El gronxador de Fragonard: anàlisi i interpretació rococó

Context històric, cultural i artístic

Segles XVII i XVIII

El segle XVII es caracteritza pels problemes derivats de l'oposició entre l'Europa catòlica i la protestant. Alguns països pertanyien a l'Europa catòlica i d'altres a la protestant. A aquesta última hi pertanyia Holanda, que era calvinista i es va independitzar de l'Imperi Espanyol. El segle XVIII és el període de descomposició de l'Antic Règim; hi ha un canvi de dinastia a Espanya i la consolidació dels Borbó francesos enfront dels Habsburg. El poder reial a França es va anar afeblint fins a l'abolició de la monarquia amb la Revolució Francesa del 1789. L'aristocràcia, aliena al que s'acostava, s'aïlla en un món de joc, festes i diversions, on res es prenia seriosament, on tot era lleuger i intranscendent.

El Barroc i el Rococó

El Barroc (XVII-XVIII) té una localització molt precisa, ja que el seu focus més influent va ser la Roma papal, centre d'un art contrareformista que va derivar cap a un barroc exuberant i que va influir en tot l'art europeu dels segles XVII-XVIII. La cort espanyola dels Habsburg va ser important artísticament. França es va apartar de l'exuberància barroca italiana i va adoptar formes més academicistes. El Rococó (XVIII) va tenir els seus focus més importants a França i Alemanya. A França, l'estil rococó es va limitar a residències senyorials. A Alemanya, aquest estil defineix l'arquitectura monumental, civil i religiosa. La propagació del Rococó des de França a altres països es comprèn pel paper de model que tenia la cort francesa des del temps de Lluís XIV.

Característiques del Rococó

El Rococó és un estil ric que es desenvolupa a França del segle XVIII. És un art al servei de la comoditat, del luxe i de la festa. S'hi aplica el concepte «l'art per l'art». Es caracteritza per ser un art distanciat i refinat, essencialment aristocràtic, que considera més decisius els criteris de plaer que no pas els d'espiritualitat. El principi de bellesa predomina de manera absoluta i té un llenguatge formal virtuosista. El Rococó és el reflex artístic de la sofisticada societat de l'Antic Règim, amant de la galanteria, l'elegància, l'exotisme, el caprici, la intimitat, l'erotisme, etc., elements que es troben en la pintura galant del Rococó. Es fan servir colors clars com el gris, el verd poma, el blau cel, el rosa pàl·lid i el beix. L'aristocràcia i la burgesia eren les que demanaven les obres. Els temes preferits de la pintura rococó són la dona (dolça i femenina), l'amor, escenes de festes en jardins idíl·lics i la infidelitat. A França, aquest estil de tema amorós es tractava en pintures de format petit (Fragonard). L'amor, vist des d'aquesta òptica despreocupada, és el tema preferit del Rococó, ja sigui en obres mitològiques o eròtiques. Tot això seria denunciat pels revolucionaris francesos: la corrupció, la immoralitat... i l'estil Rococó es veuria desbancat per l'art seriós, auster i moralitzant del Neoclassicisme.

Fragonard

Fragonard va ser deixeble de Chardin primer i de Boucher després. Va viatjar a Itàlia i va quedar enamorat de l'obra de Tiepolo (representant del barroc més exuberant). En l'etapa inicial, els seus quadres eren de temes històrics, però després va pintar escenes mitològiques i temes galants inspirats en les diversions de l'aristocràcia de l'època. En aquests quadres hi afegia un to picant i eròtic. La seva tècnica es caracteritza per una pinzellada espontània i en l'ús de colors suaus i alegres. Després de casar-se, va adoptar una línia més moralitzant. Acabada la Revolució Francesa, va caure en l'oblit.

Anàlisi formal d'El gronxador

Els tres personatges que apareixen conformen un triangle, l'interior del qual és ocupat per la figura completa de la dama, en relació amb la qual s'estableix un joc de mirades molt suggeridor: del vell a la dama, d'aquesta al galant i d'aquest a la jove, malgrat que les mirades de l'una i de l'altre no s'encreuen, perquè la del jove s'orienta en resposta al gest provocatiu de la dama. En aquest joc de complicitats, al qual sembla aliè el personatge de la dreta, hi participen també els putti o angelets escultòrics, que emmarquen i protegeixen amb el gest el joc amorós de la parella. Els amants queden situats dins la zona del quadre il·luminada per un focus de llum que sorgeix dels arbres i que convergeix en la dama, mentre que el vell resta en la penombra.

L'estructura compositiva reforça dinàmicament l'escena per mitjà de les diverses diagonals que tracen les cordes que subjecten el gronxador, que es projecta endavant, i les que utilitza el personatge de la dreta per impulsar-lo i retenir-lo. El moviment cap endavant del gronxador converteix la diversió de la dama en una actitud d'oferiment que esdevé provocatiu pel peu nu, que, amb un gest desvergonyit, ha llançat enlaire la sabatilla. Aquest gest de la noia és ple de sensualitat. La frondositat del jardí emmarca aquest joc de complicitats, equívocs i insinuacions en un escenari de llums i ombres molt adient.

La pinzellada és ràpida i pastosa, però precisa en els detalls. Pel que fa al cromatisme, es recorre als tons pastel característics del segle XVIII francès, en què dominen les gammes de verd i groc. Hi ressalta el color rosa del vestit de la dama, que trenca la monotonia tonal i dels colors circumdants.

Tècnica

Oli sobre tela: la tela és el suport de teixit de lli o de cotó. Tècnica pictòrica en la qual es dissolen amb essència de trementina els pigments amb aglutinant d'oli de llinosa.

Interpretació d'El gronxador

Iconografia

El gronxador és una de les teles més representatives de Fragonard. Al mig d'un bosc frondós i salvatge, una bella dama llança una de les seves sabates mentre és gronxada per un home madur, potser el marit. A sota, estirat entre la vegetació, un noble jove i ben plantat (potser l'amant) l'observa atentament, acceptant el frívol joc de la seducció i el voyeurisme, en el qual el pintor també hi fa participar l'espectador.

L'obra de Fragonard resumeix els conceptes d'amor, naturalesa, intimisme, sofisticació, frivolitat i galanteria propis del Rococó. Recull el llegat de Watteau i del seu mestre Boucher. Va caure en l'oblit quan s'imposà el Neoclassicisme. La projecció artística de Fragonard va renéixer amb l'arribada de l'Impressionisme francès, que va valorar les pinzellades ràpides, espontànies i cremoses. Es va inspirar en Boucher: El bany de Diana (1742).

Significat (iconologia)

Fragonard va ser un dels pintors favorits del rei Lluís XV (no XIV). La seva obra resumeix a la perfecció l'esperit del període Rococó i reflecteix la frivolitat de la vida cortesana i de l'alta noblesa de la França del segle XVIII. Aquesta obra és un exemple del clima frívol i intensament eròtic.

És escandalosament eròtica la manera en què la jove obre les faldilles davant els ulls del seu espectador-voyeur, o com el vell (no el bisbe) l'empeny cap al seu amant. És un dels temes estrella de l'època: el triangle amorós, amb el marit consentidor. Les estàtues de Cupido demanen silenci amb els dits en els llavis.

Recepció i funció

Va ser un encàrrec del Senyor de Saint-Julien. La jove que apareix és la seva amant. El Senyor de Saint-Julien li va dir al pintor en una carta que pintés la seva amant i que ell estigués en el quadre podent veure les seves cames. El gronxador havia de ser gronxat per un home gran (no necessàriament un bisbe).