Geografia d'Espanya: Recursos Hídrics, Energia i Paisatges

1. Les conques hidrogràfiques i els recursos hídrics

Espanya es considera un país àrid a causa de diversos factors climàtics. Les precipitacions altes (>1000 mm) només es registren al nord oceànic i a les zones de muntanya. Per contra, a l'interior i al Mediterrani, la pluja és escassa i irregular, amb estius secs i una evaporació alta. Com a conseqüència, els rius solen ser poc cabalosos i hi ha una notable escassetat d'aigua.

1.1. Conques hidrogràfiques

Una conca és el territori i els aqüífers que aporten aigua a un mateix riu. L'aigua pot evaporar-se, infiltrar-se en aqüífers o córrer per la superfície. Els rius espanyols (excepte els del nord) tenen un règim irregular, caracteritzat per crescudes i estiatges.

Vessants fluvials

• Cantàbric i gallec: Rius curts i cabalosos.
• Atlàntic: Inclou la major part dels grans rius com el Duero, el Tajo, el Guadiana i el Guadalquivir, ja que la Meseta està inclinada cap a l'oest.
• Mediterrani: Presenta un desequilibri hídric respecte a l'Atlàntic; l'Ebre és l'únic riu realment cabalós d'aquest vessant.

1.2. Recursos hídrics

Les Confederacions Hidrogràfiques són els organismes del Ministeri encarregats de gestionar l'aigua. Aquests no coincideixen amb els límits de les comunitats autònomes. Les conques grans inclouen l'Ebre, el Duero i el Guadalquivir, mentre que les petites s'agrupen (com el Xúquer o el Sud).

Pel que fa a la disponibilitat, els recursos totals són de 94.118 hm³/any per a una demanda de 37.029 hm³/any. Tot i que la diferència sembla àmplia, la distribució és molt desigual:

• Excedent: Nord, Duero, Tajo i Ebre.
• Equilibri precari: Guadiana, Xúquer, Pirineu Oriental i Canàries.
• Dèficit: Guadalquivir, Segura, Sud i Balears.

Règim hidrogràfic

És la variació del cabal al llarg de l'any segons l'origen de l'aigua:

• Nival: Alimentat pel desglaç a l'alta muntanya; el cabal màxim és a la primavera.
• Pluvial: Alimentat per les precipitacions; el cabal és alt quan plou i baix a l'estiu.

1.3. Les conques i els vessants hidrogràfics

1. Cantàbric i gallec: Rius curts, nombrosos i amb cabal constant gràcies a les pluges freqüents. Destaquen el Sella, el Narcea i el Sil, tot i que alguns com el Nervión o el Miño baix pateixen contaminació.
2. Atlàntic: Rius llargs (Duero, Tajo, Guadiana, Guadalquivir) que neixen prop del Mediterrani. El seu principal problema és la sequera estival.
3. Mediterrani: Rius petits amb grans desnivells. Molts s'assequen a l'estiu (Guadalop, Túria, Mula), però les pluges torrencials de tardor poden provocar inundacions. L'Ebre n'és l'única excepció per grandària i estabilitat.

1.4. Zones humides

Les zones humides són ecosistemes vitals que proporcionen aliment, aigua i materials, a més d'acollir ocells migratoris i mantenir la biodiversitat. Moltes estan amenaçades per l'urbanisme, l'agricultura, la contaminació i el canvi climàtic. El Conveni de Ramsar (1971) les protegeix, tot i que s'estima que 3 de cada 4 han desaparegut en l'últim segle.

2. L'aigua: un recurs escàs i polítiques hidràuliques

2.1. L'aigua per a ús agrícola i ramader

La major part de l'aigua es destina al sector primari. El regadiu, tot i ocupar només el 14% de les terres, aporta la meitat del valor de la producció. Tot i els avantatges econòmics, genera problemes de contaminació per pesticides i purins. Les solucions passen pel control d'abocaments, el reg per degoteig i el manteniment de canals.

2.2. L'aigua per a ús urbà i industrial

L'ús industrial i domèstic és menor que l'agrícola, però requereix aigua potable de qualitat. El turisme i les urbanitzacions augmenten la pressió sobre el recurs a l'estiu. Gràcies a les depuradores, la qualitat dels rius ha millorat i es permet la reutilització de l'aigua per a reg urbà.

