Geografia de Catalunya: relleus i climes
Enviado por Chuletator online y clasificado en Geografía
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 10,71 KB
El protagonisme dels Pirineus:
Els pirineus axials: prolonguen els d'Aragó amb una estructura de blocs
fallats i aixecats. Algunes parts d'aquestes muntanyes tenen formes suaus,
amb planes elevades. Unes altres formen crestes oscades de parets
verticals i fons pla.
Els Prepirineus:
Els formen materials sedimentaris de l'era secundària
plegats i fallats, on dominen les roques calcàries.
La serralada transversal:
La formen una sèrie de relleus situats al peu dels Pirineus que uneixen el
Prepirineu amb serralades litorals. Es tracta de blocs tabulars o basculats,
n'hi ha que són elevats i uns altres que estan enfonsats.
Les serralades de la costa:
Serralada interior o Prelitoral: forma una alineació amb cims
importants. Per raons de proximitat, en aquesta alineació s'incorporen
relleus que no hi corresponen pròpiament, formats per materials
acumulats a la desembocadura d'antics rius cabalosos.
Serralada de Marina o litoral: suaument ondulada i no hi ha cap altitud
important. Alguns dels seus extrems s'apropen tant a la costa, que formen
penya-segats.
(entre les dues serralades s'obre un llarg corredor, la Depressió Prelitoral,
formada per les falles que avui constitueixen les comarques de la Selva, el
Vallès i el Penedès)
La depressió central catalana:
La Depressió Central Catalana té la forma d'un gran amfiteatre, en pendent
feble cap a Lleida i Calaf, on els estrats són més recents i fins fa pocs anys
s'hi formaven aiguamolls. L'alternança de roques toves i roques dures fa
que l'erosió dels rius formi una sèrie de relleus, altiplans, terrasses o
tossals.
Les costes catalanes:
La plana litoral s'ha format amb els al·luvions dels rius mediterranis, molt
actius, i amb els materials que hi aporten els corrents marins. Tanmateix la
falla que voreja la costa obliga a replanar primer el fons del mar, cosa que
explica que la plana sigui estreta i que els rius formin petits deltes.
La circulació atmosfèrica en l'altitud:
Es comprova que a la part alta de l'atmosfera, la circulació dels vents és
molt més intensa que a la superfície. Forts vents circulen d'est a oest en la
mateixa direcció que el moviment de rotació de la terra.
Aquests potents fluxos d'aire, que reben el nom de corrent en jet per la
seva forma o violència, es poden observar als dos hemisferis terrestres. Hi
ha dos corrents a cada hemisferi, el tropical i el polar.
El protagonisme del corrent jet:
El corrent en jet es desplaça cap a l'est a més velocitat que el moviment de
rotació de la terra i així origina remolins d'aire descendent, els quals
s'acumulen a la dreta d'aquest corrent i provoquen les altes pressions
subtropicals.
La circulació de l'aire en superfície:
La circulació de l'aire a la troposfera (la capa atmosfèrica) s'organitza
bàsicament en zones d'altes pressions o anticiclons i zones de baixes
pressions o depressions. Els camps de pressió es representen per mitjà de
les isòbares.
Les zones d'altes pressions o anticiclons: són masses d'aire originades per
l'efecte del corrent en jet o per l'existència de masses d'aire fred i dens.
Les zones de baixes pressions o depressions: són masses d'aire originades
per l'acció del corrent en jet o perquè es tracta de masses d'aire calent.
L'aire d'una depressió és lleuger i pesa poc, tendeix a pujar, això fa que es
refredi progressivament i que la humitat que conté es condensi i es formin
núvols que originen pluja. Es produeix un temps inestable.
Els anticiclons tropicals: l'anticicló de les Açores.
És el principal centre d'acció meteorològica del territori espanyol. Com que
és una zona de divergència d'aires, la massa d'aire que emet aquest
anticicló entra en contacte amb superfícies marines i es converteix en una
massa d'aire tropical marítima.
Els anticiclons també són responsables de la massa d'aire tropical,
continental o sahariana, aire molt càlid i sec.
