Geologia i climatologia: conceptes i processos

Geologia

Estrats: Capa de roca o sòl amb unes característiques pròpies que la distingeixen de les capes adjacents. Cada capa sol ser una de diverses capes paral·leles que reposen l'una sobre l'altra, dipositades per processos naturals. Els estrats es poden veure normalment com a capes de material amb una coloració o estructura diferenciada. Els diferents estrats ens permeten obtenir informació dels processos geològics que els han creat, de les condicions paleoclimàtiques i paleontològiques.

Sòcol: Relleu de plana o altiplà format durant l’era Primària o Paleozoic. Són els més antics de la Península Ibèrica i estan formats per roques molt rígides que es trenquen amb els moviments interns de la Terra, no es pleguen sinó que es fracturen en blocs.

Escorça terrestre: Part sòlida i més externa de la Terra. La seva gruixària pot variar entre 5 km en el fons oceànic i 70 km en les zones montanyoses del continent. Aquesta inclou tant l’escorça oceànica com la continental.

Placa terrestre: És la capa més externa i prima de la geosfera. És una part sòlida. Una de les diferents parts de l’escorça terrestre que conformen la superfície continental i oceànic. Com la Placa Euroasiàtica, la Indoaustraliana o la Pacífica.

Deriva continental: Fenomen pel qual les plaques que sustenten els continents es desplacen al llarg de milions d'anys de la història geològica de la Terra. Aquest moviment es deu al fet que contínuament surt nou material del mantell per sota de l'escorça oceànica. Així, es crea una força que empeny les zones ocupades pels continents (les plaques continentals) i les desplaça. La Deriva continental és responsable de les orogènesis (creació de muntanyes), de gran part del vulcanisme actiu i de l’activitat sísmica. També a escala geològica ha contribuït a canvis climàtics històrics com les glaciacions.

Orogènesi herciniana: És un cicle orogènic durant el Devonià superior, que es troba a formacions geològiques velles a l'Europa central i meridional i a l'Àfrica del Nord. També a Escandinàvia i l’Amèrica del Nord oriental.

Subducció: La subducció és un procés d'enfonsament d'una placa litosfèrica sota una altra en un límit de plaques convergent, segons la teoria de la tectònica de plaques. Associada a ella hi trobem orogènesis (la Serralada dels Andes o els Alps) i arcs volcànics insulars (Japò, Aleutianes, Nova Zelanda)

Orogènesi alpina: Moviment orogènic que tingué lloc durant l’era Terciària quan l’Àfrica, el subcontinent indi i la petita placa de Cimmèria van xocar contra Euràsia. Provocant la formació de les serralades més joves i vigoroses del planeta (Himàlaia, Alps…). També en formen part les Bètiques i els Pirineus.

Unitat morfoestructural: L'estructura és el resultat dels moviments tectònics procedents de l'interior de la terra (orogènesi, sismes i volcans), que originen desplaçaments, aixecaments i enfonsaments de l'escorça terrestre i creen la disposició bàsica del relleu. És cadascuna de les unitats del relleu identificable per la seva estructura i història geològica, ja sigui tectònica o sedimentària.

Plegament: Són ondulacions que s'originen en les roques de naturalesa plàstica (generalment roques sedimentàries) en ser sotmeses a esforços de compressió i que es produeixen generalment quan una pila de superfícies Originalment planes de sediments són doblats o corbats com a resultat de la deformació geològica abans que sigui litificada.

Blocs fallats: Són els dos blocs rocosos desplaçats relativament sobre el pla. Segons el seu desplaçament relatiu, es classifiquen en llavi aixecat (horst) i llavi enfonsat (graben). Segons la seva posició respecte al pla de falla, es parla de llavi superior i llavi inferior.

Sinclinal: Plec de les capes del terreny en forma de V de manera que els estrats més antics envolten els més moderns. El contrari d’un anticlinal.

Roques magmàtiques (basàltiques, plutòniques…): El magma pot pujar fins a la superfície a través d’esquerdes, i mentre va pujant es va refredant, es torna sòlid i això forma les roques magmàtiques (el basalt i el granit ho són).

