La Guerra Civil Espanyola (1936-1939): Un Conflicte Devastador

La Guerra Civil

El 17 de juliol de 1936, la guarnició de Melilla es va aixecar en armes contra la República, acció que fou seguida per les altres tropes del nord d'Àfrica. Era l'inici d'un cop militar coordinat pel general Emili Mola (nom clau Director) i que comptava amb la participació de nombrosos generals: Sanjurjo, Cabanellas, Goded, Queipo de Llano i Franco, entre d'altres. El cop va ser un fet el dia 18 a la península i diverses associacions van mostrar la simpatia vers els aixecats, com els conservadors, propietaris, carlins, falangistes i l'Església.

Nombroses organitzacions de treballadors, militars, guàrdies civils, policia i guàrdia d'assalt es van mantenir fidels a la República i van provocar el fracàs de l'aixecament en moltes localitats, especialment Madrid i Barcelona. La incapacitat de la República per neutralitzar-lo totalment i la dels aixecats per imposar-se va acabar provocant una cruenta guerra civil de tres anys de durada.

Espanya va quedar dividida en dues zones:

• Zona revoltada o "nacional": corresponia al bàndol dels aixecats i abraçava gran part de les Castelles, Navarra, Galícia, Balears (tret de Menorca), Canàries i el Nord d'Àfrica. Per unificar el seu comandament i tenir autoritat política, van crear a Burgos la Junta de Defensa Nacional. A l'octubre de 1936, el general Francisco Franco va ser nomenat cap de govern. El bàndol nacional va unificar totes les forces polítiques que hi donaven suport en un únic partit, la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas Ofensivas Nacional Sindicalistas (FET y de las JONS).
• Zona republicana: controlava la part oriental d'Aragó, la zona d'Astúries, Catalunya, la zona de Llevant, Madrid i una part d'Andalusia. Amb el cop d'Estat, l'autoritat del Govern va ser pràcticament inexistent. Els sindicats i altres organitzacions van iniciar una revolució social i van col·lectivitzar terres i fàbriques. Es van crear milícies populars per defensar la República, però no hi havia coordinació.

Mesos després, quan es va voler crear un exèrcit popular amb les milícies, la profunda divisió entre ells i l'escassa formació militar ho van dificultar. L'opinió internacional es va dividir també en dos blocs. 27 països van signar un acord de no-intervenció, entre ells França i el Regne Unit.

• Els "nacionals" van rebre ajuda d'Itàlia i Alemanya a canvi de concessions mineres.
• La República va tenir ajuda de l'URSS i Mèxic, a qui va pagar amb l'or del Banc d'Espanya. A més, el bàndol republicà també va obtenir ajuda de milers de voluntaris estrangers que es van allistar a les Brigades Internacionals, com ara Hemingway o Orwell.

L'inici del conflicte

A l'agost de 1936, les tropes d'Àfrica van creuar l'estret de Gibraltar i van iniciar una marxa per Andalusia occidental, Extremadura i Toledo, i es van plantar a les portes de Madrid, objectiu principal. L'ofensiva contra la capital va iniciar-se a la tardor i es va allargar. El govern de la República va fugir a València, deixant la defensa de la ciutat en mans d'una Junta. L'arribada de les Brigades Internacionals i els avions i tancs russos, juntament amb les derrotes a les batalles del Jarama i Guadalajara, va impedir als nacionals la conquesta de Madrid i van concentrar els esforços en altres punts. Les tropes "nacionals" van dirigir-se a controlar el nord de la Península per aconseguir el control de les zones industrials. La Legió Còndor (aviació alemanya) va bombardejar població civil a ciutats com Durango o Guernica. Bilbao va caure l'estiu de 1937. Poc després queien Santander i Astúries. La caiguda del nord va ser un cop molt dur, ja que els republicans perdien recursos industrials i miners de la zona i els insurrectes podien atacar el front oriental.

L'arribada a la Mediterrània (novembre 1937-1938)

El desembre de 1937, els republicans inicien la Batalla de Terol i ocupen la ciutat, però torna a caure en mans nacionals el febrer de 1938. A l'abril, els insurrectes ocupen Lleida i Gandesa, controlant les represes hidroelèctriques de Tremp i Camarasa. A finals de mes, l'exèrcit de Franco arriba a la Mediterrània per Vinaròs i Castelló, partint en dos el territori contrari i aïllant Catalunya de la resta del territori republicà. El govern republicà va intentar allargar el conflicte esperant que esclatés una guerra a Europa.

