Gèneres Cinematogràfics: Una Visió Completa

Gèneres Cinematogràfics: Documental: Finalitat informativa i/o pedagògica. Fa servir imatges objectives: enregistrades espontàniament, amb càmera oculta, entrevistes i testimonis, material d’arxiu... sense actors professionals. És molt important la credibilitat del que s’expressa, tot i que inevitablement la mirada del cineasta modela el relat. L’home amb la càmera (Dziga Vertov, 1929).

Històric: Ambientació en una època històrica determinada, tant si els fets i personatges representats són reals com si són ficticis. Importància del rigor amb la decoració i documentació històrica. Exageració dels fets i adaptació del comportament dels personatges als valors contemporanis per fer la narració interessant i que l’espectador actual s’identifiqui. Influeix en la nostra percepció generant estereotips sobre el passat. Amadeus (Milos Forman, 1984).

Bèl·lic: La narració s’inscriu en el context sociopolític d’un conflicte armat. Pot exaltar o desaprovar accions realitzades durant el conflicte. Personatges caracteritzats per l'expressió de sentiments d’humanitat, humilitat, heroïcitat, fraternitat i honor. Sovint són produccions d’alt pressupost que fan servir escenaris complexos i grans efectes especials. Es pot considerar com un subgènere del cinema d'aventures, el cinema històric o el documental. Apocalypse Now (Francis Ford Coppola, 1979).

Western: Ambientat a l’oest americà amb el seu paisatge i característiques pròpies: desert salvatge, vies i vagons de tren, bancs, cantines amb begudes, jocs d'atzar i prostitutes, baralles i tirotejos. Històries sobre la conquesta colonial de l’oest: el conflicte acostuma a ser enfrontaments amb els pobles indígenes i amb la delinqüència organitzada.

La figura clau és un heroi: un home sovint nòmada o errant, similar als cavallers antics. S’enfronta als dolents, rescata dones en perill i transgredeix les normes sense trair el seu honor. Representa les esperances de progrés i la prosperitat dels pioners. Marcada divisió de personatges “bons vs dolents”. La mort tenia un preu (Sergio Leone, 1965).

Musical: Neix amb el cinema sonor. La cançó i la dansa són elements fonamentals. La narració s’intercala amb actuacions musicals relacionades amb la trama. Es combinen diàlegs parlats amb diàlegs cantats. Espectacle desbordant en decorats, vestits i coreografies. Cantant sota la pluja (Stanley Donen i Gene Kelly, 1952).

Terror: Suspens i intriga com a elements fonamentals de la trama. Temàtica relacionada amb personatges o esdeveniments de naturalesa maligna, sobrenatural o criminal. Es repeteixen històries i personatges estereotípics nascuts a llegendes tradicionals, readaptats al gust contemporani. Escenaris i enquadraments foscos, misteriosos o angoixants. Contrast amb la il·luminació, jocs de llum i ombres i presència d’efectes especials. Frankenstein (Whale, 1931).

Ciència Ficció: Relats que ens presenten els efectes o les repercussions dels avenços científics i tecnològics, presents o futurs, en la societat i els individus, acompanyats d'aventures i de situacions sorprenents. Personatges estereotípics. Pot barrejar-se amb altres gèneres com el terror o l’aventura, com és el cas de l’aventura espacial. La guerra de les galàxies (George Lucas, 1977).

Comèdia: Relata episodis de la vida quotidiana amb clau d’humor i optimisme, o fins i tot d’absurd. Ridiculitza els personatges, proporcionant seguretat i superioritat a l’espectador. Generalment no són produccions cares ni espectaculars, sinó senzilles i pròximes. Els conflictes estan destinats a causar situacions risibles i es resolen de manera feliç. Aterra com puguis (Jim Abrahams, Jerry Zucker, David Zucker, 1980).

Cinema Negre / Thriller: Arguments al voltant de fets delictius i criminals que mostren una perspectiva fatalista de la realitat. Contextualitzat en una societat violenta, cínica i corrupta, que amenaça l'heroi i altres personatges en un ambient de pessimisme. La incorporació d'elements de misteri i acció dóna lloc al denominat thriller. Causa tensió; en el cas del thriller, té un ritme ràpid i acció freqüent. Personatges estereotípics (l'heroi i la dona fatal). La seva ambientació fotogràfica i escenogràfica es vincula a l'expressionisme (il·luminació tenebrosa en clarobscur amb contrallums i ombres). Pulp Fiction (Quentin Tarantino, 1994).

Animació: Seqüència lineal de dibuixos animats, ja sigui analògicament o per ordinador. Normalment dirigit a un públic infantil. Transmet valors morals i ètics. L’acció transcorre en un món fictici o fantasiós on té importància el paper de la màgia. Desenllaços feliços per als personatges. Toy Story (John Lasseter, 1995).

Melodrama: Mostra personatges caracteritzats com a bons o dolents en situacions extremes, ja siguin horribles o tendres. Busca commoure el públic; els sentiments s’exageren per provocar amb facilitat la identificació de l’espectador. La música intervé en els moments més dramàtics per expressar emoció. Casablanca (Michael Curtiz, 1942).