Franquisme i Transició Democràtica a Espanya: Economia, Societat i Política (1939-1981)

Etapes Econòmiques del Franquisme (1939-1975)

• Autarquia (1939-1953): Economia tancada, proteccionisme, racionament, aïllament econòmic i manca d'inversions.
• Desenvolupament Econòmic (1953-1960): Entrada a l'ONU i Pacte amb els EUA impulsen l'economia. Creixement industrial i agricultura mecanitzada.
• Cicle Expansiu (1960-1973): Creixement del turisme i la indústria. Modernització de les infraestructures i l'agricultura.
• Crisi (1973-1975): Crisi energètica i atur. Recessió i tensions socials.
• A les Balears: Creixement del turisme, fonamental econòmicament.

Política Econòmica Franquista: L'Autarquia

L'autarquia (anys 40) buscava l'autosuficiència econòmica mitjançant l'aïllament exterior i una forta intervenció estatal. Es reglamentà el comerç, es crearen monopolis estatals com l'INI i es fomentà la indústria estratègica. El balanç fou un profund estancament econòmic, descens de producció i consum, baix nivell de vida, i la distorsió del mercat amb l'estraperlo.

Canvis Socials a Espanya durant els Anys 60

Els anys seixanta veieren un gran augment de la població urbana a causa de l'èxode rural cap a les grans ciutats. Augmentaren les classes mitjanes i assalariats. S'estructurà una oposició clandestina, com Comissions Obreres. Creixé l'escolarització i disminuí l'analfabetisme. L'obertura cultural (turisme, TV) canvià mentalitats, impulsant una nova societat de consum.

El Pla d'Estabilització de 1959

El Pla d'Estabilització de 1959 posà fi a l'autarquia i orientà l'economia cap al lliure mercat. Consistí en:

• Estabilitzar l'economia: Control de la inflació i del dèficit públic.
• Liberalització interior: Eliminar l'intervencionisme i la fixació de preus.
• Liberalització exterior: Obertura de comerç i capital, devaluació de la pesseta de gairebé el 50%.

Conseqüències principals: millora econòmica, augment d'exportacions, control de la inflació i modernització de l'economia.

Moviments Migratoris a Espanya (Anys 60)

Els principals moviments foren l'èxode rural cap a les zones urbanes i industrials i l'emigració internacional cap a Europa i Amèrica Llatina. També s'inicià immigració des d'altres països cap a Espanya. A les Illes Balears, el boom turístic generà gran demanda laboral, atraient migració interna des d'altres regions i immigració internacional pel turisme i la construcció, contribuint a la diversitat.

Fases de l'Oposició al Franquisme

La primera oposició fou limitada per la repressió, amb grups com l'Aliança Nacional i els maquis. A partir dels anys 50-60, l'oposició es reestructurà mitjançant protestes obreres (Comissions Obreres), agitació universitària, i l'oposició d'un sector de l'Església. L'oposició política estigué liderada pel PCE. També emergiren partits nacionalistes, grups d'extrema esquerra, i organitzacions armades.

La Transició Democràtica: Context i Problemes

La Transició democràtica fou el pas pacífic de la dictadura franquista a un règim democràtic (monarquia constitucional) a partir de la mort de Franco (1975). El Rei Joan Carles I apostà per la reforma. Els problemes principals foren la crisi econòmica, les accions terroristes (ETA, FRAP, GRAPO), els intents colpistes de l'extrema dreta (com l'assassinat d'advocats d'Atocha), i l'intent de cop d'Estat del 23F de 1981.

El Règim Franquista: Concepte i Suports

El règim franquista, establert després de la Guerra Civil, es va caracteritzar principalment com una dictadura autoritària amb un Estat unitari i centralista. Aquesta estructura suprimí els estatuts d'autonomia i marginà les cultures regionals, concentrant el poder absolut en Franco com a Caudillo i controlant les administracions locals mitjançant governadors. Malgrat la seva naturalesa dictatorial, el règim intentà dotar-se d'una aparença de legalitat amb les anomenades Lleis Fonamentals, que regulaven aspectes com les relacions laborals, les Corts (sense funció legislativa real), els drets teòrics dels ciutadans o la successió. L'eix del règim fou un aparell repressiu constant i brutal, que incloïa camps de concentració, presons massificades, consells de guerra sumaris sense garanties, execucions per pena de mort i cossos policials com la Brigada Político-Social, coneguda per l'ús de la tortura. Lleis com la de Represión de Masonería y Comunismo o la de Represión de Bandidaje y Terrorismo penalitzaven l'oposició. Tot i els intents de modernitzar la seva imatge als anys 60 amb propaganda, l'estructura repressiva es mantingué intacta.

