Glossari Musical: Termes i Conceptes Clau

Entonació: Terme que fa referència a ajustar-se al to de veu per part de l'intèrpret. Figures: Cada una de les figuracions que s’utilitzen per anotar la durada i el ritme d’una nota, i que s’expressa segons el dibuix d’aquesta. Les figures existents són les següents:

• Rodona
• Blanca
• Negra
• Corxera
• Semicorxera
• Fusa
• Semifusa

So: Successió de canvis de pressió en un medi, provocats per una vibració que s’hi transmet en forma d’ones sonores. Els humans, així com molts animals, podem percebre el so mitjançant el sentit de l’oïda. El rang de sons audible per les persones és típicament entre 20 Hz i 20 kHz. Staccato: Mode d’execució musical en el qual les diferents notes afectades pel staccato queden separades entre elles per unes pauses, inexistents en la notació però reals en la interpretació, de manera que s’escurça la nota respecte del seu valor original. El seu símbol en la notació musical és un punt. S’acostuma a aplicar a notes de durada breu, molt rarament superior a un temps. Coda: Designa una secció situada al final d’un moviment, com a epíleg. Normalment sol utilitzar el primer tema de l’obra per donar més pes a la cadència final. Compàs: És l’entitat mètrica musical, composta per diverses unitats de temps. Aquesta divisió es representa gràficament per unes línies verticals (línies divisòries). Segons el nombre de pulsacions que hi ha entre dues línies divisòries, es poden classificar en binaris, ternaris o quaternaris. Al final d’un fragment musical o obra s’assenyala per una doble barra vertical. També per canviar de compàs o canviar de clau. Crescendo: Paraula italiana que indica l’augment gradual d’intensitat amb la qual s’executa un so o passatge. Da Capo: Paraula italiana situada al final d’una obra i que indica que aquesta s’ha de tornar a interpretar des del seu inici. Normalment s’utilitzen les sigles DC dins una partitura. Subdominant: La subdominant és el quart grau d’una escala musical, que sempre es troba a una distància d’una quarta justa de la tònica. Atesa la importància de l’acord que es forma sobre aquest grau per a la definició de la tonalitat, es considera que aquest és un grau tonal. Adagio: Un adagio (mot d’origen italià) indica un temps musical lent, arribant a donar nom a tota una secció o part d’una peça musical. També és la peça coreogràfica que es balla amb aquesta música en un ballet. A més de com a indicador de tempo, com a nom del moviment musical lent d’una obra estructurada en diferents moviments. Alteració: És un signe musical que modifica (altera) el so de les notes escrites al pentagrama. Les alteracions existents són tres: sostingut, bemoll i becaire. També existeixen el doble sostingut i el doble bemoll, que s’utilitzen més freqüentment en el cas de fragments enharmònics o en tonalitats estranyes. Allegro: El terme musical allegro, escrit en italià, significa ràpid o animat. S’utilitza com a indicació del tempo d’una obra. També és una coreografia de dansa o ballet amb aquesta música. En música, normalment va seguit d'altre terme en italià que dóna més precisió sobre com ha de ser el caràcter d’una obra i la velocitat de la interpretació, com Allegro molto, que significa molt ràpid. Calderó: En música, un calderó és un element de notació musical que indica que la nota o silenci a què s’aplica s’ha d’allargar més enllà del que indica el seu valor. La durada va a discreció de l'intèrpret o el director. Arpegi: Un arpegi és la successió de les notes d’un acord. Claus: S’anomena clau al signe que s’utilitza per determinar el lloc que cada una de les notes té en el pentagrama en relació a una d'elles que és la que situa la clau en qüestió i que actua de punt de referència. Decrescendo/diminuendo: Decrescendo o diminuendo és una paraula italiana que indica que s’ha de reduir gradualment la intensitat del so. És el contrari de crescendo. Orquestra Simfònica: Agrupació de músics en representació dels diferents instruments que existeixen, dirigits normalment per un director, i que interpreten l'obra de manera conjunta. Orquestra de Cambra: Format reduït de la simfònica. Quintet: Grup de cinc intèrprets que toquen instruments o bé de cinc intèrprets vocals. Aquesta denominació també s'aplica a una composició musical escrita per ser interpretada per un conjunt d'aquestes característiques. Trio: