militar i permetre la recomposició d'un poder civil en forma de monarquia o república.
2. Els lleials a la República (classes populars i empleats, petita burgesia i pagesos sense terres): tots defensaven la legitimitat republicana i havien fet costat al Front Popular.

Bàndol Republicà: Guerra i Revolució

Un Clima de Revolució Social

L'aixecament feixista va provocar una situació de crisi profunda en la societat catalana. S'hi va produir una resposta popular contra tots aquells i tot allò que podia tenir relació amb els insurrectes. L'Església, la burgesia, els propietaris, les classes benestants, els catòlics, etc. van ser objecte de persecució durant les primeres setmanes: assassinats, crema d'esglésies... La violència va arribar a un extrem. Hi va haver unes 8.500 morts violentes.

La Conformació d'un Front Popular

Al juliol de 1936 va sorgir un poder popular format al voltant dels sindicats i dels partits d'esquerres. Es van crear comitès locals que van substituir els ajuntaments. Es va constituir el Comitè de Milícies Antifeixistes integrat per les forces oposades als insurrectes. Es va ocupar de la formació de les columnes de milicians, l'ordre públic, l'organització del treball... El govern de la República va decretar la dissolució de l'exèrcit tradicional i la creació de batallons de voluntaris, on s'hi integraven les milícies populars. A l'agost la situació es va agreujar perquè les tropes feixistes progressaven i això va posar en qüestió la dissolució de l'exèrcit republicà i la capacitat militar de les milícies.

Col·lectivitzacions i Economia de Guerra

Un dels elements centrals del procés de revolució social va ser la col·lectivització d'una gran part de la propietat industrial i agrària. Els treballadors, organitzats en comitès, es van posar al capdavant de les empreses perquè els empresaris havien estat detinguts o assassinats, o perquè es van apoderar del control i de la direcció de les empreses i van comunicar als amos que des d'aleshores les explotarien en règim d'autogestió.

Una sèrie de decrets del govern de la República i de la Generalitat van donar cobertura legal a les confiscacions d'indústries i terres:

• L'11 d'agost del 1936 es va crear el Consell d'Economia de Catalunya, que va dissenyar un pla socialista de reorganització de l'economia.
• A l'octubre es va promulgar el decret de col·lectivitzacions, que legalitzava el procés col·lectivista.

Al final de la guerra hi havia unes 4.500 empreses controlades pels comitès obrers i unes 2.000 col·lectivitzades. Per tal de mantenir l'activitat productiva, es van decretar una sèrie de mesures, com el control de la banca, creació d'entitats de crèdit públic, etc.

El Govern de Largo Caballero (1936-1937)

A Madrid, el 5 de setembre, el socialista Largo Caballero va formar un govern amb republicans i socialistes; dos mesos després, s'hi van incorporar quatre ministres anarquistes (Joan García Oliver, Joan Peiró i Federica Montseny).

Largo Caballero pretenia:

• Crear una gran aliança entre les forces republicanes, burgeses i obreres, per guanyar la guerra mitjançant la reorganització de l'Estat, la militarització de les milícies i la formació de l'Exèrcit Popular.

Caballero, però, va tenir problemes greus amb els comunistes i anarcosindicalistes. Els anarcosindicalistes, malgrat que participaven en un govern d'unitat, no renunciaven a practicar la seva pròpia política, insistien en les col·lectivitzacions i es resistien a integrar les seves milícies en l'exèrcit. A Catalunya, Companys va continuar com a president de la Generalitat i es va formar, el 26 de setembre, un govern d'unitat presidit per Josep Tarradellas.

• Es va dissoldre el Comitè de Milícies Antifeixistes.
• Els comitès locals van ser substituïts pels ajuntaments.
• Es van centralitzar els serveis policials.
• Es va reconstruir l'aparell judicial per posar fi a la violència.
• Es van militaritzar les milícies, que estaven aturades al front d'Aragó.

