Els Estats i les seves Funcions

L’estat és la unitat política i administrativa superior que regeix un territori i tots els seus habitants estan sotmesos a la seva autoritat. Els estats estan formats per un conjunt de ciutadans, amb uns drets reconeguts i unes obligacions, com pagar impostos, i per un territori, delimitat per unes fronteres, sobre el qual l’estat exerceix el poder. També tenen un govern, que administra el territori i regula la convivència ciutadana i el funcionament de l’estat a partir de les lleis que aprova, que són de compliment obligat. Als països democràtics, la llei principal és la constitució –tot i que en alguns estats, com ara el Regne Unit, no és una llei escrita i explícita–, que estableix els principis dels quals deriven les altres lleis.

Per poder fer efectives les decisions que prenen, els governs se serveixen d’un seguit d’òrgans i institucions, com ara una policia per mantenir l’ordre públic, un exèrcit per defensar-se de les agressions exteriors, un cos diplomàtic que s’ocupa de les relacions amb altres estats i un funcionariat que executa les polítiques.

1. Garantir la seguretat nacional: l’Estat és responsable de mantenir l’ordre públic dins les fronteres del seu territori i de protegir la seva població de agressions externes

2. Clau de l’economia i les relacions laborals: l’Estat estableix normes que regulen les activitats econòmiques per evitar abusos i desenvolupar polítiques adreçades a assolir un creixement econòmic més gran.

3. Proporciona serveis bàsics: l’Estat presenta els serveis bàsics als seus habitants com ara sanitat i educació, que els garanteixin una vida digna i la possibilitat de desenvolupar-se plenament.

4. Establir relacions internacionals: l’Estat estableix ambaixades i consolats en altres països, s’integra en organitzacions internacionals i aconsegueix acords directament amb altres estats

Els estats fallits es caracteritzen per una fragilitat que els impedeix exercir les seves funcions amb normalitat, exercir el control pràctic sobre el territori i defensar la ciutadania de la violència política i criminal, sovint perpetrada per grups terroristes, paramilitars o delinqüència organitzada.

Aquestes circumstàncies els converteixen en estats insegurs per a la població i, per això, moltes persones es veuen forçades a abandonar el país. A més, no poden garantir als seus habitants els serveis essencials. Els estats fallits solen tenir un govern feble i un nivell de corrupció elevat.

Al món hi ha uns quaranta estats que es consideren fallits: Somàlia, el Iemen, el Sudan del Sud o l’Afganistan entre d’altres, i recentment s’hi ha sumat Veneçuela.

La democràcia és una forma de govern segons la qual el poder polític resideix en la ciutadania, que l’exerceix sobretot mitjançant representants que tria en eleccions per mitjà del sufragi universal o dret a vot de tots els ciutadans i ciutadanes majors d’edat.

Aquestes eleccions han de complir uns requisits: les persones i els partits polítics que s’hi presenten han de poder exposar lliurement el seu programa, s’han de celebrar de manera periòdica per impedir que les persones es perpetuïn en el poder i s’ha de garantir la netedat dels resultats.

Als estats democràtics, el desenvolupament de les diferents funcions correspon a òrgans o poders separats i independents, per evitar que una sola persona o un grup controli tot l’estat. Per garantir aquesta independència, un poder no pot triar un altre poder, i hi ha mecanismes de vigilància i control entre els uns i els altres.

• Al parlament li correspon exercir el poder legislatiu, és a dir, aprovar i reformar les lleis.

• El govern té el poder executiu; això significa que és l’encarregat d’administrar o governar el país segons les lleis vigents.

• La judicatura i la magistratura exerceixen el poder judicial i tenen cura que la ciutadania i les institucions compleixin les lleis.

Un estat democràtic és un estat de dret, que implica que totes les persones, institucions i entitats, incloent-hi les governamentals, estan sotmeses a les lleis del país. La constitució és la llei màxima.

Entre els estats democràtics hi ha diferències en l’organització política i territorial, que permeten establir altres categories.

En les dictadures tots els poders de l’estat estan en mans d’una persona o d’un grup (l’exèrcit, els líders religiosos, un grup ètnic, etc.). Moltes vegades, aquestes persones han pres el poder de manera violenta després d’un cop d’estat o una revolució. Com a conseqüència, la majoria dels ciutadans no participen en el govern. Hi ha estats dictatorials que són monarquies (quan el cap de l’estat és un monarca) i altres que són repúbliques. En aquest segon cas, la presidència és triada pels grups de poder. El govern d’un estat dictatorial no reconeix els drets humans: només respecta les lleis que dicta ell i no hi ha institucions que defensin les persones, si se’n vulneren els drets. El govern fa servir la repressió per eliminar qualsevol oposició política. Hi ha molts països amb falses democràcies o dictadures encobertes. Els governants convoquen eleccions a les quals només es pot presentar un partit polític o, si se’n presenten més, manipulen els resultats. Des del segle passat, el nombre d’estats dictatorials s’ha reduït, però han augmentat els règims híbrids, és a dir, els que no es poden considerar plenament ni democràcies ni dictadures, ja que combinen elements de tots dos sistemes.