Qualsevol conjunt de tres instruments o veus interpretant una composició alhora. Coral/Cor: Conjunt de persones que interpreten una peça de música vocal de manera coordinada. És el mitjà interpretatiu col·lectiu de les obres cantades o que requereixen la intervenció de la veu. Duet/Duo: Composició o fragment d'una composició més llarga, per a dos intèrprets. En alguns contextos, perquè sigui considerat un duet cal que no hi hagi cap altre executant; en altres, hi pot haver un acompanyament confiat a un o més executants. Fanfàrria: Peça musical curta amb gran força i brillant, interpretada per vàries trompetes i d'altres instruments de vent-metall, sovint acompanyats per instruments de percussió. Normalment es fa servir amb finalitat cerimonial al rei per expressar majestuositat o per a gent d'importància social. Classicisme: És un moviment artístic caracteritzat per una mirada nostàlgica a l'antiguitat clàssica (Grècia i Roma). Es considera que el primer classicisme és el Renaixement i és difícil concretar la totalitat dels classicismes. Correspon aproximadament a la música composta entre els anys 1750 i el 1820. Simfonia: És una peça musical, més aviat extensa, normalment composta per a ser interpretada per una orquestra i que comprèn diversos moviments. Correspon a un gènere de la música orquestral per a ser escoltada preferentment a la sala de concerts. En aquest sentit, la simfonia és un invent de la societat de la segona meitat del segle XVIII, en ple classicisme musical. Sonata clàssica: És una peça musical, gairebé invariablement instrumental i generalment composta de diversos moviments, per a solista o petit conjunt instrumental. Tema amb variacions: Forma musical que resulta de l'aplicació contínua de tècniques de variació, de manera que a un tema musical segueixen diverses reexposicions modificades, cadascuna de les quals és anomenada variació. Petites formes: Formes musicals del Romanticisme per a piano, balada (caràcter líric i melancòlic), impromptus (curta i de caràcter improvisatori), elegia, intermezzo, nocturn (caràcter intimista i sentimental), rapsòdia, preludi, mazurca i polonesa (dansa d’origen polonès, ritme majestuós i guerrer). Es caracteritzen per ser molt lliures. Solen tenir forma ABA, AB, ABC, i AA. Romanticisme: Música occidental composta al llarg del segle XIX. Va ser una reacció contra l'esperit de la Il·lustració i el classicisme. S'inicia a Alemanya partint de l'obra de Beethoven. La música d'aquest període va sorgir sense ruptura amb el llenguatge musical, l'harmonia i els gèneres del Classicisme. Compositors d'aquest període: Schubert, Schumann, Chopin, Liszt, Wagner... Postromanticisme: Moviment intel·lectual, musical i artístic que portà al màxim grau d'expressivitat el romanticisme durant la segona meitat del segle XIX, alhora que va introduir l'estil posterior, de caire més realista. Va tenir la seva màxima esplendor a França. Alguns dels seus representants són: Mahler, Strauss, Reger i Bruckner. Leitmotiv: En música, el leitmotiv és una figura musical popularitzada per Hector Berlioz que la va anomenar idée fixe i que Wagner va elevar a sistema en les seves òperes. És un tema musical no gaire llarg (normalment una melodia curta o ritme) que representa un personatge, cosa, sentiment o circumstància abstracta que es dóna cada vegada que se'l vulgui evocar, i que, normalment, està dotat d'una gran capacitat de transformació i adequació. Lied: És un tipus de composició breu en alemany per a veu i piano. Va florir durant el Romanticisme, en el segle XIX, i va projectar-se durant la segona meitat del XX. Sarsuela: És una forma de música teatral o gènere de música escènica, que sorgeix a Espanya amb parts instrumentals, vocals i fins i tot parlades. Verisme: Tradició operística italiana post-romàntica, que va associada a compositors com Puccini. Fou la darrera escola operística del segle XIX, retratant la duresa de la vida diària de les capes baixes de l'Itàlia acabada de reunir. Música programàtica: Gènere musical del romanticisme inspirat en un programa, per exemple, una idea no musical, generalment indicada en el títol i a vegades descrita en notes explicatives, o en un pròleg. Poema simfònic: Música orquestral dels segles XIX i XX en la qual un poema o programa és emprat com a base narrativa o il·lustrativa. Pot adoptar qualsevol forma