La Generalitat va iniciar la intervenció en l'economia per tal de sotmetre-la a les necessitats de la guerra.

Els Fets de Maig de 1937

Els problemes que van afeblir definitivament el govern de Largo Caballero i que van obrir una nova etapa en el govern i en l'organització del bàndol republicà van esclatar a Barcelona els primers dies de maig del 1937 (Fets de Maig). El 3 de maig les tensions van esclatar violentament a Barcelona quan les forces de la Generalitat van procedir a desallotjar els anarquistes que havien ocupat l'edifici de la Telefònica, amb el propòsit de fer-se amb el control de les comunicacions. Això va comportar l'enfrontament d'alguns militants de la CNT i del POUM amb els d'ERC, UGT i PSUC, que van donar suport a la Generalitat. Al conflicte es van produir més de 200 morts, la derrota dels anarquistes més radicals i una crisi de govern molt profunda. El conflicte, a més, va servir com a pretext al govern republicà per intervenir a Catalunya amb 5.000 guàrdies d'Assalt, amb l'objectiu de posar fi a la crisi. Cada cop es feien més evidents les tensions entre el govern republicà i l'autonòmic per les reticències del govern central sobre la capacitat de la Generalitat per governar, dirigir la guerra i controlar els sectors polítics i sindicals més radicals.

El Govern de Negrín: La Resistència a Ultrança

Els Fets de Maig van disminuir la influència de l'anarquisme i van enfortir les posicions comunistes, sobretot per l'ajuda que la Unió Soviètica prestava a la República. Els comunistes espanyols van exigir la dissolució del POUM i la detenció dels seus líders. Largo Caballero es va negar i va dimitir. Es va constituir un nou govern presidit pel socialista Juan Negrín. El govern va deixar d'incloure els sindicats, CNT i UGT, i es va constituir només amb partits polítics, es va il·legalitzar el POUM i els seus líders (Andreu Nin) van ser detinguts. El govern de Negrín va romandre al poder fins a la fi del conflicte amb l'objectiu de guanyar la guerra. Per això, es va:

• reforçar el poder central
• unificar la direcció bèl·lica
• integrar totes les milícies en l'Exèrcit Popular
• establir un control sobre la producció industrial i l'agrària

Al novembre de 1937 Negrín va traslladar el govern de València a Barcelona, on també s'hi havia refugiat el govern basc des de la caiguda del nord d'Espanya. El govern de Negrín va proposar una política de resistència de la República fins a la fi, tot i que mai no va deixar de cercar un acord amb l'enemic que salvaguardés la República i la democràcia. El seu programa dels Tretze Punts preveia la permanència de la República. El bàndol franquista no va acceptar entrar en negociacions. Negrín, amb gairebé l'única ajuda dels comunistes, insistia en la necessitat de resistir amb l'esperança que l'inici del previsible conflicte a Europa entre les potències democràtiques i les feixistes alleugerís la presència alemanya i italiana a Espanya. El cap de govern va proposar una sortida negociada a la guerra. Al maig es va publicar el programa dels Tretze Punts:

1. Garantir la independència d'Espanya.
2. Expulsió de totes les tropes estrangeres d'Espanya.
3. Garantia d'una República democràtica amb un govern de plena autoritat.
4. Referèndum per determinar la forma jurídica i social que havia de tenir Espanya.
5. Llibertat de les regions sense perjudici de la unitat d'Espanya.
6. Llibertat de consciència dels ciutadans garantida per l'Estat.
7. Garantia de la propietat legítima i de l'activitat productiva.
8. Garantia de democràcia per als pagesos i liquidació de la propietat feudal.
9. Legislació social que garanteix els drets dels treballadors.
10. Millora cultural, física i moral de la raça.
11. Exèrcit al servei de la Nació, lliure de tendències i d'influència dels partits.
12. Renúncia a la guerra com a instrument de política nacional.
13. Àmplia amnistia per a tots els espanyols que vulguin reconstruir i engrandir Espanya.

