Glossari de termes llatins, vocabulari i mites clàssics

Glossari de termes llatins i mites clàssics

Moneda i unitats

• Aes rude o infectum: monedes sense marcar; valen el seu pes.
• Aes signatum: monedes amb pes fix.
• As: la moneda més simple (base).
• Sesterci: 2 asos (plata).
• Salari: conservant.
• Pecunia: bestiar (moneda).
• Denari: 10 asos (plata).
• Aureus: 25 denaris (or).

Termes mèdics i sanitaris

• Hospital: hostes.
• Bacteri: bastó.
• Virus: verinós.
• Vacuna: vaca.
• Cesària: tall.
• Malaltia venèria: de transmissió sexual.

Suports d'escriptura i manuscrits

• Epigrafia: estudi de les inscripcions.
• Papir: planta que creix a Egipte. Amb el tronc de la planta se’n feien làmines i, en deixar-les eixugar, s’hi podia escriure.
• Volum: rotlles de paper.
• Pergamí: pell d’un animal; en assecar-se queda com un paper però resistent.
• Còdex: escrits en format de llibre actual.
• Palimpsest: llibres reciclats; llibres ja escrits sobre els quals s’escrivia a sobre.
• Scriptorium: lloc per copiar manuscrits (lloc per escriure).
• Miniatura: les lletres grans i de colors que adornaven els manuscrits.

Abreviatures i sigles llatines

• C. - circa (al voltant de, més o menys).
• etc. - et cetera (i altres coses).
• id. - idem (el mateix).
• infr. - infra (més avall).
• INRI - Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum.
• NB - nota bene (fixa't bé).
• Op. - opus (obra).
• P.D. - posdata.
• P.S. - post scriptum.
• R.I.P. - Requiescat in pace (descansa en pau).
• SPQR - Senatus Populusque Romanus (el Senat i el poble romà).
• vs. - versus (contra).
• sup. - supra (més amunt).

Expressions, frases i locucions

• Agenda: les coses que cal fer.
• In albis: en blanc.
• Lapsus: cometre una equivocació involuntària.
• Ex cathedra: postura o to d'autoritat; parlar com si es tingués la veritat absoluta.
• Alma mater: nom llatí que significa «mare nodridora»; també era un epítet de la deessa Ceres.
• Numerus clausus: nombre tancat.

Entorn universitari i acadèmic

• Campus: espai obert, fora del nucli de la ciutat, destinat a la pràctica d’esport o a celebracions dels comicis.
• Aula magna: sala gran.
• Gaudeamus igitur: «alegrem-nos, doncs».
• Cum laude: amb honor.
• Doctor honoris causa: distinció que les universitats atorguen a persones que consideren dignes pels seus mèrits en algun camp.
• Currículum vitae: document amb el conjunt de mèrits acadèmics i professionals acumulats per algú.
• Nòmina: antigament era el conjunt de noms d’una llista d’aquells que havien de rebre la paga per la seva feina.

Termes econòmics

• Plus: sobresou (més).
• Superàvit: ha superat (beneficis econòmics).
• Dèficit: manca de diners (falta).
• Gravamen: impost.
• Per càpita: per cap (per persona).

Locucions temporals i causals

• A posteriori: després.
• A priori: suposició que es fa abans que passi.
• Ab initio: des del principi.
• Hic et nunc: aquí i ara.
• In aeternum: per sempre.
• In extremis: a l’últim moment.
• In fraganti: en el moment de cometre un delicte o una mala acció.
• Ipso facto: immediatament.

Expressions diverses

• De facto: de fet.
• De incognito: sense saber-ho els altres.
• Ex professo: expressament.
• Gratis et amore: gratis i de bon grat.
• Grosso modo: a grans trets.
• Mea culpa: per la meva culpa.
• Motu proprio: per pròpia iniciativa.

