La Guerra Civil (1936-1939) i el Franquisme

La Guerra Civil Espanyola (1936-1939)

1. L’esclat de la Guerra Civil

1.1. Del cop d’estat a la Guerra Civil

Entre el 17 i el 19 de juliol de 1936, la majoria de les guarnicions militars espanyoles es van sumar al cop d’estat que Yagüe havia protagonitzat a Melilla. Franco, després de prendre el control de Canàries, va anar a Tetuan (Marroc) per posar-se al capdavant de l’exèrcit africà. Altres generals revoltats també van aconseguir imposar-se en diferents punts del país: Mola a Pamplona, Cabanellas a Saragossa, Queipo de Llano a Sevilla i Goded a Mallorca. El cop també va triomfar a les zones rurals de Castella, Andalusia i Galícia.

El 18 de juliol, Casares Quiroga, president del govern, va dimitir i va ser substituït per José Giral (Izquierda Republicana). Giral va decidir dissoldre l’exèrcit espanyol i va lliurar armes a les milícies dels sindicats i del Front Popular. Part de l’exèrcit es va mantenir fidel al govern legítim. Així doncs, allà on les forces obreres i d’esquerres tenien més presència, el cop va ser ràpidament neutralitzat: al País Basc, Catalunya, Madrid, València, Astúries i Santander, així com a certes zones de Castella, Extremadura i Andalusia.

Les masses sindicalistes de la CNT i la UGT van intentar desarmar la insurrecció mobilitzant milers de simpatitzants. Malgrat que el pronunciament s’havia previst com una operació ràpida, diversos elements van impedir el seu èxit immediat: la divisió de l’exèrcit i les forces d’ordre públic, l’acció del govern i la resistència popular. Això va provocar la divisió del país en dos grans bàndols.

1.2. El fracàs de la insurrecció a Catalunya

El general Goded, que va dirigir, amb èxit, la rebel·lió a Mallorca, tenia l’encàrrec de dirigir el cop a Catalunya. No obstant això, els partits com Falange, Renovación Española o els carlins tenien poca implantació a Catalunya. El principal partit conservador, la Lliga Catalana, no va donar suport explícit al cop. La Generalitat va dirigir les forces policials contra els rebels, i els partits i sindicats d’esquerres van mobilitzar els carrers. Van jugar un paper important el líder sindicalista Durruti i el sector més radical de la CNT (FAI). Goded es va veure obligat a rendir-se, i va ser afusellat el dia 19. El general Batet (capità general de Catalunya) es va negar a sumar-se a la rebel·lió.

1.3. La consolidació dels bàndols

Els insurrectes estaven dirigits per militars que tenien el suport de les classes altes i dels sectors més conservadors: monàrquics de dretes, catòlics, falangistes, tradicionalistes i els contraris a les reformes de la República. Es definien com a nacionals (per la seva defensa de la unitat espanyola) i catòlics, i deien que volien restablir l’ordre i aturar la revolució social. Una part dels revoltats volien la restauració de la monarquia, mentre que altres preferien la instauració d’un règim feixista com a Itàlia.

Els lleials a la República estaven constituïts per les classes populars: obrers i empleats urbans, petita burgesia i pagesos sense terres. La majoria eren afiliats o simpatitzants de les organitzacions socialistes, comunistes o anarcosindicalistes. També recolzaven la República les classes mitjanes, així com els intel·lectuals i artistes.

1.4. La intervenció exterior

La Guerra Civil va ser un avançament del que seria la II Guerra Mundial, en el que es van enfrontar les forces democràtiques als règims feixistes. Les grans potències europees, però, van signar un acord a favor de la no intervenció i de la retirada del suport militar i l’enviament d’armes a tots dos bàndols. Això va ser perquè les democràcies occidentals desconfiaven del caire revolucionari que estava agafant la situació. A més, França i Anglaterra tenien por d’una reacció d’Alemanya contra ells, i van preferir no ajudar la República per evitar la confrontació.

Alemanya i Itàlia van exigir un bloqueig terrestre i marítim d’Espanya per evitar que entressin armes dins el territori. La República va comptar amb el suport de 60.000 voluntaris afiliats a les Brigades Internacionals. Voluntaris d’Europa i Amèrica es van traslladar a la península per lluitar contra el feixisme. La República també va tenir el suport de la URSS, tant pel que fa a l’enviament d’armament com de tropes (al voltant de 4.000 soldats) i consellers militars.

Els militars insurrectes, per la seva banda, van comptar amb el suport d’Alemanya i Itàlia, que van enviar tropes (al voltant de 90.000 persones) i armament, i van utilitzar Espanya com a camp de proves del seu exèrcit i el nou armament.

2. El bàndol republicà

2.1. El desencadenament de la revolució social

Durant els primers dies de l’aixecament militar es va produir una repressió popular espontània cap a tot allò i tothom que podia relacionar-se amb el feixisme. Sense que el govern ho pogués impedir, es va perseguir l'Església, la burgesia, els propietaris, les classes benestants i els catòlics practicants. Entre juliol i agost del 1936, es van produir assassinats, detencions il·legals a les txeques (presons clandestines), saquejos, crema d’esglésies i convents, i requisa de béns i propietats particulars. Es calcula que hi va haver uns 8.500 morts durant les primeres setmanes, especialment a les zones urbanes. També es va assassinar presos polítics, entre ells José Antonio Primo de Rivera. Es parlava d’eliminar “la quinta columna”, el nom que rebia una suposada infiltració de partidaris de Franco dins el territori republicà.

Aquesta persecució va facilitar que membres de la burgesia, catòlics, etc. es passessin al bàndol franquista. Altres van fugir a l’estranger, fins i tot ajudats per la Generalitat. El govern de la República, després de dissoldre l’exèrcit i les forces policials, va decretar la creació de batallons de voluntaris. Això va facilitar que es creés una estructura de poder popular, al voltant dels sindicats i dels partits d’esquerra. Com les milícies que constituïen aquests batallons era el que havia impedit l’èxit complet del cop d’estat, van considerar que estaven legitimats per impulsar canvis socials revolucionaris.

Entre l’estiu i la tardor de 1936, el poder de l’Estat va ser substituït per organismes revolucionaris populars fonamentats en les forces que configuraven el Front Popular. Es van crear consells, comitès i juntes, que s’ocupaven d’organitzar les columnes de voluntaris que anaven a lluitar al front, l’ordre públic, l’economia, etc. A Catalunya, el 20 de juliol, Companys va reunir els membres de CNT-FAI i els va oferir la formació d’un Comitè Central de Milícies Antifeixistes. El comitè presentava una estructura similar a la d’un govern alternatiu i tenia cinc camps d’acció: transports, guerra (proveïment i sanitat), investigació, secretaria general (premsa i ràdio) i organització de milícies a Barcelona i comarques.

2.2. Les col·lectivitzacions

Durant el juliol del 1936, es va col·lectivitzar la major part de la propietat industrial i agrària. Els treballadors i les treballadores es van organitzar en comitès i es van posar a dirigir les empreses en absència dels empresaris (que havien fugit, els havien assassinat o estaven desapareguts). També es van donar casos en què els treballadors es van apoderar del control de les empreses i van començar a autogestionar-les.