En alguns punts proposaven les condicions per al cessament de la lluita armada. Franco va rebutjar aquest programa. Negrín també era partidari que la República resistís. Tenia l'esperança que la situació internacional precipitaria Europa cap a la guerra. El maig de 1938 es va signar l'Acord de Múnic. Gran Bretanya i França van reconèixer l'ocupació dels Sudets duta a terme per Hitler i van claudicar. A finals de febrer, Gran Bretanya i França van reconèixer el govern de Franco. A partir del març del 1938, al territori republicà hi mancaven aliments i productes bàsics, els daltabaixos militars eren continus i entre la població s'anava estenent el cansament de la guerra. Negrín, amb gairebé l'única ajuda dels comunistes, insistia en la necessitat de resistir amb l'esperança que l'inici del previsible conflicte a Europa entre les potències democràtiques i les feixistes alleugerís la presència alemanya i italiana a Espanya. La pèrdua de Catalunya entre gener i febrer del 1939 i la sortida cap a l'exili dels governs de la República, de Catalunya i del País Basc van mostrar clarament que la República tenia els dies comptats. A primers de març, Manuel Azaña va presentar a París la seva dimissió.

La Zona Insurrecta: Construcció d'un Estat Totalitari

Militarització i Comandament Únic

La zona dominada pels insurrectes s'anomenava zona nacional. El 24 de juliol es va crear a Burgos la Junta de Defensa Nacional integrada per militars (Mola, Franco, Queipo de Llano...) i presidida pel general més antic, Miguel Cabanellas. La missió era governar el territori ocupat i les primeres mesures que van prendre van ser la prohibició de l'activitat de tots els partits polítics, la suspensió de la Constitució i la paralització de la reforma agrària. Per a la direcció de la guerra va anar guanyant partidaris el general Francisco Franco. El seu lideratge en l'exèrcit es va imposar després d'aconseguir que Hitler i Mussolini el reconeguessin com a únic interlocutor vàlid per negociar el seu suport a la insurrecció. Finalment, el dia 30 de setembre, els militars el van elegir cap de l'Alzamiento. L'1 d'octubre del 1936 es va publicar el decret que el nomenava cap del govern de l'Estat i generalísimo dels exèrcits espanyols. La Junta de Defensa Nacional va desaparèixer i es va establir una Junta Tècnica de l'Estat, amb seu a Valladolid i Burgos. El quarter general del generalísimo es va traslladar a Salamanca.

La Creació del Partit Únic

A partir d'octubre de 1936, a diferència de la zona republicana, existia un comandament únic i incontestat, però no una uniformitat política. Els insurrectes havien prohibit tots els partits polítics que formaven part del Front Popular i tots els sindicats de classe; només eren legals la Falange Española y de las JONS, i la Comunión Tradicionalista (carlins). Franco, inspirant-se en el model d'Estat feixista italià i alemany, de partit únic i amb un cap amb poders plens, l'abril del 1937 va fer conèixer el decret d'unificació que establia la creació d'un partit únic, Falange Española Tradicionalista y de las JONS, que comportava la unificació de falangistes i carlins, i en el qual s'havien d'integrar totes les altres forces “nacionals”. Franco esdevenia cap nacional d'aquest partit únic i concentrava així a les seves mans un altre poder. El nou partit va adoptar l'uniforme amb la camisa blava falangista i la boina vermella dels carlins, i la salutació feixista.

L'Evolució del Conflicte Bèl·lic

La Batalla de Madrid

El juliol del 1936 les tropes d'Àfrica, els legionaris i regulars liderats per Yagüe, van travessar l'Estret i van buscar l'enllaç amb els sublevats del nord. Setembre: Franco ocupa Toledo. Octubre: els insurrectes es troben a les portes de Madrid. Novembre: el govern es trasllada a València i arriben les Brigades Internacionals i la Columna Llibertat, una columna anarcosindicalista liderada per Durruti.

