Geografia Urbana: Xarxa, Jerarquia i Problemes de la Ciutat

La Ciutat i el Món Urbà

Xarxa i Jerarquia Urbanes

La xarxa urbana és la distribució de les ciutats en l'espai.

Pot ser:

• Concentrada: en un àmbit limitat.
• Regular: homogèniament distribuïda.
• Aleatòria: a l’atzar.

La xarxa urbana es basa en el conjunt de relacions (econòmiques, socials, culturals, polítiques, etc.) que fan que les ciutats d’un territori adquireixin una complementarietat i una diferenciació de funcions, formant un conjunt jerarquitzat de centres.

Els nuclis urbans més rellevants organitzen i influeixen en l’espai i exerceixen una forta atracció sobre el territori circumdant.

Les xarxes urbanes són sistemes dinàmics amb intercanvis entre els diversos nuclis. Per això, s’utilitza el concepte de sistema urbà.

• Hi ha un primer nivell format per un conjunt molt nombrós de ciutats petites, que ofereixen serveis inferiors (diaris).
• Existeix un conjunt menor de ciutats mitjanes, que ofereixen més serveis i de major nivell.
• Per últim, hi ha poques grans ciutats. Aquestes tenen totes les funcions i estructuren l'espai.

Evolució de la Xarxa Urbana

• Els nuclis acaben depenent els uns dels altres.
• Els nuclis acaben especialitzant-se (residencials, industrials, comercials o de serveis).

Els països rics, molt urbanitzats, segueixen aquest esquema típic: les xarxes urbanes més denses formen regions urbanes, on zones urbanes i zones rurals formen un continu. En canvi, els països pobres, menys urbanitzats, presenten importants desequilibris, com la macrocefàlia urbana.

Actualment, existeixen ciutats globals, capitals internacionals, gràcies a la interconnexió i internacionalització. Són les ciutats més importants, amb més nivells d'especialització i més atribucions.

La Jerarquia Urbana

• Quines ciutats són més importants? Per què?
• Quina és l’àrea d’influència urbana?

Ja el 1933, Walter Christaller demostrà que hi ha un sistema jerarquitzat de ciutats, considerant les activitats terciàries que ofereixen i el rang d’aquestes. Les ciutats amb més serveis i de més rang tenen majors àrees d’influència. A partir d’aquest model, se n'han desenvolupat molts altres per explicar la importància de la ciutat i la disposició de l’espai de les xarxes urbanes.

La jerarquia urbana és evident a escala regional, nacional i mundial. La major importància de les funcions i serveis que ofereixen els nuclis urbans marca la seva posició dins la jerarquia. Aquests nuclis generen fluxos. La procedència dels fluxos ens indica l'àrea d’influència de la ciutat (també coneguda com a camp urbà o hinterland). Els desplaçaments de persones, mercaderies i capitals es troben, en bona mesura, controlats per les ciutats, ja que concentren bona part de les activitats productives i la població.

Factors de la Importància Urbana

• Volum de població.
• Presència de centres de decisió política.
• Presència de centres de decisió econòmica.
• Presència de vies i mitjans de transport.

En el desenvolupament urbà, les infraestructures són bàsiques. Són la base sobre la qual descansa una determinada activitat o estructura. Poden ser naturals o artificials (anomenades tècniques, que són les més destacades). Són essencials per al desenvolupament econòmic, sobretot les relacionades amb el transport i l'energia.

Existeix una clara relació entre infraestructura i desenvolupament econòmic. Ara bé, no només les infraestructures són determinants; calen altres factors.

Tipus de Ciutats i Agrupacions Urbanes

Àrea Urbana

Exemple: Sòria. Nucli urbà envoltat per terres de conreu, amb poca influència territorial.

Ciutat Central

Exemple: Sevilla. Nucli urbà amb gran influència en l’entorn.

Àrea Metropolitana

Exemple: Barcelona. Espai molt urbanitzat format per un nucli principal (ciutat central, metròpoli) i una successió d’anells que corresponen a altres municipis (les ciutats petites i mitjanes que envolten la gran ciutat).

És un sistema ben integrat.

