El Front Popular i la Radicalització a Espanya (1936)

El 18 de febrer de 1936, Niceto Alcalá Zamora va encarregar la formació del nou govern a Manuel Azaña, que va aplicar el programa del Front Popular. Aquest es basava en quatre eixos:

• La continuació de la reforma agrària.
• La intensificació de la política educativa.
• L'amnistia dels presos polítics.
• El restabliment de la Generalitat de Catalunya i l'impuls per aprovar els estatuts del País Basc i Galícia.

El 7 d'abril, Alcalá Zamora va ser destituït de la presidència de la República i Manuel Azaña va ocupar el seu lloc. La presidència del govern la va assumir Santiago Casares Quiroga.

Desordre Públic

El desordre públic es va manifestar de tres maneres:

• La violència al camp, amb vagues i ocupació de terres.
• Els atacs a edificis eclesiàstics i la crema de convents.
• Els atemptats polítics protagonitzats per falangistes i monàrquics, d'una banda, i sindicalistes, comunistes i anarquistes, de l'altra.

El mes significatiu d'aquests atemptats va ser el de Calvo Sotelo el 13 de juliol de 1936. Aquest atemptat va ser perpetrat per membres de la Guàrdia d'Assalt com a represàlia per l'assassinat de José del Castillo, comès pels falangistes.

La Radicalització Social i Política

A la dreta de l'arc ideològic, es va constatar un augment de les activitats violentes de la Falange Española y de las JONS. Aquesta violència va comportar la persecució i empresonament del seu líder, José Antonio Primo de Rivera. La Falange propugnava una alternativa autoritària al règim parlamentari.

A l'esquerra de l'arc ideològic també s'observava una radicalització, especialment en sectors del PSOE i en la CNT. A més, al PSOE s'havia produït una divisió interna entre els partidaris més radicals de la revolució. A Catalunya, la radicalització política va dur a la fusió de diversos partits petits d'esquerra. El setembre de 1935, el POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista), dirigit per Joaquim Maurín, va sorgir com a resultat de la fusió del BOC (Bloc Obrer i Camperol) amb Esquerra Comunista. El 23 de juliol de 1936 es va formar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Al maig de 1936, la CNT va refermar la seva posició i va propugnar la supressió del culte religiós públic i la confiscació dels béns, entre altres coses.

Aquesta radicalització ideològica i de la vida política es va traduir també en un grau de radicalització social. Durant la crisi de la dècada de 1930, la radicalització de la societat europea va ser força general i similar a l'espanyola. La diferència va venir de l'actitud i la voluntat d'un sector de l'exèrcit, que estava dividit des del començament del període republicà: la Unión Militar Española (UME) i la Unión Militar Republicana Antifascista (UMRA) són exemples d'aquestes divisions.

Conspiració Militar

Des del moment en què es va proclamar la República, una part de l'exèrcit va conspirar en contra. El cop d'estat del general José Sanjurjo, el 1932, va ser un bon exemple.

Entre les diverses conspiracions cal destacar la de la nit de les eleccions de febrer de 1936. Quan es va conèixer el triomf electoral del Front Popular, Franco va proposar la declaració de l'estat de guerra. El govern de la República era conscient d'aquest perill i per això va situar militars de confiança com a caps de divisions orgàniques. Els generals més sospitosos van ser enviats a la perifèria, per exemple, Franco a les Canàries.

Els primers dies de març de 1936, es van començar a tramar diverses conspiracions. Grups de generals d'una banda i de polítics de l'altra. A partir del mes d'abril, seria el general Mola qui prepararia una xarxa colpista més consistent, que obtindria la confiança de tots els moviments antirepublicans. El cop preparat per Mola havia de ser una acció ràpida en què no s'havia de dubtar a l'hora de recórrer al grau de violència que calgués per triomfar.

Previst per al final de juliol, el cop d'estat es va avançar al dia 18, en part per l'assassinat de Calvo Sotelo. La conspiració militar estava en connexió amb una trama civil d'importants terratinents i financers.