Gramàtica Catalana i Evolució del Teatre: Subordinades i Tendències

Oracions Subordinades Substantives

Ocupen el lloc d'un substantiu o sintagma nominal i en tenen les mateixes funcions (subjecte, complement directe, atribut, complement indirecte, complement del nom, etc.).

Nexes de les Subordinades Substantives

• Que (conjunció)
  • Desitjo que siguem amigues (= la teva amistat).
• Si (conjunció)
  • Pregunteu si participaran en el concurs (= la seva participació en el concurs).
• Com, quan, on (adverbis)
  • Sabeu quan elegiran els representants de l'alumnat? (= el moment de l'elecció dels representants).
• Qui, què, quin (variants) (pronoms interrogatius)
  • No sé quin serà el resultat (= el resultat).

Oracions Subordinades Adjectives

La subordinada ocupa el lloc d'un adjectiu i funciona com un sintagma adjectival (complement del nom).

Nexes de les Subordinades Adjectives: Pronoms Relatius

• Que, què, qui, qual (i variants), on (relatiu adverbial)
  • La xica que ha vingut nova és marroquina.
  • La xica, la qual és marroquina, ha arribat ara nova.
  • El bar on el vaig veure és de Pere.

Oracions Subordinades Adverbials

La subordinada ocupa el lloc d'un adverbi i funciona com un sintagma adverbial (circumstancial de lloc, de temps, de causa, etc.).

Nexes de les Subordinades Adverbials: Conjuncions o Adverbis

• Quan, on, com, perquè, encara que, ja que, etc.
  • Demà arribaré quan acabi l'examen.
  • T'ho han donat perquè en reparteixis còpies.

Les formes no personals del verb també poden constituir oracions subordinades. Només cal comprovar quin significat hi aporten:

• Et passes les classes xarrant (= així). Sub. adv. de manera.
• Anul·lem l'examen per faltar matèria (= perquè). Sub. adv. causal.
• Mort el gos, s'ha acabat la ràbia (= si...). Sub. adv. condicional.

Les Tendències Teatrals del Segle XIX i XX

El teatre, durant tot el segle XIX i gran part del XX, va tenir una gran rellevància social. Les sales s'omplien de gent a cada representació. Hi havia un teatre culte, per a les classes socials elevades, que es representava en els seus escenaris, i un altre de popular, per al poble, amb sales pròpies, de to humorístic, en què triomfaven el sainet i la comèdia de costums. També tenien gran èxit les representacions que combinen música i lletra, com ara l'òpera (classes altes) i la sarsuela o musical (públics més variats).

Formalment, era un tipus de teatre que seguia unes normes convencionals: fil argumental, divisió en actes i gèneres temàtics (comèdia, drama sentimental, drama històric, sainet...).

L'Emergència del Teatre Modern al Segle XX

La situació canvia en el segle XX, amb l'aparició de noves propostes a Europa que revolucionen l'estructura tradicional de l'obra teatral. El teatre combina diferents formats –vídeo, cinema, música, ball– i coneix disposicions de l'escenari més arriscades –els actors i les actrius no sempre actuen davant de l'escenari, sinó que poden situar-se al mateix nivell que el públic–; s'altera la divisió tradicional en actes; fins i tot, la idea d'un argument com a fil conductor. El teatre modern conviu amb el teatre realista i popular, de tarannà més tradicional.

Principals Corrents del Teatre Modern

• Teatre èpic: El dramaturg alemany Bertolt Brecht va crear obres com La Mare Coratge i els seus fills, de forta denúncia social. Juntament amb el teatre militant d'Ibsen, a l'estil d'Un enemic del poble, demostren la capacitat del teatre d'evidenciar la falta de comunicació o les injustícies socials. El teatre té missatge, busca denunciar. La dramatúrgia és un vehicle potent al servei d'un discurs inclòs en la trama que convida a la reflexió i la conscienciació.
• Teatre existencialista: Va aparèixer a França, amb autors com ara Jean-Paul Sartre i Albert Camus. Els seus textos tracten dels problemes de la societat i busquen solucions, amb obres de denúncia de la falta de llibertat o de sentit de la vida; per exemple, Camus en Els justos, reflexiona sobre les dues línies de la revolució obrera, la dura i la somniadora. A A porta tancada, Sartre evidencia com les persones es fan mal les unes a les altres i, alhora, es necessiten per a viure.
• Teatre de l'absurd: El més transgressor, sense argument, sense successió de situacions, diàlegs sense sentit, falta de coherència entre les escenes... busca emocionar i fer reflexionar. Destaquen autors com ara Samuel Beckett, Harold Pinter o Eugène Ionesco.

El Teatre Català durant la Postguerra (1939-1980)

A partir de 1939, en la primera postguerra, la censura va condicionar la creació de totes les arts. Després de la Guerra Civil, el teatre en llengua no castellana va ser prohibit dels escenaris professionals i es va perdre la connexió amb el teatre europeu i nord-americà. A partir del 1946, es reprèn l'activitat teatral pública. Josep Maria de Sagarra és el nom destacat del teatre en català del moment.

En els anys cinquanta i seixanta, sorgeixen plataformes que propugnen una renovació dels models teatrals: l'Agrupació Dramàtica de Barcelona i l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual. També apareixen autors d'obres experimentals, com ara Joan Brossa, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo o Baltasar Porcel. Es crea el Premi Josep Maria de Sagarra, que donarà a conèixer noms tan importants per al teatre com el de Josep Maria Benet i Jornet, el més destacat autor de noves dramatúrgies i obres teatrals. A València, el teatre hegemònic en valencià és encara el popular, a l'estil dels sainets. Però alguns autors comencen a estrenar i reivindicar obres més modernes, és el cas de Martí Domínguez, Alfons Gil Albors o Francesc de Paula Burguera.

En les següents dècades apareixen companyies professionals de teatre que capgiren el panorama. Es tracta d'Els Joglars (1962), que fan un teatre irreverent i satíric crític amb la dictadura de Franco; Els Comediants (1972) que aposten per un teatre basat en la festa; Dagoll Dagom (1974), que van muntar Antaviana, un espectacle sobre textos de Pere Calders, o La Cubana (1980), que fan un teatre còmic de gran èxit i mesclen formats; La Fura dels Baus (1979); Albena Teatre (1994) o Pot de Plom (1992).

També hi ha nous teatres, com el Teatre Lliure de Barcelona, amb una disposició revolucionària de l'espai teatral, sense distància entre públic i actors. Aquest model serà seguit pel Teatre Micalet de València en la nova concepció de l'espai teatral que proposa, amb la caiguda de la tercera paret. El públic ja no és inferior respecte a l'escenari i està a tocar dels actors.

El Teatre Català Actual: Dramaturgs i Companyies

El panorama teatral es va normalitzant durant la transició, a mesura que es relaxa la censura i prenen força els nous aires de llibertat. Els autors més destacats són Josep Maria Benet i Jornet, els germans Rodolf i Josep Maria Lluesma, Manuel de Pedrolo o Jordi Teixidor.

Des de finals dels noranta i principis del segle XXI, els dramaturgs més populars són Sergi Belbel, Lluïsa Cunillé, Manuel Molins i Pasqual Alapont. Entre els valencians, Carles Alberola, Emma Miralles, Anna Marí, Begonya Menes i Joan Nave. També cal destacar l'empenta de companyies teatrals professionals, com ara Escalfa't, La Dependent, Crit o L'Horta.