Vocabulari i expressions d'ús comú

• Hàbitat: lloc on viu una espècie.
• Vox populi: la veu del poble (el que diu la gent).
• Ultimàtum: l’últim avís.
• Modus vivendi: mitjà de vida.
• Tabula rasa: estar completament net o en blanc.
• Àlies: sobrenom.
• Opera prima: l’obra d’un artista.
• Ex abrupto: de manera sobtada o brusca.
• Rara avis: persona poc habitual o excepcional.
• Transfert: traspàs (de jugadors).
• Sine die: sense fixar data.
• Referèndum: consulta.
• Memoràndum: document d’allò que cal recordar.

Altres expressions legals i rituals

• Auditòrium: sala d’audicions o concerts.
• Corpore insepulto: amb el cos present (no enterrat).
• In memoriam: en record d’algú que ha mort.
• Ab intestato: després de la mort (sense testament).
• In situ: en el lloc dels fets.
• Modus operandi: manera d’actuar d’algú (d’un criminal).

Mites i relats clàssics

Caront i el viatge a l'ultratomba

Caront

Per arribar al món de l’ultratomba, les ànimes entraven en una cova que les portava fins a les profunditats de la Terra. El camí continuava fins que trobaven una gran quantitat de rius que s’encreuaven. Calia travessar la llacuna Estígia amb una barca, l’encarregat de la qual era Caront. Es representava com un home vell, molt lleig i d’aspecte descuidat. La seva missió era transportar les ànimes a l’altra banda del llac.

La llacuna Estígia i Cèrber

La llacuna Estígia

A les portes dels inferns hi havia el gos Cèrber, un animal de tres caps i cua de serp, la mossegada del qual era verinosa, que vigilava que cap ànima en pogués fugir. Per poder entrar, les ànimes donaven al gos un pastís amb somnífers i així podien passar.

Després de ser jutjades per un tribunal que valorava els actes que havien dut a terme durant la seva vida, passaven als Camps Elisis o al Tàrtar.

El Tàrtar era un indret envoltat per un riu de foc i una triple muralla. Hi anaven a parar els malvats i hi patien tot tipus de turments.

A l’altra banda hi havia els Camps Elisis, que representaven el paradís, on les ànimes gaudien per sempre de tots els plaers.

Sísif, el càstig perpètuu

Sísif

Eren molts els turments que patien els hostes del Tàrtar i que servien per donar exemple als humans. Un dels més coneguts és el treball de Sísif. Sísif era considerat el més astut dels mortals. Havia d’empènyer una roca per un pendent fins a arribar al cim, i tan bon punt hi havia arribat, la roca tornava a caure, i Sísif havia de tornar a començar de nou.

Íxion i el càstig del foc

Íxion

Rei dels lapites, era un home brutal i malvat que va assassinar el seu sogre per no haver-li de pagar el dot que li havia promès per casar-se amb la seva filla. Tot i això, Zeus el va perdonar i li va concedir el do de la immortalitat. Però Íxion va oblidar l’ajut de Zeus i va intentar seduir Juno. Zeus el va castigar i el va lligar a una roda encesa que girava sense parar.

Tici: càstig i voltors

Tici

Va patir el càstig dels déus perquè pretenia ficar-se en les seves vides o, fins i tot, comparar-se amb ells. Va intentar violar Latona i va ser castigat a estar permanentment exposat a les aus de rapinya. Uns voltors li devoraven dia rere dia el fetge, el qual es renovava contínuament.

Orfeu i Eurídice

Orfeu i Eurídice

Orfeu es va enamorar d’Eurídice. L’estimava tant que va baixar als inferns a buscar-la després que una picada de serp li causés la mort. Van acceptar el retorn d’Eurídice amb una condició: Orfeu no podia girar-se a mirar-la fins que fossin fora del món dels morts. Però Orfeu no s’hi va poder resistir i va perdre la seva esposa.

