Freud i la religió: una visió crítica

Conscient = Desig reprimido, Inconscient = Trastorn mental (manera + intensa i dolorosa), Mecanisme de defensa: el que no soportes ho guardes a l'inconscient. Somnis = via d'accés a l'inconscient. Freud diu que per superar els teus traumes has de buscar en el teu inconscient del passat.

libido: amor en totes les variants: sexual, amor matern... 3 agents dinàmics de la personalitat:

L'allò o id és la part més primitiva i inaccessible de la nostra personalitat. Conté tota la força dels nostres instints humans o pulsions. L'allò expressa la intenció primera de la vida de l'organisme: la immediata satisfacció de les necessitats innates. És un agent totalment inconscient, irracional i il·lògic, que desconeix els valors. És regulat únicament pel principi del plaer, és a dir, actua sempre cercant el plaer i evitant allò desagradable.

El jo o ego és l’agent de la personalitat que sorgeix a partir de l'id. Es desenvolupa a partir del principi del plaer però va més enllà: es fa capaç de diferir el plaer o fins i tot de suportar un desplaer momentani a fi d'obtenir un plaer posterior. La tasca principal del jo és l'autoconservació de l'individu; per això aprèn –a poc a poc- a interposar el pensament entre el desig i l'acció. Així l'ego es regeix també pel principi del plaer, però és capaç de calcular les conseqüències de la seva conducta: persegueix el plaer... racionalment. Té en compte un altre principi: el principi de realitat.

El superjò és un agent de la personalitat que emergeix a partir del jo, de la debilitat del jo infantil. Consisteix, bàsicament, en la interiorització de les prescripcions paternes. La por al càstig i la necessitat d'afecte i protecció són els que obliguen el nen o nena a acceptar i a percebre com a pròpies les prescripcions imposades pel pare. El superjò conté així la «veu dels pares» o consciència moral. El superjò vigila i controla el jo per tal que no es desviï del que marca la consciència moral, i castiga el jo quan aquest es desvia.

3.1 crítica freudiana de la religió: religió i neurosi:

La interpretació del fet religiós és un element clau dins el pensament de Freud. Des dels inicis, quan s’ocupa de la neurosi histèrica, resultat per a Freud de la repressió de les pulsions o impulsos provinents de la libido, apareix la religió: aquesta és segons Freud un actor important dins el procés de repressió d’aquests impulsos. Més encara, Freud dirà que la religió és una neurosi col·lectiva.

3.2 La religió com a il·lusió protectora

En El futur d’una il·lusió (1927), un escrit de marcat caràcter racionalista i antireligiós, Freud veu la creença religiosa com un mode particular de realització de desitjos: una realització il·lusòria. Segons el nostre autor la religió és una falsa interpretació de la realitat, una il·lusió: interpretació que deforma la percepció del món, com passa en el somni i en el deliri. La il·lusió vol ignorar les limitacions que la realitat oposa (com un nen que s’obstinés a creure en els reis mags encara que li haguessin dit que els reis són els pares). Les idees religioses són segons Freud il·lusions, expressions dels desitjos més antics, intensos i forts de la humanitat.

Des d’aquesta perspectiva, la il·lusió de Déu Pare Poderós, Bo, Just i Savi té una triple funció:

- 1) És el Pare Totpoderós que consola i protegeix enfront de la duresa de la vida.

- 2) La il·lusió de Déu garanteix també l’ordre moral. Promet grans premis que recompensen les renúncies fetes davant de les pròpies pulsions i garanteix també el càstig per a les transgressions comeses.

- 3) Finalment, la il·lusió religiosa ofereix una explicació per als innombrables enigmes i misteris de la vida: especialment el de la mort.

La relació que l’individu té amb aquesta il·lusió de Déu és com la que té el nen petit amb el seu pare, una relació on hi ha a la vegada desig i por. Quan el nen creix i veu que sempre seguirà necessitant protecció contra uns poders suprems i desconeguts, aleshores, es fa d’aquests poders una imatge semblant a la d’un pare:

Segons Freud, l’adult és, per contra, aquell qui ha renunciat d’alguna manera a deixar-se portar per aquests sentiments infantils; el qui accepta que la realitat és com és, i no com jo me la imagino o com jo vull que sigui. Però aquesta acceptació no és gens fàcil. I la religió, segons Freud, fa que l’home no ho acabi d’acceptar. La idea de Déu ens manté en l’error de creure que en algun lloc existeix la plenitud del poder, del saber i la il·limitació de la immortalitat. La religió li serviria així a l’home per no haver-se d’enfrontar amb les limitacions que són pròpies de l’existència humana, com ara el fet que un dia haurem de morir. -Religió = Il·lusió - Deforma la percepció del món - Creient = Infantil - Aquesta vida es dura i el creient crea a la seva imaginació infantil una realitat que el protegeix del que el vol agredir.

