Glossari Complet de Termes Musicals i Instruments en Català

So

El so és un fenomen vibratori transmès en forma d'ones. Perquè es generi un so, cal que vibri alguna font. Les vibracions poden ser transmeses a través de diversos mitjans elàstics.

Staccato

El staccato o picat és una manera d'execució en què s'escurça la nota respecte del seu valor original. El seu símbol en la notació musical és un punt.

Accelerando

Paraula italiana que indica la modificació del tempo dins una obra; indica que s’ha d’anar augmentant poc a poc la velocitat. Quan es vol tornar al tempo original, s’escriu a tempo.

Acord

Tres o més sons sonen simultàniament, de noms diferents. Segons l’harmonia clàssica, els acords estan constituïts per diverses terceres superposades. Aquesta disposició elemental de les notes d’un acord pren el nom de posició fonamental.

Agut

Són els sons o tons que componen la gamma d'altes freqüències de l'espectre audible (de 20 a 20.000 hertzs).

Àmbit

És l'interval entre la nota més aguda i la nota més greu d’una peça o melodia.

Consonància

En música, la consonància és la qualitat sonora d’un interval o d’un acord que produeix un efecte de repòs o d’afirmació degut a la fusió dels sons que el constitueixen. El terme consonància s’aplica a una harmonia, acord o interval considerat com a estable, en contraposició a la dissonància, que es considera inestable. En la música tonal, es consideren intervals consonants l’octava, la quinta i la quarta justes, i també les terceres i les sextes majors i menors.

Contrapunt

El contrapunt és una tècnica de composició musical en la qual diverses línies melòdiques es superposen. Es produeix una progressió simultània de les diferents veus i no una successió d’instants harmònics. El seu caràcter «horitzontal» es contraposa al caràcter «vertical» de l’harmonia. Un tipus especial de contrapunt és aquell en què les diferents veus s’imiten entre elles. En aquest cas, parlem de contrapunt imitatiu. El cànon i la fuga són dos exemples clars de contrapunt imitatiu.

Tempo / Moviment

És la velocitat amb què s'ha d'executar una peça de música. El tempo s'indica a l'inici de l'obra, sobre la partitura, de dues maneres: amb paraules italianes com lento, adagio, andante, presto, allegro... o mitjançant una indicació metronòmica.

Tessitura

Conjunt de notes musicals del registre total de notes que es troben entre la nota més greu i la més aguda que pot emetre una veu o un instrument, o que hi ha en una composició.

Textura

La textura és la forma en què es relacionen les veus (ja siguin línies melòdiques vocals o instrumentals) que intervenen en una peça musical.

Timbre

Qualitat d'un so que el fa propi i característic, i el distingeix d'altres encara que tinguin el mateix to i intensitat.

Tonalitat

Relació que s'estableix entre els diferents tons o notes musicals, segons la qual una nota qualsevol és definida com la tònica o primera nota de l'escala, de manera que la resta de notes s'organitzen a partir d'ella.

Tònica

Primer grau de l'escala musical diatònica, en relació amb el qual s'estructura la resta dels graus.

Subdominant

La subdominant és el quart grau d’una escala musical, que sempre es troba a una distància d’una quarta justa de la tònica. Atesa la importància de l’acord que es forma sobre aquest grau per a la definició de la tonalitat, es considera que aquest és un grau tonal.

Adagio

Mot d’origen italià, adagio indica el tempo d'una obra i un temps musical lent, arribant a donar nom a tota una secció o part d’una peça musical. També és la peça coreogràfica que es balla amb aquesta música en un ballet. A més de com a indicador de tempo, s'utilitza com a nom del moviment musical lent d’una obra estructurada en diferents moviments.

Alteració

Les alteracions són signes que modifiquen l'entonació o altura dels sons naturals i alterats. Les alteracions més utilitzades són el sostingut, el bemoll i el becaire.

Allegro

El terme musical allegro, escrit en italià, significa «ràpid» o «animat». És un signe que indica el tempo d'una peça o fragment.