L'aire procedent del Sàhara arrossega partícules de pols, que en cas de
precipitacions, es produeix l'anomenada pluja de fang.
Les depressions atlàntiques:
Les situacions de mal temps van generalment unides a la presència de
depressions o zones de baixes pressions. El vent constant de l'oest empeny
les depressions i els fa creuar l'oceà i per això són anomenades també
depressions atlàntiques.
Els reajustaments termodinàmics entre altituds polars i latituds tropicals
La Península Ibèrica també es troba afectada pels intercanvis i els
reajustaments tèrmics entre les masses d'aire polar i les masses d'aire
tropical.
Massa d'aire polar marítim: produeix un descens ràpid i notable de les
temperatures, gran inestabilitat i pluja i calamarsa en les altres estacions
climàtiques.
Massa d'aire polar continental o siberià: són masses d'aire sec i molt fred.
L'arribada d'aquests vents mitjançant un tàlveg o entrada fins a la Península
succeeix a vegades a l'hivern i produeix fred i nevades i a l'estiu la seva
presència és ocasional.
Climes de predomini oceànic o atlàntic:
Reben la influència de l'oceà, i això els confereix una humitat molt alta
durant tot l'any. Són els únics climes d'Espanya que no tenen aridesa dels
estius típicament mediterranis.
Clima pròpiament oceànic. Rius i vegetació
Es caracteritza per la presència freqüent de depressions atlàntiques que
produeixen precipitacions abundants. Els vents dominants són els ponent,
d'intensitat moderada, malgrat que de vegades poden derivar en galernes i
temporals de mar de forta intensitat. A causa d'aquest clima, hi ha una gran
quantitat de rius que són molt cabalosos i relativament regulars.
A les zones de clima oceànic hi prospera el bosc temperat caducifoli. Aquest
clima afavoreix el prat natural que ocupa els vessants i les fondalades de les
valls.
Varietats de clima oceànic:
Les varietats de clima oceànic o atlàntic comprenen un conjunt de regions
fins a les quals arriba amb més o menys intensitat la influència de l'oceà.
Varietat de muntanya oceànica: L'altitud del relleu és causa del descens de
les temperatures i ocasiona precipitacions superiors als 1500 mm anual
amb nevades freqüents a l'hivern.
Varietat oceànica de transició: El clima d'aquestes zones presenta una
transició entre els climes oceànics i els d'interior de la Meseta de la
depressió de l'Ebre.
Climes mediterranis:
Hi podem distingir el clima pròpiament mediterrani i les seves varietats.
Aquest clima s'estén per la part meridional de la façana atlàntica peninsular
i per tot el litoral mediterrani.
Clima pròpiament mediterrani:
Es caracteritzen pel domini dels anticiclons subtropicals durant l'estiu, amb
temps càlid i sec. En canvi durant l'hivern i gran part de la tardor i la
primavera hi predomina la circulació de depressions de latituds mitjanes
acompanyades de pluja.
Vocabulari:
Temps atmosfèric: estàs de l'atmosfera en un lloc i en un moment
determinats.
Clima: successió del tipus de temps que s'esdevenen en un lloc determinat
al llarg de molts anys.
Isòbares: línies que uneixen els punts que registren una pressió
atmosfèrica idèntica. Els vents tendeixen a igualar les pressions existents
entre dos llocs.
Hectopascal: unitat en què es mesura la pressió atmosfèrica.
Massa d'aire: porció d'aire amb unes característiques pròpies de
temperatura, humitat i pressió.
Pluja de fang: pluja de color vermellós a causa de la presència de petites
partícules en suspensió procedents dels sorrals d'Àfrica.
Aridesa: terme que indica sequedat i manca d'humitat. L'índex d'aridesa
estableix la relació entre les pluges i el poder dessecant de l'evaporació
representada per les temperatures.
Galerna: Vent sobtat i tempestuós que a la costa septentrional de la
Península, sol bufar entre l'oest i el nord-est.
Torrencials: Aplicat a les precipitacions, són pluges molt freqüents o
abundants que poden produir inundacions quan cauen amb molta
intensitat en un espai de temps molt curt.