Anticicló: Nucli d'altes pressions atmosfèriques (més de 1013 mb), envoltat d'altres de baixes pressions, en el qual el vent gira (a l'hemisferi nord) en el sentit de les agulles del rellotge. Es correspon generalment amb temps estable en superfície. En els mapes meteorològics, les altes pressions es mostren amb una A. Entre els que afecten Espanya, trobem l'Anticicló de les Açores.
Aridesa: Relació entre la temperatura i la humitat en un lloc concret. Augmenta amb la temperatura i la disminució de les precipitacions.
Corrent en Jet (Jet Stream): Corrents d'aire que recorren la Terra en direcció oest-est; d'estructura tubular, circulen entre els 9.000 i 11.000 m a una velocitat de 150-700 km/h. Aquest corrent va ser descobert de forma casual el 1944 durant els primers vols dels bombarders nord-americans B-29 camí del Japó. Separa les baixes pressions polars de les altes pressions subtropicals. Els seus desplaçaments estacionals i la velocitat del corrent determinen la situació del temps en superfície. Actualment, els avions l'utilitzen per estalviar combustible i volar més ràpid.
Depressió (tèrmica) o Borrasca: Zona amb la pressió atmosfèrica més baixa que les zones del voltant (menys de 1013 mb). Es correspon generalment amb temps inestable en superfície. La pressió en una borrasca disminueix cap al centre, on és màxima la inestabilitat. A l'hemisferi nord, les depressions giren en sentit contrari al de les agulles del rellotge; a l'hemisferi sud, giren en sentit horari, a causa de l'efecte de Coriolis. En els mapes meteorològics, les baixes pressions es mostren amb una D o una B.
Elements del clima: Unitats que determinen les característiques climàtiques d'una regió. Els components principals són la temperatura, les precipitacions, la pressió atmosfèrica, el vent, la insolació, la humitat de l'aire, l'evaporació i l'evapotranspiració.
Front: En meteorologia, franja de separació entre dues masses d'aire de diferents temperatures. Es classifiquen com a freds, càlids, estacionaris i oclusos. El terme prové del llenguatge militar, ja que el xoc entre masses d'aire produeix una activitat dinàmica de tempestes, ràfegues de vent i forts aiguats.
Front Polar: Superfície de separació entre les masses d'aire tropical i les masses d'aire polar en la zona temperada.
Inversió tèrmica: Augment de la temperatura amb l'altitud, contràriament al fet que la temperatura acostuma a disminuir 6,5 °C cada 1.000 m d'altitud. A les Illes Canàries, els vents alisis provoquen aquesta inversió.
Isòbara: Línia traçada sobre un mapa sinòptic que uneix punts on la pressió atmosfèrica té el mateix valor.
Isohietes: Línies que uneixen els punts que tenen les mateixes precipitacions en un moment determinat.
Isotermes: Línies que uneixen els punts que registren les mateixes temperatures en un moment determinat.
Massa d'aire: Grans cèl·lules d'aire que presenten les mateixes característiques de temperatura (càlida o freda), pressió (alta o baixa) i humitat (marítimes humides o continentals seques).
Pressió atmosfèrica: Pes que exerceix l'aire sobre la superfície. La pressió mitjana a nivell del mar és de 1.013 mb i constitueix el límit entre les altes i baixes pressions.
Temps atmosfèric: Estat de l'atmosfera en un lloc i en un moment determinat.
Geografia física i cartografia
Delta: Forma de relleu costaner generat per l'acumulació d'al·luvions en la desembocadura d'un riu. Sorgeix quan un riu aporta més sediments dels que el mar pot absorbir. A Espanya destaca el Delta de l'Ebre.
Escala cartogràfica: Relació entre una longitud mesurada sobre el mapa i la corresponent longitud a la realitat. Les més habituals són la gràfica i la numèrica.
Latitud: Distància angular, mesurada en graus, des de qualsevol punt de la Terra fins a l'Equador. Pot ser nord o sud (de 0° a 90°).
Longitud: Distància angular, mesurada en graus, des de qualsevol punt de la Terra fins al meridià 0° o de Greenwich. Pot ser est o oest (fins a 180°).
Mapa topogràfic: Mapa que representa aspectes físics, humans i econòmics d'una zona. El Mapa Topogràfic Nacional és el bàsic, realitzat a escala 1/50.000 i 1/25.000.
Meridians: Semicercles imaginaris que uneixen els pols nord i sud. El més important és el meridià de Greenwich.
Meseta: Unitat morfoestructural amb una superfície plana elevada a més de 300 m d'altitud. El seu origen pot ser tectònic, erosiu o volcànic.
Orogènesi: Moviments de l'escorça terrestre que donen lloc a la formació de sistemes muntanyosos.
Orogènia alpina: Processos geològics del Cenozoic que formaren serralades com els Pirineus o la Serra de Tramuntana.
Orogènia herciniana: Moviments de formació de muntanyes a finals de l'Era Primària (Carbonífer). Exemple: la Meseta.
Paral·lels: Cercles imaginaris perpendiculars als meridians. El més gran és l'Equador (paral·lel 0°).
Plegament: Deformació de capes d'estrats per pressió tectònica en roques plàstiques.
Relleu tabular: Tipus de relleu de superfície aplanada i vores costerudes.
Sedimentació: Procés d'acumulació de partícules minerals transportades per l'aigua, el vent o les glaceres.
Sòcols: Relleus de plana o altiplà formats durant l'era primària (Paleozoic), formats per roques rígides que es fracturen en blocs.
Unitats morfoestructurals: Disposició i forma que adopten els relleus com a resultat de la seva formació geològica.
Vall glacial: Vall modelada per l'acció d'una glacera, amb morfologia en forma de U.