Andante

En música, andante significa aire o velocitat tranquil·la. Andante és un aire més ràpid que l'adagio i més lent que el moderato.

Armadura

L'armadura és el conjunt d'alteracions (sostinguts o bemolls) que, escrites sobre un pentagrama, situen una frase musical en una tonalitat específica. Les alteracions s'escriuen en un ordre concret: per als sostinguts, fa, do, sol, re, la, mi i si; i per als bemolls, si, mi, la, re, sol, do, fa.

Legato

El legato o lligat (de l'italià: legato, «lligat») és una manera d'execució de notes musicals. En el legato, s'executa un grup de notes de diferents freqüències sense articular una separació a través de la interrupció del so.

Matís

S’anomena matís a cadascun dels distints graus o nivells d'intensitat que realitza un o diversos sons, en obres musicals senceres o fragments musicals.

Melodia

Sèrie de notes musicals ordenada successivament i amb un patró rítmic particular, per formar una unitat reconeguda.

Modulació

És el canvi de tonalitat durant el desenvolupament d'una obra d’acord amb les regles de l’harmonia. Consisteix a canviar de tonalitat dins de la mateixa obra sense iniciar la doble barra o sortir de l’obra.

Partitura

Text escrit d'una obra musical en el qual s'apunten els sons que han d'executar els distints instruments o veus i la manera en què s'ha de fer.

Crescendo

Ascens gradual de la intensitat sonora, simbolitzat per un arc sota el període afectat (obertura cap a la dreta).

Da Capo

Representa la tornada al principi de l'obra, signe de repetició.

Decrescendo / Diminuendo

Descens gradual de la intensitat sonora, simbolitzat per un arc sota el període afectat (obertura cap a l'esquerra).

Escala

És una successió de sons o notes disposats segons un sistema o mode determinat. Aquestes notes se succeeixen regularment per graus conjunts, és a dir, per tons i semitons, en sentit ascendent o descendent dins l'extensió d'una octava.

Fermata (música)

Detenció o pausa normalment al final d'un text musical. Gairebé sempre va indicada amb un calderó. El calderó se situa damunt de les figures musicals (semicercle superior amb punt central) i allarga lleugerament la durada.

Forte (f)

És un terme per a indicar una determinada intensitat en el so, és a dir, un determinat matís. És una paraula italiana que significa «fort» i la seva abreviatura és f.

Polirítmia

Efecte i tècnica de composició i d'execució musicals consistents a fer coincidir en el temps diversos ritmes diferents.

Presto

Indicació agògica que indica que el tempo ha de ser ràpid, entre 168 i 200 pulsacions per segon.

Ritardando

Reducció progressiva del tempo.

Ritme

En música, paràmetre que determina la durada del so i el silenci entre un so i un altre. El ritme i la melodia són els dos elements que, bàsicament, permeten caracteritzar una determinada frase musical, tot i que n'hi ha d'altres, com la dinàmica o l'expressió.

Ritme Binari

Successió de dos temps: el primer fort i el segon dèbil. Tots els compassos binaris responen a un ritme binari.

Ritme Ternari

Successió de tres temps: el primer fort, i el segon i tercer dèbils. Tots responen a un ritme ternari. El millor exemple d'un ritme ternari és el vals.

Cadència

Sèrie d'acords o fórmula de melodia que indica el final d'una secció d'una obra.

Arpegi

És una manera d'executar els sons d'un acord; en lloc de tocar-los de manera simultània, es fan sentir amb una successió ràpida, generalment de més greu a més agut.

Calderó

És un símbol musical que indica un punt de repòs, allargant normalment la durada de les figures a les quals afecta.

Clau

És un símbol emprat en la notació musical, la funció del qual és associar les notes musicals amb les línies o espais del pentagrama.

Coda

Designa una successió al final d'un moviment, com a epíleg.

Frase Musical

Una frase musical és una unitat mètrica musical que té un sentit musical complet per si mateixa.

Greu

Els sons greus són aquells sons de baixa freqüència.

