Geografia de les Àrees Rocoses i Costaneres

L’àrea silícia

Les roques predominants en aquesta àrea són el granit, la pissarra, entre d’altres. Predomina el granit, una roca cristal·lina i rígida, que crea diferents tipus de relleu:

En uns casos, el granit s'altera químicament i en profunditat per l'aigua: els seus cristalls es descomponen i es transformen en arenes brunogroguenques.

En altres casos, el granit s'altera a partir de les diàclasis o fractures de la roca. Les formes són diferents segons l'altitud:

A les àrees d'alta muntanya, l'aigua es filtra per les fractures de les roques i, en gelar-se, augmenta de volum i les trenca. El resultat és la formació de crestes agudes, escarpades i dentades (galayos) i de tarteres o acumulacions de fragments de roques trencades al peu de les muntanyes.

A les zones menys elevades, les formes depenen de la disposició de les fractures. Si les diàclasis són paral·leles a la superfície, el granit es descarna o disgrega lentament i origina un paisatge de formes suaument ondulades i arrodonides, anomenades doms.

Si les diàclasis són perpendiculars, es formen boles. Aquestes poden quedar amuntonades unes sobre altres formant roquissars. Altres vegades, les boles es disposen als vessants o al peu de les muntanyes i constitueixen un caos granític.

L'àrea calcària: L'àrea calcària està integrada per roques de l'era secundària plegades en l'era terciària (orogènesi alpina). La seva localització forma una Z invertida que s'estén pels Prepirineus, les Muntanyes Basques, la part oriental de la serralada Cantàbrica, la serralada Ibèrica, part de la serralada Litoral Catalana i la serralada Subbètica. La roca predominant d'aquesta àrea és la calcària, que es dissol fàcilment amb l'aigua. Dona lloc a un relleu càrstic:

• Els rasclers o lapiaz són solcs o cavitats separades per barandats més o menys aguts.
• Les gorges o congostos són valls estretes i profundes, emmarcades per vessants abruptes, causades pels rius.
• Els polies són depressions allargades de fons horitzontal emmarcades per vessants abruptes.
• Les dolines són grans cavitats formades als llocs on l'aigua s'estanca.

L'àrea argilosa: L'àrea argilosa està integrada per roques sedimentàries de les eres terciària i quaternària. Es localitza a les conques de les àrees septentrional i meridional de la Meseta, a les depressions de l'Ebre i del Guadalquivir, en àrees enfonsades i a les planes costaneres mediterrànies. La roca predominant en aquesta àrea és l'argila (marbres i guixos); a causa de la blandor dels materials, genera dos tipus de relleu:

En uns casos, els rius obrin valls que separen estructures horitzontals. Aquestes es desgasten molt prompte i originen planes suaument ondulades: les campiñas.

A les zones on alternen llargs períodes secs i calorosos amb altres de pluges curtes i torrencials, i no hi ha la protecció vegetal (sud-est peninsular i zona central de la vall de l'Ebre), l'aigua de torrentera desgasta intensament els vessants. S'hi formen xaragalls o solcs estrets i profunds separats per arestes. El seu ampli desenvolupament sobre una zona origina un paisatge peculiar anomenat badlands.

Les depressions exteriors a la Meseta

La Depressió de l’Ebre: es paral·lela als Pirineus i es troba tancada per la serralada Ibèrica i per la serralada Litoral Catalana. La depressió va estar primer ocupada per la mar, després es va tancar i es va transformar en un gran llac a finals de l'era terciària, quan l'Ebre es va obrir pas fins a la mar a través de la serralada Litoral Catalana. Els seus materials són marins i continentals.

Costes atlàntiques

Costa cantàbrica: predomini de les formes altes i rectilínies. Poques platges i planes litorals, donat que la serralada Cantàbrica s’enfonsa ràpidament al mar.

Els accidents principals són els penya-segats i les rases; també hi ha ries, que són curtes i estretes, resultat de valls excavades per l’erosió fluvial en els estrats de les roques toves envaïdes pel mar.

Ries gallegues: des de la Punta de La Estaca de Bares i el cap Ortegal, els punts més septentrionals de la Península, fins a la frontera amb Portugal. El tret característic en són les seves profundes ries. Per aquestes valls, la mar pot penetrar fins uns 25 i 35 km a l'interior.

Costes mediterrànies:

Litoral català: s'estén entre el delta de l'Ebre i la Costa Brava, presenta costes abruptes i platges i xicotetes planes litorals entre els promontoris rocosos, compta amb alguns deltes, com els dels rius Ebre i Llobregat.

Golf de València: des del cap de la Nau fins al delta de l’Ebre. Es caracteritza per les platges amples i arenoses, formades pels dipòsits marins; les albuferes, com la de València, i tómbols, com el de Peníscola.

El sector bètic: s’estén entre el penyal de Gibraltar i el cap de la Nau i presenta una costa abrupta. Són freqüents els camps de dunes, les albuferes, com la de la Mar Menor, i les terrasses marines.

Marga: roca sedimentària composta de calcària i argila, amb color blanquinos perquè predomina la roca calcària.

Transgressions marines: avanços de la mar sobre un territori no ocupat per aquest fins al moment, que es produeixen per enfonsaments de la costa o per l'elevació del nivell de les aigües.

Fractura: ruptura de l'escorça terrestre sense separació dels blocs fracturats.

Falla: ruptura de l'escorça terrestre amb separació de blocs fracturats.

Plec: deformació dels estrats geològics en forma d'ondulacions que resulta d'una pressió tectònica.

Granit: rocs magmàtics plutònics, és a dir, formats a l'interior de la terra i solidificats a partir d'un estat de fusió en vies obligades a ascendir cap a la superfície terrestre, de color clar grisenc.

La calcària: roca sedimentària, és a dir, formada a l'exterior de la terra a partir de fragments de roques o d'organismes preexistents.

Les planes costaneres: són franges litorals formades per roques sedimentàries procedents dels al·luvions dipositats pels rius en perdre força erosiva prop de la desembocadura o per l'acció combinada de la mar i dels rius.

Anticlinal: és la part convexa d'un plec simple. Sinclinal: és la part concava d'un plec simple.

Superfície d'erosió: extensió aplanada resultant de l'acció de l'erosió.

Rebliment: farciment d'una depressió mitjançant la sedimentació de materials transportats per l'aigua.

Terrassa marina: és una antiga platja que ha quedat més alta que l'actual nivell de la mar per l'elevació de la costa o per descens del nivell de la mar.