Franquisme: Vocabulari, Lleis i Oposició

Vocabulari del Franquisme

Alzamiento Nacional: Nom que els insurrectes van donar al cop militar per justificar que la insurrecció armada era un aixecament contra el desordre i el comunisme en defensa de la pàtria.

Milicians: Integrants de les milícies de voluntaris civils armats.

Col·lectivització: Procés de transferir als treballadors el control i la propietat dels béns i dels mitjans de producció.

Movimiento Nacional: És el nom que va rebre durant el franquisme l'organització totalitària que pretenia ser l'única via de participació en la vida pública espanyola.

Nacionalsindicalisme: Doctrina i ideologia política de Falange Española, basada en el totalitarisme feixista, el tradicionalisme nacionalista i el sindicalisme vertical, i que va ser adoptada per la dictadura franquista els seus primers anys.

Nacionalcatolicisme: Doctrina política de l'Espanya franquista que es caracteritzava per una relació molt estreta entre l'Església Catòlica i l'Estat.

Lleis Fonamentals del Franquisme

L'organització jurídica de l'Estat franquista va ser un procés llarg: va començar en plena Guerra Civil i es va concloure el 1966 amb la promulgació de la Llei Orgànica de l'Estat. Franco concentrava els poders: era el cap d'Estat, el cap del partit i el generalíssim dels tres exèrcits.

• 1938 - Fuero del Trabajo: Regulava les relacions laborals i establia els principis del nacionalsindicalisme.
• 1945 - Fuero de los Españoles: Conjunt de deures i drets dels espanyols. La relació de drets no anava acompanyada de cap garantia de poder exercir-los.
• Llei del Referèndum Nacional: El cap d'Estat podia sotmetre a consulta popular les qüestions que considerés oportunes.
• 1947 - Llei de Successió: Establia Espanya com a regne i preveia la monarquia com a successora del franquisme.
• 1958 - Llei de Principios del Movimiento Nacional: Actualitzava els principis directius de l'Estat. Tots els funcionaris públics estaven obligats a jurar els Principios del Movimiento abans de prendre possessió.

Democràcia Orgànica

Per a la construcció d'un nou Estat, es va inspirar en l'Estat corporativista italià, que organitzava la participació popular a partir de tres unitats bàsiques: la família, el municipi i el sindicat. El sistema va ser anomenat democràcia orgànica, un nom amb el qual es pretenia donar legitimitat democràtica al franquisme, però evitant clarament la democràcia representativa.

• Llei Constitutiva de les Corts (1942): Creava les Corts com a òrgan legislador supeditat a la funció sancionadora del Caudillo.
• Llei d'Unitat Sindical (1940): Inspirada en el model corporatiu de la Itàlia feixista, integrava en un mateix sindicat empresaris i treballadors, organitzats per branques de producció.

Sindicats verticals: Depenien d'un secretari general amb rang de ministre.

Economia, Col·lectivitzacions i Fets de Maig

Una economia de guerra: col·lectivitzacions: A Catalunya, l'11 d'agost del 1936 es va crear el Consell d'Economia de Catalunya, que va dissenyar un pla socialista de reorganització de l'economia, i a l'octubre es va promulgar el Decret de Col·lectivitzacions, que legalitzava el procés col·lectivista que s'havia dut a terme fins aleshores.

Fets de Maig (1937): La primavera del 1937, un seguit de fracassos militars van tornar a revifar l'enfrontament entre les forces republicanes sobre la manera com s'havia d'encarar el procés revolucionari i la guerra. Un sector, format pels republicans, els comunistes i una part dels socialistes, era partidari de posar ordre a la rereguarda, organitzar un exèrcit potent, controlar les col·lectivitzacions i reforçar els vincles amb les classes mitjanes. Enfrontament d'alguns militants de la CNT i de tot el POUM amb els del PSUC, ERC i la UGT, que van donar suport a la Generalitat.

Francisco Franco i el Decret d'Unificació

Francisco Franco (1892-1975), inspirat en el model d'Estat feixista italià i alemany, de partit únic i sota el comandament d'un cap amb plens poders, l'abril del 1937, va donar a conèixer el Decret d'Unificació, que unia falangistes i carlins en un partit únic, Falange Española Tradicionalista y de las JONS, al qual s'integraren totes les altres forces polítiques que donaven suport a la insurrecció. El nou estat s'inspirava en el feixisme i defensava un model social basat en el conservadorisme i en la preeminència del catolicisme. Es va abolir la legislació republicana en matèria econòmica, social i laboral. També es va suprimir la llibertat religiosa i de premsa, així com els estatuts d'autonomia (abril 1938).