Ornamentació

Recursos que poden ser utilitzats en les composicions amb l'objectiu d'aportar-hi expressió, ornament, varietat, gràcia o vivacitat. Alguns tipus d'ornaments poden ser: l'appoggiatura, l'acciaccatura, el trèmolo, el vibrato, el tremblement, el grupet, l'arpegiat...

Harmonia

L'harmonia és tot el que es relaciona amb els sons simultanis (acords). Es pot entendre com l'aspecte «vertical» de la música, mentre que la melodia en seria l'aspecte «horitzontal». Molt sovint, l'harmonia és el resultat de tocar diverses línies melòdiques o motius alhora (conegut com a contrapunt).

Intensitat

Qualitat del so juntament amb la durada, l'altura i el timbre. Es defineix com la quantitat d'energia sonora (potència acústica) que travessa per segon una superfície. La intensitat s'indica en la partitura mitjançant paraules italianes com forte (f) o piano (p).

Interval

És la diferència d’altura entre dues notes musicals, mesurada en tons i semitons.

Largo

És una indicació de tempo que indica com ha de ser el moviment de l'obra o fragment. És una de les indicacions més lentes de la música clàssica, que demana que es toqui de forma pausada i llarga.

Ària

Forma musical consistent, originalment, en qualsevol melodia expressiva executada per un cantant (però no sempre). En temps més recents, s'usa gairebé exclusivament per descriure una peça per ser cantada per una veu solista, usualment amb acompanyament orquestral i com a part d'una obra vocal (òpera, oratori, cantata, etc.).

Baix Continu

Acompanyament musical utilitzat gairebé en tots els gèneres durant l'època barroca. És la línia de notes greus que s'interpretava de manera ininterrompuda des de l'inici fins al final de l'obra i que acompanyava la melodia. Solia ser interpretat per un petit conjunt format per un instrument de tecla (orgue o clavecí) i un instrument de corda (violoncel o arpa).

Barroc

Moviment cultural que es va estendre a la literatura, la pintura, l'arquitectura, la dansa i la música des del 1600 fins al 1750 aproximadament. Va sorgir a principis del segle XVII, després del Concili de Trent (1545-1563) a Itàlia. D'ací es va estendre cap a la major part d'Europa. Fou un moviment que va impulsar un estil artístic que es dirigís no només a les elits, sinó al poble illetrat.

Cantata

Forma vocal composta, important al període Barroc, que consisteix generalment en diversos moviments, com àries, recitatius, duets i cors, amb base en un text continu, líric o dramàtic, no concebut per a ser representat.

Castrati

Cantant masculí emasculat des de la infància per tal de conservar la veu aguda, la qual cosa li permetria continuar interpretant les parts de soprano i de contralt. La castració es practicà a Itàlia dels segles XVI al XVIII. Destacaven dins del gènere de l'òpera seria (Farinelli).

Concert Solista

Forma musical que presenta el contrast entre un únic solista i l’orquestra. La seva forma típica en tres moviments (Allegro-Adagio-Allegro) es deu a Torelli. Vivaldi hi afegirà excepcionalment una introducció lenta.

Òpera Seria

L'òpera seria (òpera seriosa), de vegades anomenada drama per musica, és un terme musical italià per determinar un gènere d'òpera que va predominar a Europa aproximadament entre principis i finals del segle XVIII. En contraposició, hi havia l'òpera buffa que, en part, es va derivar de la Commedia dell'arte. Escenificaven arguments extrets del món clàssic i de la mitologia, en una alternança rígida de recitatius i àries.

Oratori

L'oratori és una composició d'estructura narrativa en què intervenen solistes vocals, cor i orquestra. Sempre es basen en textos de caràcter religiós i, per tant, és un dels gèneres de la música religiosa. Fou conreat especialment durant l'època barroca, que és quan es va originar. Normalment, s'interpreten en versió de concert, sense escenificació ni vestuari.

