Gènere Teatral: Característiques i Contextos

Gènere Teatral
Un gènere teatral, gènere de teatre o gènere dramàtic és un concepte de tipus
categorial que permet classificar les produccions teatrals tenint en compte
aspectes d'estil artístic, de forma, de contingut o altres.
Es poden combinar i encavalcar diversos criteris per establir les categories
secundàries. Així doncs, la llista de gèneres no està tancada. Segons la teoria
realista clàssica, hi ha dos grups principals: el de la comèdia i el de la tragèdia i
el drama. 

Catarsi
Una catarsi o experiència catàrtica és una experiència interior purificadora, de
gran significat interior, provocada per un estímul extern; també és coneguda
com "l'alliberament de les passions".
El terme "katharsis" també el trobem en la tragèdia grega, quan s'hi refereix
Aristòtil. En la seva Poètica, usa aquesta paraula per a designar l'efecte que
exerceix la tragèdia en els espectadors. La tragèdia, amb el recurs de la pietat i
el terror, ateny l'expurgació d'aquestes passions. "Katharsis", en Aristòtil, és la
purificació psicològica pel terror i la pietat.

Dramaturgia
La dramatúrgia a les arts escèniques és la teoria general de les ciències de
l'espectacle i alhora la creació d'un espectacle dramàtic. La dramatúrgia
compon, estructura, organitza i estudia els mecanismes de comunicació entre
l'escenari (els intèrprets, l'escenografia i la posada en escena en general) i el
públic en un espectacle; inscrits en una cultura i temporalitat històrica
determinades.

Màscara
Una careta o màscara és una peça de material, generalment opac o translúcid,
usada per a cobrir la cara.
En obres del teatre: l'ús de màscares en les obres dramàtiques de la Grècia
antiga es va desenvolupar a partir de propòsits cerimonials.
Les màscares són també una característica que defineix el teatre de Noh al
Japó.
La paraula "persona" ve de persona-ae, que era aquella màscara per sonare
(és a dir, per a fer-se escoltar), que portaven els actors en l'antiguitat i que li
ocultava la cara al mateix temps que aconseguia fer-li ressonar la veu.
La paraula del grec antic Prósopon = «cara» significava originalment «davant
la cara», és a dir, «màscara de teatre».

La posada en escena d'una obra escènica consisteix a traslladar un text escrit a les taules, és a dir, convertir un text dramàtic en un espectacle audiovisual. Encara que hi ha crítics que pensen que tot text dramàtic ja porta implícita una "preposada en escena", ja que aquest posseeix una estructuració i distribució prèvia dels actes, escenes, acotacions, diàlegs, apartes, etc. La posada en escena, és a dir, l'escriptura i vida escènica d'un text dramàtic, coordina i reuneix dues direccions de treball: l'organització i coordinació de l'escenografia, vestuari, il·luminació, música, etc.
El treball actoral: motivació, interpretació, moviments, corporeïtat, gestualitat. El teòric i director de escena Jacques Copeau defineix la posada en escena com "el dibuix d'una acció". És el conjunt dels moviments, dels gestos i de les actituds, l'acord de les fisonomies, de les veus i dels silencis; és la totalitat de l'espectacle escènic que pot emanar d'un pensament únic (el director de escena) que ho concep, ho regula i ho harmonitza. Ja vam veure que el director de escena era l'encarregat de muntar l'obra coordinant el treball escènic i ideològic del dramaturg, l'estètic-artístic de l'escenògraf i músic, el tècnic de so, il·luminació, la elecció i direcció d'actors, etc. El director de escena és qui decideix el tipus de posada en escena, que pot ser històrica i fidel a l'original, enfrontada cronològicament, generadora de nous significats, rupturista i fragmentada, centrada només en el tema nuclear, innovadora, etc.

Context segle XX
El s. XX és un segle ple de contrasts: davant la llibertat de costums, l'emancipació de la dona i algunes minories, l'estat de benestar o els grans avenços tecnològics que provoquen la revolució digital, apareixen les guerres, la desigualtat social i econòmica, els desastres ecològics... Els profunds canvis socials, culturals i econòmics provoquen que el s. XX sigui considerat com un segle heterogeni, complex i dispers. Els conflictes del segle anterior provoquen la Primera Guerra Mundial (1914-1918), un desastre per al gènere humà que inaugurarà una cadena d'esdeveniments que canviaran el món radicalment (la Segona Guerra Mundial, la Guerra de Vietnam, la construcció i caiguda del Mur de Berlín...). L'art d'aquest segle es disgrega en una infinitat de tendències estètiques i ideològiques que se succeeixen ràpidament solapant-se entre si, però amb un caràcter clarament innovador; són les vanguardies històriques. La ruptura amb la tradició va suposar una dràstica modificació dels gustos i un rebuig a l'herència estètica i l'ordre social establert. A més, proposa al propi art com a forma de canvi social.