Pilars del Règim Franquista

Els pilars que sustentaven el règim eren fonamentalment tres:

• L'Exèrcit: Principal instrument de repressió i garantia de l'ordre intern, amb una notable participació política dels seus membres.
• Falange Española Tradicionalista y de las JONS: El partit únic, responsable del control de la propaganda, l'adoctrinament a través del Frente de Juventudes i la Sección Femenina, i el control obrer mitjançant el Sindicat Vertical.
• L'Església Catòlica: Proporcionava la legitimitat ideològica mitjançant el nacionalcatolicisme, controlava l'educació i la moral, i rebia un gran suport estatal. El Concordat amb el Vaticà de 1953 reafirmà aquesta posició.

Les "Famílies" Polítiques del Franquisme

Internament, el règim no era monolític sinó que estava format per diferents grups de poder o "famílies":

• Militars: Constituïen la base, controlant ministeris clau i l'aparell repressiu en la postguerra.
• Monàrquics: Partidaris de la restauració borbònica, guanyaren influència des dels anys 50.
• Falangistes: Mantenien el control de la ideologia i les organitzacions de masses, malgrat perdre pes polític després de 1945.
• Carlins: Tingueren una participació minoritària.
• Església: Més enllà de la seva legitimitat, veié com membres de l'Opus Dei dirigien l'economia des dels anys 50.
• Tecnòcrates: Sovint vinculats a l'Opus Dei, entraren al govern a partir dels 50 per impulsar reformes econòmiques i modernitzar el país.

Actituds Socials davant el Franquisme

Les actituds socials davant el franquisme no foren uniformes. Una minoria proporcionà un suport actiu, especialment les classes altes beneficiades per l'economia d'autarquia i els petits propietaris agrícoles conservadors. Les classes mitjanes adoptaren majoritàriament una passivitat, amb un rebuig discret però temoroses de la violència, acabant per acceptar el règim per l'estabilitat que oferí als anys 60. Les classes populars, grans perdedores de la guerra, sentiren un ampli rebuig, però foren silenciades per una vigilància i repressió constants. Només una minoria va mantenir una resistència clandestina activa.

Evolució Econòmica Franquista (1939-1959)

Característiques del Règim

El règim franquista, instaurat després de la Guerra Civil, es definí com una dictadura autoritària i un Estat unitari i centralista, que abolia els estatuts d'autonomia i marginava les cultures regionals. El poder es concentrava de manera absoluta en la figura de Franco com a Caudillo, i l'administració local es controlava mitjançant governadors. Per intentar aparentar una legalitat, el règim va promulgar les anomenades Lleis Fonamentals, com el Fuero del Trabajo, la Ley Constitutiva de las Cortes (que creava un parlament sense funció legislativa real) o el Fuero de los Españoles, les quals estaven subordinades als interessos de la dictadura. No obstant, el règim es basava en un aparell repressiu constant i brutal, amb camps de concentració, presons massificades, consells de guerra ràpids i sense garanties, i execucions per pena de mort. Lleis com la Ley de Represión de Masonería y Comunismo o la Ley de Represión de Bandidaje y Terrorismo penalitzaven l'oposició, i cossos policials com la Brigada Político-Social actuaven amb xarxes d'informadors i tortura.

Pilars Fonamentals del Règim

Els pilars fonamentals que sustentaren el règim des del seu inici foren:

• L'Exèrcit: Principal instrument de repressió i garant de l'ordre intern, amb alta participació política dels militars.
• Falange Española Tradicionalista y de las JONS: Convertit en partit únic, responsable del control de la propaganda, l'adoctrinament de joves (Frente de Juventudes) i dones (Sección Femenina), i el control obrer mitjançant el Sindicat Vertical.
• L'Església Catòlica: Proporcionà la legitimitat ideològica a través del nacionalcatolicisme, controlava l'educació i la moral, i gaudia de finançament estatal i privilegis.