Entre els diferents municipis de l'àrea metropolitana s’estableixen interrelacions econòmiques i socials (gràcies a les contínues millores dels sistemes de transport i comunicació). Per això, cal una planificació conjunta.

Les interrelacions són inversament proporcionals a la distància a l’anell central.

El nucli central tendeix a l’especialització del sector terciari, mentre que els nuclis urbans perifèrics s'especialitzen en usos residencials i industrials.

Exemples destacats:

• Àrea metropolitana de Barcelona.
• Àrea metropolitana de València.

Conurbació

Exemples: Tarragona – Constantí – La Canonja - Vila-seca; Cadis – San Fernando – El Puerto de Santa María.

Unió o coalescència de dos o més assentaments. Cada ciutat manté certa independència (p. ex., administrativa). La conurbació té una estructura polinuclear, destacant-ne:

• Abundància de les activitats secundàries i terciàries.
• Gran intercanvi de fluxos entre les ciutats que en formen part.

Destaca la regió urbana holandesa formada per Rotterdam, l’Haia, Amsterdam i Utrecht, que formen la Randstad.

Megalòpoli

Més de 10 milions d’habitants. Exemple: El Caire (uns 11 milions).

Metaciutat

Més de 20 milions d’habitants. Exemple: Tòquio (uns 34 milions).

Són superconurbacions metropolitanes (poden haver-hi espais rururbans intercalats), formades per diverses metròpolis amb les seves àrees d’influència. Es conforma un gran teixit urbanitzat, amb diversos usos del sòl.

Les megalòpolis i les metaciutats són nuclis de l’economia global, connectades a les xarxes globals, i sovint es consideren ciutats globals. Ara bé, interiorment es troben segmentades i desconnectades, especialment socialment. La previsió per al 2015 parlava de 25 megaciutats (22 al Tercer Món, 18 a Àsia). La principal, amb més de 34 milions, seria Tòquio (Tòquio – Yokohama – Nagoya – Kyoto – Osaka - Kobe).

Els Agents Socials Productors de la Ciutat

Els agents socials urbans són les persones físiques o jurídiques que intervenen en la creació i producció de l'espai urbà (morfologia urbana). Són diferents al llarg de la història.

Els agents principals són:

• Els propietaris privats del sòl urbà.
• Els empresaris.
• Els ciutadans.
• Els poders públics.

Entre els interessos dels diversos agents urbans hi ha un conflicte latent.

El Valor de l'Espai Urbà

La ciutat s'ha convertit en una mercaderia més. Es fa, es compra i es ven d'acord amb les lleis del mercat.

El valor del sòl urbà depèn bàsicament de la situació i l'edificabilitat (la urbanització li afegeix valor afegit).

• La situació es refereix a on és el sòl dins el conjunt urbà. Si es troba en un lloc “desitjat”, el preu és superior.
• L'edificabilitat es refereix al tipus d'edificabilitat i la superfície que se'n pot edificar.

Factors que Influeixen en el Preu del Sòl

Les diferències del preu del sòl es deuen a diversos factors. Per exemple, al centre hi ha menys sòl disponible, millors connexions, més equipaments i s'hi fan més activitats, per la qual cosa és més car.

Es produeix la segregació social de l’espai: la població es distribueix en zones diferents segons les característiques econòmiques, socials o culturals. Existeixen diferents barris segons la renda.

• Zones més desitjables: Habitatges de major preu, i per això hi viuen rendes més elevades.

L'Urbanisme i l'Ordenació del Territori

En la construcció de la ciutat hi intervenen diversos agents, cadascun amb interessos diferents. Cal establir regles i ordenar el territori. Per això, cal l'urbanisme. L'urbanisme és el conjunt de procediments per ordenar i planificar l’estructura urbana i controlar la utilització del sòl urbà. Ha de satisfer les necessitats presents i futures de la ciutat.

Actualment, el creixement urbanístic és programat amb Plans Urbanístics (elaborats pels Ajuntaments). Poden ser generals, si ordenen tota l’àrea urbana o metropolitana, o parcials, si ordenen determinades zones.

A l'hora de programar, cal tenir en consideració diversos factors:

• El preu del sòl.
• Les ordenances municipals (alçada, aspecte, etc.).
• La previsió del transport i trànsit.
• La previsió d’infraestructures.
• La previsió d’equipaments.

