Gòtic: característiques arquitectòniques, llum i simbolisme

Característiques formals del gòtic

Predomini de la verticalitat, tret fonamental de l’estil gòtic que simbolitza l’elevació espiritual i l’apropament a Déu. Ús dels arcs apuntats (ogivals) en les arcades, arcs faixons i arcs formers, que permeten assolir més alçada i una millor distribució de les càrregues. Gran importància de la llum, amb murs cada cop més lleugers substituïts per grans finestrals amb vitralls. Ritme i repetició en la divisió de l’espai interior en trams regulars, evitant la monotonia. Decoració integrada en l’arquitectura, amb escultura i vitralls subordinats a l’edifici. Contraposició entre solidesa estructural i lleugeresa visual, característica pròpia del gòtic. Unitat formal i harmonia, malgrat les diferents fases constructives.

Estructura arquitectònica

Planta de creu llatina, formada per: tres naus longitudinals; nau central més alta i ampla; transepte; gran capçalera amb doble girola i capelles radials. Sistema constructiu gòtic basat en: voltes de creueria quadripartida, amb nervis que concentren les càrregues; pilars compostos (poligonals amb columnes adossades) que recullen els nervis de les voltes.

Estructura exterior i arcbotants

Estructura exterior fonamental: arcbotants, que transmeten les empentes de les voltes cap als contraforts. Contraforts rematats amb pinacles, que estabilitzen l’edifici i accentuen la verticalitat. Alçat interior en tres nivells: arcades que separen les naus, trifori i claristori amb grans vitralls. Coberta exterior a dues aigües, sostinguda per l’estructura de voltes interior.

Funció de les catedrals

Funció religiosa, alhora que instrument per reflectir el poder de la ciutat, de la burgesia i dels gremis. Funció didàctica a través del missatge bíblic que es transmet pels vitralls i les portalades. També pretenen donar prestigi a la ciutat, mitjançant grans torres visibles des de la llunyania; per això les catedrals eren finançades en gran part pels gremis i pels ciutadans.

Comparació: Santa Maria del Mar i Chartres

Santa Maria del Mar: espai unitari i diàfan, sensació de nau única tot i tenir tres naus; planta de saló, sense transsepte; les naus laterals tenen gairebé la mateixa alçada que la central.

Chartres: espai fragmentat i jerarquitzat; clara diferència d’alçades entre nau central i laterals; planta de creu llatina amb transsepte molt marcat; estructura pensada per destacar l’eix longitudinal. Diferència clau: Santa Maria del Mar prioritza la unitat espacial, mentre que Chartres cerca la jerarquia i la monumentalitat.

Sistema estructural: Santa Maria del Mar

Els murs i contraforts massissos encara tenen una funció estructural important. No utilitza arcbotants. Els contraforts permeten crear capelles laterals. Pilars poligonals, simples i esvelts.

Sistema estructural: Chartres

Sistema plenament gòtic amb arcbotants que descarreguen les empentes cap a l’exterior i contraforts reforçats amb pinacles.

Sistema estructural i il·luminació

Il·luminació Santa Maria del Mar: llum més tènue i homogènia; finestres petites i òculs; atmosfera recollida. Chartres: gran protagonisme de la llum, amb grans vitralls al claristori i a les façanes; llum simbòlica i acolorida.

La Llotja de la Seda: caràcter i funció

Caràcter civil i públic, propi del gòtic civil tardà; concebuda com a espai representatiu i funcional del poder econòmic de la València del segle XV. La seva funció principal era comercial i productiva: lloc de contractació i intercanvi de seda i altres productes de luxe, especialment la Sala de Contractació, concebuda per impressionar i facilitar les transaccions mercantils.

Alhora, exercia una funció político-administrativa a través del Consolat del Mar, institució encarregada de regular el comerç marítim i resoldre conflictes entre mercaders. De manera complementària, la torre de l’edifici acollia una capella a la planta baixa i també va tenir una funció coercitiva, ja que s’utilitzava com a presó per als mercaders morosos o que incomplien les seves obligacions comercials. En conjunt, la Llotja simbolitza l’auge de la burgesia mercantil valenciana, la prosperitat econòmica de la ciutat i el pas cap a una concepció més racional, laica i representativa del poder urbà a les acaballes de l’Edat Mitjana.