2.3. Les polítiques hídriques

• Transvasaments: Transport d'aigua entre conques. Útil per a la sequera, però amb impacte ecològic.
• Dessalinització: Conversió d'aigua marina en dolça. És un procés car però necessari a la costa mediterrània i Canàries.
• Recuperació d'aqüífers: Protecció de l'aigua subterrània contra la sobreexplotació i la salinització.
• Plans de sanejament: Millora de la qualitat mitjançant depuradores i control d'abocaments.

3. Els recursos energètics

3.1. Espanya: un país amb dèficit energètic

Espanya importa la major part de l'energia que consumeix. Els plans energètics actuals busquen potenciar les energies locals, reduir la dependència del petroli, augmentar l'ús de gas i energies renovables, i fomentar l'estalvi energètic.

3.2. L'aigua com a recurs energètic

L'energia hidroelèctrica és neta i renovable. Espanya té una producció important gràcies als embassaments, tot i que el cost de les centrals és elevat i la seva expansió està limitada per la demanda d'altres sectors i l'impacte ambiental a les valls.

4. Els paisatges naturals i culturals

4.1. La biodiversitat al territori espanyol

Espanya destaca per la seva gran biodiversitat a causa de la seva situació geogràfica (barreja d'influències atlàntiques, mediterrànies i tropicals), el seu paper com a refugi durant les glaciacions i el relleu muntanyós que crea diferents pisos climàtics.

4.2. L'acció antròpica

L'activitat humana ha transformat el paisatge: un 50% es destina a l'agricultura, un 3% és sòl urbà i el 47% restant es manté com a terreny natural, tot i que sovint alterat.

5. Els paisatges vegetals d'Espanya

5.1. Paisatge oceànic

Localitzat a Galícia i la Serralada Cantàbrica. Inclou rouredes (fusta dura) i fagedes (zones humides i amb boira). La landa és el matollar típic de les zones altes, mentre que l'eucaliptus s'ha estès com a espècie invasora.

5.2. El paisatge vegetal mediterrani

L'arbre emblemàtic és la carrasca. L'alzinar i les sureres formen el bosc típic, tot i que actualment predominen les màquies i garrigues. El pi mediterrani també hi és molt present.

5.3. El paisatge vegetal d'alta muntanya

• Pis subalpí (1200-2400 m): Pi negre i avet.
• Pis alpí (2400-3000 m): Prats.
• Pis nival (>3000 m): Líquens i molses.

6. Els espais naturals protegits

6.1. Tipus d'espais protegits

• Parcs nacionals: Màxima protecció per valors ecològics i científics.
• Parcs naturals: Compatibilitzen la protecció amb l'activitat humana.
• Reserves naturals: Protecció absoluta d'ecosistemes específics.

6.2. La protecció a Espanya

Espanya compta amb 16 parcs nacionals (com Aigüestortes o Ordesa) i centenars de parcs i reserves. El 27% del territori està integrat en espais d'importància comunitària, incloent zones ZEPA per a la protecció d'ocells.

6.3. Mesures de política ambiental

S'utilitza l'Avaluació d'Impacte Ambiental (EIA) per analitzar les conseqüències de les obres públiques, i les empreses se sotmeten a auditories ambientals per garantir la sostenibilitat.

7. Repercussions ambientals de l'activitat econòmica

7.1. El canvi climàtic i l'escalfament global

La temperatura mitjana a Espanya ha pujat d'14 °C a 15,25 °C. Es preveu la desaparició de les glaceres pirinenques cap al 2050 i un augment de fenòmens extrems com huracans, gotes fredes i la pujada del nivell del mar (10 mm/any).

7.2. La destrucció del paisatge

Els principals problemes són la pluja àcida, la desforestació, l'erosió del sòl i els incendis forestals, sovint causats per l'abandonament rural i la sequera.

7.3. L'empremta ecològica

Aquest indicador mesura l'àrea necessària per produir recursos i absorbir residus. Tot i que la mitjana necessària és d'1,7 ha, el consum a Espanya ha anat variant: de 6,4 ha el 2005 a una previsió de 2,4 ha per al 2025, reflectint una millora en l'eficiència.