Els plans urbanístics han de ser flexibles i oberts, ja que canvien les prioritats administratives i socials. Per exemple, actualment es recuperen els centres històrics o es creen pols tecnològics com l'@22.

Els plans urbanístics divideixen el sòl en:

• Sòl urbà: ja construït, urbanitzat.
• Sòl urbanitzable: futur sòl urbà.
• Sòl no urbanitzable: protecció ambiental, cultural, zones de risc, etc.
• Sistemes generals: per al funcionament general del municipi (xarxa viària, zones verdes, equipaments, serveis, etc.).

Morfologia Urbana

La forma de la ciutat influeix en la seva habitabilitat i en la demanda de recursos naturals. Per estudiar-la, considerem:

• Els elements (edificis).
• La disposició dels elements (xarxa de carrers).
• Els usos del sòl (utilització de l’espai urbà).

La morfologia urbana és molt difícil de canviar (per això en el traçat urbà hi ha formes geomètriques que reflecteixen èpoques històriques pretèrites).

Plànols Urbans

Ens indiquen la disposició dels carrers, ordenada o desordenada.

Plànols Irregulars

Són propis de la ciutat preindustrial, generalment desordenada (amuntegament, carrers irregulars, carrerons sense sortida, etc.). A les ciutats del Nord, la ciutat medieval ara és el centre històric. Al Sud, sobretot en les ciutats àrabs, encara hi ha una disposició irregular en gran part.

Plànols Regulars

Poden ser de diversos tipus:

L'Ortogonal (en quadrícula, hipodàmic o colonial)

Passà del món hel·lenístic a Roma. Posteriorment, s'utilitzà a les colònies espanyoles. Al segle XIX (amb la Revolució Industrial) visqué un gran auge en les ampliacions de les ciutats medievals (com l'Eixample de Barcelona). Els seus principals avantatges eren la fàcil parcel·lació, la millor higiene i afavorir la repressió del moviment obrer. Actualment, viu una certa crisi, ja que dificulta la circulació.

El Radiocèntric

Presenta cercles concèntrics al voltant d’un nucli central (exemples: Moscou, París).

El Lineal

Es desenvolupa al llarg d’un eix, una via de comunicació (exemple: ciutat lineal de Madrid).

Models Urbanístics del Segle XX

Dos models bàsics caracteritzen l'urbanisme de la ciutat del segle XX:

La Ciutat Jardí

La idea inicial era fer habitatges unifamiliars, amb pati i jardí (model anglosaxó). S'han acabat convertint en ciutats de baixa densitat problemàtiques. A la pràctica, són ciutats dormitori, sovint sense serveis bàsics.

La Ciutat Funcionalista o Racionalista

La idea inicial era fer habitatges de blocs de pisos molt alts, alliberant terreny per a equipaments i zones verdes. A la pràctica, hi ha molts barris que només són concentracions de blocs de pisos (especialment els construïts fins als anys 80). Des de fa un parell de dècades, es constata una certa millora.

Parts de la Ciutat

Combinant els plànols, els edificis i els usos del sòl, obtenim grans unitats del paisatge urbà. És a dir, observem diverses parts de la ciutat. En les ciutats disperses, amb edificis monofuncionals, les parts són molt clares. En canvi, en les ciutats compactes, amb molts edificis polifuncionals, les parts són poc clares. Sempre, però, hi ha un cert predomini d’una activitat o d’un paisatge en una zona.

D’alguna manera o d’altra, trobem a les ciutats:

• Centre.
• Barris i àrees residencials.
• Àrees industrials.
• Perifèria.

Les Ciutats del Nord

El Centre Urbà (CBD)

El Centre pot ser històric o de negocis (CBD - Central Business District). No sempre hi ha coincidència.

Característiques del Centre Urbà:

• Accessible (cal ampliar el transport; són freqüents les aglomeracions).
• Elevat preu del sòl (provoca verticalitat, gratacels).
• Grans diferències dia-nit (a excepció de les zones de lleure).
• Reduïda població permanent al CBD (el sòl és car), més a la zona històrica.
• Manca d’activitat industrial (hi predominen els serveis).

