Guerra Civil Espanyola: Una Anàlisi Completa (1936-1939)

La Guerra Civil Espanyola (1936-1939)

La revolta militar

Una conspiració preparada pels conservadors, els falangistes i carlins, que volien aplicar un règim feixista com el d'Itàlia i Alemanya amb José Antonio Primo de Rivera al capdavant, va donar lloc a la revolta. Molts votants de la CEDA van passar a ser falangistes. L'UME (militars) estava preparant alguna cosa, per això la República va separar els generals. El general Mola va coordinar les idees i va posar en comunicació els altres generals per fer un cop d'Estat en nom de Sanjurjo quan tornés de Portugal. Sanjurjo comptava amb els generals Mola, Goded, Queipo del Llano i Franco, que fins abans de l'assassinat de Calvo Sotelo, es mantenia fidel a la República i era envejat pels militars en ser un molt bon general amb pocs anys. L'església va recolzar la revolta perquè volia tornar a agafar poder.

El 17 de juliol de 1936, el tinent coronel Yagüe va provocar una revolta militar a Melilla perquè van decidir declarar-se rebels a la República. Un dia després, Franco va signar el pronunciament de Melilla abans de fer el viatge a Tetuán per prendre el comandament dels revoltats (on hi eren els regulars d'Àfrica), on volia restablir l'ordre de la República (volia una República de dretes controlada pels militars). Després d'això, entre el 18 i el 19 de juliol es va donar l'aixecament a les ciutats principals espanyoles, on va triomfar Goded a Balears (menys Menorca), Franco a Canàries, Mola a Navarra i Queipo del Llano a Sevilla. El cop d'Estat no va ser considerat un èxit en no triomfar a Madrid ni Barcelona.

A Madrid

Després de la dimissió de Casares Quiroga el 18 de juliol en no frenar l'aixecament militar, va entrar Martínez Barrio, qui va entrar i va dimitir l'endemà després de fracassar amb l'intent de negoci dels revoltats i va fer que entrés José Giral (20 de juliol), qui va repartir armes als sindicalistes per ajudar els fidels a la República contra les tropes del general Fanjul, molts dels quals van ser detinguts. Els milicians van prendre la caserna de La Montaña on Fanjul estava refugiat. Giral va dimitir el setembre de 1936 davant la impossibilitat d'aturar l'avanç franquista.

A Barcelona

El 19 de juliol, les tropes es van afegir al cop mentre esperaven el general Goded. Goded va anar a Barcelona, on es va trobar que la Generalitat també va repartir armes per ajudar a combatre els revoltats. Al migdia, la Guàrdia Civil es va posar al servei de la Generalitat, fent que la revolta fracassés i que Goded hagués d'ordenar la rendició dels sublevats. Van haver-hi aixecaments vençuts a Lleida, Girona, Figueres i Mataró (tot i que després es van rendir) i les tropes de Manresa, Tarragona i la Seu d'Urgell es mantenien fidels a la República.

El 20 de juliol va morir Sanjurjo en un accident d'avió quan volia anar des d'Estoril a Espanya, que va quedar dividida per la passivitat del govern republicà. El dia 24 de juliol, amb Cabanellas com a líder de la Junta de Defensa Nacional, el bàndol nacional ja estava preparat. Mola va donar instruccions reservades (no publicades) als seus generals per matar molta gent (extrema violència).

El 21 de juliol es va constituir el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que va enviar milicians al front d'Aragó, per "obligació" de la CNT-FAI a la Generalitat. El fet que molta gent disposés d'armes va provocar aldarulls al carrer que van comportar la crema de convents i la persecució de persones contràries a la República, cosa que va fer que el govern intentés controlar el CCMA. Després del fracàs de l'aixecament militar, molts empresaris catalans (considerats feixistes per gran part de la població) van abandonar les seves empreses, cosa que va provocar que els obrers es fessin càrrec de les fàbriques i les fessin funcionar pel Decret de Col·lectivitzacions. Tot i això, la Generalitat es va quedar amb les fàbriques que produïen armes.

