Gèneres Cinematogràfics Essencials: Fantasia, Cinema Negre i Musical

Fantasia i Cinema Fantàstic

Els arguments del gènere fantàstic es basen en fenòmens inexplicables, que van més enllà de les lleis de la física i la realitat. Les històries poden estar ambientades en mons mitològics, llegendaris o imaginaris, però també en universos identificables en els quals s’introdueixen elements màgics o extraordinaris. El personatge més habitual és l’heroi o l'heroïna, un personatge que viu una experiència mística en la qual ha de recórrer a poders o habilitats sobrenaturals per fer front als perills que se li presenten. Altres personatges habituals són prínceps, princeses o éssers sobrenaturals com fades, semidéus, nans o elfs. Els límits del gènere fantàstic amb el gènere de terror i la ciència-ficció són notablement difusos: una pel·lícula fantàstica on l’element inexplicable té una base científica es converteix en una pel·lícula de ciència-ficció; d’altra banda, quan aquests fenòmens sobrenaturals volen causar por en els espectadors, ens trobem davant un film de terror.

• King Kong (Arthur C. Schoedsack i Merian C. Cooper, 1933)
• Jason and the Argonauts (Don Chaffey, 1963)
• Conan the Barbarian (John Milius, 1982)
• The Lord of the Rings: The Fellowship of the Ring / El Senyor dels Anells: La Comunitat de l'Anell (Peter Jackson, 2001)

Cinema Negre

El cinema negre, també conegut com a film noir, comparteix elements amb altres branques del cinema criminal, com el cinema policial o de gàngsters. Malgrat això, és un gènere amb uns trets definitoris forts i diferenciats que comparteix amb el gènere literari del mateix nom. Normalment, el protagonista principal és un detectiu privat, un periodista o un policia que actua al marge de la llei per resoldre un crim. Aquesta investigació l’acabarà conduint a ambients violents i decadents on haurà de bregar amb altres personatges de dubtosa moral, com el de la femme fatale (una dona tan atractiva com perillosa) per sobreviure i aconseguir el seu objectiu. La trama de les pel·lícules d’aquest gènere sol ubicar-se en els baixos fons de les ciutats, en espais nocturns i habitats per gent conflictiva.

• The Big Sleep / El Son Etern (Howard Hawks, 1946)
• The Third Man / El Tercer Home (Carol Reed, 1949)
• Pulp Fiction (Quentin Tarantino, 1994)
• Sin City (Frank Miller's Sin City) (Robert Rodriguez, Quentin Tarantino, Frank Miller, 2005)

Musical

El musical és un dels gèneres més fàcilment identificables, ja que té unes característiques absolutament pròpies que el desmarquen de la resta: la música, les cançons i les coreografies de ball hi tenen un paper predominant i són un recurs clau en la narració. El musical està íntimament relacionat amb el teatre per la seva voluntat d’espectacle i entreteniment. Per això, tot i que pot recollir arguments molt diversos, sol tractar temes com la cerca de l’amor, l’èxit o la popularitat des d’un punt de vista positiu i alegre. Els protagonistes dels musicals, que a vegades ja són estrelles del món de la música o de la dansa, són fàcils d’identificar, ja que són els que interpreten les cançons. Moltes vegades es tracta de musicals que han triomfat primer al teatre musical i que el cinema adapta.

• Singin' in the Rain / Cantant sota la Pluja (Stanley Donen i Gene Kelly, 1952)
• Cabaret (Bob Fosse, 1972)
• The Blues Brothers (John Landis, 1980)
• Sweeney Todd: The Demon Barber of Fleet Street (Tim Burton, 2007)