Sovint, els centres històrics són lloc de residència de rendes baixes, on viu gent amb pocs recursos (els habitatges acostumen a ser vells i trobar-se en males condicions). Ara bé, quan es restauren els barris (centres històrics rehabilitats) o es posen de moda, es donen els següents problemes:

• Mobbing immobiliari: Fer fora els habitants.
• Gentrificació: La població habitual del barri és substituïda per població amb rendes més elevades.

Els Barris Residencials

Es troben en diverses parts de la ciutat.

A partir del segle XX, van sorgir barris perifèrics al voltant de la ciutat, que progressivament s’han anat incorporant. Existeixen dos grans tipus:

Zones Residencials (Classes Mitjanes-Altes)

Sorgides al segle XX com a lloc de residència de les classes mitjanes-altes que abandonen els Eixamples, cercant més qualitat de vida. Són zones de més nivell de renda, amb blocs de pisos baixos i cases unifamiliars. Es troben ben comunicades per carretera, sovint a prop dels centres comercials de creació recent. No hi ha problemes de planificació o degradació.

Barris Dormitori (Rendes Baixes)

Hi ha una mala planificació en la construcció. Són polígons de blocs geomètrics, uniformes, amb una clara sensació d'amuntegament. Són lloc de residència de rendes baixes, amb pocs recursos econòmics, baixa qualitat de materials i poques infraestructures i serveis (especialment en els seus orígens).

L'Extrarradi o Perifèria

Es troba format per zones immediates a la ciutat, directament vinculades a ella. Són ocupades per funcions que no poden donar-se dins la ciutat, com ara:

• Barris marginals.
• Polígons industrials.
• Centres comercials.
• Zones residencials de classe alta.

Cerquen espai i bones comunicacions. També en formen part antics pobles, camps i vies de comunicació. A mesura que la ciutat creix, l’extrarradi s’incorpora a la ciutat.

Zones Rururbanes i Contraurbanització

Apareixen les zones rururbanes: zones on coincideixen característiques de zones rurals i de zones urbanes (si envolta una àrea metropolitana, es parla d'aurèola rururbana). En les ciutats grans del Nord, es va produir la contraurbanització, és a dir, la sortida de part de la funció residencial cap a zones perifèriques.

Ciutat Difusa

La ciutat difusa és aquella en què la ciutat creix i es fa menys compacta (ocupa més espai però amb menor densitat). En les zones perifèriques s'hi situen indústries, facultats universitàries, hospitals, recintes firals, hotels, centres comercials i d’oci.

Zones Industrials i Parcs Tecnològics

Les zones industrials actualment es troben en els polígons industrials i en els parcs tecnològics.

Polígons Industrials

Els polígons industrials són espais a la perifèria urbana, ben comunicats amb la ciutat. S’hi ubiquen indústries, magatzems, grans superfícies comercials, etc., activitats que es desplacen a la perifèria perquè necessiten espai barat i bones comunicacions. A l’interior urbà, les zones industrialitzades es degraden, la qual cosa provoca la seva rehabilitació.

Les Ciutats del Sud

Les ciutats del Sud (Amèrica Central i del Sud, Àsia, Àfrica, etc.) presenten característiques semblants per la seva situació social i econòmica. Són ciutats en expansió (èxode rural, gran creixement vegetatiu). El creixement és desorganitzat i es caracteritza per:

• Manca de planificació.
• Manca d'equipaments i infraestructures.
• Materials pobres.

• Barris d’autoconstrucció (favelas, ranchitos, bidonvilles, etc.).
• Intensa segregació social i de l’espai.

La divisió social de l’espai urbà és molt clara. Hi ha una gran segregació.

El centre (històric i de negocis), els barris residencials i la perifèria són mons separats.

Funcions Urbanes

Les funcions urbanes són les activitats que la població realitza cada dia. Per això, condicionen la utilització de l'espai urbà. Es relacionen amb un ús del sòl específic i, per tant, amb una morfologia específica. Per això, les funcions urbanes condicionen els paisatges urbans.

Les funcions urbanes es relacionen amb la segregació d’usos del sòl: la distribució dels usos del sòl de la ciutat (residencials, comercials, industrials, administratius, etc.) en espais clarament diferenciats.