L'Autarquia i la Postguerra (1939-1940s)

L'evolució econòmica durant la postguerra immediata (1939-finals dels 40) es caracteritzà per l'autarquia, una opció d'autosuficiència forçada per l'aïllament internacional. Aquesta economia de guerra implicava un fort intervencionisme estatal, regulació estricta del comerç exterior, control de la producció agrícola i racionament mitjançant cartilles. L'autarquia fou un fracàs que va portar a l'escassetat generalitzada, la fam, i el sorgiment d'un mercat negre on pagesos, propietaris i industrials s'enriquien il·legalment. Les condicions de vida i treball es deterioraren, amb salaris baixos, inflació, reaparició de malalties i infrahabitatge. Es produí una repressió econòmica als vençuts, amb la devolució de terres als grans propietaris i l'entrega de fàbriques a empresaris afins al règim, concentrant la riquesa.

L'Autarquia i la Postguerra (Repetició)

L'evolució econòmica durant la postguerra immediata (1939-finals dels 40) es caracteritzà per l'autarquia, una opció d'autosuficiència forçada per l'aïllament internacional. Aquesta economia de guerra implicava un fort intervencionisme estatal, regulació estricta del comerç exterior, control de la producció agrícola i racionament mitjançant cartilles. L'autarquia fou un fracàs que va portar a l'escassetat generalitzada, la fam, i el sorgiment d'un mercat negre on pagesos, propietaris i industrials s'enriquien il·legalment. Les condicions de vida i treball es deterioraren, amb salaris baixos, inflació, reaparició de malalties i infrahabitatge. Es produí una repressió econòmica als vençuts, amb la devolució de terres als grans propietaris i l'entrega de fàbriques a empresaris afins al règim, concentrant la riquesa.

Evolució Econòmica Franquista (1959-1973)

Característiques del Règim

El règim franquista, establert després de la Guerra Civil, es va caracteritzar per ser una dictadura autoritària i un Estat unitari i centralista. Aquesta estructura implicava l'abolició dels estatuts d'autonomia i la marginació de les cultures regionals. El poder es concentrava absolutament en la figura de Franco com a Caudillo, mentre que l'administració local es controlava a través de governadors. Per tal d'oferir una aparença de legalitat, es van promulgar les Lleis Fonamentals, com el Fuero del Trabajo o la Ley Constitutiva de las Cortes. Tot i això, el règim es basava en un aparell repressiu constant i brutal, amb camps de concentració, presons massificades, consells de guerra ràpids i execucions per pena de mort. Lleis com la Ley de Represión de Masonería y Comunismo o la Ley de Represión de Bandidaje y Terrorismo penalitzaven l'oposició, i cossos policials com la Brigada Político-Social actuaven amb xarxes d'informadors i tortura. Els pilars principals del règim eren l'Exèrcit, principal instrument de repressió i ordre intern, Falange Española Tradicionalista y de las JONS, partit únic responsable de la propaganda i el control obrer, i l'Església Catòlica, que aportava legitimació ideològica i controlava l'educació i la moral a través del nacionalcatolicisme.

El Desenvolupisme i el Pla d'Estabilització (1959)

L'evolució econòmica durant el període del «desenvolupisme» (1959-1973) va començar amb el Pla d'Estabilització (1959). Aquest pla, impulsat pels tecnòcrates del nou govern, tenia com a objectiu estabilitzar l'economia, reduir la inflació i posar fi a l'autarquia. Les mesures clau incloïen l'elevació dels tipus d'interès, la limitació dels crèdits, la congelació salarial, i la liberalització del mercat interior i exterior, facilitant importacions i atraient capitals externs.

Plans de Desenvolupament i Creixement Econòmic (1964-1975)

Després del Pla d'Estabilització, es van implementar els Plans de Desenvolupament (1964-1975). Aquests plans, dirigits per López Rodó, preveien inversions públiques en infraestructures (carreteres, preses) i indústries bàsiques, així com la creació de pols de desenvolupament per reduir desequilibris regionals. La indústria va ser el motor del creixement, impulsada per la inversió, els crèdits, la concentració bancària i un boom de la construcció. El creixement es basava en la millora de la productivitat, la importació de tecnologia i matèries primeres, la inversió estrangera directa i l'ús de mà d'obra barata. L'agricultura tradicional va entrar en crisi per la baixa productivitat, provocant un èxode rural cap a l'estranger o zones industrials i una modernització agrícola amb mecanització i fertilitzants. La població va créixer significativament, amb un augment de la població activa concentrada en la indústria i el sector terciari. El turisme massiu va experimentar un boom, esdevenint una font d'ingressos crucial, tot i generar massificació i dependència. Tot i el creixement, l'economia presentava febleses estructurals, com la dependència de l'exterior i un sistema impositiu injust.