El govern de la República i la Generalitat van donar cobertura legal a les confiscacions de terres i indústries durant els primers dies d’agost. El dia 11 d’agost es va crear el Consell d’Economia de Catalunya, que va dissenyar un pla socialista de reorganització de l’economia (una mena de pla quinquennal). A l’octubre del 1936 es va aprovar el decret de col·lectivitzacions, que legalitzava totes les col·lectivitzacions fetes fins aleshores. Al final de la guerra, hi havia 5-6.000 empreses que formaven part d’agrupacions socialitzades, 4.500 controlades pels comitès, i 2.000 col·lectivitzades.

Pel que fa al camp, mentre que la col·lectivització agrària a Aragó, Andalusia, la Manxa o València va ser quasi total, a Catalunya no va ser gaire habitual. Això va ser a causa de l’estructura tradicional de propietats petites o mitjanes, i de l’oposició del govern autònom, de la Unió de Rabassaires, de la UGT, el PSUC i ERC, i la poca presència de la CNT al camp. Per tal d’aixecar una indústria de guerra i atendre les necessitats de subsistència de la població, es van decretar una sèrie de mesures com ara controlar la banca, la creació d’entitats de crèdit públic, la regulació dels salaris dels obrers i la municipalització del sòl urbà.

2.3. El govern de Largo Caballero (setembre 1936 – maig 1937)

El 5 de setembre de 1936, José Giral va dimitir i va ser substituït per Largo Caballero. Va formar un govern amb republicans, socialistes i comunistes. Degut a problemes personals (capturen i assassinen el seu net) al novembre del 1936, decideix modificar el seu govern amb l’entrada de quatre ministres anarcosindicalistes (Joan García Oliver, Joan Peiró i Federica Montseny), així com membres del POUM i el PNB. Volia crear una gran aliança contra el feixisme entre republicans, burgesos i obrers. Davant l’arribada de les tropes “africanes” a la perifèria de Madrid, Largo Caballero va ordenar traslladar la capital a València.

A Catalunya, Companys va dissoldre el Comitè de Milícies Antifeixistes i, el 26 de setembre, es va formar un govern d’unitat presidit per Josep Tarradellas. Aquest govern inclou un ampli ventall de partits, com Acció Catalana Republicana, POUM, PSUC, ERC i CNT. Es van restaurar els ajuntaments, es van centralitzar les forces policials, es va reconstruir l’aparell judicial, es va crear l’Exèrcit Popular de Catalunya a partir de les milícies i es va reforçar el control de la Generalitat sobre l’economia per supeditar-la a la guerra i gestionar les col·lectivitzacions. De facto, el govern Tarradellas funcionava independentment.

2.4. Els Fets de Maig del 1937

A la primavera de 1937, les forces republicanes es van enfrontar sobre la manera en què calia encarar el procés revolucionari i la guerra. Republicans, comunistes i part dels socialistes volien reconstruir un estat fort i centrat en el conflicte, organitzar un exèrcit potent i controlar les col·lectivitzacions. Per altra banda, els anarquistes i el POUM no volien integrar les seves milícies en un exèrcit regular i volien consolidar les transformacions revolucionàries i les col·lectivitzacions.

El 3 de maig, les forces de la Generalitat intenten desallotjar els anarquistes que havien ocupat l’edifici de Telefònica per controlar les comunicacions. Es va iniciar un enfrontament entre la CNT-FAI i el POUM, contra el PSUC, ERC i UGT, que recolzaven la Generalitat. La confrontació es va estendre per la ciutat i va durar una setmana. Va servir de pretext al govern de Largo Caballero per enviar 5.000 membres de la Guàrdia d’Assalt per sufocar la revolta anarquista. Les conseqüències van ser més de 200 morts, la derrota dels anarquistes i una profunda crisi del govern català.

2.5. El govern de Negrín (maig 1937 – març 1939)

Els Fets de Maig van enfortir la posició dels comunistes sobre els anarquistes, que ja estaven millor considerats gràcies a l’ajuda que prestava la Unió Soviètica a la República. Atesa la persecució de trotskistes que es duia a terme a la URSS, els comunistes espanyols van exigir la il·legalització del POUM i la detenció dels seus membres (Andreu Nin). La negativa de Largo Caballero, sumada a les derrotes de la guerra, va fer que diverses formacions se li posessin en contra i va acabar dimitint.

Azaña va col·locar el socialista Juan Negrín al capdavant del govern, amb Prieto com a ministre de Defensa. Negrín va expulsar la CNT i la UGT del govern i va il·legalitzar el POUM. Andreu Nin va ser detingut i assassinat. El govern de Negrín va posar l’èmfasi en la centralització política i militar, amb l’objectiu de guanyar la guerra. A Catalunya, el mes de juny, Companys va destituir Tarradellas i va formar un govern entre ERC i PSUC, en el que la CNT va quedar fora. No obstant això, les relacions amb Negrín van anar empitjorant.

El novembre de 1937, Negrín va ordenar traslladar la capital de València a Barcelona, i va anar retirant les competències del govern autonòmic. El govern republicà va assumir l’ordre públic, la gestió dels proveïments, el comerç exterior, l’administració de justícia i la indústria de guerra. El 1938, al territori republicà faltaven aliments, les derrotes eren habituals i el cansament per la durada de la guerra s’havia estès per tota la població.

A l’abril, Negrín va publicar el Programa dels Tretze Punts, que establia i concretava els objectius pels quals es continuava la guerra civil i sobre els quals pretenia establir-se un principi d'acord amb els anomenats nacionals. És a dir, proposava unes condicions per a la fi del conflicte, si bé Franco les va rebutjar. Per altra banda, Negrín era partidari de la resistència a ultrança, és a dir, resistir el màxim temps possible, amb l’esperança que comencés un conflicte armat a Europa que alleugés la presència nazi i feixista a la península. L’inici d’una guerra internacional també permetria una aliança de l’Espanya republicana amb la resta de països antifeixistes europeus.

Però l’esperança de Negrín es va acabar amb l’Acord de Munic, en què França i Anglaterra van reconèixer l’ocupació nazi dels Sudets (a l’antiga Txecoslovàquia) i, per tant, van acceptar l’expansionisme alemany. Com a darrer esforç per capgirar el curs de la guerra, el juliol de 1938 es va iniciar la Batalla de l’Ebre. Entre gener i febrer de 1939, Catalunya va ser ocupada pels nacionals, i els governs de la República, del País Basc i de Catalunya es van haver d’exiliar. A finals de febrer, França i Anglaterra van reconèixer el govern de Franco i, a principis de març, Azaña va dimitir. Poc després, el coronel Casado fa un cop d’estat a Madrid contra Negrín. Malgrat que sectors moderats del PSOE van intentar una rendició amistosa, Franco es va negar a qualsevol diàleg fins a la rendició de l’1 d’abril.

3. El bàndol nacional

3.1. L’ascens de Franco al lideratge

El general Sanjurjo era considerat el cap principal del moviment colpista. La primera idea era col·locar Sanjurjo com a nou director militar i restaurar la monarquia d’Alfons XIII. Tanmateix, Sanjurjo va morir accidentalment el 20 de juliol a Lisboa, el que va plantejar un problema del lideratge del bàndol nacional durant la guerra. Per altra banda, una part de l’exèrcit, sobretot els africanistes, es mostra contrari a la restauració monàrquica.

