Aula Regia: òrgan assessor reial a l'etapa visigoda format per alts funcionaris, aristòcrates i clergues. Entre les seves funcions hi ha l'elecció del rei i la col·laboració amb aquest per a la preparació de lleis i, en general, en l'assessorament polític, jurídic i militar.
Bàrbars: estranger segons els romans. Terme pejoratiu procedent del grec emprat en l'etapa romana per referir-se a les persones estrangeres que no parlaven el grec o el llatí i, per tant, eren aliens a la civilització. Els més significatius seran els pobles germànics que van acabar eliminant l'Imperi Romà d'Occident a finals del segle V.
Castro: poblat fortificat prerromà. Consta de muralles, fossats, terraplens que acullen, a l'interior, construccions domèstiques realitzades en pedra on domina la planta arrodonida. Situats al nord-oest peninsular (principalment Galícia). Es va desenvolupar a l'Edat del Ferro a partir d'un substrat indígena de finals del Bronze sobre el qual van actuar influències culturals indoeuropees d'arrel cèltica.
Conventus: unitat administrativa del període romà inferior a la província. Tenia funcions de caràcter judicial, de recaptació d'impostos i de reclutament de tropes que englobaven diverses civitas (unitat administrativa bàsica del sistema romà). Com a exemple, la província de la Gallaecia estava dividida en tres convents: Lucus Augusti (Lugo), Bracara Augusta (Braga) i Asturica Augusta (Astorga).
Economia predadora: model econòmic propi del paleolític (primera fase de la prehistòria) on els éssers humans no produïen els seus aliments i la seva supervivència es basava en la caça, la pesca i la recol·lecció de fruits. En aquest període es practicava el nomadisme i presentaven una organització social col·lectiva sense una clara divisió del treball ni jerarquització social.
Guerres càntabres: darrera fase de la conquesta romana de la península Ibèrica (29-19 a.C.) a l'època d'August, per les quals van ser sotmesos els pobles situats al nord (àstures i càntabres).
Megalitisme: període de la prehistòria caracteritzat per la construcció de monuments i arquitectures a base de grans pedres sense treballar, anomenats megàlits. Aquests monuments inclouen els dòlmens o antes (enterraments col·lectius) i els menhirs o pedrafitas. Daten del 3.500-1.800 a.C. (finals del Neolític fins a principis de l'Edat del Bronze). Destaquen al nord-oest peninsular, Menga i Los Millares (Andalusia) o la cultura talaiòtica (Balears).
Carta de poblament: denominació del document pel qual els reis cristians, senyors laics o eclesiàstics de la península Ibèrica a l'Edat Mitjana atorgaven una sèrie de privilegis a grups poblacionals, amb la finalitat d'obtenir la repoblació de certes zones d'interès econòmic o estratègic durant la Reconquesta. Va constituir la primera manifestació de dret local apareguda durant aquell procés.
Manso: porció del feu que era concedida a cada camperol per a la seva explotació en règim de llibertat durant l'Edat Mitjana.
Marca Hispànica: territori comprès entre la frontera polític-militar de l'Imperi carolingi amb el Al-Àndalus als Pirineus, des de finals del segle VIII fins a la seva independència efectiva en diversos regnes i comtats a partir del segle IX. A diferència d'altres marques carolingies, la Marca Hispànica no tenia una estructura administrativa unificada pròpia.
Mesta: organització ramadera gremial de la corona de Castella creada el 1273 per Alfons X el Savi, que atorgava importants prerrogatives i privilegis, com el de pas i pasturatge al bestiar ovi davant dels agricultors. Va incentivar la producció de llana, que s'exportava, a través dels ports del Cantàbric, a Anglaterra i als Països Baixos.
Mossàrab: població cristiana, d'origen hispanovisigòtic, que residia al territori d'Al-Àndalus durant l'Edat Mitjana. Inicialment eren el col·lectiu majoritari d'aquesta àrea, però posteriorment va anar disminuint per la progressiva conversió a l'islam. La fugida d'alguns d'aquests membres cap als regnes cristians del nord peninsular va fer que es desenvolupés un tipus d'art prerromànic que porta el mateix nom.
Presura: tipus de repoblació efectuada principalment en àrees escassament poblades de Galícia, nord de la vall del Duero i sud dels Pirineus entre finals del s. VIII i principis del s. XI. Va donar com a resultat l'existència de comunitats (aldees o petites viles) de camperols lliures i propietaris de parcel·les (alodis). En alguns llocs es coneix amb el nom d'aprisio.
Taifes: petits regnes en què es va dividir Al-Àndalus després de la caiguda del Califat de Còrdova (principis del s. XI). Des d'aquesta etapa fins a principis del segle XIII els historiadors distingeixen tres períodes separats per moments d'unificació (almoràvits i almohades). L'origen de les dinasties taifes va ser estranger, excepte els Banu Qasi (Ebre) o els Banu Harún (Algarve), muladís (antics hispanovisigots convertits a l'islam).
Converso: nou cristià. Denominació donada històricament a Espanya als jueus convertits al cristianisme, principalment des del decret d'expulsió d'aquests per part dels Reis Catòlics el 1492.