Modernització Política i Crisi Interna (1959-1973)

Políticament, el règim va intentar modernitzar la seva imatge associant-la al progrés econòmic. No obstant això, l'estructura repressiva es va mantenir, amb el Tribunal d'Ordre Públic i els consells de guerra encara actius. Es van introduir reformes limitades, com la Llei de Premsa de 1966 que eliminava la censura prèvia amb sancions, o la Llei Orgànica de l'Estat de 1967 que separava càrrecs sense canviar l'estructura autoritària. Franco va designar Joan Carles com a successor. Internament, el règim va patir tensions entre corrents polítics (conservadors, oberturistes, tecnòcrates). L'escàndol Matesa (1969) va provocar una purga i l'ascens de Carrero Blanco. L'assassinat de Carrero Blanco per ETA el 1973 va ser un cop significatiu que va deixar el govern vulnerable, obrint la distància entre immobilistes i oberturistes i marcant l'inici de l'agonia del règim.

Crisi Final del Franquisme (1973-1975)

Característiques del Règim

El règim franquista, establert després de la Guerra Civil Espanyola, es va definir com una dictadura autoritària amb un Estat unitari i centralista. Aquesta estructura implicava l'abolició dels estatuts d'autonomia i la marginació de les cultures regionals. El poder residia de manera absoluta en la figura de Franco com a Caudillo, controlant l'administració local a través de governadors. Per donar una aparença de legalitat, el règim es va dotar de les Lleis Fonamentals, com el Fuero del Trabajo o la Ley Constitutiva de las Cortes, que regulaven aspectes laborals o un parlament sense poder real. No obstant això, la base del règim era un aparell repressiu constant i brutal, amb camps de concentració, presons massificades, consells de guerra ràpids i execucions. Lleis com la Ley de Represión de Masonería y Comunismo o la Ley de Represión de Bandidaje y Terrorismo penalitzaven l'oposició amb presó o pena de mort. Cossos policials com la Brigada Político-Social actuaven amb xarxes d'informadors i tortura contra els dissidents. Els pilars principals del règim eren l'Exèrcit, que garantia l'ordre intern i la repressió, Falange Española Tradicionalista y de las JONS, responsable de la propaganda i el control social i sindical, i l'Església Catòlica, que aportava legitimació ideològica a través del nacionalcatolicisme i controlava l'educació i la moral.

El Tardofranquisme: Agonia i Tensions (1973-1975)

L'etapa final del règim, coneguda com a tardofranquisme (1973-1975), va estar marcada per la seva agonia i el creixement de les tensions internes i externes. Després de ser nomenat president del govern el juny de 1973, Carrero Blanco va intentar assegurar la continuïtat immobilista del règim, aplicant una política de censura i repressió per evitar qualsevol intent oberturista. No obstant això, la seva mort en un atemptat d'ETA el 20 de desembre de 1973 va deixar el govern molt vulnerable i va accentuar la distància entre els sectors més radicals ("búnker") i els oberturistes dins del franquisme.

L'Esperit del 12 de Febrer i el Fracàs de les Reformes

El successor de Carrero Blanco, Carlos Arias Navarro, va intentar un projecte de reformes limitat, conegut com l'"Esperit del 12 de febrer". Aquest intent buscava modernitzar la imatge del règim amb un reconeixement limitat de drets i llibertats, però sense una ruptura real amb el passat. El seu projecte, però, va fracassar. Fou rebutjat tant pels immobilistes, que el consideraven massa progressista, com per l'oposició antifranquista, que el veia insuficient i exigia una ruptura democràtica a través de la mobilització social. Aquesta mobilització, impulsada per l'oposició (com la Junta i la Plataforma de Coordinació Democràtica), va ser reprimida pel govern, fet que contradeia el seu discurs reformista i perjudicava la imatge de la monarquia de Joan Carles I, que cercava legitimitat.