La dimensió internacional del conflicte

La crisi del 29 provocada per la sobreproducció massiva, sobretot de cotxes, va suposar el canvi paradigmàtic del capitalisme. El 1936, el capitalisme encara s'estava recuperant del crac, cosa que va fer que molta gent no confiés en aquest sistema econòmic. A partir d'aquí, van sortir dues teories per substituir-lo: comunisme (possessió en comú dels béns de consum) i feixisme (l'Estat ha de controlar l'economia però amb propietat privada). L'èxit feixista d'Itàlia i Alemanya els va permetre anar-se preparant per la guerra (1933-1936). Hitler volia provocar que l'ataquessin per així no semblar el dolent. D'altra banda, el pes social del comunisme es va veure representat per l'URSS. L'enfrontament entre dictadura i democràcia semblava imminent, cosa que va provocar temor a les democràcies parlamentàries d'un nou conflicte mundial.

Internacionalment, la guerra civil va tenir un gran ressò i l'opinió pública europea es va dividir. Gran Bretanya volia que els països reconeguessin el conflicte espanyol com un conflicte local, on després d'una reunió de 27 països a Londres, es va formar el comitè de NO-INTERVENCIÓ perquè ningú intervingués i s'acabés el més aviat possible. Aquest comitè no es va respectar, cosa que va perjudicar els republicans.

Consolidació del bloc revoltat

Volien anar construint l'Estat en què es convertiria Espanya i no volien que quedés cap fidel a la República a la zona nacional. La mort de Sanjurjo va fer que Mola li demanés a Cabanellas que fos el president de la Junta de Defensa Nacional, també formada per Mola, Queipo del Llano i Franco. L'octubre de 1936, Ramón Serrano Suñer va gestionar el nomenament de Franco com a Generalísimo de todos los ejércitos i cap del govern espanyol. Franco va consolidar el moviment insurrecte mitjançant l'exèrcit davant la manca d'un projecte. Va adquirir trets d'autoritarisme feixista fins a anomenar-lo Caudillo d'Espanya. J.A. Primo de Rivera va ser assassinat pels republicans (20 de novembre de 1936), cosa que va convertir Franco en el líder de la Falange Española, compartint aquest poder amb RSS, i, pràcticament, del bloc nacional. La diversitat de programes polítics de les diferents forces que havien donat suport a la revolta va posar en perill un moviment unitari, però el 19 d'abril de 1937 es van unificar els falangistes i tradicionalistes sota la direcció de Franco amb la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS). És l'inici del futur partit únic que s'anomenarà Movimiento Nacional. La jerarquia eclesiàstica va refermar el seu suport a Franco i va beneir la croada contra el comunisme, naixent el nacionalcatolicisme, que seria una de les branques de recolzament per a Franco.

La vida a la rereguarda republicana

Hi havia dues concepcions:

• Guanyar la guerra i després fer la revolució amb canvis per la gent menys afavorida (comunistes, socialistes, republicans i nacionalistes)
• Revolució i guerra a la vegada (CNT-FAI, POUM i seguidors de Largo Caballero)

Aquesta discussió va permetre a Franco avançar en la guerra. A la rereguarda (organització de la vida ciutadana en època de guerra) es va aplicar el procés revolucionari espontani que va repartir el poder en múltiples juntes, comitès, milícies, consells i organismes revolucionaris. Aquests comitès van prendre repressions contra els antirepublicans, els burgesos empresaris i els catòlics per anar en contra del seu esperit republicà. Van efectuar detencions, registres i execucions principalment anticlericals amb accions espontànies i sense control. També van haver-hi col·lectivitzacions (els treballadors es quedaven amb les empreses) al camp i a les indústries (les indústries a Barcelona sobretot) després de la radicalització en contra dels empresaris, fent que marxessin per por.

