Les Grans Obres del Barroc: Anàlisi i Context del Segle XVII

La Lliçó d'Anatomia (Rembrandt)

Museu a la ciutat de La Haia, 1632 (mitjans segle XVII). Oli sobre llenç. Representa l'Holanda burgesa i el barroc burgès.

Rembrandt: Context i Característiques de l'Obra

Rembrandt és un dels grans representants d’aquesta pintura. És un pintor conegut per fer molts autoretrats, procurant plasmar les emocions i el caràcter dels subjectes. El color té molta importància, amb molts matisos i una gran gradació cromàtica, influint notablement en la pintura del segle XIX, sobretot en Goya. Una altra obra important seva és La ronda de Nit.

Anàlisi de la Composició i l'Estil

Conceptes clau de l'obra:

• Realisme i naturalisme.
• Riquesa cromàtica.
• Representació individualitzada.
• Composicions diagonals, amb punts de vista originals i dinamisme.

La composició té molt protagonisme en la diagonal del cos que s’estudia. Els personatges que envolten el cos formen una composició triangular. L'obra és molt fosca (tenebrisme), predominant el color negre. Aquest negre es trenca amb el blanc de la llum i els colls i mànigues dels personatges, creant un fort contrast i clarobscur que aporta dinamisme.

El caràcter anecdòtic i puntual (es representa un moment a l’atzar) reforça la idea d’immediatesa, trencant amb els retrats habituals de grup.

Significat i Reivindicació Social

L'obra va ser encarregada pel gremi de metges i cirurgians com un acte de reivindicació de la seva professió.

Aquesta pintura subratlla la importància del barroc protestant i la burgesia, persones amb mitjans econòmics però no tant com la monarquia o l'església. Són ciutadans exercint un ofici, i hi ha orgull en ells, per això encarreguen l’obra.

Guarda relació amb l'Holanda protestant, on es valora el ciutadà, l'ofici i l'orgull, lluny de la simbologia de la Contrareforma i l'aristocràcia. La importància rau en el que fan, no en el seu cognom.

És una reivindicació del saber i el coneixement científic en un moment en què les autòpsies estaven prohibides o molt limitades. Es volia reivindicar que la seva feina era progrés i ciència, anant en contra d'algunes creences religioses.

Les Menines (Velázquez)

Madrid, Museu del Prado, 1656 (mitjans segle XVII). Barroc monàrquic espanyol.

Context Històric i Influència

Velázquez, pintor de la cort de Felip IV, era molt valorat i va ser inspiració per a molts altres artistes. L'obra estava destinada a la família reial, de caràcter íntim, tot i que va ser més coneguda al segle XIX. Va influir en pintors com Manet i Goya.

Tot i estar vinculada al barroc monàrquic, presenta un naturalisme extrem, pròxim al barroc holandès. Hi ha un gust pels moments puntuals i quotidians, i una preocupació pel naturalisme i els detalls concrets.

Descripció i Composició Visual

Oli sobre llenç, obra de grans dimensions. Al centre, hi ha la Infanta Margarida amb les seves dames d’honor (les menines), mentre Velázquez i els reis apareixen en el reflex del mirall.

Elements compositius:

• Les línies diagonals conflueixen en la infanta, situant-la en el primer pla.
• Al segon pla, hi ha el reflex dels reis i José Nieto, aposentador reial.
• Utilitza perspectiva matemàtica i aèria, amb un tractament atmosfèric que sembla captar fins i tot el pols de l’aire.

Naturalisme, Llum i Reflexió sobre l'Art

El naturalisme és destacat, amb una gran preocupació per la llum. La composició és tradicional amb el punt de fuga a la infanta i línies diagonals que conflueixen al centre.

La naturalitat extrema i la representació versemblant són característiques de Velázquez, amb la capacitat de captar l’atmosfera, els matisos lumínics i el dinamisme subtil. Presenta una riquesa cromàtica amb gradació del color i una pinzellada neta i solta que dona vida i immediatesa a l’escena.

L'escena de la família de Felip IV estava destinada a les habitacions privades del rei. Mostra un moment aparentment casual amb la infanta Margarida, els seus acompanyants i Velázquez, mentre els reis apareixen en un mirall.

S’ha debatut què pintava Velázquez: la infanta quan els reis entren o un retrat dels reis. Aquest joc d’espais trenca la frontera entre el quadre i l’espectador. L’autoretrat de Velázquez reivindica el seu estatus i la pintura com a art liberal. L’obra esdevé una reflexió sobre la representació i la relació entre pintura i realitat.

El Palau de Versalles: Barroc Monàrquic Francès

França, inici de la construcció el 1660 (mitjans del segle XVII).

Lluís XIV i l'Exaltació del Poder Absolut

El Barroc es divideix en tres tipus principals: vinculat a la Contrareforma, a la burgesia i a les monarquies absolutes. Lluís XIV és el millor exemple de monarquia absoluta, utilitzant el Barroc com a eina per reforçar el poder. La construcció i les dimensions dels edificis estan pensades per exaltar la seva figura. L'art esdevé un instrument propagandístic per transmetre la grandesa i la legitimitat divina dels reis.

