El Gòtic Català: Influències i Característiques

El context cultural europeu que incideix en la formació del gòtic a la Corona d'Aragó té dos pols ben clars: d'una banda, la influència de la cultura francesa; de l'altra, la de la cultura musulmana.

A les aportacions nòrdiques, cal afegir-hi la influència mediterrània i la tradició cultural islàmica, incorporada arran de la conquesta de Tarragona (1118), Tortosa (1148) o Lleida (1149). L'entrada a Mallorca (1229), València (1238), Alacant (1266) i Menorca (1287) va ampliar aquesta convivència que trobem traduïda culturalment en l'orientalisme de la literatura i el pensament de Ramon Llull, l'islamisme d'Anselm Turmeda, les expedicions a la Xina dels franciscans mallorquins i la cartografia d'Abraham Cresques.

En arquitectura, potser els caràcters meridionals més evidents són el gust per les formes horitzontals i igualitàries, les de la coberta en embigat sobre arcs-diafragma, les torres hexagonals i octogonals, la tècnica dels entrellaçats en els treballs de fusteria, els enrajolats de paviment i murals, la utilització de diverses formes d'arabesc geomètric i un gust especial pels jardins suspesos (en patis de tarongers) i per les fonts.

Aquestes cultures seran assimilades per una tradició nacional que ve del romànic. Pensem en l'ús de l'arc de mig punt (qui no ha vist les portes adovellades de tantes cases i masies), present en molts edificis gòtics: el Saló del Tinell n'és un paradigma.

La tendència a la simplicitat geomètrica va portar a la creació de models arquitectònics de gran regularitat, com el Palau dels Reis de Perpinyà o els castells de Montgrí o Bellver.

Un altre tema molt propi de la Corona, tant a l'arquitectura civil (llotges, drassanes, sales corporatives, hospitals) com a la religiosa, són les sales rectangulars cobertes amb embigats de fusta que descansen sobre arcs transversos de pedra, els anomenats arcs diafragma (dormitori de Santes Creus, la Sala del Palau Major, dita del Tinell, les sales del Consell de Cent o de la Llotja, o de l'Hospital de la Santa Creu).

També el campanar, acabat sovint en un terrat, és un element típic; de vegades està concebut com un element independent, com s'esdevé amb el campanar de la Seu de Lleida, el Micalet de València o les torres de les esglésies del Pi, de Cervera o de Balaguer, o el Fadrí de Castelló. Així mateix, ho són els claustres i el predomini de la nau única, coberta amb embigat sobre arcs diafragma o amb voltes de creueria (Perpinyà, Pi, Vilafranca del Penedès, Valldecrist).