Saturn, Prometeu i Pandora

Saturn

Pare de la primera generació de déus olímpics. Fill de la Terra i del Cel, va destronar el seu pare després que aquest tanqués ell i els seus germans a les profunditats de la mare Terra. Així, va esdevenir el senyor del món i es va casar amb Rea, la seva germana. Va heretar el caràcter del seu pare i odiava els seus fills, els quals devorava quan naixien. Rea va poder salvar el més petit, Júpiter, el qual va vèncer el seu pare i va fer que aquest vomités tots els seus germans.

Prometeu

Se’l considera el creador dels primers homes. Júpiter no veia amb bons ulls l’astúcia dels humans i els va negar el foc. Prometeu va robar unes espurnes del Sol en favor del progrés de la humanitat. Júpiter va encadenar Prometeu a les muntanyes del Caucas i li va enviar una àguila que li devorava el fetge.

Pandora

Després de castigar Prometeu, Júpiter va castigar els homes i els va enviar Pandora, la primera dona. La van obsequiar amb una caixa que no havia d’obrir mai. La va obrir i es van escampar entre l’humanitat tots els mals (i alguns bens).

El diluvi i la regeneració humana

El diluvi

En la darrera generació, la de ferro, imperaven el frau, l’engany, la traïció, la violència… Va aparèixer també la guerra, que tenyia de sang les mans dels humans. En veure aquests homes malvats, cruels i salvatges, Júpiter va voler exterminar la humanitat i va enviar un gran diluvi. Júpiter només va voler salvar dos éssers justos. Aquests van construir una arca on es van tancar durant nou dies i nou nits, surant en les aigües del diluvi.

Quan les aigües es van calmar, Júpiter els va concedir un desig: tenir companyia. El déu els va ordenar que agafessin pedres i les anessin tirant a la seva esquena. De les pedres que llançava Deucalió en sortien homes, i de les que llançava Pirra, dones.

Dèdal i Ícar

Dèdal i Ícar

Ícar era fill de Dèdal, inventor i arquitecte del laberint de Creta, on estava tancat el minotaure. Després que Teseu matés el monstre, el rei de Creta va culpar Dèdal i el va tancar amb el seu fill dins el laberint. Dèdal, hàbil en recursos, va construir unes ales amb plomes d’ocell unides amb cera. Les va col·locar sobre les espatlles d’Ícar i li va donar uns consells: que no volés massa enlaire ni massa a prop del mar. Ícar no va fer cas i va volar massa a prop del sol, que va fondre la cera, i el noi va caure al mar.

Jacint, Cal·listo i Acteó

Jacint

Era un jove i amic íntim del déu Apol·lo. Li ensenyava moltes habilitats amb l’arc i amb la música. Un dia, fent pràctiques de llançament de disc, Jacint va ser ferit. Res no va poder fer Apol·lo i el va convertir en una flor.

Cal·listo

Era una de les nimfes que acompanyaven Diana, la deessa de la cacera. Aquestes joves havien de mantenir-se verges i allunyades dels homes. Així ho feia Cal·listo fins que Júpiter va quedar admirat de la seva bellesa. Ella no va poder deslliurar-se de la força del déu suprem i va quedar embarassada. Ho va intentar amagar fins que un dia les nimfes i Diana van voler anar a prendre un bany. Com ella no es volia treure la roba, Diana, enfurismada, la va transformar en ossa i li va prendre el fill. Quan aquest va ser gran, va anar de cacera i va estar a punt de matar la seva mare. Júpiter, per evitar-ho, va enviar Cal·listo al cel convertida en l’Ossa Major i el seu fill en l’Ossa Menor.

Acteó

El jove sovint anava de cacera amb els seus gossos, però un dia es va despistar i va entrar en les profunditats del bosc. Sense voler-ho, va veure la deessa Diana i les seves companyes mentre es banyaven. La deessa, enrabiada, el va transformar en cérvol i va fer enfurir els gossos que l’acompanyaven fins al punt que el van devorar.