Governança Global, Soft Law, Hard Law i Béns Comuns Mundials

PAC 1: Conceptes Fonamentals de Governança

Mapa Mental

Els mapes mentals persegueixen bàsicament estructurar esquemàticament continguts complexos per afavorir-ne la comprensió. Això inclou no únicament l'estructura gràfica, sinó també, i de forma important, la qualitat del contingut escrit. És a dir, que la combinació d’ambdues coses estigui enfocada cap a la comprensió “panoràmica” de la informació que es transmet.

Soft Law (Legislació Voluntària)

La soft law, o legislació voluntària, té l’origen en el sistema jurídic tradicional, sobretot en el dret internacional públic. En general, la majoria dels instruments jurídics que s’apliquen en l’àmbit internacional estan basats en els principis de voluntarietat, com també passa amb alguns dels marcs jurídics més rellevants que defineixen el sistema de governança internacional, com, per exemple, la Declaració Universal dels Drets Humans (1948).

Per tant, la soft law o legislació voluntària són normes no jeràrquiques, que no impliquen un compliment o una obligació legal controlats amb pena de sanció jurídica, i que tampoc no comporten la submissió de les parts a una tercera autoritat (per exemple, un tribunal de justícia).

Un dels aspectes més interessants, a més de permetre i requerir la participació dels actors privats, a més dels estatals i multilaterals, és el fet que contribueixen a canvis culturals (de cultura política, de cultura empresarial, etc.), i no estrictament normatius, generant espais de discussió, diàleg i de participació de múltiples actors.

Hard Law

La hard law identifica els instruments normatius que es construeixen a l’empara d’obligacions coercitives o d’alta normació, estableixen formes de control extern de la seva aplicació i permeten elements de coerció i sanció. En adoptar aquests instruments coercitius, els estats deleguen l’autoritat sobre la interpretació i implementació de la llei a un tribunal de justícia internacional independent (Abbott i Snidal, 2000); és a dir, l’adopció d’instruments de hard law els representa cedir la sobirania.

Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL)

La Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL) és una de les cinc comissions regionals de les Nacions Unides i la seva seu està a Santiago de Xile. Es va fundar per contribuir al desenvolupament econòmic d'Amèrica Llatina, coordinar les accions encaminades a la seva promoció i reforçar les relacions econòmiques dels països entre si i amb les altres nacions del món. Posteriorment, la seva tasca es va ampliar als països del Carib i es va incorporar l'objectiu de promoure el desenvolupament social.

És un òrgan dependent de les Nacions Unides, que té com a prioritat promoure el desenvolupament social i econòmic de l’Amèrica Llatina i el Carib.

Agenda de la CEPAL: Globalització i Desenvolupament

En el seu document Globalització i desenvolupament, la CEPAL proposa "alternatives desitjables" per a la recerca d'una globalització més sòlida i equitativa, així com per a una millor inserció en el procés. La seva agenda procura "superar el dèficit de governabilitat global" per "aconseguir que la mundialització es converteixi en una força positiva per a tots".

La CEPAL argumenta que, "davant la manca d'institucions adequades, la globalització està demostrant ser una força desintegradora", davant la qual és necessari fomentar "la complementarietat virtuosa entre desenvolupament institucional global, regional i nacional".

L'ordenament internacional vigent té grans buits, de manera que el seu enfortiment ha de desenvolupar "institucions globals respectuoses de la diversitat" i "garantir una participació equitativa de tots els països en desenvolupament, sota regles adequades de governabilitat".

Béns Comuns Mundials (BCM)

Els béns comuns mundials encara no disposen d’una definició i conceptualització suficientment desenvolupada i consensuada internacionalment.

Segons el Diccionari del Poder Mundial, els Béns Comuns Mundials (BCM) serien aquells béns (materials i immaterials) necessaris per a satisfer les necessitats humanes i que, pel seu caràcter mundial, no depenen ni poden ser garantits exclusivament pels governs nacionals. Per aquest motiu, els BCM han de formar part d'una governança global, que organitzi, reguli i gestioni aquests béns al servei de les necessitats humanes mundials.

Requereixen, doncs, d’una regulació mundial per evitar el seu deteriorament en el cas dels recursos naturals (oceans, atmosfera, espai exterior), i per potenciar el seu desenvolupament en el cas dels béns comuns mundials socials (ciència, cultura, tradicions, Internet) i polítics (pau, salut, estabilitat financera, etc.).

Característiques dels Béns Comuns Mundials

Segons el Diccionari del Poder Mundial (2013), les característiques dels Béns Comuns Mundials serien:

• No-rivalitat: L'ús o consum del bé en qüestió per una persona no redueix la seva disponibilitat per a l’ús o el consum d’aquest bé per altres persones ni suposa un cost addicional.
• No-exclusivitat: No es pot impedir a ningú l’ús i el consum d’aquest bé, és a dir, no és d’ús exclusiu per part d'un col·lectiu, donat que són propietat de la humanitat.