Partint d'un text dramàtic i de les seves
acotacions referides a un personatge, es procedeix a
crear dit personatge. No és bo arribar aviat a
una construcció tancada del personatge. És un
procés que requereix el seu temps per transformar
un personatge textual en un actor concret.

L'actor i director construeixen la psicologia,
actitud, veu i físic idoni del personatge a partir
dels monòlegs i apartes en els quals aquest
expressa el que pensa. El seu aspecte exterior pot
estar indicat en les acotacions. I el definitiu
retrat del personatge el obtindrem amb els
parlaments i accions realitzades (rol actancial).
Molts actors afirmen que la caracterització i,
principalment, la vestimenta els fa sentir-se,
expressar-se i moure's definitivament com el seu
personatge. Sienten que el vestuari és una manera
de meterse, física i emocionalment.

L'actor, com a encarnació final i visual del
personatge, ha de seguir una tècnica que
Stanislavski distribuïa en dues direccions creatives.
Una anava cap a l'interior de l'actor, que havia de
"viure el personatge", expressant-se i movent-se
com ell, sentint-lo com un altre jo dins de si
mateix. L'altra era "vestir el personatge", que incloïa
una sèrie de tècniques externes: relaxació, respiració, treballs sobre el moviment, la veu,
elocució, etc. Stanislavski recomanava infondre vida real, esperit, a un personatge que abans
només existia en un paper escrit.

La caracterització d'un personatge inclou, doncs, dues vies que no estan incomunicades ni són
independents.
Caracterització psicològica: personalitat, expressió emocional, to i volum de veu,
actitud, esperit.
Caracterització física: postura, moviment corporal i escènic, andares, mirada, gest,
veu, etc. Altres aspectes externs de la caracterització física són el vestuari, calçat,
maquillatge, peinat i toc.

Característiques

El teatre de l'absurd posseeix característiques que el distingeixen d'altres modalitats de  l'art. Les estructures dramàtiques dins de l'obra escrita, la construcció dels personatges,  les situacions i altres recursos posseeixen certs detalls particulars. Dins de les  característiques més a ressaltar del teatre de l'absurd es troben: 

1. A nivell d'estructura, el text absurd no és igual als textos d'estructura lògica tradicional.

2. Les accions dramàtiques solen ser curtes i el desenvolupament del relat pot tenir un caràcter circular en el qual ni les situacions inicials ni els personatges es modifiquen o es transformen cap al final de la història.

3. No implica una cronologia dels esdeveniments.

4. El llenguatge pot ser dislocat, inclou frases trillades, jocs de paraules, repeticions i fins i tot sol trencar amb la continuïtat d'algun instant.

5. El ridícul i l'absència de sentit són recursos orientats a mostrar una capa còmica que permeten introduir un missatge de fons que sol tractar temes com la política, la religió, la moral i les estructures socials.

6. Els personatges dins el món de l'absurd s'ubiquen dins d'un univers incomprensible i no tenen un discurs completament racional. Aquests es dibuixen a partir d'estereotips o arquetips predefinits.

7. No hi ha un conflicte concret, l'acció no fila la història a partir d'una forma lògica, però permet la progressió de l'obra.

ESCENA I: Els Srs Smith parlen de coses inconnexes.

ESCENA II: Mary, la criada, arriba de passar la vesprada fora i avisa que els Srs Martin han aplegat. La Sra li demana obrir mentre se canvien.

ESCENA III: Mary recrimina als Srs Martin per arribar tard.

ESCENA IV: Els Srs Martin comenten que els sona haver-se vist d'abans, i parlen sobre on es podrien haver trobat, fins que s'adonen que són marit i muller, Donald i Isabel.

ESCENA V: Mary revela que Isabel no és Isabel, i Donald no és Donald, perquè d'una filla que parlen que és igual realment no és igual. I revela que realment se diu Sherlock Holmes.

ESCENA VI: Els Srs Martin se separen i se prometen no perdre més temps.