Roques calcàries: És una roca sedimentària composta majoritàriament per calcita. També pot contenir petites quantitats de minerals que poden modificar el color i el grau de cohesió de la roca. El seu alt contingut de carbonat càlcic fa que es dissolgui per l’acció de l’aigua en formacions característiques anomenades formes càrstiques.

Roques metamòrfiques: Les roques metamòrfiques són aquelles roques que es formen per metamorfisme (un dels principals processos geològics interns implicats en el cicle de les roques i en la formació de relleu), en sotmetre qualsevol tipus de roca a altes pressions o temperatures sense que s’arribi a fondre. Generalment quan una roca sedimentària (calcària o arenisca per exemple) és sotmesa als processos diagenètics (pressions i temperatures molt elevades al si de les orogènies) i es converteix, per exemple, en marbre o pissarra.

Roques sedimentàries: Són aquelles que es formen a partir de roques ja existents que són sotmeses a l'acció dels agents atmosfèrics i a l'activitat de certs organismes queden alterades. Implica la sedimentació en conques sedimentàries i els processos diagenètics orogènics o regionals. Així els sediments marins amb moltes restes fòssils es converteixen en roca calcària (el carbonat càlcic ve de les restes de les closques) o en arenisques si el gra és una mica més gruixut.

Conca colmatada: És el farciment total d'una depressió natural o artificial (llac, albufera, embassament) o d'una conca sedimentària mitjançant l'acumulació de sediments

Peneplà: Designa una àmplia plana quasi uniforme, amb lleugeres desnivellacions producte d'una perllongada erosió i de la coalescència de conques hidrogràfiques. És un conjunt de tàlvegs i interfluvis d'escàs desnivell respecte de les valls, amb alguns relleus residuals al llarg de la conca dels rius. El peneplà seria, per tant, el resultat de l'última etapa del cicle geogràfic produïda per les aigües hidrogràfiques.

Cinglera: Un cingle és un precipici de caiguda vertical o de fort pendent format per roques, generalment cantelludes, resistents a l'erosió i que a la part superior presenten una extensió de terreny més o menys pla. Quan es presenten en renglera estenent-se al llarg d'una llargada més o menys considerable poden rebre el nom de «cinglera». Un altre nom utilitzat és el de penyasegat.

Foia/fossat: És una depressió o concavitat del terreny causada per l'erosió de les aigües o per una fossa tectònica.

Badland: És un tipus de terreny sec on roques sedimentàries toves i sòls rics en argila han patit una erosió extensa a causa del vent i de l'aigua. Pot semblar el malpaís que es dóna en terrenys amb roques volcàniques. En aquests relleus l’erosió en forma de barrancs és molt visible.

Relleu tabular: Aquest relleu està format per estrats que constitueixen una planura extensa i es troba limitada per una cornisa, un cingle o un talús abrupte. Està construït sobre roques sedimentàries recents.

Erosió diferencial: Procés de desgast produït quan existeixen roques de diferent origen i resistència. L’erosió actua de forma diferencial o selectiva donant lloc a diferents relleus segons la inclinació dels estrats.

Mola: Són alltiplans o taules d'estrats gairebé horitzontals formats generalment per roques calcàries, i que han estat retallades per rius o rambles que formen profunds congostos o gargantas. Apareixen completament aïllades quan l'erosió ha anat eliminant l'altiplà de la qual formava part.

Taula: Una taula és una zona elevada de terreny amb un cim pla i els costats solen ser penya-segats abruptes. El seu nom deriva de la seva forma distintiva, semblant al tauler superior d'una taula.

Glacis: Un glacis, peu de mont o raiguer és, en geomorfologia, un pendent suau (menor del 10%) és un pla lleugerament inclinat sempre envoltat de muntanyes.

Rasa: Concavitat o depressió, coincident generalment amb una conca d’erosió allargassada i de vegades amb una fossa tectònica.

Albufera: Una albufera és un llaclitoral d'aigua salina o salobre, separada del mar per un cordó de sorra, normalment de dunes, però que està en comunicació amb la mar per un o més punts.

Estuari: Un estuari és la part més ampla i profunda de la desembocadura d'un riu al mar obert en aquelles àrees on les marees tenen més amplitud o oscil·lació.