Propostes per desenvolupar l'Agenda de Béns Comuns/Públics Mundials

1. Reconèixer els BCM com la pedra angular d'un canvi sistèmic, més enllà dels béns en si mateixos, un canvi en les relacions entre els actors i els béns i les regles que les regeixen.
2. Desenvolupar un paradigma dels béns comuns basat en els conceptes de prosperitat social, creativitat, horitzontalitat, participació, obertura, multiplicació de recursos, interdependència i cooperació.
3. El compromís individual i col·lectiu a nivell planetari respecte de la resolució de conflictes, l'autolimitació, la sostenibilitat i la responsabilitat amb tots els habitants del planeta i amb les generacions futures.
4. Elaborar una definició dels BCM i els seus drets de propietat, que siguin reconeguts, promoguts i protegits.
5. Decretar el dret i la responsabilitat de la sostenibilitat i la seguretat dels BCM.
6. Constituir uns principis únics de governança. Tots els actors socials, incloses les empreses privades i les institucions públiques, s'han de sotmetre a un únic dret internacional.
7. Redactar Cartes Socials sobre els BCM, basades en el dret consuetudinari i en la voluntat ciutadana, afirmant la sobirania dels éssers humans sobre els mitjans de subsistència i benestar.
8. Establir els principis i les regles de gestió dels béns comuns.
9. Crear trusts comunals mundials, com a autoritats mundials independents de l'Estat i del mercat, la missió de les quals sigui la protecció dels BCM.
10. Una protecció normativa de l'ONU i dels Estats, per preservar els BCM mitjançant acords intergovernamentals coordinats per les Nacions Unides.
11. Un nou sistema financer, d'utilitat pública i que la seva finalitat sigui el benestar universal.
12. Aprofundir i estendre les experiències existents i institucionalitzar una agenda estratègica, per reclamar i protegir els béns comuns.

PAC 2: Mecanismes i Actors de la Governança Multinivell

Botto: Organització en Xarxa (El G-20)

El G-20, tal com el presenta Botto, pot definir-se com una xarxa horitzontal entre estats membres, representats pels caps d'estat o alts funcionaris. Es tractaria també d’una xarxa multinivell en la qual participen el FMI, el BM i altres actors públics, privats i civils, especialitzats en el tema al voltant del qual es realitzi la reunió, pel que el G-20 podria ser considerada una xarxa política global.

Rol dels Grups d’Interès en Mecanismes de Governança Multinivell (Morata)

Morata comença argumentant que, des d’un punt de vista organitzatiu, les noves maneres de governar estan subjectes a:

• El predomini dels grups d’interès respecte dels legisladors.
• El paper que juguen els experts.
• L’establiment d’unes regles del joc democràtic diferents a les que existeixen actualment.

Per tant, parla d’una dualitat de sistemes, ja que al sistema parlamentari actual, s'hi suma un sistema d’autorepresentació d’interessos sectorials.

La Unió Europea i els Grups d'Interès

Seguint Scharpf, la Comunitat Europea es recolza en interessos propis d’aliances verticals d’especialistes en polítiques públiques, tals com grups d’interès, ministeris nacionals i comissions parlamentàries, a més de buròcrates, polítics i lobbistes especialitzats.

Tanmateix, seguint les directrius del Consell Europeu, la Comissió es recolza en una xarxa formada per més de 700 experts i comitès consultius, en els quals hi participen tant representants dels Estats membres, com dels grups d’interès. Els membres de la Comissió (sobretot les direccions generals) mantenen converses amb els grups d’interès més propers a ells per tal d’augmentar així la seva capacitat d’influència interna en l’elaboració de l’agenda comunitària d’una proposta legislativa, per exemple.

En termes negociadors, els grups d’interès juguen un paper molt important, ja que interactuen amb els afectats o amb el Comitè de les Regions per tal de discutir temes rellevants per als ens territorials.

Legitimitat i Governabilitat Multinivell

Amb el que s’ha dit dels grups d’interès, es pot veure que la seva presència arregla els desajustos que genera la Unió Europea, ja que aquesta no és un estat ni tampoc una simple organització internacional. Com que existeixen molts centres de decisions, la seva legitimitat no és democràtica, sinó funcional, ja que es basa en la seva capacitat de resolució de problemes a través del consens. Aquest consens arriba per mitjà d’una extensa xarxa d’actors i estructures, les quals tenen com a denominador comú els grups d’interès.

La Unió Europea s’estructura en un fonament polític basat en l’articulació d’uns interessos econòmics, socials i polítics compartits, inspirats per uns valors comuns i una mateixa visió del món, sobretot per a un projecte comú.

Per a això, ens hem de basar en el concepte de la governabilitat multinivell, que és la presa de decisions i d’implementació de polítiques complexes que implica una multiplicitat dels actors polítics independents, públics i privats, a diferents nivells.

Aspectes Destacats de la Localització de l'Agenda

Una de les lliçons principals extretes dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM) ha estat identificar la importància del context nacional i local. El diàleg sobre la localització de l'agenda va posar l'accent en el paper essencial dels governs locals, la diversitat de les parts interessades a escala local i la relació entre elles, així com en la necessitat d'invertir en capacitats i recursos a nivell local amb la intenció d'enfortir la implicació, l'aplicació, el seguiment i la rendició de comptes.

Els aspectes més destacats extrets del diàleg mundial serien:

1. Els governs locals i regionals resulten essencials per fomentar el desenvolupament sostenible inclusiu dins dels seus territoris i, per tant, per a la implementació de l'agenda per al desenvolupament després de 2015.
2. Una governança local eficaç pot garantir la inclusió de diverses parts interessades a nivell local, creant així una implicació, un compromís i una rendició de comptes de base àmplia.
3. Per promoure agendes transformadores a nivell local es requereix un enfocament integrat de diversos nivells i múltiples interessats.
4. Es necessita un compromís nacional sòlid per proporcionar marcs jurídics adequats i capacitat institucional i financera als governs locals.