Radicalització, Unitat Opositora i Crisi del Sàhara

La crisi final es va agreujar amb la radicalització social (vagues, protestes veïnals i universitàries) i l'increment de la violència política per part de grups com ETA, FRAP i GRAPO. El règim va respondre amb una repressió brutal, incloent afusellaments, que van desprestigiar encara més la dictadura. Paral·lelament, l'oposició va aconseguir una major unitat, fusionant la Junta Democràtica (amb el PCE i esquerres) i la Plataforma de Convergència (amb el PSOE, UGT i PNB) en la "Platajunta" el 1976. Aquesta plataforma exigia un govern provisional democràtic, amnistia política i eleccions lliures. Un altre element de crisi externa va ser el conflicte del Sàhara Occidental. Després d'acords amb l'ONU per a un referèndum, la Marxa Verda marroquina el 1975 va aprofitar la debilitat del règim, portant a l'Acord de Madrid on Espanya va cedir l'administració del territori al Marroc i Mauritània. Finalment, en un context d'agonia del règim, crisi pel Sàhara i aïllament polític, Franco va morir el 20 de novembre de 1975, posant fi a la dictadura i obrint el camí a la Transició.

Informe de la Prefectura de Falange a Balears (1941)

L'Informe de la prefectura provincial de Falange de les Illes Balears de l'agost de 1941 és un document intern de caràcter polític i social, redactat des del partit únic del règim franquista. Tot i alinear-se amb el discurs oficial, l'autor denuncia una forta desigualtat econòmica i manca d'aliments. El text s'insereix en el context de la postguerra, marcat per la repressió, el racionament, el mercat negre i la crisi alimentària, agreujada per la Segona Guerra Mundial i l'aïllament internacional del règim.

Contradiccions entre Propaganda i Realitat Social

El fragment expressa una clara preocupació per la contradicció entre la propaganda oficial i la realitat. Mentre el règim proclamava consignes optimistes, només les classes altes podien accedir a béns com pastissos o galetes, inaccessibles per a la majoria. El to crític sorprèn per venir d'una institució franquista, i posa en evidència les contradiccions socials del sistema.

Mercat Negre i Desigualtat: Una Advertència Interna

També es mostra l'existència d'un mercat paral·lel i un sistema de privilegis que beneficiava una minoria, mentre la major part de la població quedava exclosa. L'informe qualifica la situació d'“injusta” i alerta del risc de malestar social. Aquesta denúncia implícita pot llegir-se com una advertència interna dins l'estructura del règim.

Impacte a les Illes Balears: Societat Desigual

Pel que fa a les Illes Balears, l'informe reflecteix una societat desigual, fortament controlada per la Falange, on la victòria militar no es tradueix en benestar. L'aïllament i la dependència del comerç exterior agreugen la crisi. En definitiva, el text evidencia les contradiccions internes del franquisme, mostrant el desencaix entre la seva ideologia i la dura realitat social.

El Fuero de los Españoles (1945)

Drets sense Garanties Reals

El Fuero de los Españoles, promulgat el 1945, és una de les “Lleis Fonamentals del Regne” amb què el règim franquista intentava construir un marc legal propi davant l'absència d'una constitució democràtica. Signat per Franco com a “Caudillo”, aquest text jurídic s'adreça a tota la població espanyola i s'emmarca en un context de postguerra i de Segona Guerra Mundial, en què el règim buscava guanyar legitimitat aparent davant la comunitat internacional, tot proclamant drets que, en realitat, estaven buits de garanties reals.

El preàmbul presenta el Fuero com una carta de drets i deures, tot i que elaborada per unes Corts no democràtiques i sota control absolut del règim. Malgrat el llenguatge que recorda una constitució, el text no suposa cap avenç cap a un sistema liberal, sinó que reforça el lideratge de Franco i el poder centralitzat de l'Estat. És, en essència, un instrument de legitimació ideològica del franquisme.

Essència Autoritària i Limitació de Llibertats

L'article 2 resumeix l'essència autoritària del règim: servei a la Pàtria, lleialtat al Jefe de l'Estat i obediència a les lleis. D'altra banda, l'article 12 limita la llibertat d'expressió només al que no contradigui els “principios fundamentales del Estado”, anul·lant-ne l'exercici real. L'article 33 segueix aquesta línia, subordinant qualsevol dret a conceptes vagues com la “unitat espiritual”, que permetien reprimir qualsevol dissidència.

Eina Propagandística i Repressió

Tot i proclamar drets, el text no reconeix llibertats polítiques, partits ni sindicats lliures, ni cap autonomia territorial. Així, el Fuero actua com una eina propagandística per projectar una falsa imatge d'ordre i estabilitat, mentre es mantenia una dictadura basada en el control ideològic, la censura i la repressió.