Passió

Composició vocal que utilitza com a text el fragment de l'Evangeli (en concret d'un dels quatre evangelis) que narra la passió i mort de Jesucrist. S'interpretava durant la Setmana Santa. Interpretada per orquestra, cor i solistes.

Recitatiu

El recitatiu és una forma musical que es descriu com un discurs melòdic musicat. S'utilitza habitualment en òperes, oratoris, cantates i obres similars. En el fons, es pot considerar com una narració en la qual la música s'adapta a les paraules (en lloc del procés més habitual en què les paraules s'adapten a la música, com a les àries).

Sonata Barroca

La sonata da camera (terme italià que significa «sonata de cambra») aparegué en l'època barroca al costat de la sonata da chiesa; ambdues modalitats van ser essencials per a l'evolució de la forma sonata. La sonata da camera, menys construïda que la sonata da chiesa, és sovint una lliure successió de diferents moviments de dansa; influí en la formació de la suite.

Virtuosisme

Un virtuós, en el terreny de la música, és un intèrpret amb unes habilitats o capacitats tècniques extraordinàries.

Mode Major

Les escales en mode major són les que tenen una distància de tercera major entre el primer i el tercer grau, i una tercera menor entre el tercer i cinquè grau.

Mode Menor

Les escales en mode menor són les que tenen com a característica més destacada que la distància entre el seu primer i tercer grau és de tercera menor.

Música de Cambra

Gènere musical per a un petit grup d'instruments. Són obres de caràcter íntim destinades a ser interpretades en petites sales.

Obertura

Forma musical de caràcter instrumental que s'utilitza com a preludi o entrada d'una obra de grans dimensions (òpera, oratori, ballet...). També pot utilitzar-se com a obra independent en els concerts.

Òpera

Designa un gènere musico-teatral en el qual una acció escènica és harmonitzada mitjançant el cant i l'acompanyament instrumental.

Òpera Buffa

Sorgeix en el segon terç del segle XVIII davant la rigidesa i la manca d'atracció de l'òpera seriosa. Es caracteritza pel tractament humorístic i lleuger de temes més propers a l'espectador i per l'ús de la música popular.

Concerto Grosso

Tipus de concert barroc caracteritzat per l'ús d'un petit grup d'instruments solistes, anomenats concertino, contra tota l'orquestra, anomenada grosso, tutti o ripieno.

Orgue

Instrument aeròfon constituït per jocs de tubs que, si toques les tecles, sonen al buf del vent generat per manxes o per un compressor elèctric. Unes ventalloles, canals i conductes lliguen en el salmer de fusta els tubs amb la mecànica de tecles i tiradors.

Clavicordi

Instrument cordòfon de la família de les cítares de post. El so és produït per la percussió d’unes plaquetes metàl·liques, les tangents, sobre les cordes que estan a l’interior d’una caixa rectangular. El seu so és molt dèbil, encara que permet més expressivitat que els instruments de ploma. A principis del segle XVI, constava de 38 tecles i venien previstos d’una octava curta. Fins al segle XVIII, es parla del clavicordi per referir-se a qualsevol instrument de tecla i ploma; també se'l coneix com a manicord.

Arpa

Un dels instruments més antics de la humanitat del grup dels cordòfons, que es fa sonar pinçant les cordes col·locades en posició vertical, dins un marc de forma triangular, un costat del qual fa de caixa de ressonància. Des del final del segle XVI fins al final del segle XVII, va ser construïda l’arpa doppia amb dos rengles de cordes i, a vegades, tres, que permetien tocar totes les notes de l’escala cromàtica. En el Renaixement, es va substituir l’arpa diatònica per la cromàtica, que té més possibilitats.

Clavecí

Instrument musical de teclat de cordes polsades (a diferència del piano o el clavicordi, que són de cordes percudides). La família del clavicèmbal també inclou els instruments més petits coneguts com a virginal i espineta. Aquesta família d'instruments possiblement s'originà quan es començà a adjuntar un teclat a l'extrem d'un saltiri.

