Gramàtica Llatina, Societat Romana i Mites Clàssics

Gramàtica Llatina: La Segona Declinació

Terminacions de la Segona Declinació (Masculí/Femení)

Les desinències dels mots neutres són aquestes:

El Present d'Indicatiu Llatí

Els pronoms personals que fan la funció de subjecte són aquests:

Per conjugar el present d'indicatiu cal seguir aquests models:

Estructura Social de l'Antiga Roma

Diferències socials a l'Antiga Roma

La primitiva ciutat de Roma es va formar quan unes quantes famílies de la regió del Laci. Entre aquestes famílies no hi havia cap diferència; totes tenien la mateixa importància i el mateix poder en la nova societat acabada de crear.

Al cap d'un temps, les diferències van anar apareixent per diverses raons: l'augment demogràfic, l'arribada de persones que venien de la resta del Laci i d'altres poblats més allunyats, i un creixement econòmic desigual.

Aquestes classes van canviar i es van anar transformant al llarg de la història de Roma, amb l'ascens d'una classe a una de superior.

La primera diferenciació que es va mantenir tant a la Monarquia, com durant la República i a l'Imperi, era entre homes lliures i esclaus.

Homes Lliures

Es consideraven homes lliures totes les persones que no havien nascut o esdevingut esclaus. Com a homes lliures, tenien drets i deures, però aquests variaven en funció d'unes classes socials internes. Així, doncs, podem dir que no tots els homes lliures eren iguals, fet que va originar l'aparició de dos importants grups socials: els patricis i els plebeus.

Patricis

Eren els descendents de les famílies fundadores de la ciutat. Representaven l'aristocràcia de la societat romana i gaudien de tot tipus de privilegis:

• Econòmics: Eren els propietaris majoritaris de les terres i els que rebien els beneficis de les conquestes romanes.
• Religiosos: Només els patricis podien formar part dels col·legis sacerdotals, que tenien molt poder a la ciutat.
• Polítics i Judicials: Ocupaven la majoria de càrrecs polítics, tant al Senat com a les magistratures, i només ells podien formar part dels tribunals de justícia.

Aquests privilegis, en principi exclusius per als patricis, a finals de la República també van passar a mans dels plebeus.

Plebeus

Eren els descendents de les primeres famílies que es van instal·lar a Roma provinents de la resta del Laci i d'altres zones properes. Com que eren considerats estrangers en els primers temps de Roma, no tenien cap deure, però tampoc cap dret. Així i tot, des d'un punt de vista de prestigi encara hi havia diferència entre ser patrici o plebeu, formalment la diferència era inexistent, sobretot perquè alguns plebeus van aconseguir enriquir-se gràcies al comerç.

Clients

Eren plebeus que voluntàriament es posaven sota la protecció d'un patrici, a qui anomenaven patronus. Aquests, tot i haver deixat l'esclavitud, no gaudien dels mateixos drets que els plebeus, i encara menys que els patricis.

Lliberts

Formaven aquest grup els pocs esclaus que havien aconseguit ser lliures. Aquests, tot i haver deixat l'esclavitud, no gaudien dels mateixos drets que els plebeus, i encara menys que els patricis. Els seus fills ja eren considerats ciutadans de ple dret.

Esclaus

Els esclaus eren homes, dones i nens que no gaudien de llibertat i que eren propietat d'un amo. La societat romana era esclavista i es basava en el treball dels esclaus, els quals feien les feines més dures i esforçades. Hi havia dos tipus principals:

• Esclaus públics: Propietat de l'Estat, s'encarregaven de les obres públiques.
• Esclaus familiars: Propietat d'un amo, podien arribar a rebre un tracte més humà, pel fet d'estar diàriament en contacte amb els membres de la família.

Mites Clàssics: Els Grans Raptes

El Rapte de Ganimedes

De tots és sabut que Júpiter s'havia enamorat moltíssimes vegades de dones mortals i de deesses i que, sovint, es transformava per aconseguir-les. Aquesta vegada es va fixar en Ganimedes, un jove d'una gran bellesa. Júpiter va voler portar-lo al seu costat, a l'Olimp, i es va transformar en àguila per aconseguir aquest propòsit.

Allà es va convertir en l'amant del pare dels déus. El va presentar com el nou coper, servidor de nèctar i ambrosia, i així Juno no va sospitar res. I és que Júpiter se les pensava totes!

El Rapte de Prosèrpina

Diuen que Prosèrpina (Persèfone en la mitologia grega), filla de Ceres (Demèter) i de Júpiter, estava collint narcisos en un prat en companyia d'unes nimfes quan, de sobte, la terra es va esquerdar i en va sortir el seu oncle Plutó, déu dels Inferns, que la va raptar i se la va emportar al regne subterrani amb la intenció de fer-la la seva esposa.

La seva mare es va desesperar, i buscava la filla de dia i de nit. Va preguntar a tothom si l'havien vist i si en sabien alguna cosa, però no va trobar cap pista. Finalment, el Sol li ho explicà tot i Ceres, enfurismada, va fer que la terra es tornés estèril. Júpiter, tement una catàstrofe per als mortals, va ordenar al seu missatger, Mercuri, que baixés als Inferns a parlar amb Plutó. Aquest, endevinant les intencions de Júpiter, va fer menjar uns grans de magrana a la seva muller per poder retenir-la als Inferns. Finalment van acordar que Prosèrpina s'estaria als Inferns mig any i l'altre mig viuria a la Terra, amb la seva mare.

Aquesta llegenda explicava simbòlicament les estacions de l'any. Prosèrpina, tancada als Inferns, representa els grans de blat, enterrats sota terra durant els mesos de la tardor i l'hivern. Durant la primavera i l'estiu, quan Persèfone surt dels Inferns, les plantes germinen.

El Rapte d'Europa

Júpiter es va enamorar d'una princesa, Europa, quan la va veure jugant i collint flors amb les seves donzelles a prop de la vora del mar.

Per a l'ocasió es va transformar en un brau de color blanc, amb unes banyes enormes, i es va passejar entre les noies. Europa, encuriosida, s'hi va apropar, el va acariciar i hi va pujar al llom, sense tenir-li por. Després l'animal va començar a córrer, i van desaparèixer mar endins davant la sorpresa de les seves donzelles, que mai més no van tornar a veure la princesa.

El brau se la va emportar a l'illa de Creta, i diu la llegenda que els territoris que Europa va recórrer en el seu curiós viatge van prendre el seu nom.

Un cop a terra, Júpiter va confessar-li qui era, es van unir i van tenir tres fills: Minos, Sarpedó i Radamant.

El Rapte d'Amfitrite

Amfitrite era una nereida, filla de Nereu, un antic déu del mar. Vivien en un palau al fons del mar i amb la seva presència animaven molt la vida al mar. El déu del mar es va declarar a Amfitrite, però ella, avergonyida i espantada alhora, es va amagar a les profunditats del mar. Uns dofins la van raptar i la van entregar al déu del mar, que la va fer la seva esposa.

Van tenir diversos fills, el més conegut dels quals es deia Tritó, que tenia mig cos en forma de peix, com la seva mare. Tritó solia precedir el seu pare i anunciava la seva presència tocant un cargol marí molt gros. Amfitrite, la Reina dels Mars, solia exhibir-se sortint d'una petxina.