Geologia Essencial: Estructura, Dinàmica i Processos Terrestres
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Geología
Escrito el en catalán con un tamaño de 6,63 KB
Discontinuitats i Estructura Interna de la Terra
Les discontinuitats són canvis en la velocitat de les ones sísmiques (ones P i S) que revelen la composició interna de la Terra.
Capes de la Terra
- Escorça: Profunditat de 30 a 70 km. Composició de granit i basalt.
- Mantell: Format per peridotita i olivina. El seu límit inferior és a 2900 km, on comença el nucli.
- Nucli: Compost principalment per ferro i níquel a temperatures elevades. És responsable del magnetisme terrestre. Les ones sísmiques suggereixen que es troba en un estat semilíquid.
Gradients Geotèrmics
Els gradients geotèrmics descriuen l'augment de la temperatura a mesura que s'avança cap a l'interior de la Terra. Aquesta progressió no és lineal: al principi, la temperatura augmenta aproximadament 3ºC cada 100 metres, però després s'estabilitza.
James Hutton i la Geologia Moderna
James Hutton va ser un dels primers a comprendre la importància dels agents exògens en la formació de la superfície terrestre. Va intuir l'antiguitat real de la Terra, desafiant la creença bíblica dels 6.000 anys, i va promoure una visió racional i sense prejudicis de la ciència.
Capes Mecàniques de la Terra
- Litosfera: És la capa superficial sòlida i rígida de la Terra.
- Astenosfera: Situada a una profunditat d'entre 50 i 200 km, és una zona on les ones sísmiques es propaguen lentament. Els materials es troben en un estat semifluid, i els corrents de convecció que s'hi generen són la causa del moviment de les masses superiors (plaques tectòniques).
Fixisme i Mobilisme Continental
- Fixisme: Teoria que considera que els continents no han variat la seva posició al llarg de la història de la Terra.
- Mobilisme: Teoria que afirma que les masses continentals es desplacen horitzontalment, adoptant configuracions diferents de l'actual en èpoques anteriors.
La Deriva Continental
La deriva continental postula que fa aproximadament 200 milions d'anys, tots els continents es trobaven units en una única massa de terra anomenada Pangea. Aquesta va començar a fragmentar-se fa uns 200 milions d'anys, donant lloc a la configuració actual. L'escorça terrestre es pot dividir en dues parts principals segons la seva composició: el SIAL (rica en silici i alumini, formant l'escorça continental) i el SIMA (rica en silici i magnesi, formant l'escorça oceànica). Alfred Wegener, el propositor d'aquesta teoria, va suggerir inicialment que la causa d'aquest moviment era la rotació de la Terra, unida a l'atracció gravitatòria de la Lluna, que a més de moure l'aigua, també mouria els continents. No obstant això, no va ser capaç de trobar el mecanisme físic correcte pel qual es movien els continents.
Plaques Tectòniques
La teoria de les plaques tectòniques estableix que l'escorça terrestre està composta per una dotzena de plaques rígides que es mouen constantment. Aquests blocs descansen sobre una capa de roca calenta i flexible, l'astenosfera. El moviment d'aquestes plaques provoca que els continents s'uneixin o es fragmentin, que els oceans s'obrin, que el clima es modifiqui i que es creï nova escorça terrestre.
Les Principals Plaques Tectòniques
Les set plaques principals són:
- Africana
- Antàrtica
- Australiana
- Eurasiàtica
- Nord-americana
- Sud-americana
- Pacífica
Límits entre Plaques Tectòniques
Límits Divergents (Dorsals)
Són els límits on dues plaques tectòniques se separen. Quan les plaques s'allunyen, nou material sorgeix del mantell, creant nova escorça i litosfera. Les dorsals oceàniques són grans elevacions submarines situades a la part central dels oceans de la Terra, característiques d'aquests límits.
Límits Convergents
Són les vores on dues plaques tectòniques xoquen. Es poden donar dos tipus de processos:
- Col·lisió: Quan dues plaques de densitat similar xoquen, pugnen entre si, creant grans serralades (orogènesi).
- Subducció: Quan una placa, generalment més densa, se submergeix sota l'altra, retornant material a l'interior del mantell.
Límits de Cisallament (Transformants)
Es caracteritzen pel desplaçament lateral entre plaques sense que es destrueixi ni es creï litosfera. Aquests límits són propensos a generar terratrèmols a causa de la tensió acumulada. Un exemple destacat és la Falla de San Andrés, que recorre Califòrnia i marca el límit entre la placa del Pacífic i la placa Nord-americana, una zona amb alta activitat sísmica.
Loess: Un Tipus de Sòl Eòlic
El loess és un tipus de sòl format per partícules molt fines, angulars i compostes principalment de quars, feldspat, hornblenda, mica, carbonat de calci i argila. Es va formar durant el Plistocè en regions properes a glaceres, on el llim del front glacial era transportat pels vents (generalment del sud i de l'est) i dipositat en altres zones.
Processos Geològics Fonamentals
- Erosió
- Transport
- Sedimentació
Convecció Terrestre
La convecció terrestre és una de les formes de transferència de calor que es produeix a l'interior de la Terra. Es caracteritza pel desplaçament de materials entre regions amb diferents temperatures, generant corrents que impulsen el moviment de les plaques tectòniques.
Fenòmens Geològics Associats
- Vulcanisme: Fenomen geològic consistent en l'erupció de material rocallós fos (magma) a la superfície de la Terra.
- Terratrèmols: Són el resultat de l'alliberament brusc d'energia acumulada pels desplaçaments i les friccions de les diferents plaques de l'escorça terrestre.
- Magnetisme Terrestre: És el camp magnètic generat per l'activitat interna de la Terra. És el que fa que les brúixoles apuntin cap al nord magnètic. Des d'aquest punt de vista, la Terra es comporta com un imant gegantí, amb pols magnètics que no coincideixen exactament amb els pols geogràfics.
Plomall Tèrmic (Mantle Plume)
Un plomall tèrmic (o mantle plume) és un hipotètic diapir tèrmic on roques anormalment calentes s'originen al límit entre el nucli i el mantell, i emergeixen a través del mantell de la Terra, podent causar vulcanisme de punt calent.