El 24 de juliol del 1936 es va crear a Burgos la Junta de Defensa Nacional, formada per tots els líders militars espanyols i presidida per Miguel Cabanellas (antic heroi de Filipines). La Junta de Defensa Nacional va prendre les primeres mesures de forma col·legiada. Es va decidir la supressió de tota activitat política, la suspensió de la constitució i la paralització de la reforma agrària. Els primers mesos de la guerra, Franco va anar guanyant partidaris i va consolidar el seu lideratge, sobretot després d’alliberar l’Alcázar de Toledo. També va ser l’interlocutor en les negociacions per aconseguir el recolzament d’Alemanya i Itàlia.

El 30 de setembre del 1936, Franco va ser escollit cap de l’Alzamiento, i l’1 d’octubre va aparèixer el decret que nomenava Franco cap de l’Estat i generalíssim dels exèrcits. Les primeres decisions del general Franco van anar cap a la centralització del govern militar. Els primers dies d’octubre va dissoldre la Junta de Defensa Nacional i va crear la Junta Tècnica de l’Estat amb seu a Valladolid i Burgos, mentre que ell es va traslladar a Salamanca, on residia realment el poder dels nacionals. La JTE va tenir un paper simbòlic i consultiu, i estava formada exclusivament per militars. El líder de la JTE és el general Dávila.

L'oposició política a la República es va fer efectiva el 19 d’abril del 1937, amb la publicació del Decret d’Unificació: es va crear un partit únic anomenat Falange Española Tradicionalista y de las JONS (Juntas Organizativas Nacional Sindicalistas), que incloïa falangistes, carlins (que van haver de renunciar a la seva línia successòria dinàstica) i la resta de forces polítiques que recolzaven la insurrecció. Amb la mort de José Antonio Primo de Rivera el novembre del 1936, la Falange s’havia quedat sense líder, pel que Franco es va autoproclamar cap del nou partit, amb el càrrec de Jefe Nacional.

Franco, imitant Mussolini, va crear una parafernàlia visual de banderes i uniformes i els va estendre a tota la població. Va imposar el blau com a color ideològic del partit. L’himne era el “Cara al sol” i l’emblema el “Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando”. L’escut d’Espanya era el de l’àguila imperial dels reis catòlics amb la bandera tradicional (rojigualda). Es va imposar la salutació romana i el lema: “Arriba España, viva Franco”. La boina vermella dels carlistes es va convertir en un element de l’uniforme.

El gener de 1938, Franco va abolir la Junta Tècnica de l’Estat i va formar el seu primer govern. Es va autonombrar cap d’Estat i va assumir la presidència del govern, i a partir d’aquest moment es va fer dir Caudillo d’Espanya. La jerarquia catòlica va legitimar el dictador i es va convertir en corresponsable de la direcció de l’Estat. L’Alzamiento es va considerar una “cruzada contra los rojos”. El nou Estat s’inspirava en el feixisme i defensava un model social basat en el conservadorisme i el catolicisme.

Es va abolir tota la legislació republicana en matèria econòmica, social i laboral, i es van suprimir les llibertats religioses, de premsa, polítiques i sindicals, i es va restablir la pena de mort. També es van suprimir els estatuts d’autonomia català i basc. El març de 1938 es va aprovar la primera de les lleis fonamentals; el Fuero del Trabajo, inspirada en la Carta del Lavoro de Mussolini. Creava un sindicat únic que agrupava empresaris i treballadors i prohibia les vagues i reivindicacions obreres. Pel que fa a la religió, el nou govern va anul·lar les lleis del matrimoni civil i el divorci, va establir el culte religiós en l’ensenyament i en l’exèrcit i va establir una retribució estatal al clergat.

3.2. La repressió franquista

La construcció de l’estat franquista va anar acompanyada d’una violència extrema, que va comportar l’eliminació dels vençuts en els territoris ocupats militarment pels insurrectes. A Badajoz, 12.000 persones van ser afusellades sense judici els primers dies de l’ocupació. També es va assassinar moltes persones rellevants per la República, ja fos pel seu paper polític, per ser militars contraris a la insurrecció, com Domènec Batet, o pel seu simbolisme en la República, com és el cas del poeta Federico García Lorca.

La repressió del règim franquista contra els republicans va ser sistemàtica i planificada. Alguns líders militars, com Queipo de Llano, la van justificar a partir d’una proclama contra les forces populars transmesa per la ràdio. La repressió franquista la van portar a terme l’exèrcit, els falangistes i les autoritats polítiques, i la van exercir contra qualsevol persona sospitosa de simpatitzar amb l’esquerra. Es van dur a terme execucions sumàries, matances com la de Badajoz o bombardejos com el de Guernica o Màlaga. L’objectiu era crear un clima de terror que evitaria una resposta del bàndol contrari.

3.3. Els catalans de Burgos

La burgesia catalana va mantenir una postura clarament favorable al general Franco, ja que desconfiaven del govern del Front Popular i estaven convençuts que si les esquerres guanyaven la guerra perdrien la seva propietat. Es calcula que entre 50.000 i 60.000 catalans van fugir a la zona nacional, i d’aquests, una tercera part es van afiliar a les milícies falangistes. Eren catòlics i conservadors, procedents del catalanisme de dretes, com la Lliga. Francesc Cambó, des de França, recollia diners per la causa nacional i va organitzar un servei de propaganda franquista.

4. Les etapes de la guerra

4.1. 1a etapa: la campanya de Madrid (juliol 1936 – març 1937)

L’objectiu principal era ocupar Madrid. Per aconseguir arribar a la capital es va fer una doble tenalla: les tropes de Mola van avançar des del nord amb suport italià, mentre que les forces de Franco, amb l’ajuda de l’aviació alemanya i la invasió permesa de Portugal, van entrar per Extremadura l’agost de 1936 després d’haver ocupat el Golf de Cadis. Va ser necessària l’ajuda alemanya i italiana per creuar l’exèrcit africanista.

Al setembre, Franco va ocupar Toledo i va posar fi al setge de l’Alcázar, i a finals d’octubre va arribar a Madrid. A Madrid, sota la direcció de la comunista Dolores Ibarruri (la Pasionaria), milers de persones es van mobilitzar per intentar evitar l’ocupació. Es va fortificar la ciutat i es van obrir trinxeres, tot sota el crit de “No passaran!” i “Madrid, tomba del feixisme”. Així i tot, el 6 de novembre, el govern va decidir traslladar-se a València.

Madrid va resistir l’atac frontal de l’exèrcit i les incursions aèries, gràcies a les Brigades Internacionals, els tancs russos i les columnes de voluntaris catalans, entre elles la dirigida pel líder anarcosindicalista Buenaventura Durruti. Després de fracassar en la presa de Madrid, els insurrectes van intentar aïllar la capital i tallar les comunicacions amb València. Hi va haver dos grans enfrontaments entre els dos bàndols: la batalla d’El Jarama (febrer del 37) i la batalla de Guadalajara (març del 37). La República va vèncer tots dos enfrontaments, derrotant les tropes italianes aliades de Franco.

Per altra banda, des de juliol del 36, Catalunya va enviar columnes de milicians voluntaris a recuperar Osca i Saragossa. Si bé van aconseguir contenir els revoltats, no van poder recuperar el territori, i es va estabilitzar la situació. La Generalitat també va organitzar una expedició per intentar recuperar Mallorca, però va fracassar.