Es va aprovar el Decret de Col·lectivitzacions (24 d'octubre de 1936), que regulava les empreses industrials, de serveis i comercials i les indústries químiques i metal·lúrgiques que produïen material de guerra i que van ser dirigides per la Comissió d'Indústries de Guerra, afirmant que eren de la Generalitat. Els revolucionaris van enfrontar-se a aquest decret.

El govern de Largo Caballero (setembre 1936 - maig 1937)

Nomenat per Azaña i conegut com el Lenin espanyol perquè va proposar un govern de concentració d'esquerres involucrant totes les tendències (inclosa la CNT). Una dels tres ministres de la CNT era Frederica Montseny (primera ministra en tota l'Europa Occidental), de fort caràcter i sindicalista amb molta acceptació per les seves files. El fet d'unir-se al govern, va fer que alguns de la CNT-FAI la tractessin de traïdora. Amb aquest govern es va intentar recuperar el control dels organismes de poder en mans de comitès revolucionaris. Va organitzar la resistència de Madrid amb els generals Miaja i Rojo, deixant-los el poder de decisió sobre Madrid. Van aconseguir que una gran part de la població defensés el territori. Davant del perill que tenia Madrid, Largo Caballero va traslladar el govern de la República a València (novembre de 1936).

A Catalunya...

Va continuar la guerra interna entre les dues tendències, donant lloc als fets de maig del 1937. Els anarquistes i el POUM es van enfrontar amb armes a la Generalitat, que volia integrar les milícies a la disciplina de l'exèrcit (al front). Aquesta lluita armada entre les forces d'esquerres va durar 5 dies (500 morts i més de 1000 ferits). La victòria de la Generalitat els va permetre acusar el POUM de profeixista en no seguir ordres de ningú, provocant l'assassinat del seu dirigent Andreu Nin. D'aquesta manera, la Generalitat va controlar el conflicte i es va fer amb el domini de la indústria bèl·lica. El govern central republicà va aprofitar per recuperar les competències en seguretat de Catalunya (Mossos d'Esquadra i Guàrdia d'Assalt van passar a formar part del govern central). Això no va agradar a la població, fent que els anarquistes abandonessin el govern i la Generalitat. Això va fer que Largo Caballero es quedés sense suport, presentant la seva dimissió per ser acusat de col·laborar amb la CNT-FAI.

El govern de Negrín (maig 1937 - abril 1939)

Govern pensat per la guerra (primer guanyar la guerra; després fer la revolució). Com a aliat, l'URSS va imposar certes coses al govern, fent que Negrín busqués la influència del PCE perquè l'URSS no retirés el suport. Aquest govern va acabar reorganitzant l'exèrcit, repartint els milicians entre els diversos cossos militars, aconseguint estabilitat militar i predicant la resistència fins al final. Després de l'intent fallit de negociar amb Franco i amb l'esperança que França i Anglaterra els suportessin al conflicte, va publicar els 13 punts de Negrín, amb la idea de resistir fins al final.

El paper de la dona a la rereguarda

• Zona republicana: va adquirir gran importància, agafant els fusells per anar a primera línia de combat per defensar tots els drets que havien aconseguit. Les altres, ocupaven els càrrecs dels homes a les fàbriques. Van destacar Frederica Montseny i Dolores Ibárruri a la defensa de Madrid.
• Zona nacional: d'acord amb la mentalitat catòlica conservadora, es va basar en la feina a casa, l'actuació als hospitals o la distribució als avituallaments. La FET y de las JONS van crear una Sección Femenina dirigida per Pilar Primo de Rivera. Les dones s'havien d'unir a aquesta secció perquè sinó, eren considerades de l'altre bàndol.

Catalunya sota les bombes

Malgrat no esdevenir en front de combat fins al novembre de 1938, el territori català va rebre bombardejos per part del bàndol nacional.

