Govern de Negrín i Divisions al Bàndol Republicà: Anàlisi Històrica

Govern de Negrín durant la Guerra Civil Espanyola

Els fets de maig van disminuir la influència dels anarquistes i es van endurir les oposicions comunistes, d'acord amb les directrius soviètiques de perseguir els dissidents. Els comunistes espanyols van exigir la dissolució del POUM i la detenció dels seus líders. Llarg Caballero s'hi va negar i va dimitir.

Llavors es va començar a crear un govern presidit pel socialista Juan Negrín, que va posar la direcció de la guerra a mans del nou ministre de Defensa, també socialista, Indalecio Prieto. Es va constituir un govern de concentració i es va il·legalitzar el POUM, i els seus líders van ser detinguts.

L'objectiu prioritari del govern de Negrín era guanyar la guerra. Per això, va unificar la direcció bèl·lica, va integrar totes les milícies a l'Exèrcit Popular i va establir un control sobre la producció industrial i agrària. A Catalunya, es va formar al mes de juny un nou govern presidit directament per Companys.

Negrín va decidir traslladar el govern de València a Barcelona per tal de controlar directament els recursos econòmics i militars d'una de les zones més riques i poblades que quedaven sota el control republicà. El govern republicà va assumir l'ordre públic, la gestió dels subministraments, el comerç exterior, l'administració de justícia i de la indústria de guerra, i van deixar de banda l'Administració autonòmica.

El govern de Negrín va proposar una política de resistència de la República fins al final. A partir del març de l'any 1938, al territori republicà faltaven aliments i productes bàsics, els alts i baixos militars eren continus i entre la població s'estava estenent el cansament de la guerra. Negrín, amb el suport dels comunistes, insistia en la necessitat de resistir amb l'esperança que Europa iniciés una ajuda davant les preferències d'Alemanya i Itàlia a Espanya. Negrín, amb la pèrdua de Catalunya i el País Basc, veia que la República tenia els dies comptats.

Opcions Enfrontades al Bàndol Republicà

Es va intentar justificar la insurrecció militar amb l'argument que la República era governada pel Front Popular i es preparava una revolució dirigida pels sindicats obrers, que havia d'eliminar la propietat privada, la religió i l'Estat existent.

Un dels factors que van provocar la insurrecció militar al territori fidel a la República va ser una revolució social. Un sector de la República, com els anarquistes, els comunistes i una part de la UGT, pensava que les transformacions revolucionàries eren la millor manera d'aconseguir una veritable mobilització popular contra el feixisme i guanyar la guerra. Per això era essencial el control de les armes, no permetre la integració de les milícies populars a l'exèrcit regular i mantenir la iniciativa i l'autonomia al front bèl·lic.

Un altre sector, format per republicans, comunistes i socialistes, tenia una altra opinió. Acceptaven la necessitat de canvis, però creien que era indispensable centrar-se en guanyar la guerra. Per això eren partidaris de posar ordre a la rereguarda, controlar les experiències col·lectives, tallar els vincles amb les classes mitjanes i reconstruir un Estat fort centrat en l'esforç bèl·lic.

La Zona Insurgent: Estat Totalitari

A la zona dominada pels insurgents, anomenada zona nacional, hi va haver un ordre de magnituds per la disciplina militar i la proclamació de l'estat de guerra. La mort accidental del general Sanjurjo, considerat el membre principal del moviment colpista, i el fet que la insurrecció no triomfés, van plantejar el problema del lideratge en la direcció militar i en el govern del territori nacional.

El 24 de juliol es va crear a Burgos la Junta de Defensa Nacional, integrada per militars i presidida pel general més antic dels insurgents, Miguel Cabanellas. La missió principal era governar el territori ocupat, i les primeres mesures van ser prohibir l'activitat de tots els partits polítics, la suspensió de la Constitució i el dret a vaga, i paralitzar la reforma agrària. El lideratge de l'Exèrcit pel general Francisco Franco es va imposar, sobretot des de l'alliberament de l'Alcàsser de Toledo i en aconseguir que Hitler i Mussolini el reconeguessin com a únic interlocutor vàlid per negociar el suport a la insurrecció. L'1 d'octubre del 1936 es va publicar el decret que el nomenava cap del Govern de l'Estat i Generalísimo de l'exèrcit espanyol.