4.2. 2a etapa: l’ocupació del nord (abril 1937 – octubre 1937)

Els insurrectes controlaven Galícia, per una banda, i Navarra i Àlaba, per l’altra, des de l’inici, i de seguida van prendre Sant Sebastià. Astúries, Cantàbria i Biscaia (zones amb recursos miners, siderúrgics i industrials, de gran utilitat per a una indústria de guerra) continuaven sent republicanes, però estaven aïllades de la resta de territoris republicans.

A finals de març, Mola va atacar Biscaia. El 26 d’abril, Gernika va ser arrasada per l’aviació nazi, en el primer bombardeig de la història perpetuat sobre població civil. Van experimentar amb bombes incendiàries, destruint pràcticament tota la ciutat. El 19 de juny, Bilbao va ser ocupada. A l’agost, les tropes franquistes van entrar a Santander i, dos mesos més tard, van ocupar Astúries. D’aquesta manera, una zona de gran importància econòmica va passar a mans dels insurrectes.

Paral·lelament, el mes de juliol, la República va iniciar la campanya de Belchite, població aragonesa que va ser ocupada i perduda unes quatre vegades durant la guerra, i que era la via per arribar a Saragossa.

4.3. 3a etapa: l’arribada al Mediterrani (novembre 1937 – juny 1938)

A finals de 1937, la República va portar a terme una reforma de l’exèrcit amb l’objectiu de professionalitzar-lo. Al capdavant van posar el general Vicente Rojo, i van integrar comandaments procedents de les milícies de voluntaris i de les Brigades Internacionals. Van dur a terme diferents ofensives, la més important de les quals va ser l’ocupació republicana de Terol l’hivern de 1937-38. No obstant això, les tropes franquistes van recuperar Terol el febrer del 38 i van iniciar la campanya d’Aragó (el que va fer retrocedir el front de guerra a Catalunya). El 3 d’abril van ocupar Lleida i van anar avançant fins als Pirineus. Cap al sud, van arribar al Mediterrani a l’alçada de Vinaròs, el que va dividir el territori republicà en dos: Catalunya i una part d’Aragó i la resta del territori nacional.

4.4. 4a etapa: l’ocupació de Catalunya (juliol 1938 – febrer 1939)

Des de l’abril de 1938, el govern republicà va decretar la lleva del biberó: es va reclutar tots els joves i adolescents de més de 16 anys (i fins i tot alguns de 15). Alguns sectors republicans van considerar que aquesta lleva de milers de joves menors d’edat era un disbarat. El juliol del 1938, la República va iniciar una ofensiva general destinada a connectar novament els dos territoris fidels i empènyer les tropes franquistes cap a l’interior de la vall de l’Ebre.

La batalla de l’Ebre, on van participar molts membres de la quinta del biberó, va ser un dels episodis militars més importants de la guerra. El 25 de juliol, els republicans van travessar el riu entre Benifallet i Mequinensa i va conquerir diverses poblacions. A Gandesa van resistir durant tres mesos, però Franco va enviar reforços, entre ells el terç de requetès de carlistes catalans, i també l’aviació alemanya i italiana. El 16 de novembre, es va considerar acabada la batalla, amb la victòria dels insurrectes.

El 15 de gener de 1939, Tarragona va ser ocupada i, el dia 26 de gener, les tropes franquistes van entrar a Barcelona sense resistència. La desfilada per la Diagonal va ser rebuda per milers de persones. Entre gener i febrer, les tropes dels nacionals van arribar fins a la frontera francesa, perseguint els milers de refugiats que fugien i també les restes de l’exèrcit republicà. Es van exiliar unes 470.000 persones, entre elles els membres del govern de la República, el govern català i el basc.

4.5. 5a etapa: la caiguda de la República (febrer 1939 – abril 1939)

Un cop va caure Catalunya, la guerra pràcticament ja havia acabat. Els únics territoris que continuaven sent republicans eren Madrid, la Manxa, i una franja entre València i Almeria. A principis de març, el coronel Casado, responsable de la protecció de la ciutat, va fer un cop d’estat a Madrid per tal de rendir la ciutat als nacionals. Amb el suport d’alguns socialistes i membres de la UGT, va intentar negociar una “pau honorable” amb Franco, però aquest només va acceptar una rendició sense condicions.

El 28 de març, les tropes franquistes van entrar a la ciutat sense trobar resistència. En qüestió de pocs dies, l’exèrcit nacional també va conquerir les zones de Cartagena, València i Alacant. L’1 d’abril de 1939, Franco publica el darrer comunicat de guerra, conegut com a “cautivo y desarmado el ejército rojo”, en el que anuncia la derrota dels republicans i la fi del conflicte.

5. La vida a la rereguarda 5.1. Mort, carestia i destrucció La manera com els fronts de guerra es van consolidar durant els primers mesos de la lluita va generar un profund desequilibri en l’abastiment d’aliments de primera necessitat. Àmplies zones cerealistes del sud i del centre van quedar en mans dels insurrectes i les grans capitals republicanes van començar a tenir escassetat d’aliments el setembre del 1936. El govern de Largo Caballero va haver d’intervenir en el repartiment d’aliments a finals del 1936, i el març del 1937 es va iniciar el racionament. Les cues a les botigues eren habituals, els preus van pujar i el mercat negre es va estendre. Va aparèixer la desnutrició i la mortalitat infantil va augmentar. En dos anys, l’esperança de vida va retrocedir-ne 15. D’altra banda, es va produir una forta reducció de l’activitat industrial, a causa de la falta de matèries primeres, combustible i maquinària. També va ser a causa de la mobilització de la població masculina per anar a combatre. La població femenina, especialment a la zona republicana, es va incorporar al món laboral. La quota de treballadores durant els anys de la guerra seria semblant al d’una societat actual. No obstant això, els esforços de la indústria es van encaminar a la fabricació d’armament o avituallament militar, el que va minvar la producció per al consum de la població. Els bombardejos contra la població civil desarmada van ser una de les característiques de la Guerra Civil. Els bombardejos eren un instrument de terror que també servia per a la destrucció de fàbriques, instal·lacions, ports, habitatges, etc. La destrucció de Madrid durant la primera fase de la guerra o la de Barcelona a partir de febrer de 1937, van ser causades per l’aviació italiana i alemanya. Barcelona va rebre 384 atacs aeris, i s’hi van construir més de 1000 refugis subterranis. A la zona republicana es calculen unes 12.000 víctimes de bombardejos, 5.500 dels quals a Catalunya. 5.2. La població desplaçada: refugiats i exiliats Des de l’inici de la guerra, la població civil d’ambdós bàndols va fugir del territori en què es trobava si temia ser perseguida per les seves idees polítiques o la seva condició social. Durant la guerra, la zona republicana va haver d’acollir els refugiats que fugien de l’ocupació franquista.