Versalles és un exemple del classicisme francès, un barroc més clàssic i ordenat.

Arquitectura i Simbologia del Rei Sol

És un edifici monumental amb una estructura basada en la simbologia del sol i la rutina del rei. Utilitza elements de l’arquitectura clàssica i una jerarquia espacial que organitza els patis i les estances. Les àrees privades del rei i la reina, els espais públics i la Galeria dels Miralls són luxosos i ornamentats.

Els jardins, de grans dimensions, són un exemple d’arquitectura paisatgística, amb perspectives forçades i una simbologia vinculada a Lluís XIV com a «Rei Sol».

El palau compta amb tres patis jeràrquics i 700 habitacions, sent el més representatiu de les monarquies absolutes del segle XVII.

Versalles com a Centre Polític i Administratiu

Versalles és el palau de la cort i residència reial, així com seu de l’administració. Inicialment un pavelló de caça, Lluís XIV el converteix en residència reial i lloc d’administració, on els funcionaris es desplacen per treballar.

És l’exemple màxim de centralització absoluta, reflectint la idea «L’estat sóc jo», amb tot succeint a Versalles. Estar a prop del rei dóna poder, i per això tota la noblesa es trasllada allí.

La construcció d'unes dimensions enormes impulsa la creació de les manufactures reials, on els artesans treballen per subministrar el que Versalles demanda. Durant la Revolució Francesa, París desplaça Versalles com a centre de poder, convertint-se en el nou focus de les decisions polítiques.

San Carlino alle Quattro Fontane (Borromini)

Roma, 1641 (primera meitat del segle XVII), dins el barroc italià. El context està marcat per les monarquies absolutes, la Contrareforma i el creixement de la burgesia. La Contrareforma impulsa una exaltació religiosa que es reflecteix en l’art.

El Barroc Italià i la Innovació de Borromini

Borromini era un dels arquitectes més importants del barroc italià, una persona innovadora i imaginativa, fet que el feia allunyar-se del classicisme. També és autor de Sant’Ivo alla Sapienza.

Aquesta obra va ser el primer encàrrec important de Borromini per a l’ordre dels Trinitaris, amb funció religiosa com a part del monestir. Ell mateix va dissenyar el claustre i l’església. La façana inclou escultures dedicades als patrons de l’ordre, com Sant Carles Borromeu. És coneguda com San Carlino alle Quattro Fontane pel sant i per les quatre fonts properes.

Anàlisi Arquitectònica: Dinamisme i Llum

L’edifici es construeix amb línies corbes que uneixen planta, murs i cúpula, donant-li una forma ondulant i cohesionada. Les formes còncaves i convexes es combinen per crear un efecte dinàmic on la llum, representada de manera teatral i dramàtica, juga un paper essencial.

Característiques clau:

• Els murs semblen flexibles, com si es poguessin modelar.
• La cúpula, amb cassetons de diferents formes, reforça els jocs de llum i ombra.
• La combinació d’elements clàssics amb una composició lliure i creativa dona a l’obra un dinamisme únic que trenca amb les estructures tradicionals.

Aquesta obra va influir molt en l’arquitectura posterior, especialment en el moviment expressionista, per la seva llibertat en el tractament de la llum, els espais i les perspectives.

L'Èxtasi de Santa Teresa de Jesús (Bernini)

Talla de marbre de Bernini a Roma (1652), exemple del barroc contrareformista, que vol transmetre emoció amb teatralitat i efectes visuals.

Escultura Barroc Contrareformista

Bernini és una figura clau de la Roma barroca i va crear obres com la columnata de Sant Pere, Apol·lo i Dafne o l'Èxtasi de Santa Teresa. Les seves escultures tenen molt moviment i expressió, juguen amb la llum i el volum, i sovint fusionen arquitectura i escultura per reforçar l’efecte visual.

L'escultura de marbre fusiona arquitectura i escultura, un tret típic del Barroc. La llum i les tires de bronze de la capella reforcen la sensació que Santa Teresa ascendeix. L’escena té un fort efecte teatral, amb la família Cornaro observant des d’una llotja.

Funció, Teatralitat i Doble Lectura

L’expressió de la santa transmet una emoció intensa, fins al punt de perdre el control del seu cos. Els plecs marcats de la roba creen contrastos de llum i ombra, augmentant el dramatisme. La il·luminació zenital a través de l’òcul i els raigs de bronze fan que l’obra sigui molt impactant visualment.

L'encàrrec de la família Cornaro era construir un panteó per ser enterrats allí. Santa Teresa, recentment canonitzada, és la santa i poeta representada. L'obra té una escenografia que recorda un teatre barroc, amb la família Cornaro com a espectadors de l’èxtasi de Santa Teresa.

Bernini recrea les experiències místiques que Santa Teresa descriu als seus poemes, en què parla d’una flama que crema i provoca plaer. L’obra té una doble lectura, física i espiritual, pròxima al llenguatge i l'estètica barroca, generant ambigüitat i exaltant les emocions.