Tómbol: És una formació geogràfica feta per un dipòsit de sediments pel qual una illa s'uneix al continent per una estreta banda de terra. Quan diverses illes han quedat unides per tómbols en barra reben el nom de grups de tómbol. Dos tómbols poden formar una llacuna.

Ria: Vall fluvial envaïda parcialment o total per la mar, per efecte d’una transgressió marina (la transgressió flandriana), per un efecte tectònic, esp. de subsidència, o bé per les dues coses alhora; presenta un perfil transversal en V i sovint un curs meandriforme que n’indica l’origen fluvial. És d’origen i morfologia molt similars als de la cala, però de dimensions menys reduïdes.

Planura intramareal: Tros de terreny que queda completament cobert durant l’oleatge en certs moments del dia.

Karst: Relleu i enfonsaments propis dels terrenys calcaris, per l'efecte que la dissolució de l'aigua té sobre ells.

Cala: Una cala o és una badia petita que es troba envoltada d'una paret de roca o penya-segat. Es tracta d'una entrada d'aigua rodona amb una boca estreta.

Caldera: Una caldera volcànica és un profund enfonsament de la superfície terrestre originat per diversos factors geogràfics vinculats a les erupcions dels volcans.

Hot spot: Un punt calent - també conegut per l'anglicisme hot spot - en geologia, és una àrea localitzada de l'astenosfera en què les temperatures són més elevades. Això genera extenses acumulacions de magma, que puja seguint corrents convectius procedents de prop del nucli terrestre. Al llarg del temps geològic, a mesura que la placa litosfèrica es desplaça sobre un punt calent, neixen nous volcans que resten alineats entre ells.

Canó càrstic: És el resultat de processos de meteorització química del aigua amb les roques carbonatades i fundamentalment roca calcària presents en la zona que, siguent solubles baix determinades condicions, donen lloc al canó cràstic. Per lo tant, és el resultat de dos processos de meteorització:la disolució i la carbonització.

Con volcànic: Són formacions volcàniques formades per ejeccions procedents d’una xemeneia volcànica en forma de con i amb un cràter central.

Ploma magmàtica: Una ploma magmàtica o un plomall de mantell és un hipotètic diapir tèrmic que roques anormalment calentes nucleen al límit del nucli del mantell i emergeixen a través del mantell de la Terra. Diapir: és un tipus d'intrusió resultant de la remuntada de roques més lleugeres a través de roques més denses.

Cambra magmàtica: Una cambra magmàtica és una vasta zona present a la litosfera que conté magma. El magma a la cambra magmàtica pot pujar a superfície i donar lloc a volcans ja siguin de tipus efusius, explosius, de tipus estrombolià o a una caldera.

Valls en U: Una vall en U és una depressió arrodonida i semblant a una U i ha estat formada per l'acció erosiva d'una glacera.

Climatologia

Temps atmosfèric: És l'estat de l'atmosfera pel que fa a la temperatura, la humitat, el vent, etc.

Clima: és el conjunt de condicions atmosfèriques que caracteritzen una regió. És un valor estadístic.

Isoterma: és una corba que uneix els vèrtexs, en un plànol cartogràfic, que presenten les mateixes temperatures en la unitat de temps considerada.

Isohieta: és una isolínia (és una línia que representa un valor igual o constant d'una variable en un mapa o quadrícula de quantitats variables) que uneix els punts en un plànol cartogràfic que presenten la mateixa precipitació en la unitat de temps considerada.

Rotació i translació: La rotació són les voltes que dona la terra sobre el seu propi eix. La translació són les v

Inclinació de l’eix terrestre:L'eix de la Terra és la línia imaginària que passa pels pols i sobre el qual el planeta gira una vegada cada 23 hores i 56 minuts aproximadament

Inclinació: forma un angle de 66° 30′

Alta pressió (anticicló):són masses d’aire més fred i, per tant, més dens i més pesat i que exerceix una major pressió. Aquest aire baixa de les capes altes de la troposfera i en ser més pesat és més estable, per això a les zones amb altes pressions fa bon temps.