A finals de 1938, a la Catalunya republicana hi havia més d’un milió de refugiats, sobretot dones, nens i ancians. Des del nord de la península, la població va fugir per mar cap a altres països.avant la impossibilitat d’evacuar a tothom, es va donar preferència als nens. Uns 13.000 van ser embarcats cap a la URSS, Cuba, Mèxic, Argentina, etc. Entre el 27 de gener i el 3 de febrer de 1939, mig milió d’espanyoDls van creuar la frontera amb França des del nord de Catalunya, ja fos a peu o amb algun vehicle. Entre els refugiats hi havia persones procedents de tot Espanya i soldats de la República, que van haver d’entregar les seves armes per tal de poder accedir a França. Un cop al país veí, els refugiats van ser tancats en camps de concentració improvisats a les platges d’Argelers i Sant Cebrià, al Rosselló. L’inici de la Segona Guerra Mundial va afegir més patiment als refugiats.  El primer franquisme 1939-1959 (Tema 11) 1. Un règim dictatorial 1.1. Característiques del franquisme El règim nascut l’abril del 1939, després del final de la Guerra Civil, estava lleugerament inspirat tant en el model italià com en l’alemany, però amb un caràcter profundament espanyol. Per altra banda, el franquisme va ser una dictadura militar capaç d’adaptar-se segons anava canviant el context internacional. Principals característiques: -Totalitarisme: control absolut per part del líder del govern. Es va prohibir la constitució de 1931, el Parlament, els partits polítics i els sindicats que no fossin els oficials. La direcció de l’exèrcit passava a estar sota control de l’Estat. -Cabdillisme: Franco concentrava tot el poder en la seva persona. Era el cap de l’Estat i el president del govern, el “generalísimo” de tots els exèrcits, i el cap nacional del partit únic, Falange. Es feia dir Caudillo d’Espanya (paraula treta de la terminologia ibèrica), imitant Mussolini (que es feia dir Duce (duc)) o Hitler (Führer (conductor)). -Concepció unitària i centralista d’Espanya: es considerava que les “particularitats regionals” espanyoles atemptaven contra el caràcter unitari del règim i que calia fomentar la seva erradicació. Va abolir els estatuts d’autonomia i va fomentar l’espanyolització. Es va recuperar la idea que Espanya era un gran imperi. -Repressió sistemàtica contra l’oposició: es va crear un aparell legislatiu i institucional encarregat d’eliminar els opositors i atemorir els possibles dissidents. -Control dels mitjans de comunicació: eren usats com a aparell de propaganda franquista, i estaven sotmesos a la censura.

1.2. Els pilars del franquisme El franquisme es basava en tres pilars fonamentals: l’exèrcit, el partit únic i l’Església catòlica. -L’exèrcit va ser el principal suport del règim: la majoria de ministres i governadors civils eren militars de carrera, herois de Cuba, Filipines i Marroc. -El partit únic: Falange Española Tradicionalista y de las JONS. El partit assentava les bases ideològiques del règim. Controlava els mitjans de comunicació i els càrrecs de l’administració. Va buscar el suport social a través de diverses organitzacions: el Frente de Juventudes, la Sección Femenina, el Sindicato Español Universitario i la Central Nacional Sindicalista (CNS), el sindicat vertical que controlava el món laboral. En tots els casos, es tractava d’instruments de control polític sobre els diferents col·lectius. -L’Església catòlica va legitimar el règim, definit com a Estat confessional catòlic. Com a contrapartida de la persecució que havien patit els catòlics en el bàndol republicà, l’Església va convertir l’Alzamiento en una croada nacional contra els rojos. L’Església va recuperar el control sobre l’escola, la sanitat i, en certa mesura, l’economia. La moral i els valors catòlics predominaven entre la societat. Una part importantíssima del pressupost espanyol es destinava a l’Església (reinstauració del pressupost de culte i clero). 1.3. Els suports socials Es pot classificar l’actitud envers en règim en tres grans grups: el suport, la passivitat i el rebuig. Tenia el suport dels sectors més conservadors de la societat, les elits econòmiques i socials. Si bé cal dir que era un suport interessat, i en alguns moments fins i tot dubtós. Una de les mesures més esperades del franquisme va ser la supressió de la reforma agrària i el retorn de les terres als propietaris originals. Així doncs, els terratinents van recolzar el règim franquista per interès. Els industrials i propietaris agrícoles van recolzar el franquisme durant les primeres etapes però es van adonar que la política econòmica de l’autarquia no afavoria els seus interessos. La gran majoria de la població es va mostrar passiva i apolítica. Encara que ideològicament les classes mitjanes fossin més democràtiques, el trauma de la guerra va limitar les seves aspiracions a un canvi. La passivitat garantia la supervivència en un règim totalitari i terrorífic. Pel que fa als sectors populars, en general es consideraven els perdedors de la guerra. No obstant això, la repressió i el control policial, així com la misèria, van afavorir la passivitat i el silenci. Així i tot, les classes treballadores van ser les primeres opositores al règim.

La Catalunya franquista estava integrada per industrials, propietaris agrícoles, grans comerciants i financers. Tanmateix, la militància a Falange no era gaire abundant. I, en tot cas, molta gent es va adherir al partit com a condició per a poder exercir certs càrrecs. Durant la primera etapa del franquisme, hi va haver pocs líders nascuts a Catalunya, ja que Franco volia evitar el vincle de les autoritats amb el territori. Amb l’excepció de Serrano Súñer, la majoria de polítics catalans van tenir un paper secundari. 2. La repressió Per tal d’imposar el nou ordre franquista, es va atacar i destruir sistemàticament a tots els que eren considerats opositors del règim, per tal de posar fi a totes les ideologies que diferien de la dictadura: republicans, socialistes, comunistes, maçons, catalanistes, etc. Franco no volia una reconciliació, sinó establir una clara diferència entre vencedors i vençuts. Es va portar a terme una política repressiva per a castigar als vençuts, i el càstig havia de ser exemplar per prevenir i evitar l’actuació dels que s’oposaven al règim. Això va representar persones empresonades, perseguides, torturades o executades. S’incitava la denúncia a les persones sospitoses d’oposició al règim, amb l’objectiu de difondre la por entre la població i prevenir l’oposició. Això va provocar un temps de por i de silenci en el que no es parlava de política ni del passat. La repressió es va institucionalitzar, de manera que es van crear lleis i organismes que legitimaven la repressió. L’any 1939 es va aprovar la llei de responsabilitats polítiques: una llei de depuració de totes les persones que havien col·laborat amb la República, i que tenia caràcter retroactiu a partir de 1934. L’any 1940 es va aprovar la llei de repressió del comunisme i la maçoneria, que afectava a aquells acusats de “defensar idees contràries a la religió, la pàtria i les seves institucions fonamentals”. L’exèrcit es va convertir en el principal executor de la repressió política i civil. Es van començar a dictar consells de guerra i judicis sumaríssims sense possibilitat de defensa. L’any 1963 es va crear el Tribunal d’Ordre Públic (TOP), que tenia jurisdicció civil sobre els delictes polítics i cridava a consultes a les persones sospitoses. Entre 1939 i 1945, es calcula que es van executar unes 150.000 (50.000 durant la postguerra). D’aquestes execucions, 40.000 van ser a Catalunya, de les quals un 10% van ser per qüestions polítiques. Un exemple és el de Lluís Companys, que el 1940 va ser detingut a França i va ser jutjat i condemnat a mort aquell mateix any.