o no tenir-ne cap. El poema simfònic pertany a la música programàtica. Atonal: Absència de tonalitat. El terme s'utilitza amb més freqüència en la música del segle XX en la qual els tons no s'utilitzen d'acord amb els principis determinats de centres tonals, consonància, dissonància, harmonia i contrapunt. Colla xeremiers: Conjunt de xeremiers (intèrprets de la xeremia, instrument musical de vent, conegut també amb el nom de cornamusa o sac de gemecs). Aquesta agrupació probablement data de l'Edat Mitjana, quan a les xeremies s'hi afegí un altre sonador que tocava el flabiol i el tamborí. Aquesta associació segueix plenament viva a l'illa de Mallorca. Companyia discogràfica: Empresa que es dedica a fabricar, comercialitzar i distribuir enregistraments de música. Disc compacte: Disc òptic utilitzat per a l'emmagatzematge de dades. Va ser originàriament creat per a emmagatzemar àudio, però posteriorment va ser usat per a emmagatzemar dades (CD-ROM). Dissonància: Sensació poc agradable o directament desagradable que, segons l'harmonia i el contrapunt tradicionals, produeix la simultaneïtat de determinats sons que es troben a una determinada distància. En virtut d'això, hi ha uns intervals harmònics que tradicionalment han considerat dissonants. Dodecafonisme: Corrent musical del segle XX. Serialisme aplicat a la tonalitat, la tècnica i la música es descriuen com a dotze tons o dodecafònica. Editor de partitures: Programa informàtic semblant a un programa de Word (tractament de textos), només que en lloc d'usar-se per escriure paraules, serveix per escriure música. Musicologia: És una disciplina científica que estudia els fenòmens relacionats amb la música, amb la seva evolució i amb la seva relació amb l'ésser humà i la societat. Pop Rock: És un gènere musical que combina elements del rock amb melodies suaus. Les cançons són identificades per ser d'estructura simple, melodia atrapant i repetició del cor o tornada, i per usar com a base instrumental la guitarra elèctrica i el teclat. Literalment, pop rock és la traducció abreujada de l'anglès "Popular Rock" (Rock Popular), que s'evoca a un públic pertanyent a l'àmbit global. Reproductors de so: Aparells que recreen les ones de so de la veu, de la música instrumental o de diversos efectes sonors. Les dues classes de tècniques de reproducció són l'analògica i la digital. En la reproducció de so analògic es formen ones de so acústic i en la reproducció digital hi ha la digitalització de les dades i senyals sonogràfics. Seqüenciadors: És un dispositiu electrònic físic o una aplicació informàtica que permet programar i reproduir esdeveniments musicals de forma seqüencial mitjançant una interfície de control físic i/o lògic connectat a un o més instruments musicals electrònics. La interfície de control més estesa és l'estàndard MIDI. Serialisme: Corrent musical del segle XX. La música serial consisteix en la repetició i variació d'una seqüència (o sèrie) donada en qualsevol element musical, no sols el to, sinó també el ritme, el timbre i inclús els blocs del so o nivells d'intensitat. SGAE: La Societat General d'Autors i Editors (SGAE) és una entitat espanyola de gestió col·lectiva dedicada a la defensa dels drets d'autor dels seus socis; tota classe d'artistes i empresaris del negoci de la cultura. Aleatorietat: Tècnica compositiva del segle XX que implica algun tipus d'operació d'atzar per a prendre decisions dins la composició. Jazz: És un gènere musical nascut a finals del segle XIX als Estats Units i que es va expandir arreu del món durant el segle XX. Es barreja una rítmica pròpia dels afroamericans dels Estats Units. Banda sonora original: És la part de so completa i resultat de l'edició de diferents pistes de so, ja siguin diàlegs, sons i música d'una obra. També denomina la música d'una pel·lícula, videojoc, etc. Blues: És un gènere musical vocal i instrumental basat en l'ús de notes de blues, i d'un patró musical repetitiu que segueix una estructura de 12 compassos. Es va originar als Estats Units a principis del segle XX. Etnomusicologia: És l’estudi de la música en el seu context cultural. La musicologia estudia tots els fenòmens relacionats amb la música, la seva història i la seva relació amb l'ésser humà i la societat. Atonalisme: Literalment absència de tonalitat. El terme s’aplica a la música del segle XX, en la qual