Contrabaix

Instrument de corda fregada. És el més greu d'aquesta família. Té elements que el fan semblant a la viola, el violoncel i el violí, però també ha heretat característiques que són més pròpies de la viola d'arc. Per les seves dimensions (al voltant d'1,85 m), es toca dret o assegut en un tamboret alt.

Cordòfon

Instruments en els quals el so es produeix en posar-se en vibració unes cordes tibades entre dos punts.

Guitarra

Instrument musical de corda premuda, compost d'una caixa de fusta, un mànec sobre el qual va adossat el diapasó o traster —generalment amb un forat acústic en el centre de la tapa—, i sis cordes. Sobre el diapasó van incrustats els trasts, que permeten les diferents notes. El seu nom específic és guitarra clàssica o guitarra espanyola.

Llaüt

Propi del Renaixement europeu, derivat del llaüt àrab, és un instrument cordòfon compost i sense cordes. La caixa té forma de mitja pera i és unida a un mànec de llargada variable, segons els diferents tipus que se n'han derivat. Les cordes, habitualment cinc de dobles i una de senzilla, són pinçades. El seu so és suau però definit, la qual cosa el fa un instrument ideal com a solista i de cambra. És d’origen oriental i va ser molt utilitzat del segle XV al XVII, però més tard va caure en desús. Dins de la família dels llaüts s’inclouen els diversos tipus de violes, violins, els mateixos llaüts i les guitarres.

Mandolina

Instrument pertanyent al grup dels llaüts amb caixa de ressonància en forma de bol —les que tenen el fons corbat— o al dels llaüts amb caixa de ressonància en forma de capsa, les que tenen el fons pla.

Piano

Instrument musical classificat com un instrument de teclat de corda percudida. Està compost per una caixa de ressonància i un teclat de 88 tecles, aproximadament unes 7 octaves, encara que pot variar segons models i èpoques.

Stradivari

Instrument de corda construït per un membre de la família italiana Stradivari.

Viola

Prové de l'anomenada Viola da Braccio («de braç»), en oposició a la Viola da gamba («de cama») i la Viola de mà. Es tracta d’un instrument de corda fregada que ocupa el paper de contralt del quartet vocal. Té quatre cordes afinades per quintes.

Viola de Gamba

Qualsevol dels instruments d'una família d'instruments de corda fregada amb trasts desenvolupats al segle XV i que van ser molt utilitzats —tant en qualitat d'instruments melòdics com polifònics al Renaixement—, sobretot formant part de conjunts, a voltes només integrats per violes de gamba, a voltes amb altres instruments i veus, i al Barroc, època en què va destacar especialment com a instrument solista i com a integrant del baix continu. El seu ús va decaure a les darreres dècades del segle XVIII. Originàriament, aquesta família prové de la vihuela espanyola, també amb influències —tot i que potser només en la postura amb què es toca— del rabab àrab.

Viola de Mà o Vihuela

La viola de mà també es pot anomenar viola puntejada; va aparèixer al segle XVI. És un instrument de corda pinçada i fons pla. Té una caixa de ressonància ovalada i amb cercles, amb un forat o uns quants i una barra transversal per a fixar les cordes. L’afinació al segle XVI era sol – do – fa – la - re. Té cinc cordes dobles i una de senzilla. El repertori és escrit en tabulatura i en xifres, i la data és del 1535 al final de segle. En el segle XVI, desplaça gairebé completament el llaüt en el nostre país, potser per les seves connotacions morisques. La viola, de confecció més econòmica que el llaüt, va començar a ser una imitació d’aquest; es va aprofitar de la tècnica llauística i el seu repertori. La viola va ser un excel·lent instrument per acompanyar els intèrprets. En el segle XVII, va ser substituïda per la guitarra de cinc ordres o guitarra barroca, de més sonoritat.