Generalment, però, les ciutats són multifuncionals, donant-se múltiples funcions que es relacionen entre elles. A més grandària, més funcions. De vegades, però, en destacarà una, i la ciutat serà coneguda per aquesta funció.

Funcions Principals

Les funcions principals són aquelles que es troben a totes les ciutats:

• Funció residencial.
• Funció comercial: relacionada amb l'intercanvi de productes i serveis.
• Funció econòmica: relacionada amb el sector secundari i terciari.
• Funció industrial: La indústria és present en la majoria de ciutats, tot i que al Nord es desplaça cap a la perifèria (polígons industrials) cercant millors comunicacions, més espai, evitar molèsties (contaminació) i complir la llei. Algunes ciutats han fet fortuna per la seva proximitat a un jaciment o font d’energia.
• Funció turística (exemples: Salou, Marbella, Las Vegas).
• Funció militar (exemples: Rota, Ceuta).
• Funció cultural o religiosa (exemples: La Meca, Roma, Florència, Salamanca, Oxford). Hi ha ciutats que són seus de grans institucions culturals, que tenen un gran patrimoni o que són centres religiosos.
• Funció administrativa i de serveis (exemples: Atlanta, Madrid, Barcelona). Les ciutats ofereixen serveis relacionats amb la funció pública i hi ha seus de grans empreses.

La funció política i administrativa es dóna habitualment a les parts més cèntriques del nucli urbà. Poden trobar-se en els barris antics, degradats durant la industrialització, però recuperats amb el sector serveis de l’era postindustrial. També poden ser àrees de nova creació (gratacels, etc.).

Els Problemes Urbans

Les ciutats actualment ocupen poc més d'un 2% de la superfície terrestre, tot i que consumeixen el 75% dels recursos.

En un futur, s'incrementarà la població urbana i el consum de recursos. En algunes zones, el creixement serà descontrolat, la qual cosa agreujarà encara més els problemes per al medi ambient i la salut humana. Caldria millorar la gestió de l’aigua, els residus i el transport, així com la planificació urbanística. Hem de cercar una ciutat sostenible.

1. El Valor del Sòl

El sòl és limitat i inamovible. Com que hi ha menys oferta que demanda, el preu augmenta. L'especulació consisteix a retenir el sòl esperant un augment del valor. El valor del sòl és superior al centre, ja que hi ha menys sòl disponible; lluny del centre, el valor disminueix. Cal considerar, però, la influència dels equipaments i les infraestructures.

2. El Transport i les Infraestructures

Les ciutats són grans concentracions humanes, per això calen molts equipaments (escoles, hospitals, etc.) i infraestructures.

Les infraestructures relacionades amb el transport són bàsiques, ja que cal garantir la mobilitat dels ciutadans i l’arribada a la ciutat de tot allò que necessita. Les ciutats es troben sobretot dominades per l'automòbil privat (dependència del cotxe), una tendència que s'accentua amb l’augment de la ciutat difusa.

La major distància entre el lloc de residència i el de treball, estudi o esbarjo pràcticament obliga a utilitzar el vehicle privat. A Catalunya, existeix una mobilitat residencial molt destacada: les rendes mitjanes-altes es desplacen fora de les zones metropolitanes, cercant millors habitatges. Això intensifica la utilització del vehicle privat.

La dependència del vehicle privat planteja nombrosos problemes:

• Manca d’aparcament.
• Contaminació.
• Augment de la despesa en infraestructures.

Caldria fomentar un transport públic més eficient (carrils BUS) o fomentar els carrils VAO (vehicles d'alta ocupació). Ara bé, la ciutat difusa dificulta la creació d’una bona xarxa de transport públic en una àrea urbana dispersa i de gran extensió territorial.

3. El Proveïment

La ciutat pràcticament no produeix res d’allò que consumeix. Per això, és bàsic garantir el proveïment d'aigua, aliments, energia, etc. L'administració (govern municipal) ha de construir i mantenir la xarxa d’infraestructures, la qual cosa implica una gran despesa econòmica. Totes les grans ciutats tenen greus dificultats de finançament.