L'obra de la Generalitat republicana

Lluís Companys va confiar a Josep Tarradellas un nou govern que va integrar totes les forces republicanes i obreres catalanes, inclosa la CNT (apolítica). Objectius:

• Manteniment de l'ordre públic: evitar les repressions obreres. Es van crear els tribunals populars per ajustar a la llei totes les repressions descontrolades, que es van intentar resoldre amb el desarmament de la població civil i el desmantellament de barricades.
• Protecció del patrimoni cultural català: coordinat pel conseller de Cultura (Ventura Gassol), es va preservar molt patrimoni de les destruccions i incendis dels incontrolats i dels bombardejos franquistes. Es van salvar obres d'art, museus, biblioteques, esglésies i monestirs.
• Camp educatiu: les escoles van continuar amb normalitat fins al 1938. Es va crear el Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU) que va gestionar els edificis, el material escolar i els equips de mestres, mantenint el nivell educatiu. A la secundària es va crear l'organisme pilot de l'Institut-Escola, que va impulsar una reforma educativa modèlica i moderna.
• Comissariat de Propaganda: dirigit per Jaume Miravilles, que va impulsar campanyes per la promoció de la causa catalana i la relació amb Espanya mitjançant reportatges, filmacions, cartells, llibres i campanyes radiofòniques.
• Camp sanitari i assistencial: la major part dels metges es van posar al servei de la Generalitat i es va organitzar un servei hospitalari i sanitari nou que va impulsar campanyes massives de vacunació, reorganització dels centres psiquiàtrics, organització d'hospitals de sang, llars infantils per a orfes i altres serveis d'assistència social.
• Comitè d'Ajut als Refugiats: va acollir els milers de refugiats que fugien dels territoris franquistes, com la primera onada d'andalusos, arribant a un milió de persones a finals de 1938.
• Comissió d'Indústries de Guerra: El Decret de Col·lectivitzacions regulava les empreses industrials d'interès estratègic com les indústries químiques i metal·lúrgiques que produïen material de guerra. La indústria tèxtil, química, mecànica o automobilística es va reconvertir per a produir fusells, uniformes, pistoles, bombes i materials explosius, armes automàtiques, motors per l'aviació i vehicles blindats.

L'evolució del conflicte

Juliol 1936 - Març 1937: Guerra de columnes

Del front sud fins a la batalla de Madrid. Batalla pel posicionament, on columnes d'infanteria es posicionaven.

Els nacionals volien controlar l'Estret de Gibraltar, establint un pont aeri entre Tetuán i Sevilla per portar els soldats d'Àfrica amb ajuda de l'aviació italiana i alemanya i el finançament de Joan March. Quan ja es van reagrupar amb Queipo del Llano a Sevilla, es va prendre la segona ofensiva amb dues direccions. La major part de les tropes van cap al Nord (sense massa resistència) per trobar-se amb les tropes de Navarra i atacar Madrid. L'altra part, va intentar aconseguir l'Andalusia oriental, aconseguint les capitals. Després es va produir una tercera ofensiva atacant Irun i Sant Sebastià des de Navarra (Mola) per tallar la comunicació republicana amb França, assolint el seu objectiu al setembre. Finalment, van produir una quarta ofensiva dirigida pel general Moscardó per alentir la marxa franquista cap a Madrid, ja que a Mola se li estava complicant l'avanç. Aquesta ofensiva volia alliberar els soldats assetjats a Toledo, però l'alentiment de l'avanç nacional va permetre a Madrid reforçar posicions i preparar la defensa. Els pocs èxits de Mola van inclinar la balança cap a Franco.

Mentrestant, els republicans van desplaçar columnes de milicians cap al front de l'Aragó per alliberar les seves capitals dels nacionals. Es van trobar amb el problema dels anarquistes, que no seguien les ordres militars. Malgrat no aconseguir les capitals, el front es va estabilitzar a prop d'elles. La segona ofensiva és l'intent d'alliberament de Mallorca i Eivissa per part d'una expedició voluntària dirigida pel general Bayo. Van desembarcar a Portocristo, Mallorca (15 d'agost) i van dominar les zones, però la indisciplina anarquista no va permetre el triomf.