Per altra banda, es calcula que després de la guerra hi havia 280.000 presoners (23.300 dones). Les presons estaven sobreocupades (la Model, a Barcelona, tenia capacitat per mil presoners i n’hi havia 13.000). Per aquest motiu es van obrir camps de concentració que, a causa de les males condicions higièniques, l’aglomeració, i la falta d’una alimentació adequada, comptaven amb una alta taxa de mortalitat. Entre els reclusos, es van crear batallons de treballadors per a la reconstrucció de les infraestructures malmeses, que eren tractats com a esclaus. El patrimoni dels vençuts va ser confiscat i espoliat, i posteriorment repartit entre els militars vencedors. Es van confiscar les propietats dels exiliats i dels polítics republicans, i els béns dels partits polítics, els sindicats, les associacions i entitats vinculades a la República van passar a formar part del patrimoni del règim. També es va produir una depuració generalitzada dels funcionaris: només els que mostraven adhesió al Movimiento Nacional podien continuar treballant per l’Estat. Pel que fa a la cultura, Franco va iniciar una persecució contra la diversitat espanyola. El caràcter espanyol va ser “creat” a partir dels tòpics culturals i socials andalusos. Les llengües no castellanes van ser prohibides, així com qualsevol signe identitari dels territoris autònoms i les seves institucions, es van canviar els noms dels carrers, es van destruir monuments, etc. 3. Política exterior del règim 3.1. La Segona Guerra Mundial (1939-1945) El setembre de 1939, a l’inici de la guerra, Franco va mostrar el suport d’Espanya a Alemanya. D’entrada, Franco va declarar la neutralitat i va esperar al desenvolupament dels esdeveniments: Polònia va caure sota l’ocupació nazi i França va col·lapsar. Franco va aprofitar l’entrada de les tropes de Hitler a París per a ocupar la ciutat estratègica de Tànger (Marroc) i ampliar la zona de control espanyol de l’estret de Gibraltar. Després de la victòria d'Alemanya contra França (el juliol de 1940), Espanya va passar de la neutralitat a la no-bel·ligerància. Això implicava el suport diplomàtic i econòmic a les potències de l’Eix. Franco es va entrevistar amb Hitler (Hendaia, octubre de 1940) i amb Mussolini (Bordighera, 1941) per tantejar la possible intervenció d’Espanya a la guerra.

En l’entrevista a Hendaia, Hitler buscava la col·laboració de Franco en la guerra però, a canvi, Franco va posar una sèrie de condicions que Alemanya no estava disposada a acceptar: per una banda, Espanya volia ampliar la seva zona colonial del nord d’Àfrica (Marroc, Mauritània i una part d’Algèria), però això anava en detriment de la França de Vichy que, en aquell moment, era aliada d’Alemanya. Espanya també va reclamar blat, petroli i carbó (que Alemanya necessitava per a ella mateixa). Hitler va considerar les peticions espanyoles d’absurdes i gens realistes. Així doncs, l’entrada d’Espanya a la guerra va quedar paralitzada. Per altra banda, Serrano Suñer, ministre d’Exterior, va promoure la migració de 10.500 treballadors espanyols cap a les fàbriques d’armament d’Alemanya, així com l’enviament de tungstè per a la fabricació d’armament militar. La indústria armamentista alemanya va passar a dependre de l’ajuda espanyola, el que va provocar una reacció dels EEUU, que van bloquejar l’entrada de petroli a Espanya. Espanya va bloquejar Gibraltar, seguint les ordres de l’Eix, però no va atrevir-se a ocupar el territori, per por a una reacció anglesa contra Canàries. Pretenia tancar l’estret amb una tenalla des de Tànger-Ceuta i Gibraltar. L’estiu de 1941, Alemanya va iniciar l’operació Barba-roja, l’atac contra la URSS. Espanya va unir-se a la campanya amb la División Azul, un batalló de voluntaris d’uns 45.000 soldats. La campanya de Rússia va demostrar que l’exèrcit espanyol no estava preparat per combatre davant d’un exèrcit rival. L’entrada dels EUA a la guerra (estiu de 1942, Pearl Harbor) va fer que els esdeveniments s’acceleressin. L’octubre de 1943, Franco va ordenar la retirada de les tropes de Rússia i el retorn dels treballadors d’Alemanya, pressionat pel govern anglès i americà. L’octubre del 1943, Espanya va tornar a la neutralitat i Serrano Suñer va ser substituït per Jordana (partidari de les potències aliades). L’estiu del 1944, Japó va atacar Filipines i va destruir la ciutat de Manila (Massacre de Manila, almenys 100.000 morts en els bombardejos). El govern autònom de Filipines va trencar amb EUA i va demanar l’ajuda d’Espanya. Jordana va trencar les relacions amb Japó i va promoure una declaració de guerra, però no era materialment possible ajudar a Filipines.

La Segona Guerra Mundial va acabar l’estiu del 1945 i Espanya i Portugal van quedar com els darrers règims aliats a l’Eix a Europa. El discurs oficial del règim va canviar: el franquisme va passar a considerar-se un règim catòlic, conservador i anticomunista, però no falangista. L’objectiu era encaixar en la nova realitat en què els feixismes havien perdut. Entre altres coses, es va abolir la salutació a mà alçada. 3.2. El boicot (1945-1947) Els guanyadors de la Segona Guerra Mundial, encapçalats per França i EUA, van recomanar la retirada dels ambaixadors de Madrid i van tancar fronteres terrestres amb Espanya. Tots els països europeus i americans van seguir aquesta petició i van sotmetre Espanya a un aïllament complet, només trencat per Argentina i Cuba, a través de l’ajuda humanitària. L’estratègia de l’ONU era provocar la caiguda del règim espanyol. Aquest aïllament va fer que Franco considerés l’existència d’una conxorxa judeo-maçònica per desprestigiar Espanya i portar-la a una nova Guerra Civil. A causa de l’aïllament, Espanya va quedar exclosa del Pla Marshall (pla d’ajudes estatunidenc per a la restauració d’Europa), de l’ONU (fundada el 1945), i de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN), l’abril de 1949. El boicot va empitjorar les condicions de vida de la classe treballadora espanyola i va paralitzar l’economia, impedint tota reconstrucció possible.  3.3. El perdó internacional (1947-1953) L’any 1947, la situació internacional es va veure afectada per l’escalada de tensió entre els EUA i l'URSS, que va portar al trencament de relacions entre els blocs comunista i capitalista i a l’inici de la Guerra Freda. Per altra banda, la Guerra Civil grega i el col·lapse dels governs d’unitat de França, Bèlgica i Itàlia van portar al president estatunidenc Truman a revisar el boicot a Espanya. En aquest context, Espanya tenia més valor per a EUA com a aliada en contra del comunisme, pel que el règim franquista va acabar obtenint l’acceptació internacional. A causa de la pressió d’EUA, l’ONU no va prorrogar la condemna contra el règim franquista, i es va revocar l’acord de retirada d’ambaixadors. Franco, l’any 1951, va portar a terme una remodelació del govern. Es va iniciar l’etapa nacionalcatolicista del règim, en la que es van eliminar els elements més falangistes del govern. Luis Carrero Blanco va ser nomenat subsecretari de presidència, una mena de segon del règim. 