Línies i composició

La composició presenta un predomini de les línies verticals, marcades pel pilar central que actua com a eix vertebrador de l’obra i reforça la sensació d’ascens espiritual cap al calvari original, avui desaparegut. Aquestes línies verticals aporten solemnitat, solidesa i monumentalitat a les figures. Alhora, es combinen amb línies diagonals visibles en les postures, en la inclinació dels caps i en el moviment dels braços, que introdueixen dinamisme i expressivitat. Els plecs profunds i angulosos de les vestidures generen un ritme visual intens i contribueixen a trencar la rigidesa compositiva. Les figures semblen dialogar entre elles, fet que reforça la sensació de moviment i de relació psicològica entre els personatges.

Llum i escultura

La llum té un paper fonamental en la definició formal de l’escultura. En tractar-se d’una obra concebuda per ser vista a l’exterior, la llum natural incideix directament sobre els volums tancats i robustos, generant intensos contrastos de llums i ombres. Aquests efectes de clarobscur són especialment visibles en els rostres expressius i en els plecs profunds de les robes, que accentuen el dramatisme i el patetisme de les figures. La llum contribueix a reforçar el naturalisme, el volum i la individualització dels profetes, alhora que potencia la càrrega simbòlica i emocional de l’obra, allunyant-la de la idealització i apropant-la a una representació més humana i realista.

Significat i símbols en l'obra

Encara que aparenta representar una escena quotidiana on es pot apreciar un matrimoni, hi ha una varietat de símbols darrere d’aquest quadre.

• El luxe de l'habitació: la làmpada que penja del sostre, la mida del llit i la vidriera amb vidres de colors indiquen que és una família que es pot permetre elements luxosos; per tant, representen la riquesa.
• Les sabates: un altre aspecte que vol mostrar riquesa són les sabates que apareixen a l’obra. Els esclops (en castellà, zuecos) eren en aquella època moda i, per tant, simbolitzen de nou la riquesa de la família.
• Les taronges: són un altre símbol, ja que en aquella època la taronja es considerava una fruita exòtica pel cost d’importació que suposava; una vegada més representa la riquesa de la parella.
• La llum de l’espelma: encara que hi ha diferents interpretacions, la més comuna és que representa la flama de l’amor. Una única espelma encesa a la làmpada també pot expressar la presència de Déu.
• El gos: diverses interpretacions coincideixen que l’animal simbolitza la fidelitat de la parella.
• El mirall: al marc del mirall hi ha representacions de la vida de Jesús. Però, el que vol representar realment és la visió d’un quadre dins d’un altre quadre: reflecteix la cara oculta del quadre on es pot veure l’autor i el seu ajudant.
• Inscripció sobre el mirall: a sobre del mirall hi ha una inscripció en llatí que diu que Jan Eyck va ser aquí el 1434; això reafirma la participació de l’autor.
• El rosari: simbolitza la commemoració de Jesucrist; és un regal típic que fa el nuvi a la núvia.
• Embarassada: els historiadors diuen que, encara que ho sembla, la dona no està embarassada, sinó que simplement agafa el seu vestit; d’altra banda, representar dones embarassades era un símbol de fertilitat a l’època.
• Peus descalços: els peus descalços reforcen el caràcter sagrat del matrimoni.
• Llit vermell: el llit de color vermell és símbol de la passió.

LLIT VERMELL: el llit de color vermell és símbol de la passió.

Paper de l'artista

A l’Edat Mitjana hi havia una jerarquia de les activitats: les arts liberals, basades en el pensament, tenien més prestigi que les arts mecàniques, com la pintura, l’escultura i l’arquitectura, considerades treball manual. La majoria d’artistes gòtics treballaven en tallers o gremis, on aprenien l’ofici pràcticament fent, sota la supervisió d’un mestre i amb l’ajuda d’aprenents i oficials. L’artista no era considerat un “geni creador”, ja que Déu era l’únic creador, i la seva feina tenia principalment funció religiosa i didàctica: catedrals, esglésies, capelles, retaules, vitralls, escultures i frescos explicaven històries bíbliques a un públic majoritàriament analfabet. L’artista havia d’adaptar-se a models i temes dictats pel clergat i, de vegades, treballava per aristòcrates o monarques. Encara que la majoria d’obres eren anònimes, a finals del gòtic alguns artistes van començar a firmar les seves obres, iniciant la idea de l’artista com a creador amb identitat pròpia, que es consolidarà al Renaixement.