ESCENA VII: Els Srs Smith entren sense haver-se canviat de roba. Conversa sense sentit, després demanen que els Martin els conten anècdotes. Aleshores algú toca la porta, i discuteixen després de diverses vegades si quan se toca hi ha algú o no. Després d'anar tres vegades la Sra Smith, sona una quarta i anirà el Sr Smith, i estarà el capità de bombers.

ESCENA VIII: Li pregunten al bomber, i acaben decidint que a vegades hi ha algú i altres no. Li ofereixen quedar-se, diu que està de missió apagant tots els incendis de la ciutat; finalment se queda per contar anècdotes i faules sense sentit.

ESCENA IX: Mary entra i vol contar una anècdota, però la critiquen perquè no és el seu lloc. El bomber se sorprèn al veure-la, ella se llança al seu coll. Mary acabarà llegint un poema en honor al capità.

ESCENA X: Comenten les opinions sobre el poema. El capità diu que se n'ha d'anar. Pregunta per la cantant calba, la Sra Smith diu que segueix pentinant-se igual.

ESCENA XI: Comencen a dir frases sense sentit, inconnexes. Al final, es tornarà a començar, però són els Srs Martin els que estan on estaven els Srs Smith.

Resum curt: L'escena es desenvolupa en una casa anglesa, d'un matrimoni anglès, els Srs Smith, que tenen una criada anglesa, reben la visita d'un altre matrimoni anglès, els senyors Martin. Parlen de coses trivials que no duen a cap lloc. En un moment donat apareix el capità de bombers que explica anècdotes de la seva feina i alguna que altra faula amb no massa sentit. Al final de l'obra el diàleg encara és més inconnex. El temps passa i sembla no passar res. El rellotge contradiu el pas del temps.

Sr Smith: marit anglès de la Sra Smith. Al principi de l'obra sembla no fer molt de cas a la seva dona, però finalment acabarà elogiant-la. No sembla estar molt d'acord amb l'opinió de les dones que si algú toca a la porta és que no hi ha ningú.

Sra Smith: muller anglesa del Sr Smith. Reben la visita dels Srs Martin, també anglesos. Viuen en una casa anglesa, i tenen una criada anglesa, Mary. Sembla estar molt convençuda sobre el fet que si algú toca la porta és que no hi ha ningú. Al principi el seu home no li fa molt de cas mentre comenta en el sopar, però acabarà elogiant-la com una persona intel·ligent.

Sr Martin: va a visitar juntament amb la Sra Martin als Srs Smith. En el transcurs de l'obra descobrirem que s'anomena Donald, encara que després la criada ho negarà. Sembla no reconèixer en un primer moment a la seva dona, la Sra Martin, però després de parlar amb ella reconeixerà que és la seva dona Isabel. Sembla ser que són un matrimoni que viatja molt, segons diu la Sra Smith.

Sra Martin: va a visitar juntament amb el Sr Martin als Srs Smith. En el transcurs de l'obra descobrirem que s'anomena Isabel, encara que després la criada ho negarà. Sembla no reconèixer en un primer moment al seu home, el Sr Martin, però després de parlar amb ell reconeixerà que és el seu home Donald. Sembla ser que són un matrimoni que viatja molt, segons diu la Sra Smith.

Mary (criada): és la criada anglesa del matrimoni anglès dels Srs Smith. Ve de passar una vesprada lliure, i resulta que és amant del capità de bombers. Se sap que de vegades recita poemes davant de l'espill. Ens revelarà que s'anomena Sherlock Holmes, donant la seva teoria de per què pensa que Donald no és Donald i Isabel no és Isabel.

Capità de bombers: va a casa dels Srs Smith buscant algun foc per apagar. Toca una vegada la porta i s'amaga, però a la següent sí que se queda davant. Resulta ser amant de la criada. Conta algunes anècdotes del seu treball i alguna que altra faula que als presents els impressionen.

Espai: l'obra té lloc en la casa anglesa dels senyors Smith, carregada d'objectes anglesos. Encara que els personatges es mouen del lloc, podem comprovar que l'obra té lloc en concret en el saló de la casa.

Temes: La quotidianitat, l'absurd de la vida, la incomunicació. L'obra en la seva plenitud és una paròdia a la quotidianitat de la vida de l'home, en particular de dues parelles. Un dels temes és la incoherència universal de la vida causant la monotonia i la rutina. Els seus dies són idèntics, un després de l'altre. El temps sembla no avançar en ells.