els tons no es regeixen amb els principis determinats de centres tonals, consonància i dissonància, harmonia i contrapunt, que van consolidar-se en diverses formes en la música occidental des de finals del segle XVII fins a tot el XIX i part del XX. LP: LP és un disc de vinil, de 30,5 cm de diàmetre. Podia registrar un màxim de 20 o 25 minuts de sons per cada cara. Els primers discs es començaren a comercialitzar entre 1948, però a partir dels 80 els LP començaren a perdre protagonisme contra els discs compactes, que eren més petits i més resistents. Música aleatòria: Corrent musical de principis del segle XX amb una tècnica compositiva de música d’atzar en la qual el compositor introdueix elements fortuïts o imprevisibles respecte a la composició o a l’execució de la mateixa. Adquireix importància la improvisació a partir de les seqüències no estructurades. Música concreta: És un gènere musical, els fonaments teòrics i estètics del qual s’originaren a França, en la primera meitat del segle XX, per Pierre Schaeffer. Aquesta música està lligada a l'aparició de les màquines que permetien la descomposició d’un so, fixant-lo a un suport amb el fi d'utilitzar aquest so d’una manera separada (tallant-lo, superposant-lo, etc.) per després combinar els sons resultants d’aquesta operació, obtenint una alternança en una estructura complexa. Música folklòrica: És la música que es transmet de generació en generació, com una part més del valor i de la cultura d’un poble. Té un marcat caràcter ètnic, que normalment no ho fa fàcil de comprendre a escala internacional. Cluster: Acord compost per semitons cromàtics consecutius diferents. Grup de notes juntes que sonen simultàniament. Els instruments de teclat permeten una fàcil execució de clusters, doncs en aquests instruments es pot utilitzar el puny, la mà o el braç. Partitura: Escriptura musical completa d'una obra, on es troben representades les diferents veus d'una obra mitjançant els pentagrames. En les obres orquestrals se li diu a la partitura com al text general que utilitza exclusivament el director d'orquestra; en aquestes partitures es troba tota la música que sonarà i també es troba la particel·la, que és cada una de les partitures individuals de cada músic. Polirítmia: Efecte i tècnica de composició i d'execució musicals consistents a fer coincidir en el temps diversos ritmes diferents. Presto: Indicador de tempo que s'utilitza en els casos en què la música ha de ser interpretada amb gran rapidesa. Correspon, com tots els indicadors de tempo que s'utilitzen en la música clàssica, a un adjectiu italià, i significa 'ràpid'. Ritme: En música, paràmetre que determina la durada del so i el silenci entre un so i un altre. El ritme i la melodia són els dos elements que, bàsicament, permeten caracteritzar una determinada frase musical, tot i que n'hi ha d'altres, com la dinàmica o l'expressió. Ritme binari: Successió de dos temps, el primer fort i el segon dèbil. Tots els compassos binaris responen a un ritme binari. Ritme ternari: Successió de tres temps, el primer fort, i el segon i tercer dèbils. Tots responen a un ritme ternari. Se poden crear compassos de 5 temps combinant un ritme binari i un de ternari o a l'inrevés. Ornamentació: Recursos que poden ser utilitzats en les composicions amb l'objecte d'aportar a aquestes composicions expressió, ornament, varietat, gràcia o vivacitat. Alguns tipus d'ornaments poden ser: l'appoggiatura, acciacatura, trèmolo, vibrato, tremblement, grupet, arpegiat... Tempo/moviment: És la velocitat amb la qual s'ha de executar una peça de música. El tempo s'indica a l'inici de l'obra a sobre la partitura de dues maneres: amb paraules italianes com: lento, adagio, andante, presto, allegro... o mitjançant la indicació metronòmica. Tessitura: Designa el conjunt de les notes que un músic, cantant o instrumentista, és capaç d’emetre fàcilment del greu a l’agut. La tessitura i el timbre s'utilitzen per classificar la veu (i també alguns instruments) per categories o famílies. Textura: Designa la forma en la qual es relacionen les diverses veus que intervenen en una peça musical. Timbre: És un dels quatre atributs del so, a més del to o altura, de la durada i de la intensitat o volum. Ens permet distingir dos o més sons que tinguin el mateix to, la mateixa durada i la mateixa intensitat. Tonalitat: És un sistema