A Mallorca es van establir els aeròdroms per l'aviació alemanya i italiana. Les tropes es van haver de retirar per defensar Madrid, ja que Franco hi volia entrar després de perdre la batalla de la carretera de la Corunya. La defensa republicana va guanyar la batalla de Jarama, provocant el retir de les tropes nacionals, que intentarien entrar per l'est. Per entrar-hi, havien de passar per Guadalajara, on es va produir una batalla guanyada pels republicans. Aquesta doble victòria va fer que Franco deixés la idea de la guerra ràpida per produir una guerra lenta. El govern republicà va acabar a València.

Abril - Novembre 1937: La guerra al Nord, Astúries i País Basc

Hitler va cedir instructors a Franco (així aprenien per la pròxima II Guerra Mundial). La guerra es va traslladar al nord per frenar la indústria metal·lúrgica de la República (País Basc i Cantàbria).

Mola havia aïllat els bascos de França, però es va trobar amb la defensa del "cinturó de ferro" de Bilbao. Mentre Mola preparava l'atac a Bilbao, Durango i Gernika (Casa de Juntas) van ser bombardejades per la Legió Còndor (instructors de Hitler), amb moltes bombes i caces metrallant els civils. Un 70% dels edificis de Gernika van ser destruïts i Franco va començar una campanya de contrainformació dient que va ser culpa dels republicans, però no va funcionar. Després d'això, Mola va començar a atacar Bilbao, però els republicans van intentar fer ofensives a altres llocs perquè els nacionals que anaven cap al nord, no avancessin. Això va provocar la batalla de Brunete (6 al 28 de juliol) i la de Belchite (28 d'agost al 5 de setembre).

Els republicans van ser derrotats a les dues batalles i Franco va tenir via lliure per atacar el nord, ja que Mola va morir en un accident d'aviació (3 de juny de 1937) i va ser substituït per Sancho Dávila. L'avanç era imparable i les tropes italianes van conquerir Santander. Després, van anar caient els altres territoris republicans amb fortes repressions perquè Astúries era un fort nucli sindicalista. Les indústries de siderúrgia i metal·lúrgia van caure en mans dels nacionals.

Desembre 1937 - Novembre 1938: Avanç cap al Mediterrani

Ofensiva a Terol i batalla de l'Ebre. Un cop conquerit el nord, Franco va decidir partir la República en dos. El govern republicà es va desplaçar a Barcelona. Els republicans van conquerir Terol per sorpresa, però després, la ciutat va ser assetjada per les tropes del general Varela, provocant la rendició republicana al febrer. Van avançar per Aragó i van recuperar Lleida sense problemes.

Aquesta victòria va permetre l'avanç franquista per aïllar Catalunya, avançant per la vall de l'Ebre al març. Franco va aprofitar per reorganitzar la guerra amb la construcció d'aeròdroms per intensificar els bombardejos mentre els republicans milloraven la defensa de València i l'Ebre gràcies a l'armament de França i gent de Catalunya (nois de 16 anys o més obligats a incorporar-se a files).

Aquesta lleva va rebre el nom de "la lleva del biberó" (250.000 soldats / mot posat per Frederica Montseny), que defensava la República a la batalla de l'Ebre (25 de juliol de 1938). Aquesta batalla va ser la més important, ja que decidia (pràcticament) qui guanyava la guerra. Els republicans van ser els primers en atacar dirigits pel general Rojo i van trencar la línia feixista per després travessar l'Ebre amb barcasses.

Els republicans van prendre posicions a la zona de la Fatarella, la serra de Pàndols i la serra de Cavalls, on es van produir grans defenses republicanes però van haver de frenar l'avanç per la descoordinació de l'ajuda russa. En aquesta batalla, van morir 30.000 soldats.

