Les Funcions del Llenguatge i el Signe Lingüístic Segons Jakobson i Saussure

Funcions del Llenguatge Segons Roman Jakobson

Els missatges de la comunicació lingüística solen anar carregats d’una informació més rica del que aparenta la simplicitat de les seves frases. Aquesta diversitat informativa ha provocat la teoria de les funcions del llenguatge. Roman Jakobson n’estableix sis:

Funció Referencial (Denotativa, Cognitiva, Representativa)

Es realitza la funció referencial quan els missatges són objectius, és a dir, quan hi ha relació directa entre el missatge i l’objecte de referència; el significat hi és concebut objectivament. La capacitat lògica del llenguatge està representada en aquesta funció, la qual es correspon amb la modalitat oracional enunciativa.

Exemples:

• Som un país mediterrani.
• Quina hora és?

Funció Expressiva (Emotiva)

Indica les relacions entre missatge i transmissor. L’enunciat presenta la situació del transmissor envers l’objecte de referència; expressa, doncs, valors subjectius. Aquesta funció, pròpia de les oracions exclamatives, s’oposa a la referencial. Els recursos lingüístics que fa servir són formes allunyades de les estrictament “objectives”:

• Interjeccions (ai!)
• Exclamacions (quina pena!)
• Certs sufixos (pobret d’ell...)

Funció Conativa (Injuntiva)

Expressa les relacions entre missatge i destinatari, el qual és, justament, la finalitat d’aquell. Mitjançant aquesta funció —pròpia de les oracions imperatives i interrogatives— el transmissor vol provocar l’actuació del receptor. Recursos lingüístics propis: el vocatiu i tot tipus d’exhortacions.

Exemples:

• No correu tant.
• Tu, el del jersei, para't!

Funció Fàtica (De Contacte)

Serveix per obrir, mantenir o tancar el canal de comunicació. Són molt il·lustratius els estereotips usats durant les comunicacions telefòniques.

Exemples: sí, sí; ja, ja; clar, clar...

Funció Metalingüística

El llenguatge utilitzat per a tractar del llenguatge realitza la funció metalingüística. Dins d’aquesta funció se situa tota l’activitat d’estudis idiomàtics en general.

Exemple: Un senyal de substantivació és la presència d’un article.

Funció Estètica (Poètica)

Expressa les relacions del llenguatge amb ell mateix. El missatge és l’objecte de la comunicació. És la funció dominant en el llenguatge literari, encara que figura en altres nivells lingüístics.

Recursos que utilitza:

• Nombre de síl·labes
• Rimes
• Repeticions

El Concepte de Codi Aplicat a la Llengua

El codi és definit com el conjunt de signes i de regles que en determinen i prescriuen l’ús de la llengua. Aquest codi ha de ser conegut tant per l’emissor com pel receptor per tal que existeixi la comunicació, encara que no cal que tots dos tinguin la mateixa quantitat de coneixements.

Mitjançant les regles del codi, el transmissor compon cadenes de signes i el destinatari les descompon, de manera que el primer diu una cosa i el segon l’entén. Aquest procés pot tornar a donar-se en direcció contrària. És el que s’anomena CODIFICAR i DESCODIFICAR.

Ara bé, no només existeix el codi dels signes lingüístics; també hi ha un codi de gestos que afavoreix la comunicació (comunicació no verbal). Per exemple, en un diàleg els dos tipus de comunicació es complementen.

El Signe Lingüístic i els Seus Modes de Disposició

Les unitats del sistema de comunicació del llenguatge verbal són els signes lingüístics. Una definició d’aquests pot ser: “unitats que formen part de la cadena escrita o parlada, que hi tenen un valor significatiu i que poden variar el sentit o el significat del missatge amb la seva presència o absència”.

Per a Jakobson, qualsevol signe lingüístic comporta dos modes de disposició:

a) Combinació (Relació Sintagmàtica)

Tot signe està format de signes constitutius i es dona només en combinació amb altres signes. Això vol dir que qualsevol unitat lingüística serveix simultàniament com a context per a unitats més simples i troba el seu propi context en una unitat lingüística més complexa.

b) Selecció (Relació Paradigmàtica)

Una selecció entre dues alternatives implica la possibilitat de substituir un dels termes per un altre que sigui equivalent al primer en un aspecte i diferent en un altre. La persona a qui hom s’adreça percep que un missatge és una combinació de parts constituents seleccionades de totes les constituents (el codi).

Relacions entre els Signes: Sintagma i Paradigma

Ferdinand de Saussure definia la llengua com un sistema on cada unitat es defineix en relació amb els valors de les altres unitats. Els signes adquireixen uns valors determinats en oposar-se a altres signes que representen valors diferents. El valor d’un signe depèn de la funció que desenvolupa, independentment de la forma que representi.

Dos tipus de relacions mantenen els signes en l’estructura de la llengua:

• Relacions sintagmàtiques: depenen de la linealitat del signe.
• Relacions paradigmàtiques: depenen de l’oposició de cada signe dins la totalitat del codi.

Si considerem l’enunciat “El llenyater talla l’arbre”, tenim que cada element s’hi relaciona sintagmàticament amb els altres, tant en l’ordre com en la coherència. Efectivament, si els combinem d’una altra manera (“Talla l’arbre el llenyater”, “L’arbre talla el llenyater”, “El talla l’arbre el llenyater”) el significat canvia o desapareix.

D’altra banda, cada element es pot substituir per uns altres absents amb els quals manté una afinitat formal o significativa. El conjunt d’aquests elements constitueix un paradigma. El context imposa unes determinades restriccions a l’associació paradigmàtica. Els elements, a més de seguir les regles de concordança formal entre si, es veuen determinats pel sentit. Per exemple, “tallar” o els seus equivalents paradigmàtics exigeixen un subjecte animat, cosa que no admeten unitats com “roca” o “compàs”.

Llengües Puntuals

Són les més simples i només funcionen amb nuclis que s’han de memoritzar tots, és a dir, els significats i els senyals.

Exemples: senyals de semàfor, senyals de trànsit.

Llengües Lineals

Són molt més complexes i funcionen igual que les puntuals, però poden formar una estructura complexa.