Violí

Instrument cordòfon de la família dels llaüts amb cordes. S’obté el so fregant les cordes amb un arquet. Té quatre cordes afinades amb sol – re – la – mi. El violí és col·locat entre la mandíbula i l’espatlla i el seu mànec entre el dit gros i l’índex de la mà amb què la persona l’agafa. L’altra mà condueix l’arquet. L’extensió és d’unes tres octaves i mitja. La família del violí va començar al segle XVI, però fins al segle XVIII no va ser utilitzat a les capelles musicals.

Violoncel

Té quatre cordes (La, Re, Sol, Do) i es toca amb un arquet que està fet de pèls de cua de cavall.

Aeròfon

Nom que rep tot instrument de música en què el so es produeix per la vibració d'una columna d'aire limitada (la continguda dins un tub) o en entrar en vibració tot l'aire que passa a través de l'instrument. Alguns exemples d’aquest grup són el clarinet, el fagot, l’oboè, el saxòfon.

Clarinet

Instrument que pertany als instruments de canyeta simple, igual que el saxòfon. El forat és aproximadament cilíndric (a semblança de la flauta travessera i a diferència del saxòfon). És un instrument format per diverses peces desmuntables: broquet, barrilet, cos superior, cos inferior i campana. És un instrument transpositor l'extensió del qual abasta de tres a quatre octaves.

Saxòfon

Instrument musical cònic, generalment fet de llautó, que consta d'un filtre amb una canya simple, igual que el clarinet. Va ser inventat per Adolphe Sax en el segle XIX. S'associa comunament amb la música popular i el jazz.

Oboè

Instrument aeròfon, de llengüeta doble, tub cònic i tessitura aguda. El seu ús es circumscriu a la música d'orquestra i per a banda —en ambdós casos per parelles— i a la música de cambra. Habitualment, es considera que el corn anglès i el fagot són de la mateixa família. Es desenvolupà durant el segle XVII a partir de la xeremia.

Xeremia

Instrument de set forats que es va construir durant els segles XV i XVI, formant una família que anava des de la soprano a la tenor i que no podia faltar a qualsevol agrupació de «ministrils». La canya s’introduïa a la boca; el so resultava rígid. S’utilitzava normalment a la música del carrer, recepcions, danses... Del mateix tipus són la dolçaina i el caramillo, més petites. La dolçaina s’utilitza molt en la música folklòrica de moltes regions espanyoles.

Fagot

Instrument musical aeròfon que pertany a la família de l'oboè; per tant, un instrument de vent-fusta amb una llengüeta doble a l'embocadura. Fent la comparació amb la veu humana, si l'oboè és la soprano, el fagot seria el tenor de la família.

Trombó

Instrument amb un cos bàsicament cilíndric, tret del pavelló, que té forma de campana i que incorpora una peça, la vara o colissa, que permet, mitjançant un lliscament, modificar la longitud del seu tub. La colissa substitueix en aquest cas la funció que en d'altres instruments, com la trompeta, fan les vàlvules o pistons.

Trompa

Instrument aeròfon consistent en un tub enrotllat. L'instrument es desenvolupà inicialment a França a mitjan segle XVII, a partir del cor de chasse o trompa de caça.

Trompeta

Instrument de caràcter heràldic i militar que normalment anava acompanyat de timbals. En el segle XVI, es corba el llarg tub per fer-les més manejables quan es desfila amb elles o es munta a cavall.

Flauta de Bec

Té una gran família, des de la flauta més soprano fins la flauta baix; en total hi ha sis mides. Durant el Renaixement i fins al Barroc, va ser un instrument principal a tot Europa: era barata, fàcil de tocar... un instrument popular i senzill.

Caixa de Música

Instrument musical mecànic, creat al segle XIX. Aquestes caixes funcionen per mitjà d'uns reblons situats en un cilindre giratori o disc que, en ser tocats per un raspall de metall, produeixen el so. Van ser desenvolupats sobre la base d'un tipus de caixes musicals del segle XVIII.

Idiòfon

Instrument que produeix el so a través de la vibració del seu propi cos. No hi ha una diferència específica entre la part que genera el so i la caixa de ressonància.

