Geologia, Climes i Paisatges: Una Visió Completa

Formació Geològica de la Península Ibèrica

Tot comença quan fa molts anys la Península Ibèrica era un conjunt d'illes que, a causa de diversos moviments provocats pel mar, van entrar en contacte amb les plaques tectòniques. Estava formada per tres plaques: la placa del massís de l'Ebre, la placa Ibèrica i la placa d'Alboran. Primerament, la placa del massís de l'Ebre va xocar amb la Ibèrica, generant la Serralada Ibèrica. Més tard, la Península Ibèrica va tenir una col·lisió tectònica amb la placa euroasiàtica, la qual va formar els Pirineus i les Serralades Cantàbriques. Això va succeir perquè les plaques van fer pressió les unes contra les altres i es van doblegar, fent que com més s'apreten, més grans es fan. Finalment, es van ajuntar amb la placa d'Alboran, situada al sud, que va generar les Serralades Bètiques i va influir en la formació de les Illes Balears.

Relleu de la Península Ibèrica

Té un relleu molt accidentat, amb moltes serralades. Té una altitud mitjana de 600 metres i conté l'altiplà més gran d'Europa. La meseta està dividida en dues parts (submeseta nord i submeseta sud) per les serralades interiors. També hi ha les serralades perifèriques que envolten la meseta i les serralades exteriors, com els Pirineus o les Serralades Bètiques.

Relleu de Catalunya

És un territori molt accidentat. Hi ha el Pirineu, que té un seguit de serralades que li fan de contrafort, com el Cadí (Prepirineu). També està format per la Serralada Prelitoral (Montseny, Montserrat) i la Serralada Litoral, amb moltes valls entremig. La costa catalana combina platges llargues amb alguns trams rocosos.

Relleu a Europa

A Europa no existeixen serralades de gran altitud. La més alta és el Caucas, amb 5.642 metres. El relleu del sud d'Europa és molt més accidentat que el del nord. Les serralades més importants són els Alps, els Balcans, els Carpats i el Caucas.

Climes Freds

Es situen entre els cercles polars i els pols. A l'hivern hi ha poques hores de llum i a l'estiu, moltes.

• A les zones polars hi ha molt poca insolació i temperatures molt baixes, inferiors a 0 graus.
• A les zones subpolars, a l'estiu la temperatura puja una mica més.
• A l'alta muntanya fa fred a causa de l'altura elevada, més de 2.500 metres, i la neu hi és present gran part de l'any.

Climes Càlids

Estan en zones intertropicals; són zones molt caloroses tot l'any perquè el sol hi incideix perpendicularment. Les estacions venen marcades per les pluges (estació seca, estació humida).

• El clima equatorial presenta pluges molt abundants, poca diferència entre l'estiu i l'hivern i molta insolació (Amazones, el Congo, Indonèsia).
• El clima tropical té baixes i altes pressions, amb mig any de sequera i mig any de pluges. Els hiverns són suaus i els estius càlids (Mèxic, Kenya, Índia, Indoxina).
• El clima desèrtic es troba sobre els tròpics; l'estació humida és molt curta. Hi ha temperatures altes i poques pluges (Txad, Sudan, Aràbia).

Climes Temperats

Estan situats entre els tròpics i els cercles polars. Hi ha canvis de lluminositat. Es divideixen entre els temperats frescos (oceànic, continental) i els temperats càlids (mediterrani, subtropical).

• El clima continental és lluny del mar, té un clima sec i l'amplitud tèrmica és molt gran (Rússia, Polònia, Canadà).
• El clima oceànic es caracteritza per les pluges, els hiverns freds i els estius frescos (França, Alemanya).
• El clima mediterrani té temperatures altes i moderades, i plou sobretot a la tardor i a la primavera. L'estació més calorosa és quan plou menys. Els estius són calorosos i secs, i els hiverns suaus. Té proximitat al mar (Itàlia, Grècia, Califòrnia).
• El clima subtropical presenta temperatures elevades i un clima sec. Hi ha molta insolació i proximitat al mar. La pluja varia depenent de la zona; les Canàries es divideixen en dues zones, una de més seca i una altra amb més pluges.

Tipus de Paisatges Naturals

Medis Freds

Aquests paisatges es troben en zones de temperatures extremes i inclouen:

• Deserts Polars: Coberts de gel permanent, sense vegetació i amb fauna adaptada al fred intens, com els ossos polars i les foques.
• Tundra: Amb poca insolació i terra congelada la major part de l'any, té vegetació baixa (molses i líquens) i fauna com guineus àrtiques i rens.
• Taigà: Aquest"bosc fre" es troba en zones humides subpolars, amb boscos de coníferes (avets, pins) i fauna com óssos, cérvols i linxs.
• Alta Muntanya: Amb vegetació que disminueix en altitud, aquests paisatges tenen tundra i neu perpètua per sobre dels 3.000 metres.

