El gir copernicà de Kant: la revolució del subjecte en el coneixement

El formalisme kantià

El formalisme kantià fa referència a que el subjecte construeix la forma de l'objecte a través de l'experiència possible, aquella experiència en la qual el subjecte dona forma a les coses, però en què no sap què són les coses en si mateixes.

El subjecte no és només allò que demostra l'existència de la realitat material, sinó que si hi ha una realitat que es pot conèixer és perquè el subjecte li dona forma. La importància del gir copernicà de Kant és que, segons ell, aquestes idees que tenim no depenen del que siguin en si les coses (que ens han permès crear-les), ja que el que siguin les coses en si mateixes queda fora de la nostra experiència possible i del nostre coneixement. Nosaltres no vivim en la realitat de les coses en si mateixes, sinó en la realitat dels fenòmens.

El gir copernicà de la raó

Kant autoproclama la seva descoberta com un gir copernicà de la raó. Introdueix en la metafísica una revolució que ell considera equivalent a la de Copèrnic en astronomia.

El procés de coneixement consta bàsicament de dos elements: un subjecte cognoscent (que vol conèixer) i un objecte cognoscible (la realitat, el món, tot allò que pensem que pot ser conegut). Tots els sistemes filosòfics anteriors discutien com el món entrava en la nostra ment i si la idea que teníem de la realitat es corresponia amb la que hi havia fora, però tots pressuposaven que en el procés de coneixement el subjecte cognoscent coneixia un objecte cognoscible independent de la seva consciència, que la realitat depenia d'ella mateixa. Kant lleva importància a l'objecte i focalitza tota la mirada en el subjecte: en lloc de partir de l'objecte, partirà del subjecte. És el subjecte el que dona forma a l'objecte, a la realitat, al món.

Demostra que els elements formals (o formes pures de la sensibilitat) amb què ordenem i comprenem el món (amb què el coneixem) no són objectius ni dependents d'una realitat externa a nosaltres, sinó que és el propi subjecte el que regula i dona forma a la realitat amb unes eines que estan a la seva ment i són, per tant, subjectives. El coneixement és construït i la realitat que coneixem està completament determinada per les categories i per l'espai i temps de la raó humana com a formes pures de la sensibilitat.

Si volem conèixer la realitat, no hem d'estudiar la realitat, sinó el subjecte i les seves condicions amb les quals aquest construeix la realitat. La percepció d'un objecte no és una recepció passiva, sinó una activitat del subjecte. L'objecte és percebut pel subjecte com una certa unitat sintètica de moltes percepcions. Aquesta activitat sintètica és la que fa possible l'objecte, i no puc conèixer més que la realitat mental que puc crear a partir de les meves percepcions, ja que no puc saber què o com són les coses del món en si mateixes, ni la realitat en si mateixa; només puc conèixer en sentit estricte allò que la realitat em permet conèixer d'ella a partir dels fenòmens que puc captar a través dels sentits i del seu processament a partir de les meves pròpies estructures mentals.

Judicis sintètics a priori

Kant pretén esbrinar què diferencia les ciències empíriques de les formals i a quin grup s'hi hauria d'assimilar el coneixement metafísic. Per a fer-ho, estudia els diferents tipus de judicis i els classifica en dos. Els judicis analítics (propis de les ciències formals: matemàtiques) són aquells judicis que no aporten cap informació nova, perquè allò que afirmen o neguen no necessita ser verificat fora d'ells, se'ns dona la informació necessària per verificar-los en el propi judici i són universals; és a dir, a priori de l'experiència. Els judicis sintètics (propis de les ciències empíriques: física) són aquells en què la informació necessària per verificar-los s'ha de trobar a través de l'experiència sensible, i que per tant, tenen l'avantatge que ens aporten coneixement nou, però són particulars; és a dir, a posteriori de l'experiència.

La ciència moderna necessita fer judicis que aportin coneixement nou sobre el món (sintètics), i que al mateix temps puguin tenir validesa universal (a priori). El coneixement a priori és possible perquè el posa el subjecte a partir de les estructures pròpies de la seva ment. Per aquest mateix motiu han de ser possibles els judicis sintètics a priori. Puc fer afirmacions sobre el món sense dependre de l'experiència perquè les meves estructures mentals em permeten fer-ho. D'aquesta manera és com es fa ciència i s'obté coneixement: a partir de judicis sobre fets del món que ens permeten obtenir coneixement nou a la vegada que tinguin un abast universal.

La impossibilitat de la metafísica

L'ànima i Déu no són fenòmens de la nostra experiència i per això no poden ser objecte del coneixement, ja que si no hi ha fenomen, no hi ha experiència sensible i la sensibilitat no pot aportar dades a l'enteniment. El coneixement metafísic és impossible i, per tant, la metafísica és en si impossible com a ciència. No es nega la seva importància ni l'existència de les entitats mencionades (ànima i Déu), sinó simplement la impossibilitat de demostrar-la i per això no podem fer judicis sintètics a priori sobre els objectes de la metafísica.

No obstant això, les idees de la metafísica són il·lusions transcendentals que el subjecte crea, perquè tot i que mai podrem conèixer els objectes de la metafísica, mai podrem deixar de demanar-nos per ells. La metafísica és una necessitat vital humana perquè l'ésser humà necessita fer-se preguntes transcendents que el porten a una possible realitat de la qual no té dades i a la qual no té accés. Qualsevol consideració que tingui per objecte una qüestió de la qual no podem tenir experiència ni cap evidència no pot ser considerada vertadera.

Crítica de la raó pràctica

El coneixement, la creació de conceptes, els judicis, la sensibilitat, l'enteniment... Tot això forma part de l'ús teòric de la raó. L'ésser humà no només pensa racionalment el món, sinó que també actua en ell guiat per la seva raó i per això hi ha un ús pràctic de la raó, una raó pràctica que ens serveix de guia a l'hora d'actuar i que determina el nostre comportament.

A La Crítica de la raó pràctica, Kant analitza aquest ús pràctic de la raó cercant la possibilitat de basar la moral humana en criteris racionals i formals. La raó és la garantia de la meva llibertat: sóc lliure perquè puc triar com actuar, perquè la meva racionalitat em permet prendre decisions. Tenim una raó que guia la nostra voluntat i quan actuem en un sentit o un altre és perquè ho hem decidit voluntàriament.