Membranòfon

Instrument musical que produeix el so mitjançant la vibració d'una o més membranes tenses, normalment col·locades sobre un ressonador.

Timbal

Instrument musical membranòfon que s’usa habitualment en plural, timbales, ja que solen tocar-se en grups de com a mínim dues o més timbales, en la qual cada timbala executa una nota determinada de l'escala musical.

Xilòfon o Marimba

Instrument musical d'origen africà. En la seva versió original, està format per 42 làmines de fusta de canya de bambú o altres tipus, disposades en forma de teclat de piano que formen tres octaves i mitja. Per a tocar aquest instrument, s'utilitzen unes baquetes amb bola de fusta i plàstic dur, a vegades recobertes d'una capa de cuir.

Baix (Veu)

Cantant masculí amb la tessitura més greu: 82/293 Hz. El timbre de la veu és molt fosc. En òpera i en la música coral, un baix és un cantant masculí capaç d'aconseguir el rang més baix o greu de la veu humana, amb un registre des del Fa1 fins al Fa3.

Baríton

Tipus més comú de veu masculina, situada entre la del baix i la del tenor. El terme prové del grec i significa «so profund». Un baríton posseeix un registre que va des del La2 fins al Fa4 (el baríton líric sol anar de Si2 a Sol4).

Contralt

Es dóna aquest nom a les cantants que tenen el registre més greu de la veu femenina, que abasta del sol2 al fa4.

Mezzosoprano

Veu de cantant femenina que, encara que es pot englobar dins de la veu de soprano, es troba, en realitat, entre la soprano i la contralt. En lloc de ser un inconvenient, aquesta situació intermèdia li permet escometre ornaments vocals molt complicats. Són veus de timbre rotund i bastant més greu que el de la soprano. El seu registre vocal va des del la2 fins al la4.

Soprano

Cantant femenina amb la veu més aguda, per sota del do central fins al do alt, dues octaves per sobre del central, tot i que algunes poden arribar a notes més agudes. Les sopranos tenen un timbre clar i brillant.

Gramòfon

Primer sistema de gravació i reproducció de so que va utilitzar un disc pla, a diferència del fonògraf que gravava sobre cilindre.

Electròfon

Instrument que genera el so a través de mitjans elèctrics o electrònics. Molt sovint, empren interfícies el disseny de les quals imita el d'instruments d'altres grups, especialment de teclat com els sintetitzadors o de corda com la guitarra elèctrica.

Equalitzador

Dispositiu que processa senyals d'àudio. Modifica el contingut en freqüències del senyal que processa, la qual cosa es tradueix en diferents volums per a cada freqüència, i així es pot variar de forma independent la intensitat dels tons bàsics.

MIDI

Acrònim de Musical Instrument Digital Interface. És un codi utilitzat en informàtica musical que permet la comunicació entre els diversos equips musicals electrònics. L'avantatge d'aquest format és el poc espai que ocupa en una memòria, però té com a gran inconvenient una mala qualitat de so. Aquesta informació defineix diversos tipus de dades com nombres que poden correspondre a notes particulars, nombres de «patches» de sintetitzadors o valors de controladors.

Ones Martenot

Instrument de música electrònica inventat l'any 1928 per Maurice Martenot. Aquest instrument d'oscil·lador electrònic monòdic (és a dir, que no produeix notes simultànies) es caracteritza per les seves sonoritats particulars, que recorden veus procedents de lluny.

Sintetitzador

Instrument musical electròfon, d'estesa utilització a partir de l'últim terç del segle XX, que utilitza variacions de voltatge per a la producció de so, en els models analògics, i d'altres tècniques com el mostreig o la FM (modulació de freqüència) en els models digitals.

Ministril

Instrumentista, característic dels segles XV al XVIII, tot i que encara es troba esporàdicament al XIX. Ho eren principalment d'instruments de vent i acostumaven a tocar en grup, integrant-se en conjunts més o menys estables denominats sovint cobles, mot relacionat amb l'acció d'acoblar-se, d'ajuntar-se per fer música.