El 1953, en un pacte amb els EUA, es van establir un seguit d’aspectes de caràcter defensiu i econòmic i un compromís d’ajuda mútua en cas de conflicte. Els estatunidencs van obrir la porta a l’ajuda internacional a canvi de la cessió d’algunes bases militars dins del territori espanyol (Torrejón, Morón, Saragossa i Rota). Durant els primers quatre anys, van arribar 465 milions de dòlars, que representarien la base de la liberalització de l’economia. Aquell mateix any, Franco va signar el concordat amb la Santa Seu: el Papa Pius XII va reconèixer el règim franquista a canvi d’un considerable nombre de privilegis i del restabliment de la confessionalitat catòlica a Espanya. L’Opus Dei es va convertir en una de les noves organitzacions vinculades al règim i d’on van sortir figures de mig i alt estatus jeràrquic. El paper de l’Opus va anar guanyant força a mesura que passaven els anys. També el 1953, Espanya va ser convidada a integrar-se dins de la UNESCO (Organització de les Nacions Unides per l’Educació, la Ciència i la Cultura). L’any 1955, Espanya va ser acceptada a les Nacions Unides. 3.4. La primera obertura (1953-1959) La situació econòmica continuava sent molt dura, la producció augmentava molt lentament i el nivell de vida de les classes treballadores era molt inferior al de la resta d’Europa. L’economia tenia aspectes pre-industrials, i l’esperança de vida havia caigut 20 anys. Les ajudes estatunidenques no eren suficients i, entre 1956 i 1958, es va produir una onada de protestes obreres i moviments de dissidència a les universitats. El ministre falangista d’Educació, Joaquín Ruiz Jiménez, va dimitir perquè es va negar a acceptar l’estat d’excepció universitari. Davant la crisi econòmica, alguns sectors del règim defensaven la necessitat d’un canvi en l’orientació econòmica. Creien que calia posar fi a l’autarquia (economia autosuficient) i procedir a la liberalització de l’economia i la seva obertura cap a l’exterior. La situació econòmica, les protestes socials i el reconeixement internacional van impulsar nous canvis en el govern. L’any 1957, Franco va remodelar el govern: va expulsar els falangistes i va promoure els sectors catòlics. Els càrrecs més importants van ser entregats a membres de l’Opus Dei: ministres tecnòcrates com Navarro Rubio i Ullastres. El nou govern va intentar allunyar-se de tota referència a la Guerra Civil, potenciant una liberalització de l’economia que no qüestionés la naturalesa del règim.

3.5. La situació de Marroc L’actitud del règim contra Marroc va canviar en molt pocs mesos. El general Franco i tots els militars africanistes havien prioritzat l’espanyolitat de la província del Rif, negant la seva reunificació amb el territori francès. L’any 1955, França va convertir el soldà Mohammed V en rei de Marroc i va donar la independència al territori. Espanya va fer el mateix uns mesos més tard, i va entregar el Rif al nou regne de Marroc. L’any 1956, França i Espanya van abandonar Tànger. Franco només va conservar per a Espanya les anomenades plazas de soberanía: Ceuta, Melilla, Alhucemas, Peñón Vélez de la Gomera i Chafarinas. També conserva Ifni, Tarfaya i el Sahara (que seran descolonitzats en el segon Franquisme). 4. Economia del primer franquisme 4.1. Autarquia La definició bàsica de l’autarquia passa per la creació d’un model econòmic basat en l’autosuficiència econòmica, fomentant una política d’aïllament exterior i la substitució del lliure mercat per la intervenció de l’estat en l’economia. La justificació estava basada en un discurs feixista i patriòtic, però la realitat era que l’estat franquista es trobava en una situació d’aïllament no voluntària. La política autàrquica va tenir tres àmbits d’actuació. 4.1.1. Comerç El comerç exterior va passar a estar totalment controlat per l’Estat. Per negociar amb l’exterior calien uns permisos administratius, que eren pràcticament impossibles d’aconseguir per als productes de consum, i molt difícils per als productes de primera necessitat. L’objectiu era limitar els intercanvis i reduir les importacions. Això va portar a un encariment dels productes que calia importar (com el petroli) i l’escassedat dels béns de consum. A més a més, la reglamentació del comerç exterior tenia un alt grau de corrupció. Al no tenir fonts d’energia pròpies, tot s’havia d’importar des de l’exterior, fet que va provocar el racionament de l’energia. Hi havia restriccions de 2 hores de llum al dia. L’arribada de cotó a Catalunya va caure un 75% de 1935 a 1940. 4.1.2. Indústria Es va afavorir el foment de la indústria, amb l’objectiu d’assegurar la independència militar i política d’Espanya. Es van crear indústries de béns d’equipament, amb ajudes públiques importants i perpetuades en el temps.

Es van crear grans empreses públiques i es van nacionalitzar les empreses estratègiques: al 1941 totes les companyies ferroviàries (es crea RENFE) i el 1945 la Companyia Telefònica Nacional d’Espanya (CTNE). L’any 1941 també es va crear l’INI (Instituto Nacional de Industria), impulsor de totes les empreses nacionals. També es van crear IBERIA (1943), el Banco Exterior de España (1943), ENDESA (1944), ENHER (1946), SEAT (1950). Aquestes grans empreses acumulaven més del 80% de la inversió espanyola i es van convertir en l’eix del segon període del franquisme. 4.1.3. Agricultura L’estat regulava la producció, la comercialització, els preus i el consum de la gran majoria dels productes agrícoles. Es van regular els preus baixos, però això va provocar un descens de la producció i es va aturar l’augment de la productivitat experimentat des de 1898. La manca d’adobs naturals i químics van portar conseqüències nefastes per a la producció de productes de primera necessitat. 4.1.4. Conseqüències Hi va haver un estancament econòmic, un col·lapse del comerç exterior, el descens de la producció i el consum i la disminució del nivell de vida de la població. Es van tornar a utilitzar i a recuperar pràctiques econòmiques de finals del s. XIX i principis del s. XX. La producció del 1935 va trigar uns 20 anys a restablir-se. A Catalunya, l’autarquia va ser nefasta: Barcelona va quedar completament desabastida de productes de primera necessitat i les seves indústries van quedar pràcticament aturades. 4.2.Racionament i mercat negre La manca d’or a les reserves del Banc d’Espanya van portar a prendre una decisió molt qüestionada a posteriori. Les pessetes de la República i d’Alfons XIII van perdre el seu valor i havien de ser dutes a les oficines bancàries per ser intercanviades per la nova pesseta del règim. Aquest fet va provocar la confiscació de tones de plata que seria la base de la nova reserva espanyola.  La manca de productes de primera necessitat i la poca capacitat per poder comprar a l’exterior  van provocar la necessitat del racionament dels productes a través d’unes quotes familiars. Les cartillas de racionamiento, vigents fins 1952, les entregava l’administració local, i establien quotes familiars en funció del nombre de membres de la família. Els productors agrícoles estaven obligats a entregar les seves collites a l’Estat.

