Gèneres textuals i Realisme simbòlic: guia i context literari

Narratiu

Finalitat: Contar una successió de fets en un temps determinat. Gènere: fragment de 7. Desenvolupament temporal (per contrastar amb el passat). Incorpora parts conversades (diàlegs) i descripcions. Punt de vista omniscient/3a persona. Connectors temporals i causals. Elements lingüístics: verbs amb valor perfectiu.

Descriptiu

Finalitat: Informar detallant. Característiques:

• Informació jerarquitzada.
• Abunden adjectius i adverbis de lloc.
• Oracions de predicat nominal, coordinades i juxtaposades.
• Temps atemporal: imperfet i present.
• Ús de figures retòriques com la comparació.
• Sinònims i antònims, frases fetes i locucions per fer-se entendre.

Expositiu

Finalitat: Fer entendre una cosa, concepte o fet. Intencionalitat didàctica (7).

Estructura típica: introducció, cos expositiu i conclusió. Informació jerarquitzada (enumeració). Elements tipogràfics (negreta). Exposició analítica i sintètica. Recursos que afavoreixen el didactisme: resums, exemples, ús de connectors i recursos d'objectivitat. Predomini de l'aspecte atemporal en les formes verbals (present d'indicatiu). Ús d'elements contrastius (per exemple «sinò que»). Primer paràgraf organitzador i descripció. Per fer-ho, seleccionar i identificar 7 connectors de contrast. Text amb caràcter tècnic i propi del discurs acadèmic.

Argumentatiu

Finalitat: Convèncer el receptor i defensar una tesi (7).

Estructura: introducció (premisses), cos (arguments) i conclusió (tesi). Ús de verbs relacionats amb causalitat i conseqüència; lèxic valoratiu per apel·lar al receptor. Recursos: cites, cometes i cursives per destacar conceptes clau i reforçar el contingut conceptual. Connectors d'ordre, causa i conseqüència. Recursos retòrics de persuasió (per exemple, arguments per contrast). Recurs a modalitzadors de causa-conseqüència per expressar el problema clar seguit d'una solució explícita.

LPD (1962) i el Realisme simbòlic/psicològic

LPD (1962) s'inscriu en el corrent del Realisme simbòlic/psicològic de la postguerra. Les seves característiques són:

• Ús de la narració en primera persona amb una veu ingènua i un estil col·loquial.
• Introspecció psicològica centrada en l'angoixa, la solitud i la submissió femenina.
• Alt valor simbòlic dels objectes (coloms, embut) que reflecteixen el drama personal i col·lectiu de l'època.

Context de LPD (anys 50-60)

En el context de LPD (anys 50-60) destaquen autors que analitzen una personalitat en conflicte amb el medi social. Entre ells: Llorenç Villalonga (Bearn) i Joan Sales (Incerta glòria), que prioritzen els sentiments i l'anàlisi intimista. També són cabdals Salvador Espriu (poesia cívica, La pell de brau) i Joan Fuster (assaig, Nosaltres, els valencians).

Diferències amb altres corrents

El Realisme simbòlic de LPD es diferencia clarament d'altres corrents. El Realisme crític o social (ex.: Enric Valor) se centra en el retrat objectiu de la realitat, contrari a la subjectivitat de Rodoreda. El Surrealisme (ex.: Manuel Pedrolo) descriu un món de fantasia allunyat de la realitat i del context de la postguerra, mentre que la novel·la psicològica reflecteix aquest context íntim i social.

Autors contemporanis i comparacions

Destaquen Quim Monzó (El perquè de tot plegat) i Carme Riera (Dins el darrer blau). Monzó (novel·la experimental) s'assembla a Rodoreda en què l'acció queda en segon pla, però es diferencia en centrar-se en el discurs i la ironia. Riera (novel·la històrica) recrea el passat medieval, mentre Rodoreda reflecteix la situació de la dona i la postguerra.

Narrativa post-70

La narrativa post-70s evoluciona amb la normalització cultural (mort de Franco, oficialitat del català) i la crisi de models. Sorgeixen tendències com:

• Realisme: centrat en el món actual i personatges complexos.
• Novel·la experimental: centrada en la forma i el discurs (ex.: Quim Monzó).
• Novel·la històrica: recreació del passat realista.
• Proliferació de gèneres (policíac, eròtic, ciència-ficció), amb col·lectius com el Col·lectiu Ofèlia Dracs.

Presència d'autores

La presència d'autores durant el context de LPD no és destacada (excepte Rodoreda), tot i que apareix Maria Beneyto com a màxima exponent del realisme. Amb posterioritat, la presència femenina és més forta: Isabel-Clara Simó (1943), caracteritzada per personatges complexos (Premi Víctor Català, 1978); i Anna Moner (1967), amb una obra que inclou novel·la, assaig i narrativa culta.