Baixa pressió (depressió o cicló):masses d’aire càlid i, per tant, més lleuger i que fa menys pressió en ser menys dens. La seva lleugeresa el fa inestable, i fa que s’elevi amb facilitat cap a les zones altes de la troposfera i que origini núvols i precipitacions. 

Masses d’aire: és un cos d'aire de gran base i poca altura, i pren les seves característiques (es defineix) com a conseqüència del seu contacte sobre una determinada regió. D'aquesta forma adquireix les propietats higro mètriques de la massa sobre la que estava.

Corrent en Jet (jet stream): conjunt de corrents d’aire fixes que envolten la Terra en els hemisferis nord i sud.

Reajustament termodinàmic: intercanvi entre masses d’aire polar i les masses d’aire tropical, atès que les temperatures tendeixen a igualar-se i les pressions a compensar-se.

Depressions atlàntiques: Situació de inestabilitat  amb molta nuvolisitat, pluges abundants i temperatures suaus. Formen part del Front Polar i porten vents de l’oest amb temps inestable i de precipitacions. Afecten tot l’any a les zones del Nord i del Nord Oest.

Anticicló de les Açores: anticicló dinàmic situat en el centre de l’Atlàntic Nord, a l’altura de les illes Açores.

Saturació de vapor d’aire: La humitat de l'aire es deu al vapor d'aigua que es troba present en l'atmosfera. El vapor procedeix de l'evaporació dels mars i oceans, dels rius, els llacs, les plantes i altres éssers vius. La quantitat de vapor d'aigua que pot absorbir l'aire depèn de la seva temperatura. L'aire calent admet més vapor d'aigua que l'aire fred.

Núvols d’evolució:Aquests núvols es classifiquen dins de la família dels cumulonibus i es produeixen per corrents ascendents d'aire càlid i humit. Les zones més propícies a l'estiu per al desenvolupament solen ser les muntanyoses. Es desenvolupen principalment en hores diürnes gràcies a l'energia acumulada per radiació solar a la superfície.

Efecte föhn:Vent càlid i sec que bufa a sotavent d'una serralada. Sota els efectes d'un vent de tipus Föhn augmenta molt la temperatura i l'evaporació, mentre que disminueix la humitat. Acostuma a produir incendis i la fosa de la neu, i afecta profundament els éssers vius, sobretot les plantes.

Gota freda:Tipus de temps que es dóna en el clima mediterrani a la fi de l'estiu i en la tardor, i que es caracteritza per les grans precipitacions que cauen en molt pocs minuts i en un lloc molt concret.

Aridesa:L'aridesa és la característica que presenta, respecte a la humitat, una zona terrestre afectada per un clima amb precipitacions escasses o gairebé nul·les.

Sequera: La sequera o secada és un extens període que pot anar de pocs mesos a anys en el qual una zona experimenta una deficiència en el subministrament d'aigua. Generalment això succeeix quan una zona rep una precipitació meteorològica per sota de la mitjana del seu clima.

Balanç hídric: El balanç hídric o balanç d'aigua en hidrologia es fa servir per descriure les entrades i sortides d'aigua d'un sistema. El concepte de balanç hídric deriva del de balanç en comptabilitat, és a dir el d'un equilibri entre tots els recursos hídrics que ingressen al sistema i els que en surten, en un interval de temps determinat.

Inversió tèrmica:És un fenomen que es presenta quan en les nits buidades terra ha perdut calor per radiació, les capes d'aire properes a ell es refreden més ràpid que les capes superiors d'aire la qual cosa provoca que es generi un gradient positiu de temperatura amb l'altitud (el que és un fenomen contrari al que es presenta normalment, la temperatura de la troposfera disminueix amb l'altitud).

Vents alisis: Els vents alisis bufen generalment  a l'estiu i  a l'hivern però menys. Circulen entre els tròpics, des dels 30-35º de latitus cap a l'Equador. Es dirigeixen des de les altes pressions subtropicals, cap a les baixes pressions equatorials. El moviment de rotació de la Terra desvia els Alisis cap a l'oest i, per això, bufen del nord-est al sud a l’hemisferi nord i del sud-est cap al nord-oest en l’hemisferi sud.