Les Batalles del Jarama i Guadalajara

Els insurrectes van iniciar dues maniobres per aïllar Madrid i tallar les comunicacions amb València. Febrer de 1937: Batalla del Jarama: els insurrectes van travessar el riu però van ser detinguts pels republicans i no van aconseguir aïllar la ciutat. Març de 1937: Batalla de Guadalajara: les tropes feixistes italianes aliades de Franco van ser derrotades davant de l'Exèrcit Popular, la qual cosa va significar la primera gran victòria republicana.

La Batalla del Nord

Franco va decidir aleshores canviar l'estratègia de la guerra, i va abandonar l'atac a Madrid i va traslladar el front a altres escenaris. La lluita es va traslladar al nord, a la Franja Cantàbrica. Els combats principals s'hi van produir entre abril del 1937 i octubre del mateix any i els fronts de combat van anar desplaçant-se d'est a oest: Guipúscoa, Biscaia, Santander i Astúries. Els insurrectes, comandats per Mola, van portar l'atac contra Biscaia als darrers dies de març. El mes d'abril es produïa el primer bombardeig aeri del món damunt una població civil, el de Guernica (Biscaia). Va ser realitzat per l'aviació alemanya i italiana per ordre del quarter general de Franco, i va provocar un gran nombre de víctimes. La ciutat de Bilbao va ser ocupada el mes de juny del 1937 gràcies a la superioritat dels insurrectes en tropes, armament i aviació. La República, per tal d'alleugerir la pressió militar al nord, va atacar Brunete, prop de Madrid, i més tard Belchite, al costat de Saragossa, però no va poder evitar que les tropes de Franco entressin primerament a Santander i després a Astúries, on la batalla es va lliurar entre setembre i l'octubre del mateix any. Tota la franja nord quedava en mans dels rebels.

La Fractura del Territori Republicà

Desembre de 1937: es van crear les Brigades Mixtes a l'exèrcit republicà i al seu capdavant hi havia el general Rojo. Es pretenia consolidar l'organització castrense i que l'exèrcit fos eficaç per a la guerra. L'exèrcit es va proveir de comandaments professionals i s'hi van integrar els quadres procedents de les milícies (Juan Modesto, etc.). L'exèrcit republicà, amb la intenció de prendre iniciatives, va realitzar ofensives. Hivern de 1937-1938: Batalla de Terol, que va portar a l'ocupació republicana de la ciutat fins al febrer. Al febrer de 1938, l'exèrcit de Franco va començar la campanya d'Aragó a Terol i va arribar al Mediterrani el mes d'abril. El territori republicà va quedar dividit en dues zones, una era Catalunya. Franco va decidir continuar l'atac cap al sud i lliurar combats a Castelló i València (capital de la República).

La Batalla de l'Ebre i l'Ocupació de Catalunya

La Batalla de l'Ebre va començar el 25 de juliol amb l'atac republicà, Franco va contraatacar i, a principis de novembre, l'exèrcit republicà va haver de replegar-se. Finalment, els insurrectes van travessar el riu i el dia 16 es va considerar acabada la batalla, que deixava l'exèrcit republicà greument delmat. Tarragona va ser ocupada el 15 de gener i Barcelona el 26 sense resistència. La caiguda de Girona el 4 de febrer va significar la fugida cap a França de milers de refugiats.

