Glossari de geografia d'Espanya

Conceptes polítics i administratius

Centralisme polític-administratiu

L'Estat és l'organització político-administrativa d'un territori. En un sistema centralitzat, l'administració general o gestió es realitza a través d'organismes i institucions minoritàries. Es governa des d'un centre que pren les decisions que afecten totes les entitats territorials que l'integren, sense cap autonomia. Exemples: la monarquia absoluta de l'Espanya dels Borbons, el règim franquista, qualsevol dictadura.

Comunitat autònoma històrica

És aquella que en el passat havia plebiscitat afirmativament projectes d'estatuts d'autonomia, com Catalunya, País Basc i Galícia durant la Segona República. Aquestes regions, anomenades "nacionalitats històriques", accediren a l'autonomia per la via de l'article 151, i així varen poder ampliar les seves competències immediatament, sense haver d'esperar els cinc anys fixats per a la resta.

Estat de les autonomies

Organització político-administrativa institucional de l'Estat espanyol nascuda a partir del Títol VIII de la Constitució de 1978. L'organització institucional autonòmica està regulada pels estatuts d'autonomia (conjunt de normes legals que regulen l'autogovern d'acord amb la Constitució i fixen l'organització política i les competències que corresponen al govern autonòmic). Es basa en la igualtat territorial (els estatuts no poden concedir privilegis o discriminacions en qüestions fiscals, salarials, seguretat social, etc.) i en la solidaritat (no hi pot haver desequilibris entre comunitats). L'Estat central ha de vetllar per un equilibri adequat, desenvolupant polítiques regionals que aproximin el nivell de benestar. Les 17 comunitats i les 2 ciutats autònomes estan dotades d'àmplia capacitat d'autogovern, i això significa que Espanya és un Estat descentralitzat, ja que moltes competències són assumides per les comunitats autònomes, però el Govern central es reserva competències exclusives (Defensa, Interior, Afers Estrangers, etc.).

Fons de compensació interterritorial (FCI)

Diners procedents dels Pressupostos Generals de l'Estat que es destinen a despeses d'inversió pública en aquelles comunitats amb renda per càpita inferior a la mitjana nacional. És un instrument per dur a la pràctica el principi de solidaritat interterritorial establert en la Constitució i combatre els desequilibris regionals. El FCI es reconeix en l'article 158 de la Constitució de 1978.

Conceptes geogràfics

Coordenades geogràfiques

Per localitzar un punt sobre la superfície terrestre s'utilitza la xarxa geogràfica formada per línies imaginàries (paral·lels i meridians). Sobre aquesta base es localitza un punt establint les seves coordenades geogràfiques: latitud i longitud. Es mesuren en graus.

Desequilibris territorials

Grans diferències respecte a les condicions naturals i la desigual distribució dels recursos en el territori. A més, s'accentuen per l'actuació humana. Resulten d'una combinació de factors heretats i actuals, i són principalment de quatre tipus:

• Desequilibris econòmics: s'observen en la capacitat productiva (PIB) i la renda per càpita.
• Desequilibris demogràfics: distribució de la població.
• Desequilibris socials: consum i, sobretot, la dotació de serveis sanitaris, educatius, culturals, d'oci, assistencials i de qualitat ambiental.
• Desequilibris de capacitat decisòria: es tradueixen en l'existència d'espais centrals (que dominen) i espais perifèrics (que són dominats). Exemple: diferències econòmiques entre el nord i el sud a Espanya; la diferent densitat de població entre les zones de l'interior i les costaneres, etc.

Determinisme geogràfic

Teoria que diu que entre fenòmens naturals i fets humans hi ha una relació necessària de causa i efecte, és a dir, que l'activitat de l'home està "determinada" pel medi físic. Exemple: transhumància (moure animals cercant pastures).

Escala cartogràfica

Relació entre la longitud mesurada al mapa i la corresponent longitud a la realitat. Les més habituals són la gràfica i la numèrica. Mapes de l'Institut Geogràfic Nacional: 1/50.000.

Geografia

Descripció de la Terra, el coneixement de l'espai.

Isolínia

Nom donat a les línies que uneixen en un mapa punts on el valor d'un element determinat és el mateix. Exemples: isotermes (temperatura), isòbares (pressió atmosfèrica), isohietes (precipitació).

Latitud

Distància angular (en graus) des de qualsevol punt de la Terra fins a l'equador. Nord: des dels 0° fins als 90° del Pol Nord. Sud: des dels 0° fins als 90° del Pol Sud. La insolació depèn de la latitud. Exemple: Balears -> entre 38° i 40° de latitud nord.

Longitud

Distància angular (en graus) des de qualsevol punt de la Terra fins al meridià 0 o de Greenwich. Pot ser est o oest, de 180° màxim. Exemple: Balears -> entre 1° i 4° de longitud est. Els fusos horaris es canvien cada 15°, augmentant cap a l'est i disminuint cap a l'oest.

Mapa topogràfic

Tipus de mapa que representa els aspectes físics, humans i econòmics més destacats d'una zona del territori nacional. Mapa Topogràfic Nacional -> bàsic de la nostra cartografia -> realitzat a 1/50.000 i actualitzat a 1/25.000.