jeràrquic de relacions harmòniques i melòdiques que s'estableix entre les notes musicals, el qual s'utilitza a la música occidental des del segle XVII fins a l'actualitat. Tònica: La nota principal i jeràrquicament més important de totes les que integren l'escala d'una determinada tonalitat. Uníson: És la coincidència de dos o més instruments musicals o veus interpretant un mateix so, o una mateixa melodia. Escala: És una successió de sons o notes disposats segons un sistema o mode determinat. Aquestes notes se succeeixen regularment per graus conjunts, és a dir, per tons i semitons, en sentit ascendent o descendent dins l'extensió d'una octava. Fermata: (música): Detenció o pausa normalment al final d'un text musical. Quasi sempre va indicada amb un calderó. Frase: Una frase musical és una unitat mètrica musical que té un sentit musical complet per si mateixa. Harmonia: L'harmonia és tot el que es relaciona amb els sons simultanis (acords). Es pot entendre com l'aspecte "vertical" de la música, mentre que la melodia en seria l'aspecte "horitzontal". Molt sovint l'harmonia és el resultat de tocar diverses línies melòdiques o motius alhora (conegut com contrapunt). Intensitat: Qualitat del so juntament amb la durada, altura i el timbre. Es defineix com la quantitat d'energia sonora (potència acústica) que travessa per segon una superfície. La intensitat s'indica en la partitura mitjançant paraules italianes com forte (f), piano (p)... Interval: És la diferència d’altura entre dues notes musicals, mesurada en tons i semitons. Matís: S’anomena matís a cada un dels distints graus o nivells d'intensitat que realitza un o diversos sons, en obres musicals senceres o fragments musicals. Melodia: Sèrie de notes musicals ordenades successivament i amb un patró rítmic particular, per formar una unitat reconeguda. Modulació: És el canvi de tonalitat durant el desenvolupament d'una obra d’acord amb les regles de l’harmonia. Consisteix a canviar de tonalitat dintre de la mateixa obra sense iniciar la doble barra o sortir de l’obra. Clarinet: El clarinet és un instrument de vent-fusta. Dins d'aquesta gran família, el clarinet pertany als instruments de canyeta simple, igual que el saxòfon. És un instrument format per diverses peces desmuntables: broquet, barrilet, cos superior, cos inferior i campana. És un instrument transpositor l'extensió del qual abasta de tres a quatre octaves. Viola de mà (Vihuela): Va ser un instrument de corda molt popular a les penínsules ibèrica i itàlica, així com a Llatinoamèrica, en el segle XVI. En aquests països, a diferència de la resta d'Europa, va reemplaçar el llaüt com a instrument més popular. En la classificació de Hornbostel-Sachs pertany al grup: 321.322 dels llaüts amb caixa de ressonància en forma de caixa. La viola de mà té una figura similar a la de la guitarra. Fuga: Composició o tècnica de composició en la qual un tema (o temes) és ampliat i desenvolupat principalment utilitzant contrapunt imitatiu. Poden aparèixer diferents seccions, però només amb l'exposició és suficient. El tema principal o subjecte en tònica, entra seguidament com a resposta en dominant o subdominant. El procés es repeteix en diferents octaves fins que totes les veus han entrat. Libretto: Obra dramàtica escrita per a ser posada en música, en la seva totalitat, com en l'òpera, o només una part, com en la sarsuela i l'òpera còmica. Melodia acompanyada: Tipus de textura resultant de superposar una línia que s'escolta en primer pla i un material secundari, l'acompanyament, que pot ser només un fons harmònic subordinat a la melodia, o estar plantejat amb major complexitat. Uníson: És la coincidència de dos o més instruments musicals o veus interpretant un mateix so, o una mateixa melodia. Diapasó: Un diapasó és una peça en forma d'U de metall (generalment d'acer). Se li colpeja fent-lo vibrar i genera una ona sinusoïdal gairebé inaudible, depenent de la freqüència. Entonació: L'entonació és la variació de la freqüència fonamental de la veu al llarg d'un enunciat. L'altura del so o freqüència fonamental és la freqüència més baixa utilitzada per construir els formants vocàlics. Figures: Una figura és un signe que representa gràficament la durada d'un so determinat. Les figures més utilitzades són set i es denominen: rodona, blanca, negra, corxera, semicorxera, fusa i semifusa.