Mar de núvols: Un mar de núvols és una acumulació horitzontal de estratocúmulus a baixa altura (aproximadament entre els 500 i els 1.500 m), causada per vents marítims carregats d'humitat en el seu sector inferior. Això explica el fenomen de la inversió tèrmica, gràcies al qual es registren temperatures més altes per sobre de la cota dels 1.500 m que en el tram inferior cobert pel mar de núvols.

Domini climàtic: Territori caracteritzat per unes condicions climàtiques comunes, és a dir, una zona de clima més o menys homogenènia.

Oscil·lació tèrmica: La oscil·lació tèrmica o amplitud tèrmica és la diferència numèrica entre els valors màxims i mínims de temperatura observats en un punt determinat durant un període de temps. La variació en temperatura que es produeix entre el moment més calurós del dia i el moment més fred de la nit es denomina variació de temperatura diürna.

Glaciació: Una glaciació és un període de llarga durada en el qual es baixa la temperatura global i dóna com a resultat una expansió del gel continental dels casquets polars i els glaceres. Es subdivideixen en períodes glacials. La més recent va acabar fa 12 000 anys.

Període Interglacial: Interval climàtic en el qual es produeix un temperament global del clima i que generalment separa dos períodes glacials o glaciacions.

Corrent de les Canàries: El corrent de les Illes Canàries, està inclòs és un dels corrents marins de l'oceà Atlàntic

Massa d’aire Mediterrània: anto

La massa d'aire mediterrània sol tenir el seu origen en aire polar continental o tropical continental que al tenir un recorregut llarg sobre la Mediterrània es desnaturalitza. És una massa d'aire temperada i humida a l'hivern i més càlida i més humida a l'estiu. Si hi ha prou inestabilitat atmosfèrica sol ocasionar els episodis de pluges torrencials que es donen en l'àrea mediterrània a finals d'estiu i començaments de la tardor.

ZCIT: La zona de convergència intertropical (ZCIT o ZCI) és la regió del globus terrestre on convergeixen els vents alisis de l'hemisferi nord amb els de l'hemisferi sud. A aquesta regió també la hi coneix com front intertropical o zona de convergència equatorial, en anglès es coneix per l'acrònim ITCZ ​​(Intertropical Convergence Zone).

Climograma: Els climogrames són gràfics de doble entrada en les quals es presenten resumits els valors de precipitació i temperatura recollits en una estació meteorològica determinada.

Corrent marí:Un corrent oceànic o corrent marí és una massa d'aigua de mar en moviment respecte a l'aigua que l'envolta; les masses d'aigua tenen diferents densitat, salinitat i temperatura.

Règim de brises: L'embat o marinada és el vent que bufa de la mar cap a terra i sol durar des que acaba el terral (cap a mitjan matí) fins que es fa fosc.El règim d'embat s'estableix diàriament a conseqüència de la variació de la temperatura.

Continentalitat (climàtica): Factor climàtic caracteritzat per una gran oscil·lació tèrmica diürna i anual i per una gran sequedat.

És característica de l’interior dels continents, principalment pel fet que no hi arriben les influències de les masses oceàniques. La continentalitat és visible a l’hemisferi boreal, on les masses continentals tenen una gran extensió, i d’una manera especial a altes latituds com al nord de Sibèria).

Varietat cliàtica de transició: Consisteix en diferents climes de diferents zones que tenen una climatologia diferent i per canviar-la de zona i no posar-li un nom específic a cada clima, s’anomenta varietat climàtica de transició.

Vents geostròfics: El vent geostròfic és el corrent resultant de la interacció del vent de gradient i la força aparent de desviació de Coriolis. És a dir, que la direcció i la intensitat del vent són conseqüència de l'equilibri entre les dues forces generadores. La força de gradient ve determinada per la diferència de pressió atmosfèrica entre dos punts i ve representada gràficament per la distància entre línies isobàriques en un mapa sinòptic de superfície. Quan més estretes estan les línies isobàriques, més vent. Així que l'aire tendiria a anar directament i pel camí més recte o curt possible des de les altes fins les baixes pressions.