Església Catòlica: El 1937 va fer pública una pastoral col·lectiva dels bisbes per donar suport als insurrectes.

El general Domènec Batet, que havia reprimit la insurrecció de l'octubre del 1934 a Catalunya, va manifestar-se fidel a la legalitat republicana i va intentar detenir la insurrecció. Va ser jutjat per un consell de guerra i afusellat el 1937.

Catalans a Burgos i la Lluita per Madrid

Catalans de Burgos: La personalitat més significativa fou Francesc Cambó, que es va quedar a l'estranger, des d'on va aportar diners a la causa nacional i va muntar a París un important servei de propaganda franquista.

La lluita per Madrid (juliol 1936 - març 1937): Madrid, capital símbol de la República. El líder anarcosindicalista Buenaventura Durruti defensava la resistència de Madrid. Els insurrectes van iniciar dues maniobres d'encerclament per aïllar la capital i tallar les comunicacions amb València. La primera va ser la batalla del Jarama (febrer del 1937), en la qual els insurrectes van travessar el riu, però van ser detinguts pels republicans. La segona, la batalla de Guadalajara (març 1937), on les tropes italianes aliades de Franco van patir una derrota contundent per part del nou Exèrcit Popular de la República.

Ocupació del Nord i Arribada al Mediterrani

L'ocupació del nord (abril-octubre 1937): Els insurrectes, comandats pel general Mola, van atacar Biscaia els darrers dies de març. El 26 d'abril, la ciutat de Gernika va quedar arrasada (bombardeig).

L'arribada a la Mediterrània (novembre 1937 - juny 1938): El prestigiós general Vicente Rojo, el defensor de Madrid, va dirigir l'ofensiva. Franco va tornar a ocupar Terol i va aprofitar el desgast sofert per les tropes republicanes per iniciar la campanya d'Aragó (març 1938), que va comportar el desplaçament del front de guerra a Catalunya.

Ocupació de Catalunya i Fi de la Guerra

L'ocupació de Catalunya (juliol 1938 - febrer 1939): La Batalla de l'Ebre va ser un dels episodis militars més importants de la guerra. Va començar el dia 25 de juliol del 1938 amb un atac republicà que va travessar el riu Ebre entre Benifallet i Mequinensa i va conquerir diverses poblacions. El 16 de novembre del 1938 es va considerar acabada la batalla. El 23 de desembre comença l'ocupació de Catalunya. Tarragona cau el 15 de gener i Barcelona el 26.

La fi de la guerra (febrer-abril 1939): El febrer del 1939, l'únic territori a mans de la República era l'anomenada zona centre, que comprenia Madrid, la Manxa i la regió mediterrània des del nord de València fins a Almeria. A Madrid es va produir una insurrecció contra el govern republicà dirigida pel coronel Segismundo Casado, responsable de la defensa de la capital. Es va crear una Junta de Defensa amb la missió de negociar amb Franco una pau honorable basada en la generositat del Caudillo. El dia 28 de març, les tropes de Franco van entrar a Madrid.

Franquisme: Dictadura i Bases Polítiques

FRANQUISME: DICTADURA (1939-1959):

Bases polítiques: Coalició franquista: falangistes, carlins, monàrquics i organitzacions catòliques (ACNDP, Opus Dei).

Política franquista envers Catalunya: Una de les obsessions més grans de les noves autoritats era posar fi al "separatisme català". El dia 5 d'abril del 1938, l'exèrcit franquista va trepitjar terres lleidatanes i Franco signava un decret que abolia l'Estatut de Catalunya i posava fi a l'autogovern. Volia forjar la "Cataluña española". L'intent d'esborrar la identitat catalana va tenir un gran impacte en l'àmbit cultural, fins al punt que podem parlar de genocidi cultural: es van prohibir els símbols identitaris de Catalunya, es va procedir a una nova retolació dels carrers, es van eliminar els monuments públics i es va imposar el castellà.