Medis Càlids

Es caracteritzen per temperatures elevades i diferents tipus de vegetació segons la humitat:

• Selva Tropical: Amb vegetació densa i gran biodiversitat, és coneguda com el"pulmó del planet". Hi trobem espècies com micos, jaguars i gran varietat d'insectes.
• Jungla: Similar a la selva però menys espessa, es troba en zones monsòniques i alberga tigres, micos i aus com els tucans.
• Sabana: Amb grans planes d'herba alta i arbres dispersos com acàcies, aquesta zona inclou grans mamífers com girafes, elefants, lleons i hienes.
• Deserts Càlids: Amb vegetació escassa (cactus, arbustos), aquests paisatges són habitats per espècies adaptades a la sequera com escorpins i serps.

Medis Temperats

• Bosc Caducifoli: En zones temperades humides, aquests boscos tenen arbres de fulla caduca (roures, castanyers) i fauna com cérvols i senglars.
• Landa: Situada en zones atlàntiques ventoses, presenta vegetació baixa (ginestes, falgueres) i petits mamífers i aus.
• Estepa Continental: En zones de clima continental, com la pampa argentina, aquest paisatge de planes d'herbes altes acull bisons, conills i cavalls salvatges.
• Desert Continental: Amb una vegetació mínima adaptada a climes extrems, els exemples inclouen el desert del Gobi.

Medis Mediterranis

Trobats a la conca mediterrània, tenen estius secs i vegetació adaptada a la sequera:

• Bosc Mediterrani: Amb arbres de fulla perenne com alzines i pins blancs, té fauna com conills, linxs, senglars i ocells.
• Garriga i Màquia: Vegetació densa d'arbustos i matolls com ginestes, romaní i espígol, en regions amb estius llargs i secs.
• Estepa i Desert Subtropicals: Presenten vegetació escassa i fauna petita adaptada a la manca d'aigua.

Paisatges de Ribera i Aqüàtics

Els paisatges de ribera es desenvolupen a les vores de rius i llacs, amb humitat suficient per a arbres com pollancres i salzes. Els paisatges aqüàtics inclouen ecosistemes d'aigua dolça i salada, afectats per la llum, la salinitat i la temperatura de l'aigua.

Paisatges Antropitzats

Els paisatges creats per l'activitat humana inclouen:

• Paisatges Rurals: Amb àrees agràries i forestals, el cultiu i la ramaderia dominen aquests espais.
• Paisatges Urbans: Les ciutats i la seva expansió han transformat gran part del territori. A Catalunya, la majoria de la població es concentra en àrees urbanes, especialment a Barcelona i la seva àrea metropolitana.

Aigües Oceàniques i la seva Dinàmica

Els oceans i mars cobreixen aproximadament dues terceres parts de la superfície terrestre. Els oceans principals són:

1. Oceà Pacífic: El més extens, situat entre Amèrica, Àsia i Oceania.
2. Oceà Atlàntic: El segon més gran, banyant les costes d'Amèrica, Europa i Àfrica.
3. Oceà Índic: Banya principalment les costes d'Àsia i Àfrica.
4. Oceans Àrtic i Antàrtic: Caracteritzats per tenir aigües glaçades durant gran part de l'any.

Els mars i oceans tenen una funció crucial en la regulació climàtica i en la formació de les costes a causa de fenòmens com les onades, generades pel vent; les marees, causades per l'atracció gravitatòria de la lluna; i els corrents marins, que poden ser càlids o freds i que afecten directament el clima de les regions costaneres.

Aigües Continentals: Rius, Llacs i Glaceres

Les aigües continentals inclouen rius, llacs, aigües subterrànies i glaceres. Els rius, classificats segons el seu curs alt, mitjà o baix, tenen un paper essencial en l'erosió i sedimentació, formant paisatges com els meandres i deltes. El cabal dels rius varia segons el règim fluvial, que pot dependre de les precipitacions (pluvial) o del desglaç (nival). Cada riu i els seus afluents formen conques hidrogràfiques, que són territoris drenats per un riu principal. Els llacs s'originen en depressions del terreny i poden ser glacials, fluvials o càrstics. Les glaceres, masses de gel situades en muntanyes altes i zones polars, exerceixen una forta acció erosiva i, en arribar al mar, poden formar icebergs.

Aigües Subterrànies i Aqüífers

Les aigües subterrànies són una part essencial dels recursos hídrics. Es troben en el subsòl, acumulant-se en aqüífers que es formen en zones de roques permeables. Aquestes aigües poden aflorar a la superfície a través de fonts, pous o deus termals, i són fonamentals per al subministrament d'aigua en regions on les fonts superficials són escasses.

El Cicle de l'Aigua

El cicle de l'aigua és un procés continu impulsat per l'escalfament solar. Consisteix en l'evaporació de l'aigua dels oceans, rius i llacs, que es condensa a l'atmosfera per formar núvols. Quan l'aire humit es refreda, el vapor es condensa i cau en forma de precipitació: pluja, neu o calamarsa. Aquesta aigua pot infiltrar-se en el sòl per alimentar aqüífers, fluir en rius cap als oceans o acumular-se com gel a les muntanyes, completant així un cicle essencial per a l'equilibri de la hidrosfera.