Gran Armada: nom que Felip II va donar a la gran flota que va armar el 1588 per envair Anglaterra durant la guerra anglo-espanyola (1585-1604). És més coneguda comunament amb el nom que li van donar despectivament els anglesos: Armada Invencible. La intenció de la invasió era controlar la política exterior anglesa pel que fa a la pirateria i a la col·laboració que aquesta tenia en el conflicte de Flandes.
Morisc: denominació donada als musulmans convertits al cristianisme després de la pragmàtica dels Reis Catòlics de 1502, tant a la corona de Castella com a la d'Aragó. Durant el regnat de Felip II (1568-1571) van participar en la revolta de les Alpujarras (Granada), de la qual van ser expulsats cap a altres territoris del regne de Castella per ser definitivament expulsats el 1609 durant el regnat de Felip III.
Tercios: unitats de combat durant l'època dels Àustries formades per soldats professionals a sou que defensaven les possessions espanyoles de l'Imperi. Els governadors de la monarquia els utilitzaven per combatre en primera línia del front. Van tenir un gran protagonisme al nord d'Europa, i sobretot a Flandes. Van ser molt eficients en la combinació d'armes blanques (piques, alabardes...) i foc (arcabussos...).
Unió d'Armes: projecte elaborat pel Comte-Duc d'Olivares (valido del rei Felip IV) el 1626 que, per garantir la supremacia de la Monarquia hispànica, establia un repartiment de la càrrega militar i fiscal entre tots els regnes i senyorius (fins aleshores només recaia en Castella). El projecte establia la creació d'un exèrcit permanent, repartit entre els diversos regnes. El projecte no es va poder dur a la pràctica, principalment per l'oposició de la Corona d'Aragó.
Valido: favorit o privança dels anomenats Àustries menors. Aquests monarques van delegar les seves funcions en aquestes personalitats que actuaven com a caps de govern, restant cada cop més protagonisme als reis. Molts d'ells van utilitzar el poder en benefici propi. Els validos més destacats van ser: el Duc de Lerma (Felip III), el Comte-Duc d'Olivares (Felip IV) i Joan József d'Àustria (Carles II).
Juntes del Regne de Galícia: institució de l'Antic Règim creada inicialment al segle XVI com a portaveu de les antigues set províncies de Galícia i, des del 1528, com a representació del Regne davant del monarca. Estava formada pels delegats dels concellos de les ciutats capitals de les províncies. No tenien funcions de govern, però sí capacitat per concedir diners al monarca, ordenar lleves militars, distribuir càrregues fiscals, aconsellar i formular peticions al rei.
Antic Règim: denominació emprada pels revolucionaris francesos per referir-se al sistema polític (absolutisme) i al model de societat (estamental) existent al seu país abans del 1789. Per extensió, els historiadors empren aquest nom per qualificar els trets característics de l'Edat Moderna (s. XV-XVIII). És el contrari del Nou Règim (Estat liberal).
Cadastre d'Ensenada: primer cens modern del regne de Castella (excloent les províncies forals) sobre la població i la propietat (cadastre) entre el 1750 i el 1753. El Secretari de Despatx de Ferran VI, el marquès de l'Ensenada, pretenia reformar la hisenda suprimint els impostos tradicionals per una contribució única sobre el patrimoni. No es va aplicar perquè va ser rebutjat per la noblesa.
Decrets de Nova Planta: conjunt de decrets promulgats entre el 1707 i el 1716 pel rei Felip V, pels quals van quedar abolides les lleis i institucions dels regnes de la Corona d'Aragó (Aragó, València, Catalunya i Mallorca). Aquesta mesura es va aplicar com a conseqüència del suport que van tenir aquests territoris al candidat contrari als Borbons durant la guerra de Successió i per l'intent de centralitzar administrativament l'Estat.
Despotisme il·lustrat: mesures implantades per alguns monarques europeus, entre ells Carles III a Espanya, que pretenien reformar i racionalitzar l'administració, l'economia del país i el desenvolupament educatiu i cultural del poble sense alterar les bases socials (societat estamental) i polítiques (absolutisme) de l'Antic Règim. Pretenia fer una síntesi entre l'absolutisme i les noves idees de la Il·lustració.
Motí d'Esquilache: revolta popular produïda a Madrid el 1766 contra les mesures promulgades pel ministre de Carles III, d'origen italià, que pretenien millorar l'ordre públic i la seguretat a la capital. Entre elles hi havia la supressió de la capa llarga i el chambergo. Després de les revoltes hi ha unes causes profundes: la crisi de subsistència i l'oposició de la noblesa i el clergat a les mesures reformistes de la corona.
Pau d'Utrecht: pau que posa fi a la guerra de successió espanyola en el context internacional després de la signatura dels tractats d'Utrecht (1713) i Rastatt (1714) entre els estats antagonistes, Espanya i França, d'una banda, i Gran Bretanya i Països Baixos, de l'altra. Els estats rivals en la guerra reconeixen Felip V de Borbó com a rei d'Espanya a canvi de nombroses pèrdues territorials a Europa i comercials a Amèrica.
Regalisme borbònic: doctrina política i jurídica que afirmava la superioritat de l'autoritat dels reis sobre l'Església del territori sobre el qual regnaven; buscava crear una Església sotmesa al rei, poder influir en el nomenament o elegir els titulars dels alts càrrecs eclesiàstics, així com autoritzar la publicació i divulgació dels escrits papals al propi regne.