Boicot Internacional i Guerra Freda

Els anys del boicot internacional (1945-1947): La fi de la Segona Guerra Mundial va obrir per al franquisme una etapa d'aïllament i de rebuig internacional. França va tancar la frontera amb Espanya. Les Nacions Unides van recomanar la retirada dels ambaixadors de Madrid (1946). La persistència del franquisme després de la guerra mundial va tenir un cost econòmic i polític enorme per a Espanya. Espanya no es va poder beneficiar del Pla Marshall, iniciat el juny del 1947, i va ser exclosa de la nova aliança defensiva occidental, l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN), constituïda l'abril del 1949.

Guerra Freda: A partir del 1947, la configuració de dos blocs antagònics (URSS i EUA) i l'inici de la Guerra Freda van canviar la situació. L'any 1947, els Estats Units es van negar a imposar noves sancions a Espanya i van pressionar perquè l'ONU no ratifiqués la condemna de l'any anterior. L'any 1950, una nova resolució revocava l'acord de retirada d'ambaixadors d'Espanya.

A més, un militar que tindria un paper cabdal en la continuïtat del règim, l'almirall Lluís Carrero Blanco, va ser nomenat subsecretari de Presidència. Espanya rebia material bèl·lic per modernitzar les forces armades i ajuda econòmica i tècnica. Els acords amb els Estats Units van servir per regularitzar les relacions diplomàtiques i comercials d'Espanya amb els països del bloc occidental.

Protestes Obreres, Racionament i Oposició

L'any 1956 i 1958 es van produir una onada de protestes obreres en algunes ciutats i els primers moviments de dissidència a la universitat.

Racionament i mercat negre: La reglamentació de l'economia autàrquica comportava el control del mercat per part de l'Estat. Hi va haver una manca d'abastament d'aliments i racionament dels productes de primera necessitat, que es distribuïen per mitjà d'una cartilla de racionament vigent fins al 1952. La taxació dels preus dels aliments per sota del seu valor va comportar que molts productors preferissin amagar la producció per vendre-la al mercat negre, que proporcionava guanys més elevats.

Josep Irla, president del Parlament de Catalunya, va assumir la presidència de la Generalitat a l'exili, però només va sobreviure dos anys. Franco va elegir Josep Tarradellas.

Evolució de l'Oposició

L'evolució de l'oposició al franquisme es divideix en tres etapes:

• 1a ETAPA (1939-1944): Es va caracteritzar per la difícil i arriscada reconstrucció de les organitzacions polítiques i sindicals. ERC va intentar reconstruir la seva estructura en la clandestinitat i es va crear a París, el 1940, el Front Nacional de Catalunya, format per joves nacionalistes procedents d'ERC i d'Estat Català, i el gener del 1945, el Moviment Socialista de Catalunya, integrat per POUM i PSUC. Partides de guerrillers (maquis) i invasió de la Vall d'Aran (octubre 1944).
• 2a ETAPA (1945-1947): Va comportar una notòria activitat, esperonada per la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial, que va crear unes condicions internacionals favorables a una hipotètica caiguda del règim franquista. Va provocar la creació de plataformes unitàries de l'oposició. L'any 1945 es forma a Catalunya l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques.
• 3a ETAPA (1948-1951): Va ser de desmoralització a causa de la consolidació de la dictadura.

El Ressorgiment de la Conflictivitat Social

A finals de la dècada del 1940, va començar a ressorgir a Espanya un tímid moviment de protestes populars, protagonitzat per les classes treballadores, contra la precarietat de les condicions de vida. Aquestes primeres actuacions obreres mostraven un clar rebuig a la dictadura. A partir del 1945, hi va haver conflictes laborals en els sectors tèxtil i metal·lúrgic. L'acció reivindicativa de més transcendència va ser la vaga de tramvies de Barcelona (1951), convocada a causa del deteriorament de la vida per l'augment dels preus. L'any 1957, un segon increment de preus va provocar una nova vaga de tramvies.

Entre el 1956 i 1957 es van desenvolupar les primeres revoltes d'estudiants a les universitats de Madrid i de Barcelona. Com a protesta de les detencions per la segona vaga, es crea una assemblea lliure i molts estudiants van ser sancionats (Fets del Paranimf).