3.3 ciència com a superació de la religió

En El malestar en la cultura (1930) Freud agafa un altre camí: analitza la vida en societat i entén que un dels mecanismes més poderosos que té la col·lectivitat per controlar l’individu és el del sentiment de culpa. I, precisament, segons Freud, la religió és la qui dóna nom, expressió i arguments a la culpabilitat.

Enfront de la il·lusió infantil de la creença, Freud ens presenta la racionalitat científica com a únic camí per arribar a la maduresa. Enfront de l’enorme potència del desig infantil només podem oposar una educació segons el principi de realitat.

Freud defensa la necessitat de substituir la religió amb doctrines racionals. Aquestes doctrines hauran de realitzar algunes de les funcions psicològiques que realitzava la religió: donar un sentit a l’existència, guiar el comportament.... Posteriorment, però, Freud reconeix que la religió es troba tan íntimament arrelada en els individus i en les societats que aquesta substitució es fa ben difícil.

L Déu de Jesús i el Déu de la imaginació infantil

Analitzant més concretament la fe cristiana, ens cal afirmar en contra de Freud que la imatge de Déu que ens transmet Jesús de Natzaret no és la del poder que s’imposa, sinó la de l’amor que s’ofereix. Un Déu que no s’assembla en res al Júpiter omnipotent de la religió grecoromana o al Déu de la imaginació infantil. Quan els homes ens creem el nostre Déu a la nostra mesura, ens relacionem amb un ídol, però no amb el Déu vivent. Aquest risc acompanya tot creient. La imatge de Déu que té tot cristià ha de ser constantment corregida, contrastant-la amb la imatge de Déu que Jesús revela.

Aquest Déu a qui Jesús anomena Pare no ve a salvaguardar-nos de les frustracions que acompanyen la nostra existència. Tampoc no ens dóna resposta a tots els enigmes de la nostra vida. Ben al contrari, el Déu de Jesús posa en qüestió les idees que espontàniament i naturalment ens fem sobre Déu. De tal manera que Jesús serà executat per blasfem. El Déu que ell anuncia és un escàndol per als poders religiosos del seu temps.

És també il·lustrativa l’experiència que fan els deixebles que segueixen a Jesús. Comencen per creure que ell, essent el Messies, ha de triomfar religiosament i políticament: farà fora els romans i es convertirà en el Rei just i bondadós, posat per mans de Déu per portar el poble cap a la felicitat. Però Jesús fracassa: és abandonat pel poble, pels mateixos deixebles, condemnat per les autoritats religioses i crucificat com un criminal perillós fora de la ciutat. La nit anterior a la seva mort, el mateix Jesús demanarà a Déu de ser alliberat d’aquell final. I Déu, el Déu que Jesús anomenava “Pare” resta en silenci. Un cop crucificat, la gent que passa es burla d’ell. Li diuen: “tu que dius que ets el Messies, baixa de la creu i creurem”. I no baixa de la creu. I Déu Pare no el salva. Podem imaginar un trencament més fort amb la imatge que els deixebles es feien de Déu? Si els cristians confessem que Jesús crucificat és Déu, aleshores no podem seguir parlant de Déu de la mateixa manera.

Els deixebles van haver de canviar totalment aquesta comprensió. Davant del fracàs, davant de la creu, davant del cadàver... se’ls cau a trossos la imatge del Déu-totpoderós-solventa-problemes. Els passa el mateix que a l’infant: tal i com deia Freud, aquest s’imagina que el seu pare és totpoderós. Haurà de passar per una crisi, per un moment de decepció i de rebuig, on caurà la imatge idealitzada del seu pare, per finalment recuperar el pare real. Igualment ens passa en la nostra relació amb Déu.

resposta 4

1- La imatge falla no dura x sempre, deu es inqualificable, projectem sobre deu el nostre ídol. Deu es un misteri, si li poses etiquetes passa a ser un ídol.

2- Deu et des protegeix no et refugia, el religiós no s'amaga. La creu significa el fracàs, Jesús es porta la creu al mal. A la creu totes les imatges de deu desapareixen. La imatge de deu que té tot cristià ha de ser constantment corregida, contrastant-la amb la imatge de deu que Jesús revela.

3- Religió no il·lusió infantil - els cristians s'apunten al fracàs.

La imatge de Déu que ens transmet Jesús no es la del poder que s'imposa sinó la de l'amor que se li ofereix. Deu no ve a salvaguardar-nos de les frustracions, no ens dona resposta a tots els enigmes de la vida.