Friedrich Nietzsche: Crítica de la Cultura Occidental i el Superhome

Friedrich Nietzsche (1844-1900)

I. Evolució filosòfica

1. Fins a 1878: Primers treballs

Interpretació i crítica de la cultura. Influenciat per Schopenhauer i Wagner. Obres: L'origen de la tragèdia, Consideracions intempestives.

2. Fins a 1882: Homenatge a la cultura

Homenatge a la cultura i esperit lliures, en un sentit semblant al de la Il·lustració francesa. Obres: Humà, massa humà, Aurora, Gaia ciència.

3. Fins a 1887: Època de Zaratustra

Època de Zaratustra o de la Voluntat de poder. Obres: Així parlà Zaratustra, Més enllà del bé i del mal, Genealogia de la moral.

II. Crítica a la cultura

a) La tradició

El pensament de Nietzsche és el testimoni del col·lapse del món cristià-burgès, una denúncia abraonada de la filosofia i civilització occidentals. S'oposa a tota tradició de la cultura occidental, perquè creu que l'home, des dels inicis, s'ha equivocat constantment i cal, per això, fer marxa enrere, car tot està equivocat i és necessari trobar l'origen de l'error. Un cop trobat l'error, s'ha de construir un nou pensament.

Quin és l'error? Per a Nietzsche, aquest error es troba en la història, que, segons ell, ha anat sempre contra la vida. I el món humà és, per damunt de tot, vida. La vida és esdevenir, canvi, inseguretat, destrucció, crueltat, error... En canvi, la tradició sempre ha intentat aturar el canvi, considerat com a terror i amenaça a la pròpia seguretat.

Hi ha dues possibles actituds davant la vida:

• Renúncia i fugida: cristianisme, socialisme...
• Esperit apol·lini: racionalitat, serenitat, resignació...
• Acceptació del caràcter irracional de la vida i intent de superació de l'humà: transvaloració dels valors, superhome...
• Esperit dionisíac: passió, orgia, va més enllà de tot límit, orgull, alegria, voluntat de poder...

Amb Sòcrates i la filosofia, comença la "decadència" de l'esperit grec originari - "dionisíac"- o, dit d'una altra manera, s'afirma l'existència d'un sentit i d'un ordre vertader de la realitat. El segle XIX és, per a Nietzsche, el desenvolupament extrem que consisteix en l'enfonsament d'aquest sentit i ordre "vertader" del món.

La cultura occidental ja no està en condicions de creure en la veritat i en els valors de la tradició i, per això, la vida es presenta mancada de sentit i de valor -"nihilisme"-.

El nihilisme és el moviment històric característic de la cultura occidental i té dos sentits bàsics:

• Negatiu: és l'essència de la tradició platònica-cristiana. Absència de sentit.
• Positiu o afirmatiu: és el reconeixement de les condicions per les quals Occident ha arribat a ser nihilista. Té un sentit reactiu i combatiu.

Té tres moments:

1. Destrucció dels valors vigents fins aleshores.
2. Afirmació, distanciament vers la tradició. Moment de reflexió.
3. Nova valoració sobre la vida que condueix a l'esperança, a "l'aurora". Voluntat de poder.

Es pot afegir un tercer sentit: el nihilisme passiu o budista. Consisteix en la interiorització de la vida humana. S'ha de superar.

b) La moral

La moral, entesa com a judici valoratiu i imposada com a norma de conducta a Occident, és el més gran símptoma de decadència -"nihilisme"-. La moral es converteix en el judici negatiu de la vida i es justifica en Déu: "La vida acaba on comença el regne de Déu".

Nietzsche critica la moral cristiana perquè és una moral de ressentiment vers els valors de la vida. (El cristianisme té la seva base filosòfica en el platonisme, doncs, el món de les idees serveix de més enllà religiós per als cristians.)

És necessari construir una nova moral. Si el concepte de Déu ha estat, fins ara, la gran objecció contra la vida, cal negar Déu per redimir el món: "Déu ha mort". Cal, doncs, crear una supermoral que condueixi a una identitat amb la vida.

Nietzsche divideix la moral en:

• Moral d'esclaus: (Cristianisme i socialisme). És la moral dels dèbils que, a fi de fer-se forts, han creat els anivelladors o maneres que ha trobat el dèbil per afirmar-se: igualtat de drets; fixació de l'espècie; guerra al poderós.
• Moral de senyors: (Superhome). És la moral dels forts i està dirigida per la voluntat de poder: força cega, passió pura, apetència, pulsions... És l'essència del món, és la llei última de cada ésser que vol el propi desplegament, que vol ser més... Tot l'univers físic, moral i artístic no és res més que força, energia, necessitat, impuls... Justifica, com a condició necessària de l'afirmació de la vida, l'error.

La voluntat de poder és la que impulsa la transmutació (inversió) dels valors que serà duta a terme pel superhome.

III. Crítica a la metafísica i a la filosofia

La metafísica tradicional (origen: platonisme) és definida com a "error", doncs, es fonamenta en la creença de l'antítesi dels valors. Per justificar un conjunt de valoracions o categories, la metafísica inventa un món diferent d'aquest en què vivim. L'ésser és considerat com a estàtic, fixat, immutable... i és separat de l'ésser aparent (fenòmens). Mitjançant els conceptes i les categories, es fa de l'ésser un objecte.

Per a Nietzsche, l'ésser és esdevenir i no es pot concebre sota cap categoria o concepte a través dels quals es vol expressar una pluralitat de coses que mai no són idèntiques. Allò estàtic i permanent és el no-ésser.

El mateix succeeix, per exemple, amb el concepte de veritat, que a la fi no és més que un conjunt de generalitzacions, il·lusions, que el costum ha anat imposant. Els conceptes no són més que "metàfores oblidades que han perdut la seva força sensible"

IV. Crítica a les ciències positives

Nietzsche també critica la matematització de la realitat, car estableix relacions quantitatives entre les coses i anul·la les seves diferències. Ataca, sobretot, la metodologia mecanicista i positivista, en el seu fals progrés de tecnificació.

Les lleis de la naturalesa no les coneixem en si, sinó només en els seus efectes i en el que nosaltres hi posem.

V. L'etern retorn i el superhome

La realitat és múltiple i l'ésser de l'humà també ho és perquè posseeix una pluralitat d'impulsos i d'instints, cadascun amb la seva pròpia perspectiva i en constant lluita entre ells. Aquesta multiplicitat es converteix en aparença quan es vol fixar, menyspreant la resta de les perspectives.

L'ésser és esdevenir perquè sempre s'està fent, sempre està per fer-se. L'ésser és un procés infinit, etern, sense fi.

L'exaltació de la creativitat de l'humà, en tant que afirmació (eterna) d'aquesta vida terrenal per part de la voluntat de poder, assoleix el seu grau més alt de reflexió en l'etern retorn: cal estimar la vida de tal manera que es vulgui tornar-la a viure sempre, car tot es repeteix eternament. Aquesta actitud permet a l'humà superar-se i estableix un pont cap al superhome (representant dels nous valors).

En el llibre "Així parlà Zaratustra", s'expliquen les metamorfosis que es produeixen en el pas de l'humà al superhome: esperit -> camell -> lleó -> nen.

Característiques del superhome:

• Cas omís als prejudicis.
• No creu en la igualtat i sí en les diferències, jerarquies.
• S'afirma en l'esdevenir de la vida. La vida es converteix en experiment, en una corda fluixa des de la qual es pot caure en qualsevol moment.