La Guerra Civil Espanyola

LA GUERRA CIVIL

El preàmbul de la guerra -> Els militars revoltats el juliol de 1936 van justificar la insurrecció amb una raó bàsica: salvar Espanya d’una imminent dictadura comunista. Durant la primavera del 1936 es va produir a Espanya un deteriorament important de l’ordre públic, davant el qual el govern republicà no va actuar amb prou fermesa i habilitat. Aquesta situació va contribuir a radicalitzar la divisió social i ideològica del país.

Els governs del Front Popular

El president de la república Zamora, va encarregar la formació de govern a Azaña el qual començà a aplicar immediatament el programa del Front Popular, que es basava en quatre eixos principals: la continuació de la reforma agrària, la intensificació de la política educativa, l’amnistia dels presos polítics... El desordre públic es va manifestar bàsicament de tres maneres: la violència en el camp, amb vagues i ocupació de terres i després els conflictes laborals.

La radicalització social i política

A la dreta de l’arc ideològic es va constatar un augment de les activitats violentes de la Falange Española y de la JONS, tot i que el seu creixement va ser escàs. La Falange propugnava, sense embuts, una alternativa autoritària al règim parlamentari, d’acord amb la ideologia feixista. A l’esquerra de l’arc ideològic també s’observava, en els mesos anteriors a l’esclat de la guerra, una radicalització, especialment en determinats sectors del PSOE i en la CNT. A Catalunya la radicalització política va dur a la fusió de diversos partits petits de l’esquerra, amb l’esperança de trobar un partit únic que aglutinés i organitzés al proletariat.

La conspiració militar

Des del moment en què es proclamà la república, una part de l’exèrcit li fou hostil i hi conspirà en contra. Entre diverses conspiracions que es van gestar contra la república, destaca la de la nit de les eleccions del febrer de 1936. Quan es va conèixer el triomf electoral del Front Popular, el general Franco, cap de l’estat major, va proposar la declaració de l’estat de guerra, cosa que no es va produir per les negatives del ministre de guerra. El govern de la república era conscient d’aquest perill, i per això situà militars de provada fidelitat republicana com a caps de divisions organitzades. La conspiració militar estava en connexió amb una trama civil d’importaments terratinents i financers.

La insurrecció militar

La revolta militar es va iniciar a Melilla, poc després, Franco volava de les Canàries al Marroc i es posava al capdavant de l’exèrcit d’Àfrica. A causa que el general Domenec va ser fusellat es repetí sovint amb els comandaments militars i civils que es van mantenir fidels a la república i es negaren a col·laborar amb els colpistes.

Espanya dividida

La insurrecció no triomfà i el país va quedar dividit. Els rebels havien triomfat a l’Espanya rural. La resta del país es mantingué fidel a la república que conservava les ciutats més importants i les zones industrials.

El poder de la zona republicana

El dia 20 de juliol gairebé totes les esglésies i els convents de Barcelona van cremar, era el senyal tradicional que en l’Espanya contemporània solia marcar l’inici d’una revolta o d’una revolució. A tota l’Espanya fidel a la república es crearen nombrosos comitès locals i provincials que van anar assumint espontàniament l’administració dels ajuntaments i de les institucions. Va sorgir un poder popular, sense unitat ni coherència política.

Les fases militars de la guerra

Els primers mesos de la guerra

El primer objectiu militar dels insurrectes, d’acord amb els seus plans era Madrid, l’exèrcit d’Àfrica havia aconseguit passar l’estret de Gibraltar amb l’ajut de l’aviació de Mussolini. Pel setembre, el general Mola va ocupar San Sebastián mentre que les tropes dels revoltants concentrades a Galícia arribaven a Oviedo on el coronel Aranda resistia.

La segona fase: la batalla de Jarama

Durant la segona fase de la guerra, les tropes insurrectes van intentar novament la conquesta de Madrid, mitjançant unes maniobres d’encerclament, de primer per la carretera de La Corunya, després pel Jarama i finalment pel nord però no ho van aconseguir.

L’última fase de la guerra: de l’ocupació de Catalunya a la rendició final

El desembre Franco va donar l’ordre de l’ofensiva final contra Catalunya. L’exèrcit de Franco va anar ocupant tot Catalunya. El 15 de gener va començar a ocupar Tarragona, Barcelona, Girona... El govern republicà, el basc, el català van passar la frontera amb milers de persones que fugien.

Les rereguardes

Vençuda la insurrecció militar a Barcelona, el president de la Generalitat va proposar a la CNT que formés un nou organisme de poder amb totes les forces antifeixistes. Els anarquistes van formar el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, integrat per totes les organitzacions catalanes d’esquerra. Aquesta revolució s’havia iniciat el mateix mes de juliol arran de la col·lectivització espontània de l’economia. Després dels primers dies de lluita contra els insurrectes els treballadors, en retornar a la feina, es van trobar que la majoria dels amos havien fugit, o bé estaven amagats per por de les represàlies o havien estat assassinats. Així, la classe treballadora es va fer càrrec de les empreses. El decret de col·lectivitzacions i control obrer d’indústries i comerços, a més de legalitzar la situació revolucionària, establia la normativa col·lectivitzadora del futur. Les transformacions econòmiques van anar acompanyades d’altres mesures revolucionàries, com ara la municipalització de les cases de lloguer.

La rereguarda

Al bàndol insurrecte, ningú no discutia la primacia militar de Franco, però en el terreny polític hi havia discrepàncies difícils de conciliar entre la Falange Española y de la JONS, totalitària i antimonàrquica, i la Comunió Tradicionalista, monàrquica i amb un pretendent carlí a la corona.

Reflexió final

En l’esclat de la guerra, podem distingir-hi dos tipus de causes: les remotes, anteriors a la dècada de 1930, i les pròximes, aparegudes durant el període republicà.

Causes remotes o de llarga durada

La manera com es va fer la revolució liberal a Espanya. L’oposició radical de dos blocs, típica de les revolucions liberals del segle XIX. L’actitud i la mentalitat de l’exèrcit. A partir de la crisi de 1898 una part de l’exèrcit espanyol canvià de mentalitat. El retard en la modernització ideològica i econòmica del país. A Espanya la revolució industrial es produí tard i només afectà Catalunya i el País Basc. Les conseqüències d’aquests fets. El retard de la modernització també es notava en l’alt grau d’alfabetisme.

Les causes pròximes o de curta durada

El reformisme democràtic que preveia el sufragi universal, els partits de masses, la millora de les relacions laborals. La reacció feixista, caracteritzada pel nacionalsime agressiu, el capitalisme a ultrança... La revolució comunista segons el model de l’URSS. A Espanya, la república es va trobar amb la necessitat de canalitzar els canvis socials per la via del reformisme.