L'ocupació de Catalunya (juliol 1938- febrer 1939)

L'octubre de 1938, les tropes republicanes van travessar el riu Ebre i van assaltar l'exèrcit franquista, iniciant la Batalla de l'Ebre per aturar l'avenç dels "nacionals". Els republicans creuen l'Ebre per sorpresa i ocupen diversos territoris, fent-se forts a Gandesa. L'obertura dels embassaments per part dels nacionals va deixar incomunicats els republicans. La batalla és llarga, amb un desgast físic i moral que acaba provocant la retirada dels republicans i de les Brigades Internacionals. El final de la batalla de l'Ebre va suposar l'inici de la campanya final sobre Catalunya i l'ocupació del territori. El 15 de gener de 1939 s'ocupa Tarragona i el 26 de gener, Barcelona. L'11 de febrer, les tropes franquistes arriben a la frontera francesa, fet que suposa que més de 400.000 persones creuin la frontera cap a l'exili. El març de 1939, França i el Regne Unit reconeixen el govern del general Franco i Azaña dimiteix. El 28 i 29 de març s'ocupa Madrid i el 30 de març s'ocupen València i Alacant. L'1 d'abril es va signar l'últim comunicat oficial de guerra.

La vida a la rereguarda i les conseqüències de la guerra

La guerra va ser un temps de fam, por, violència i mort. En moltes parts d'Espanya es van quedar sense menjar i es van haver de racionar aliments, especialment a la zona republicana. Es va desenvolupar el mercat negre. La població civil va patir moltes situacions complicades, des de combats als seus carrers a bombardejos. La gent s'havia de protegir dins de refugis antiaeris. Moltes famílies van patir el reclutament dels fills joves i els pares de família, o la separació de germans en els diferents bàndols de la guerra. En ambdós bàndols hi va haver represàlies contra els simpatitzants de l'altre bàndol i això tenia atemorida la població. Es duien a terme els passejos, on a la força es treia a algú de casa seva i se'l portava a un descampat o a la carretera, on era assassinat. A la zona republicana hi va haver les txeques, presons on es torturava la gent per treure-li informació sobre possibles col·laboradors dels nacionals. A la zona sota control dels nacionals, molts membres de partits i sindicats d'esquerres, així com intel·lectuals fidels a la República, van ser empresonats o assassinats durant la guerra.

A la zona republicana eren assassinats cacics, propietaris, gent de partits de dreta i, molt especialment, religiosos, religioses i gent de missa en general. En tots dos bàndols la gent era denunciada per veïns que veien la possibilitat de saldar greuges o renyines particulars. Les víctimes eren enterrades en fosses comunes a la nit i sense identificar els cadàvers. Moltes encara no s'han identificat. A Catalunya, els primers mesos de guerra van portar a un procés revolucionari molt violent vers l'Església i els sectors conservadors. La Generalitat va armar els sindicalistes i antics presos per defensar la República i aquests es van convertir en escamots incontrolats que van cometre tota mena d'atrocitats. Es van formar milícies de diversos pensaments polítics, com l'anarquista de Durruti o la comunista del POUM. El maig de 1937, l'enfrontament intern entre els partidaris de la revolució (anarquistes) i els partidaris de l'ordre republicà va esclatar en una guerra interna dins del bàndol republicà que va acabar debilitant i desmoralitzant les tropes d'esquerra.

Durant la guerra, moltes persones abandonaven casa seva i es convertien en refugiats. Per evitar patiments als nens, la República va enviar més de 30.000 nens a Mèxic i l'URSS; molts d'aquests nens, coneguts com a nens de la guerra, no van tornar mai a casa. Quan l'exèrcit republicà va donar l'ordre de retirada, milers de persones van marxar a l'exili, tot i que molts van tornar en esclatar la Segona Guerra Mundial. Es calcula que durant la guerra van morir entre 500.000 i 600.000 persones. Unes 160.000 van morir al front i 150.000 a la rereguarda dels dos bàndols. En la postguerra van morir prop de 50.000 persones per raons polítiques. El 1939, prop de 450.000 persones van travessar la frontera francesa. Van ser confinats a camps de concentració al sud de França i altres es van dispersar. En començar la Segona Guerra Mundial, molts van tornar a Espanya o es van quedar a la resistència. Altres van marxar a Mèxic, l'URSS o altres països iberoamericans on van viure a l'exili. La guerra va destruir infraestructures i comunicacions; camps, carreteres, indústries o ciutats van quedar devastades. Tots els sectors econòmics van veure reduïda l'activitat. Es van disminuir les inversions, el consum i el comerç. Es preveia una postguerra complicada a nivell social, polític i econòmic.