Guernica: Anàlisi Completa de l'Obra Mestra de Picasso
Enviado por Chuletator online y clasificado en Arte y Humanidades
Escrito el en catalán con un tamaño de 4,35 KB
Fitxa Tècnica del Guernica
- Títol:
- Guernica
- Autor:
- Pablo Picasso
- Cronologia:
- 1937
- Tècnica:
- Oli sobre tela
- Mides:
- 3,51 x 7,82 m
- Estil:
- Cubista, Expressionista
- Tema:
- Denúncia política, antibel·licista
- Localització:
- Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid)
Biografia de Pablo Picasso: L'Artista del Guernica
Pablo Picasso va ser un artista prolífic: pintor, escultor, gravador i ceramista. Va mostrar una precocitat notable en l'aprenentatge de l'art pictòric.
Entre 1900 i 1904, va alternar la residència entre Barcelona i París, on va rebre nombroses influències, especialment durant la seva època blava.
A París, el color dominant de les seves composicions va ser el rosa (època rosa). A partir de 1907, influenciat per Cézanne i l'art primitiu, va iniciar el Cubisme amb la seva obra cabdal Les senyoretes del carrer d’Avinyó. Aquest estil va dominar la seva producció fins al 1925, moment en què va començar a crear obres amb una forta expressivitat.
El geni malagueny va barrejar diversos estils en els centenars d'obres pictòriques i escultòriques de la seva producció, entre les quals destaca el Guernica.
Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, Picasso es va instal·lar a Vallauris, on va iniciar una de les etapes més fecundes i creatives de la seva trajectòria artística. Aquesta etapa va coincidir amb un període personal molt positiu, que el pintor va traslladar a les seves teles amb temàtiques que reflectien l'alegria de viure.
Malgrat la seva felicitat personal, Picasso mai va abandonar la seva implicació ideològica. Va utilitzar sovint el seu art com a element de propaganda i instrument contra la guerra. També, en la seva darrera etapa, va realitzar versions d'obres de grans artistes del passat, com per exemple, Velázquez.
Descripció Formal del Guernica
El Guernica presenta un escenari arquitectònic angoixant amb escasses finestres, una teulada, terra de rajoles i una taula. Hi apareixen nou figures: sis persones i tres animals. Malgrat el caos aparent, totes les figures s'estructuren ordenadament a partir d'una gran piràmide central, compensada per dos eixos verticals als extrems.
El vèrtex superior del triangle es troba al centre, proper a la llum del sostre que il·lumina la dona que entra per la finestra, i baixa en diagonal cap als extrems inferiors de la tela. Dins de la superfície dibuixada per la piràmide, al centre hi ha un cavall amb una llança clavada al costat; a l'esquerra del cavall, una dona seminua que fuig, i sota les potes de l'animal, un soldat esquarterat.
La part esquerra de la composició s'ordena ascendentment amb una tràgica maternitat i un toro. Al costat de l'animal i en la penombra, hi ha un ocell atrapat entre el sostre i la taula.
La part dreta mostra la dramàtica imatge d'una dona amb els braços aixecats, atrapada en un incendi.
Picasso plasma l'horror i la destrucció de la guerra amb un llenguatge que fusiona el Cubisme i l'Expressionisme, utilitzant efectivament els recursos expressius que li proporcionen ambdós estils.
La multiplicitat fraccionada de l'espai real en la figura del cavall, el toro i la desfiguració facial de les persones transmeten la sensació caòtica i destructiva de les bombes.
Les boques esfereïdores, obertes de manera desmesurada, de l'interior de les quals de vegades sobresurt una llengua punxeguda, creen un clímax expressiu difícil de superar.
La representació de la llum al quadre és totalment artificial i irreal, ja que els focus suposats (finestres, quinqué i llum del sostre) no produeixen una il·luminació racional, sinó una llum marcada per la geometrització i la multiplicitat cubista.
Pel que fa al color, Picasso fa servir una gamma cromàtica reduïda: blanc, negre i gris. La seva elecció s'ha atribuït a l'impacte produït per les fotografies dels diaris i per la influència dels seus gravats del mateix període.
No obstant això, cal advertir que la no inclusió d'un color naturalista en l'escena augmenta l'impacte visual de la forma i del gest, reforçant el missatge de desolació.