Portolà

Carta nàutica d'un port. Mapes temàtics d'època medieval en què es representaven amb gran precisió el perfil de les costes i els rius navegables i es consignaven indicacions útils per als navegants (distància entre llocs, mesures en dies de navegació, direccions, etc.). Destaca l'escola cartogràfica mallorquina i la família de jueus mallorquins dels Cresques, i també els de Guillem Soler (1380 i 1385).

Depressió

Àrea deprimida, enfonsada respecte al nivell de les regions circumdants. A Espanya trobem depressions interiors (conques del Tajo, Duero i Guadiana), situades a la Meseta, formades per la facturació i enfonsament del Massís Hespèric, i depressions litorals (Ebre i Guadalquivir). Solen estar cobertes per sediments recents (Terciari i Quaternari).

Ibèria argilosa

Una de les parts en què es divideix la Península Ibèrica segons el substrat rocós. Predomini de terrenys formats per materials sedimentaris (argiles, guixos i margues) dipositats a finals del Terciari i al Quaternari. Depressions de l'Ebre i del Guadalquivir, fosses interiors dels Sistemes Bètics (foies de Màlaga, Guadix i Baza) i dels Pirineus (dep. mitja Pirineus), i conques del Duero, Tajo i Guadiana. També àrees de la Meseta septentrional ("Tierra de Campos" i "Campiñas del Sur") i Meseta meridional (La Mancha, Mesa de Ocaña i La Alcarria) i planes litorals mediterrànies (Planes de Múrcia i de València). Hi predominen les argiles sedimentàries dipositades a la fi del Terciari i Quaternari, que donen lloc a formes de relleu com els badlands. Exemple: Tavernes (Almeria).

Ibèria calcària

Una de les parts en què es divideix la Península Ibèrica segons el substrat rocós. Zona de la Península i Balears formada per substrats rocosos d'origen marí que es plegaren durant el Terciari i que produeixen paisatges càrstics. Exemple: Prepirineu, Serra de Tramuntana. Territoris on abunden les formacions sedimentàries d'origen marí: calcàries, arenoses, margues. Principals serralades: Serralada Litoral catalana, Prepirineus, Muntanyes Basques, Serralada Cantàbrica Oriental, Picos d'Europa, Sistema Ibèric, Serralada Bètica i Estret de Gibraltar. Forma de Z invertida. Majoria de materials calcaris -> Mesozoic i Cenozoic. Zones on es donen les formacions càrstiques: gorges, pòlies, lapiaz, dolines, coves, avencs. Mallorca: avenc de Son Pou, gorges del Torrent de Pareis.

Ibèria silícia

Una de les parts en què es divideix la Península Ibèrica segons el substrat rocós. Zona de la Península i nord de Menorca formada per substrats rocosos granítics i metamòrfics (pissarra, gneis, quarsites, marbre) d'origen Precambrià i Paleozoic. Quan el granit s'altera químicament i en profunditat per l'aigua, els seus cristalls s'alteren i donen lloc a arenes brunogroguenques. Oest peninsular (Galícia, Lleó i Extremadura) amb el Massís Galaic, els peneplans zamorano-salamantí i extremeny, el Sistema Central i les Muntanyes de Toledo, Serralada Cantàbrica Occidental (Massís Asturià), zona axial dels Pirineus, Serralada Catalana (Montserrat), sectors de la Serralada Ibèrica (Serra de la Demanda) i Serralada Penibètica. Litologia dominant -> era Precambriana i Primària, que dóna lloc a relleu granític com galayos (crestes agudes i dentades), doms i tors. Exemple: dom format a El Yelmo, a la Serralada de Guadarrama.

Meseta

Altiplà que ocupa el 45% del territori peninsular. Fou descobert per Humboldt. Anteriorment -> planures de Castella. Origen: Paleozoic, afectada per l'orogènia alpina. Plana elevada situada entre 600 i 800 m sobre el nivell del mar. Lleugerament inclinada cap al nord-oest i travessada pel Sistema Central, que la divideix en Submeseta Nord i Submeseta Sud. La seva gènesi s'inicià a l'era primària, en la qual es va constituir el Massís Hespèric. Aplanada per processos d'erosió intensius al llarg de l'era secundària, l'orogènia alpina la va fracturar i bombar, formant zones elevades o horst (Sistema Central i Muntanyes de Toledo) i fosses tectòniques o graben, que van ser cobertes durant el Terciari per sediments (conques del Duero, Tajo i Guadiana). Unitats: Submeseta Nord i Sud, Sistema Central i Muntanyes de Toledo. Exemple: formen part del sòcol paleozoic els peneplans zamorano-salamantí i extremeny.

Modelat càrstic

Propi de terrenys de roca calcària, provocat per l'atac químic de l'aigua sobre els carbonats, que es converteixen en solubles. Característiques: formacions subterrànies com les coves, amb estalactites i estalagmites, avencs (simas), dolines, lapiaz, etc., típic de la Ibèria calcària i el migjorn menorquí. Aquests territoris no presenten cursos d'aigua superficial a causa de l'elevada permeabilitat. Exemples: Coves del Drac o d'Artà, Ciudad Encantada (Conca), Sima de Andara (Cantàbria), etc.