Segons la posició que la religió ocupa dins l’estat, hi ha estats laics, estats confessionals i teocràcies. Els estats laics presenten una separació total entre la religió i l’estat. Els ciutadans poden professar la religió que vulguin o cap, i les lleis no es basen en cap doctrina religiosa. De vegades, els estats laics estableixen acords amb els representants d’algunes religions per oferir-los certs avantatges per la importància social que tenen per tradició. Als estats confessionals hi ha una religió oficial que gaudeix d’amplis privilegis. Hi ha estats confessionals democràtics (el Regne Unit, Suècia, Dinamarca…) on està permesa la pràctica d’altres religions. Però a la majoria dels estats confessionals està prohibida la pràctica d’una altra religió diferent de l’oficial o és objecte de coaccions i limitacions per mirar d’erradicar-la. Els estats teocràtics professen una religió oficial, els llibres sagrats de la qual esdevenen llei. Els càrrecs religiosos tenen una enorme influència política, formin part o no del govern directament. En aquests estats està prohibit practicar altres religions o queden restringides a la vida privada i sovint són objecte de pressions per mirar d’erradicar-les.

De vegades s’originen conflictes, bé dins d’un estat o bé entre dos estats o més. N’hi ha que comencen sent interns, però acaben esdevenint conflictes internacionals davant la ingerència d’altres estats que prenen partit per una de les faccions enfrontades.

Les causes dels conflictes són diverses: el control de recursos naturals molt preuats (com petroli, diamants o aigua), disputes territorials, enfrontaments nacionalistes o ètnics, diferències religioses o culturals, etc. La gran majoria són conflictes econòmics. El xoc d’interessos entre dos estats o més sol provocar pressions econòmiques, com ara un augment dels aranzels (taxes que graven els productes que provenen d’altres països) i, en els casos més greus, embargaments, és a dir, la prohibició de comerciar amb un país. També són freqüents els conflictes diplomàtics, motivats per qüestions polítiques o per incidents fronterers. Els més greus són els conflictes armats, en què la violència provoca un gran nombre de víctimes.

El terrorisme és una forma de conflicte en què grups armats fan servir la violència indiscriminada contra la població i les institucions per aterrir-les i sotmetre-les al seu domini. Si qui l’exerceix és el govern mateix, per tal de mantenir-se en el poder, parlem de terrorisme d’estat. Fins a l’atemptat d’Al-Qaeda contra les Torres Bessones de Nova York, l’11 de setembre del 2001, el terrorisme representava un conflicte principalment intern d’alguns estats o d’una regió. Aquell atemptat va marcar l’inici del terrorisme global, que presenta els trets següents: Una estructura internacional. L’organització disposa de grups terroristes escampats per tot el món que actuen de manera coordinada. Una estructura internacional. -L’organització disposa de grups terroristes escampats per tot el món que actuen de manera coordinada. - Objectius transnacionals. Intenten crear un bloc de països sota el seu control ideològic i polític. Un fort component religiós. -indiscriminades i sagnants a qualsevol lloc. - Entre el 2014, en què es van assolir les pitjors xifres del segle, i el 2019, les morts causades per atemptats terroristes al món es van reduir any rere any, i van passar de 32.685 a 13.826, el 41% de les quals van ser a l’Afganistan. - Avui dia, els grups terroristes fan servir les xarxes informàtiques per llançar les seves amenaces i com a vehicle de propaganda ideològica i de captació d’adeptes; també per introduir virus informàtics que facin malbé infraestructures importants i apropiar-se d’informació útil per desestabilitzar un govern o cometre un atemptat. És el ciberterrorisme.

El 2020, l’ONU reconeixia l’existència de trenta-quatre conflictes armats a tot el món, el mateix nombre que l’any anterior. Quinze es localitzaven en sòl africà, sis a l’Orient Mitjà, nou en altres llocs de l’Àsia, tres a Europa i un a Amèrica.

La pandèmia de la covid-19 no va fer sinó agreujar la situació de la població de les zones en conflicte i elevar les xifres de mortalitat, ja que els països que pateixen des de fa anys els efectes devastadors de la guerra, com Síria, tenien els sistemes de salut molt deteriorats, i la demanda d’un alto el foc global feta pel secretari general de l’ONU va ser desatesa i es va limitar, en el millor dels casos, a un temps massa breu.

El 2022, els conflictes armats, en comptes de reduir-se, han augmentat.