Aprofitant la descoordinació, els franquistes volien recuperar terreny. A l'octubre, el govern republicà va rebre la informació de la denúncia de Hitler cap a les brigades internacionals que defensaven la República (buscant l'inici de la II Guerra Mundial), fent que les brigades abandonessin la defensa de la República per evitar un conflicte major. Amb això, Franco va iniciar una ofensiva per conquerir Catalunya, conquerint la Móra d'Ebre i fent fugir la lleva del biberó.

Franco va tenir via lliure per ocupar Catalunya.

Desembre 1938 - Abril 1939: Ocupació de Catalunya i rendició de Madrid

Franco va prioritzar l'ocupació de Catalunya prenent-s'ho amb calma.

Es va iniciar una gran ofensiva (23 de desembre) trencant el front a Tremp, Lleida i la Granadella mentre la població catalana rebia bombardejos per part de l'aviació. El 15 de gener de 1939 van entrar a Tarragona, el 26 a Barcelona i el 4 de febrer a Girona i Palamós. Finalment, el 10 de febrer les tropes van arribar a Puigcerdà i Portbou trencant les fronteres, donant per acabada la guerra a Catalunya.

La retirada de l'exèrcit republicà va provocar la fugida a França i l'exili de moltes persones, entre elles el govern republicà (Manuel Azaña (va renunciar a la presidència de la República), Negrín o Lluís Companys). La repressió a Catalunya va ser molt forta.

Es va avançar per diversos fronts per acabar amb la resistència republicana de Castella, València, Múrcia i Madrid, que va ser ocupada pel general Casado amb un cop de força i posteriorment ocupada pels nacionals (28 de març) sense resistència perquè el general Casado es va emportar les tropes en veure que Franco no acceptaria el negoci de rendició. El règim de Franco ja era reconegut pels altres països. El 30 de març va caure Alacant i l'1 d'abril, la guerra va finalitzar oficialment.

Final de la guerra

Xifra estimada de morts = 500.000 (en combats i bombardeig sense comptar conseqüències col·laterals (desnutrició, ferides...) ni els 300.000 exiliats a la frontera. Alguns acabarien lluitant per l'exèrcit francès contra els nazis, però acabarien a camps de concentració nazis). És a dir, que, realment, es pot arribar al milió de víctimes.

Consolidació del nou Estat

El final de la guerra per a Franco va ser un punt i seguit, començant amb una repressió planificada, dividint la societat en vencedors i vençuts.

Els vençuts, que només podien exiliar-se o adaptar-se, van patir una llarga persecució, raó per la qual tothom va adquirir la condició de vencedor. Van haver-hi tants detinguts, que no hi havia llocs a les presons, habilitant camps de futbol o places de toros com a presons. A més, els vençuts tenien judicis amb advocats nacionals, cosa que portava a moltes execucions per falta de defensa. El gener de 1938, es van assentar les bases de l'estructura política i administrativa del nou règim amb la Llei d'Administració Central de l'Estat, adquirint tots els poders (règim autoritari) amb els quals formaria un govern a base de militars, falangistes i monàrquics.

El mateix any va treure totes les millores de la legislació social republicana i de la legislació referent al matrimoni civil, al divorci i altres idees progressistes. Es va formar el Fuero del Trabajo, que establia les relacions laborals a partir d'un sindicat vertical d'inspiració feixista i prohibint qualsevol altre activitat sindical.

El 9 de febrer de 1939 va entrar en vigor la Llei de Responsabilitats Polítiques, permetent la repressió dels vencedors sobre els vençuts amb caràcter retroactiu des de 1934. A més, es va recompensar l'església amb l'ensenyament catòlic obligatori, la retribució econòmica del clergat i l'exempció fiscal dels béns de l'església.

Finalment, es va promulgar la Llei de Premsa i Impremta, censurant els mitjans de comunicació i posant-los a favor del poder, i es va defensar la unitat d'Espanya amb l'abolició dels governs basc i català, la fi de tota autonomia i la prohibició de qualsevol idioma que no fos el castellà.