Funcions i significat de les imatges

Denotació, connotació i figures retòriques

Denotació: A simple vista observem... Connotació: A partir dels nostres coneixements...

La iconicitat: Es refereix a la semblança de la imatge amb la realitat exterior. L'abstracció: Suposa que la imatge no manté semblança amb una realitat concreta; pot ser un producte de la fantasia (imatges surrealistes) o relacions arbitràries (senyal de tràfic: prohibit el pas).

Les imatges polisèmiques són les que fan possibles diferents interpretacions. En la recepció dels missatges, el públic està influït per un context personal i social que matisa el significat original, provocant l'aparició de diferents sentits per a idèntiques imatges. La interpretació serà homogènia en grans sectors amb bases culturals comunes, en similars condicions espacials i temporals.

La massificació de la comunicació per imatges produeix la repetició d'esquemes, la propagació de l'estereotip, la insistència en estímuls coneguts i redundants, de manera que ja no ens criden l'atenció.

Figures retòriques en les imatges

Les imatges posseeixen les següents figures retòriques:

• La comparació: Consisteix a exposar dos elements per tal que puguin establir-se semblances i diferències entre les seves qualitats.
• La personificació: Consisteix a donar als objectes qualitats humanes, trets propis de les persones. Els publicistes utilitzen aquest recurs per a "humanitzar" el producte.
• La metàfora: Consisteix a substituir allò que es vol mostrar per una altra cosa amb la qual guarda alguna relació. Exemple: S'anuncia una confitura substituint el pot per la fruita de la qual procedeix aquesta confitura.
• La hipèrbole: Consisteix a utilitzar una exageració per a destacar l'expressió.
• La sinècdoque: Es tracta de mostrar un objecte presentant-ne només una part (la part amb més valor iconogràfic) de manera que el receptor pugui imaginar el que falta. També a la inversa, s'anomena un tot per a referir-se a una de les seves parts. Exemple: Es presenta la imatge d'un avió per a referir-se a la gasolina.

Funcions de les imatges

• Funció informativa o referencial: És la funció del llenguatge orientada al context. En ser el context tot allò extracomunicatiu, la funció informativa o referencial tracta només successos reals i comprovables, ja que no són opinions ni coses subjectives. Es tracta d'una sèrie d'elements verificables; en altres paraules, els fets que es descriuen en un determinat moment.
• Funció emotiva o expressiva: És la funció orientada a l'autor de la imatge. La trobem en imatges que transmeten els sentiments de l'autor/a; la seva manera personal de veure el món i la vida, les seves pors i les seves fantasies, el seu estat emocional... Poden ser intencionades, si l'autor/a pretén expressar quelcom davant d'allò sobre el que està informant, o no intencionades, si aconsegueix transmetre emocions sense haver-s'ho proposat. Aquesta funció remet al sentit connotatiu dels objectes, descriu el món des d'un punt de vista subjectiu.
• Funció poètica o estètica: Està centrada en la imatge mateixa. És la funció orientada a la forma. Interessa en aquestes imatges la utilització dels elements del llenguatge visual i plàstic i els valors expressius aconseguits en la composició. L'objectiu és impactar l'espectador, cridar-li l'atenció i provocar-li una impressió estètica; és la funció natural de les obres d'art. També és una funció constant en el llenguatge publicitari, juntament amb la funció exhortativa o suggestiva que comentarem tot seguit. En aquest sentit, tots els fotomuntatges criden l'atenció quant a la lògica de la seva construcció, i són característics d'una comunicació centrada en la imatge mateixa.
• Funció suggestiva o exhortativa: Aquesta funció va dirigida a convèncer l'espectador perquè faci una cosa determinada: consumir un producte, obeir una indicació, compartir una idea política, desenvolupar una actitud cívica... És la funció dominant en les imatges publicitàries.