Funcionament de l'aparell digestiu i respiratori

L'aparell digestiu

Glàndules

Les glàndules que s'alliberen a l'exterior, s'anomenen glàndules exocrines, com les salivals, però les glàndules que s'alliberen a l'interior s'anomenen glàndules endocrines, com el pàncrees o el fetge.

Glàndules Salivals

Tenen enzims per a començar a digerir els sucres. Amb l'aigua, les dents i la llengua fan una pasta perquè la deglució (empassar) sigui més senzilla. L'epiglotis és un múscul que a l'empassar es tanca per que l'aliment vagi per l'esòfag i no la tràquea. Aquí es digereixen els glúcids.

Esòfag

L'esòfag és un tub amb parets protegides que permet el trànsit dels aliments cap a l'estómac. Té una nou per a que el menjar vagi baixant.

Estómac

L'entrada és el càrdies i la sortida el pílor. La digestió requereix un temps (té unes vàlvules que s'obren i es tanquen, depèn del moment). Fabrica l'àcid clorhídric (Hcl) que és el que tenim una ampolla de lleixiu, per a digerir les proteïnes.

Fetge

El fetge fabrica la bilis i la guarda a la bossa biliar. Quan l'aliment arriba a l'intestí prim, la bufeta secreta líquids des de dalt de l'intestí. Digereix els lípids.

Pàncrees

Quan l'aliment arriba a l'intestí prim, el pàncrees secreta el suc pancreàtic des de dalt de l'intestí. Aquesta substància ajuda a digerir els lípids.

Intestí prim

Normalment mesura 17 metres de llargada. La forma facilita la funció. Té una superfície tant gran perquè allà es produeix l'absorció (ingestió de nutrients). El principi és nomena duodè que és on es digereix la resta d'aliments no digerits, normalment lípids.

Intestí gros

Les parets d'aquest absorbeixen aigua per a controlar l'excreció dels residus. Si té poc (estrenyit) o si en té molta (diarrea). Té moviments peristàltics. Es divideixen el cec, el còlon i el recte.

Als interiors hi ha la flora intestinal; són bactèries que conviuen en harmonia amb nosaltres. L'escherichia coli és una d'aquestes bactèries. S'alimenta de la nostra matèria orgànica digerida i ens aporta vitamina B (que es un dels seus residus) que després nosaltres absorbim. Les bactèries de la flora intestinal estan en optimes condicions: temperatura perfecta, humitat, a les fosques i els glòbuls blancs no les detecten com una amenaça.

L'absorció

L'absorció és el pas dels nutrients, obtinguts en la digestió, a través de les parets del tub digestiu fins a la sang, perquè aquesta els transporti a les cèl·lules. Té lloc a l'intestí prim i a l'intestí gros, per això s'anomena absorció intestinal.

A l'intestí prim com que té una gran longitud, la superfície d'intercanvi és molt àmplia i es veu incrementada pels replegaments de les parets que presenten vellositats intestinals.

A l'intestí gros té lloc l'absorció de l'aigua i les sals minerals.

Perquè l'estómac és una bossa i l'intestí un tub llarg?

Per a demostrar aquesta pregunta agafarem un bola i un cilindre de poliestirè expandit (els dos fets a escala de l'estómac o intestí) i els buidarem per dintre per a que quedi un tub i una “bossa”.

Desprès, afegirem arròs dintre de les dues cavitats, fins que estiguin plenes del tot. Al mesurar la quantitat d'arròs de l'estómac i l'intestí, comprovarem que és en aquest primer on hi cap més volum. Això és perquè l'esfera (que seria com és l'estómac aproximadament) hi cap més capacitat amb menys costats.

Per a poder demostrar que a l'intestí hi ha més superfície que en l'estómac hem de mesurar el radi dels dos. Agafem el radi de l'intestí i el multipliquem per 2π, resultant així la circumferència. Finalment el multipliquem per l'altura i el resultat serà la superfície del cilindre.

Per a multiplicar el radi d'una esfera (representa l'estómac) hem de calcular 4πr².

Tenint en compte aquest dos resultats, la superfície de l'intestí és més gran, així que és més útil per a absorbir els aliments i la capacitat de l'estómac és més gran, així que és més útil per a digerir els aliments.

L'aparell respiratori

Nas / Fosses nassals

El nas té moc i pels. Els pels retenen les partícules (guix, pol·len...) i la humitat (moc, no de constipat) fa que l'aire s'escalfi per a evitar un gran canvi de temperatura dins dels pulmons.

Faringe

L'aire provinent de les fosses nasals conflueix a la faringe, òrgan comú de l'aparell digestiu i el respiratori. Quan mengem o engolim saliva, l'epiglotis es tanca per impedir que els aliments entrin a les vies respiratòries.

Laringe

És un tub curt format principalment per cartílags; hi passa l'aire i fa vibrar les cordes vocals, la qual cosa ens permet emetre sons.

Tràquea

Té anelles de cartílag per a protegir-se unides per un teixit conjuntiu. També hi ha mucositat per a què es continuï escalfant i amb funció de neteja. Condueixen l'aire des de la laringe fins als bronquis.

Bronquis i bronquíols

Els bronquis són dos conductes d'anatomia semblant a la tràquea, que penetren als pulmons. Allà es ramifiquen en tubs d'un diàmetre cada vegada més petit, els bronquíols, que es van fent cada vegada més prims fins que acaben en unes petites bosses arrodonides de parets molt fines anomenades alvèols pulmonars.

Pulmó

Són dos òrgans esponjosos allotjats a la cavitat toràcica i que estan protegits per les costelles. Es disposen a banda i banda del cor i presenten certes diferències.

Tots dos pulmons estan recoberts d'una doble membrana anomenada pleura, a l'interior de la qual hi ha el líquid pleural, que facilita el moviment dels pulmons durant la respiració. Els alvèols apareixen agrupats en rams o sacs alveolars, que confereixen l'aspecte esponjós dels pulmons

Funcions de l'aparell respiratori

Ventilació

Procés pel qual l'aire entra i surt del teu cos. El moviment del diafragma està automatitzat. La musculatura intercostal envolta el pulmó i es pot contraure i relaxar. Al contraure's, el volum del pulmó augmenta, baixa la pressió i entra aire.

Intercanvi de gasos

L'intercanvi de gasos (oxigen i diòxid de carboni) entre el medi intern i el medi extern té lloc als alvèols pulmonars.

A cada pulmó hi ha milions d'alvèols que proporcionen una gran superfície d'intercanvi de gasos. Aquest intercanvi es duu a terme, per difusió, a través de les fines membranes dels capil·lars i dels alvèols, des del lloc on n'hi ha més concentració cap al lloc on n'hi ha menys.

Quan l'aire arriba als alvèols, l'oxigen que conté passa a la sang dels capil·lars, que arriba carregada de diòxid de carboni. Aquest gas travessa les membranes en sentit invers al de l'oxigen: passa a l'interior dels alvèols, des d'on és expulsat. La sang, carregada d'oxigen, reparteix aquest gas a totes les cèl·lules de l'organisme i recull el diòxid de carboni produït per portar-lo fins als pulmons.