La Fi de la Guerra Civil

Febrer de 1939: la República només disposava de la zona del centre (Madrid i regió mediterrània del nord de València fins a Almeria). Negrín volia continuar la guerra, no hi va haver cap batalla important. El Regne Unit i França van reconèixer el govern de Franco i al març, Azaña va presentar la dimissió com a president de la República. A principis de març de 1939, es va produir una insurrecció a Madrid contra el govern de la República dirigida pel coronel Casado. Creia que la influència dels comunistes en la República era la causa de l'allargament de la guerra i que seria possible acabar-la negociant amb Franco. Juntament amb Julián Besteiro (socialista) i amb el suport de l'UGT, va crear una Junta de Defensa. Objectiu: negociar amb Franco una pau honorable basada en la generositat del “caudillo”. Però Franco no va acceptar cap condició per a la rendició i va obligar al lliurament de les armes. El 28 de març, les tropes franquistes van entrar a Madrid sense trobar resistència. Els dies posteriors van ocupar la zona Mediterrània. Es van ocupar Albacete, Alacant i València. L'1 d'abril, Franco va signar a Burgos el darrer “parte de guerra” amb el qual va declarar la fi de la guerra i la seva victòria.

Les Conseqüències del Conflicte

La guerra va deixar un nombre de víctimes enorme i milers de persones van perdre la vida. Cap a la fi de la guerra es va concentrar a Catalunya població de tot Espanya; del 27 de gener al 3 de febrer, mig milió van passar a França, altres milers van marxar amb vaixells al nord d'Àfrica. Es va arruïnar el país per la destrucció de les comunicacions, d'infraestructures i habitatges. Va suposar la destrucció de la convivència i la democràcia, i l'entrada a una dictadura militar d'inspiració feixista que es va prolongar durant 40 anys.

Mort, Carestia i Destrucció

• La guerra va comportar misèria i mort per als dos bàndols.
• A les baixes en els combats i les víctimes de la repressió s'hi va sumar la mancança d'aliments, que va provocar molts problemes a la zona republicana.
• Els primers símptomes d'escassetat van ser entre setembre i octubre del 1936: blat, carn i carbó.
• En els primers mesos del 1937 va començar a escassejar el pa. Al març es va iniciar el racionament dels queviures.
• La desnutrició va provocar malalties i fins i tot morts.
• Es va produir una forta reducció de la producció industrial a causa de:
  1. Dificultats per proveir-se de matèries primeres, combustible i maquinària.
  2. Mobilització de la població masculina per anar al front. La població femenina es va incorporar al món laboral. Els esforços de la indústria es van adreçar a la fabricació d'armament i de productes per a l'avituallament militar. La guerra va suposar la destrucció de part de les infraestructures i comunicacions.
• Els bombardejos sobre pobles i ciutats van afectar durament la població civil.
  1. El govern de la República no disposava d'efectius aeris importants.
  2. El bàndol franquista disposava d'avions i cuirassats alemanys i italians.
  3. Aquests van ser utilitzats com a instrument de terror.

Barcelona va ser bombardejada per primera vegada el 13 de febrer del 1937. Va ser atacada 384 vegades. Es va iniciar la construcció de més de 1.000 refugis subterranis. Els bombardejos més intensos a Barcelona van ser el 16, 17 i 18 de març de 1938.

La Població Desplaçada: Refugiats i Exiliats

• La població civil d'ambdós bàndols va fugir del territori en què es trobaven.
• El traspàs de població va ser d'una zona a l'altra.
• A finals del 1938, hi havia a Catalunya un milió de refugiats.
• Els problemes d'alimentació, allotjament, escolarització, sanitat, higiene, etc. van suposar una tasca organitzativa per tal d'acollir i atendre una població formada majoritàriament per dones, nens i ancians.
• Prop de 13.000 nens i nenes van ser embarcats amb destinació a països europeus i americans i a la Unió Soviètica.
• Cap al final de la guerra, persones de tota Espanya i milers de soldats en retirada es van concentrar a Catalunya per passar la frontera francesa.
• Entre el 27 de gener i el 3 de febrer del 1939, mig milió d'espanyols van entrar a França.
• Alguns van ser reclosos en camps de concentració improvisats a les platges properes a Argelers i Sant Cebrià.