Glossari d'economia i turisme: termes clau i transports

Glossari d'economia i turisme

Agroturisme

Agroturisme: Activitats turístiques i d’oci realitzades en el medi rural (generalment restauració i allotjament) que complementen les rendes agràries de les explotacions.

Auditoria

Auditoria: Examen de la situació financera d’una empresa a fi de comprovar-ne la veracitat.

Economia submergida

Economia submergida: Conjunt d’activitats il·legals que no es contemplen en les estadístiques oficials; les empreses que la practiquen produeixen amb menors costos ja que no declaren la situació dels seus treballadors (generalment població femenina, obrers semiocupats o en atur i immigrants) ni el balanç econòmic de l’empresa.

Estat del benestar

Estat del benestar: Conjunt de polítiques consistents en la implantació per part de l’Estat d’una sèrie de serveis amb caràcter universal (sanitat, educació, etc.) que garanteixen una vida digna a la població; aquest concepte va aparèixer al segle XX a Europa Occidental amb la idea de consolidar un sistema social de protecció.

Privatització

Privatització: Procés pel qual una empresa de titularitat parcial o totalment pública passa a mans privades, com va passar amb Telefónica entre moltes altres a l’Estat espanyol.

Sector privat

Sector privat: Conjunt d’empreses d’un territori que són de propietat i titularitat privada i són gestionades per aquests, de forma individual o associada.

Sector públic

Sector públic: Conjunt d’empreses d’un territori que són de propietat i titularitat de les administracions públiques (Estat, comunitats autònomes, ajuntaments, etc.) o que, almenys, aquestes en tenen el control efectiu mitjançant la propietat de la major part del seu capital.

Taxa d'atur

Taxa d’atur: Percentatge de població activa desocupada respecte del total de la població activa.

Taxa d'ocupació

Taxa d’ocupació: Percentatge d’actius d’una població; és la relació que existeix entre el nombre de persones que treballen i la població activa.

Touroperator (operador turístic)

Touroperator o operador turístic: Sistema d’organitzar el turisme, sobretot l’internacional, a base d’agències especialitzades que actuen com a majoristes i organitzen viatges amb preus baixos que ho inclouen tot.

Turisme de masses

Turisme de masses: És el més generalitzat; es va desenvolupar als països industrialitzats a partir de 1950 i és el tipus de turisme que provoca uns efectes més considerables en els àmbits econòmic, social, geogràfic i ambiental.

Turisme verd o ecològic

Turisme verd o ecològic: Turisme responsable que procura reduir al mínim l’impacte en el medi.

Turisme alternatiu

Turisme alternatiu: Turisme que cerca un producte alternatiu al típic de masses, normalment de sol i platja (cultural, ecològic, esportiu, etc.).

Transport aeri i marítim

Transport aeri

El transport aeri: Els avions són un mitjà de transport en expansió després de la irrupció de les companyies de baix cost (low cost) com Ryanair o Vueling; el transport aeri ha estat bàsicament de passatgers i es tracta d’un mitjà ràpid i segur. Actualment hi ha una demanda creixent del transport de mercaderies, fet que obliga els aeroports a estar equipats amb hangars per emmagatzemar i redistribuir la càrrega.

Després de la liberalització del tràfic aeri (1992) han estat freqüents les fusions i la compra de línies aèries, constituint-se companyies molt poderoses amb capital participat per bancs i empreses de diferents països. A Espanya, la construcció i ampliació dels aeroports ha facilitat l’increment del turisme; l’aeroport de Barajas (Madrid) és el més important perquè comunica amb tots els aeroports regionals i actua com a hub o nus de coordinació de vols nacionals, estrangers i transoceànics. El segueix en importància l’aeroport del Prat (Barcelona), que aspira a esdevenir un hub, i també destaquen els aeroports que donen servei a zones turístiques com Palma de Mallorca, Tenerife-Sud, Eivissa, Lanzarote i Menorca.

Transport marítim

El transport marítim: És un tipus de transport molt rendible per desplaçar grans volums de càrrega a llargues distàncies; per augmentar la rendibilitat, les empreses marítimes utilitzen grans vaixells i redueixen el temps de càrrega i descàrrega mitjançant l’automatització dels processos, fet que obliga els ports a disposar d’infraestructures costoses com l’emmagatzematge de contenidors i el transport combinat (camió o ferrocarril). També es creen zones d’activitat logística (ZAL) on s’emmagatzemen i redistribueixen els contenidors.

En el model portuari espanyol, el transport marítim acapara el 67% del volum del comerç exterior gràcies a l’obertura de mercats emergents llunyans (Àsia i Amèrica del Sud).

El volum més important correspon als líquids a doll (productes petroliers, gas natural, olis, vins i productes químics) en ports propers a refineries o centrals tèrmiques com Algeciras, Bilbao i Tarragona; en segon lloc hi ha els sòlids a granel (carbó, minerals, ciment, adobs, pinsos i farratges) amb càrrega i descàrrega a Gijón, Tarragona i el Ferrol; després la mercaderia general (automòbils, productes siderúrgics i químics, fruites, hortalisses, fusta i paper) als ports d’Algeciras, Barcelona i València, i finalment destaquen els contenidors al port de València.