4. El Medi Ambient

Cal mantenir la puresa de l’aire, netejar i recollir els residus per evitar problemes de salut. Les ciutats generen diversos problemes mediambientals:

• Contaminació (atmosfèrica, acústica, etc.).
• Residus urbans (clavegueres, abocadors, depuradores, etc.).
• Consum de recursos (des de l'aigua al sòl, etc.).

L'actual model de ciutat difusa incrementa els problemes.

La Contaminació

Una de les més greus és l’atmosfèrica, provocada pel trànsit, les indústries i els sistemes de calefacció i de refrigeració. Es crea un microclima urbà, amb una temperatura més alta (illa de calor), que fomenta l’smog, la pluja àcida i el canvi climàtic. Cal destacar cada cop més la contaminació acústica. L’ús de transports públics és un clar avantatge respecte al medi ambient, ja que millora la qualitat urbana i estalvia energia.

Els Residus

Les ciutats són grans consumidores de recursos i grans generadores de deixalles (industrials i de llars). S’han de tractar els residus sòlids i les aigües residuals (depuradores). Cada català genera, de mitjana, 575 kg de residus urbans per any.

És necessària la recollida d’escombraries i, alhora, una interiorització per part de la població de la recollida selectiva de la brossa. S’han creat plantes de recollida selectiva. Tot i així, encara avui, hi ha residus que estan situats als afores de la ciutat i contaminen el sòl.

El Consum de Recursos

Les ciutats són grans consumidores de recursos i grans generadores de deixalles (industrials i de llars): aigua, energia, sòl, etc. Aquest consum s'accentua amb el model de ciutat difusa. El model urbà dispers és ecològicament molt costós (presenta un important impacte ambiental):

• És altament consumidor de sòl.
• Dispara la mobilitat individual (incrementa el consum energètic i la contaminació).
• El transport públic no és rendible (dispersió d'assentaments).

5. Manca de Recursos Econòmics

És un problema creixent. El funcionament d'una gran ciutat comporta grans despeses, sempre en augment. La rururbanització ha comportat una disminució d’ingressos. Totes les grans ciutats tenen problemes econòmics.

6. La Vulnerabilitat

A mesura que es fan més grans, les ciutats es tornen més vulnerables. Resulta més fàcil paralitzar-les:

• A nivell tècnic (errada tècnica).
• A nivell polític-tècnic (vaga).
• A nivell polític (violència terrorista).

7. Els Problemes Socials

La vida urbana es caracteritza per les presses, els desplaçaments dins i fora la ciutat, el caos circulatori, els sorolls, la massificació en els comerços, l'allotjament en habitatges petits i l'escassetat de zones verdes. Tot això pot comportar aïllament, estrès i agressivitat. A les ciutats es pot donar l'anomia.

Problemes Socials a les Ciutats del Nord

Decadència i pobresa urbanes, evidenciades en el deteriorament dels centres històrics i de determinats barris. Hi ha una evident segregació social. La població amb més renda surt buscant altres models de vida, creant nuclis de població amb menys recursos. Els barris es degraden, els habitatges també, i la població envelleix.

Exemple a Catalunya:

La forta immigració satura els barris vells, on també hi ha sovint elevades taxes d'atur. Els barris es degraden. Un fenomen semblant es dóna en algunes ciutats dormitori.

La pobresa urbana afecta més d’un 20% de la població (sobretot dones grans, tot i que cada cop hi ha més gent jove). Sovint, la pobresa s'acompanya d'altres problemes socials (atur, drogoaddicció, sense sostre, etc.). És allò que es coneix com a Quart Món.

Problemes Socials a les Ciutats del Sud

Destaquen els arrabals perifèrics d’autoconstrucció (cinturons de pobresa), on hi viu entre el 30% i el 60% de la població urbana del Sud. El 70% de les vivendes del Sud són tècnicament il·legals. Els problemes són més greus i més palpables:

• Manca de serveis bàsics (aigua potable, clavegueram, recollida de residus, etc.).
• Congestió (la manca de planificació dóna un creixement caòtic).
• Problemes socials.
• Manca d’higiene (major incidència de les malalties).
• Increment del risc (s’instal·len en llocs poc apropiats).