No obstant això, la taxació dels preus dels aliments per sota del seu valor real va fer que molts productors amaguessin part dels seus productes i vengessin la resta de la seva collita, a un preu més alt, en el mercat negre, conegut com a estraperlo. El mercat estraperlista era perseguit de cara a la galeria, però en realitat el controlaven els grans líders de falange, connectats directament a l’Estat. 5. Les lleis fonamentals del règim Les leyes fundamentales del movimiento nacional eren un conjunt de lleis orgàniques que tenien com a objectiu organitzar jurídicament el règim franquista. Les lleis fonamentals no van ser derogades fins a l’any 1978, amb l'aprovació de la constitució democràtica. 5.1. Fuero del Trabajo (1938) Establia la divisió laboral dels espanyols en dos categories: productores i directores (treballadors i empresaris). Eliminava tot poder dels representants laborals (sindicats) i anunciava la Ley de unidad sindical (1940), on es deia que productors i directors formaven part de la mateixa unitat sindical i vagues o protestes no tenien raó d’ésser (i, per tant, estaven prohibides). Regulava les relacions laborals i establia els principis del nacionalsindicalisme. 5.2. Ley constitutiva de las Cortes (1942) Es creen les Corts espanyoles. En principi eren un “òrgan superior de participació del poble espanyol en les tasques de l’Estat”, però a la pràctica tenien una funció purament consultiva i afirmativa. Els seus representants eren designats pel poder d’entre els ministres, els membres del Consejo Nacional del Movimiento, els membres del sindicat, etc. En teoria eren el poder legislatiu del règim, però la realitat és que no van aprovar mai cap llei sense el consens i la voluntat del dictador. 5.3. Fuero de los españoles (1945) Llistat de drets i deures dels espanyols, profundament tutelats des del règim. La influència totalitarista és evident. La relació de drets no anava acompanyada de cap garantia per poder exercir-los. 5.4. Ley del Referéndum Nacional (1945) Les decisions importants que modifiquessin el règim espanyol podien sotmetre’s a un referèndum nacional si així ho considerava Franco. Pdoen participar homes i dones a partir d’una nova organització del sufragi: tenien dret a vot tots els caps de família de més de 23 anys i les dones de més de 25 anys que fossin cap de família per motius justificats. La llei de referèndum nacional es va convocar tres cops: el 1947 (la Llei de successió), el 1967 (la Llei orgànica) i per últim cop el 1976 (la Llei de reforma política).

5.5. Ley de Sucesión (1947) Franco va proposar que Espanya fos declarada oficialment una monarquia per així poder abolir formalment la Segona República. La població va votar massivament a favor de restaurar una monarquia tradicional conservadora i representativa del caràcter moderat dels espanyols. Franco es va autoanomenar cap d’estat de forma vitalícia i va ser qui va escollir el nou rei. 5.6. Ley de Principios del Movimiento Nacional (1958) El partit únic passa a anomenar-se Movimiento Nacional i tots els membres de l’administració van haver de jurar fidelitat als principios fundamentales del Movimiento. Tots els càrrecs estaven controlats des de dalt. L’any 1962, Espanya va demanar entrar a la CEE (Comunitat Econòmica Europea). L’Europa dels sis, dirigida per França, va bloquejar l’entrada d’Espanya. La negativa a la CEE força el govern espanyol a iniciar una nova reforma del sistema per “blanquejar” el règim: l’any 1966-67 s’aprova la Ley de la democracia orgánica del Estado. 5.7. Ley orgánica del Estado (1967) La llei establia el vot dels caps de família (també dones) i una mena de vot corporativista. Era una mena de sistema participatiu però amb poca obertura real. En el braç sindical s’hi van introduir un grup de persones clarament antifranquistes, germen de la futura CCOO (Comissions Obreres). 5.8. Ley de reforma política (1976) Un cop mort Franco, el rei Joan Carles I va assumir el càrrec de monarca, jurant la fidelitat a aquests principios fundamentales. Al cap d’uns mesos es va destituir al darrer president de govern de Franco (Arias Navarro) i es va nomenar a un ministre del Movimiento com a nou president (Adolfo Suárez). Suárez va promoure, a finals de desembre del 76, un referèndum per a convocar unes noves corts constituents que posessin final al règim del 39. Les Corts franquistes van acceptar la convocatòria. 6. Oposició al primer franquisme 6.1. Oposició exterior Està formada per l’èxode republicà. L’oposició exterior es va instal·lar a França, Gran Bretanya, Cuba, Mèxic i Argentina. L’atac alemany contra França el 1940 va provocar la fugida del govern republicà cap a Mèxic. L’any 1945 es van celebrar les primeres Corts republicanes des de l’exili.

L’afusellament de Companys l’any 1940 va convertir a Josep Irla en president de la Generalitat de Catalunya a l’exili. L’any 1946, va formar un govern de personalitats i, l’any 1954, Irla va ser substituït per Josep Tarradellas com a nou president. Els partits republicans a l’exili van seguir amb els enfrontaments previs, i van ser incapaços d’articular una oposició coherent. L’any 1977, la República a l’exili va acceptar el procés monàrquic i es va dissoldre. Tarradellas, en canvi, no va acceptar abolir la Generalitat i va tenir una actitud molt més combativa contra el postfranquisme. 6.2. Oposició interior Va quedar molt afectada per la repressió exercida des del règim. Els grans partits van passar a la clandestinitat, però van perdre la força que havien tingut anteriorment. El PCE i PSUC van ser els únics que van presentar una activitat clandestina coherent. Es distingeixen tres períodes:  1939-1944: hi va haver aixecaments antifranquistes a les zones del nord de Catalunya, Aragó i a l’interior d’Astúries i Galícia: els maquis. Eren guerrillers que esperaven que la victòria aliada de la Segona Guerra Mundial portaria a un atac de les potències aliades contra Espanya. Els maquis van ser derrotats i els seus líders exterminats. Per altra banda, i a pesar de la repressió policial que desarticulava les organitzacions no permeses pel règim, es van intentar mantenir diversos grups sindicalistes o partits obrers en la clandestinitat. També es van crear el Moviment Socialista de Catalunya (MSC), des del POUM i PSUC, i el Front Nacional de Catalunya (FNC), a París, des d’ERC i Estat Català. 1944-1947: les potències de l’Eix havien estat derrotades, i l’ONU havia rebutjat Espanya. El règim estava aïllat i feble, no tenia forces militars per defensar Espanya d’un atac francès. Es van fundar diverses plataformes unitàries, com ara, l’any 1945, l’Aliança Nacional de Forces Democràtiques, integrada per: socialistes, republicans, membres de la CNT i monàrquics. Es va proposar com a líder d’aquesta aliança a Joan de Borbó, que va exigir a Franco la fi del règim feixista i la convocatòria d’eleccions  lliures. El Moviment Llibertari Espanyol, en canvi, continuaven defensant la restauració d’un règim republicà. 1948-1959: va ser una etapa de desmoralització a causa de la consolidació de la dictadura. Es va fer evident que cap potència pretenia ajudar per fer caure a Franco. Per altra banda, la Guàrdia Civil i la policia franquista havien pràcticament acabat amb tota resistència.

Hi va haver alguns moments en què va reaparèixer la conflictivitat: l’any 1946 es va crear l’HOAC (Hermandad de Obreros de Acción Católica). A partir de 1945 hi va haver conflictes laborals a Barcelona i a la perifèria. El 1946 es va declarar la primera vaga general tèxtil a Manresa, en què els líders són represaliats. El maig de 1947 es va declarar vaga general a Biscaia. El moviment reivindicatiu popular més important del moment va ser la vaga de tramvies de Barcelona. La població va aturar la vida a Barcelona durant setmanes, cridant al boicot contra la pujada del preu del bitllet (1951). L’any 1956 va esclatar el conflicte estudiantil, tant a Madrid com a Barcelona. Des del règim es va crear el Sindicato Español Universitario (SEU), però els sectors més oberts del règim, encapçalats per Joaquín Ruiz Jiménez, ministre d’Educació, es van negar a acceptar l’adoctrinament. Els estudiants van crear el Sindicato de Estudiantes, fet que va provocar la declaració d’estats d’excepció i la repressió contra els estudiants. Malgrat tot, el moviment estudiantil va guanyar força de cara al futur.