Impacte a les Illes Balears

A les Illes Balears, el Fuero va reforçar l'oficialitat única del castellà i va eliminar qualsevol expressió d'identitat cultural pròpia. La vida política fora dels canals oficials era inexistent, i qualsevol forma de dissidència era perseguida. En definitiva, aquest text reflecteix com el franquisme va vestir amb aparença legal el seu autoritarisme, subordinant totes les llibertats a la seva ideologia totalitària.

La Resolució de l'ONU contra el Franquisme (1946)

La Resolució de l'Assemblea General de l'ONU del 12 de desembre de 1946 és un document polític i diplomàtic que condemna formalment el règim franquista, considerant-lo feixista i antidemocràtic. S'adreça als estats membres i recomana excloure Espanya de l'ONU i retirar-hi els ambaixadors. El text s'inscriu en un context de postguerra mundial, en què es busca establir un nou ordre basat en la democràcia i els drets humans.

Origen Feixista i Col·laboració amb l'Eix

La resolució arriba en un moment en què el franquisme és vist com una anomalia respecte als principis fundacionals de l'ONU, per la seva vinculació amb els règims de Hitler i Mussolini. L'argument central és que el franquisme té un origen feixista i va col·laborar amb les potències de l'Eix. Es tracta, per tant, d'una condemna política i moral que denuncia la manca de llibertats i la no representativitat del règim.

Conseqüències de l'Aïllament Internacional

La resolució recomana la ruptura de relacions diplomàtiques com a forma de pressió. Tot i no ser jurídicament vinculant, va tenir conseqüències importants: molts estats van trencar relacions amb Espanya, que quedà aïllada dels organismes internacionals. El règim, però, aprofità aquest aïllament per reforçar el seu discurs propagandístic i l'autarquia econòmica, presentant-se com a víctima d'una conspiració exterior.

Impacte a Balears i Reorientació Política

A les Illes Balears, aquesta situació es traduí en més propaganda i adoctrinament ideològic. Les autoritats illenques van difondre el discurs oficial que presentava la resolució com un atac injust, mentre la població patia les conseqüències de l'aïllament i la repressió. En definitiva, la resolució de l'ONU va representar un rebuig clar del règim franquista i va marcar un període d'aïllament internacional que influí en la política espanyola fins a la reorientació en el context de la Guerra Freda.

Informe Econòmic de Balears (1961)

Turisme i Obertura Econòmica

L'Informe general sobre la situació econòmica de Balears de 1961, procedent de la Cambra de Comerç de Mallorca i Eivissa, és un document econòmic-administratiu que analitza l'evolució econòmica de les Illes en el marc del Pla d'Estabilització de 1959. Adreçat als agents econòmics i les autoritats institucionals, el text es situa en un moment de canvi durant el franquisme tardà, caracteritzat per l'obertura econòmica i l'inici del turisme de masses com a motor del creixement.

L'informe constata la recuperació econòmica després de la crisi inicial del Pla d'Estabilització, el qual va marcar el final de l'autarquia i l'intervencionisme econòmic de postguerra, obrint les portes al comerç lliure, la devaluació de la moneda i la integració en els mercats internacionals. El text destaca el paper essencial de les Illes Balears en aquest procés, amb Palma de Mallorca com a epicentre del creixement econòmic, impulsat per la liberalització del comerç i la creixent importància del turisme i l'exportació.

Creixement de Palma i Internacionalització

L'informe subratlla el caràcter específic de l'economia balear, molt condicionada per la geografia de les illes i pel desenvolupament del sector terciari. El turisme es presenta com un factor clau, no només per la quantitat de visitants, sinó per la generació de relacions comercials i l'impuls a sectors com la construcció, l'hostaleria i el comerç. L'exportació, afavorida pel canvi de moneda i per la tasca de la Delegació Regional de Comerç, també es destaca com un element fonamental en el procés d'internacionalització de l'economia balear.

Es fa especial èmfasi en el creixement econòmic de Palma, que emergeix com una de les ciutats espanyoles amb més dinamisme, amb indicadors com l'augment del nombre de vehicles, el trànsit aeri i l'expansió de serveis com els televisors i frigorífics. Això confirma la consolidació de Palma com a capital turística i econòmica de l'arxipèlag. El turisme es converteix en la base del nou model de creixement balear, que passa a ser un dels motors del desenvolupament econòmic espanyol durant els anys 60.

Canvi de Paradigma i Reptes Futurs

L'informe també reflecteix el canvi de paradigma econòmic del franquisme: de l'autarquia a l'obertura als mercats internacionals. Tot i les oportunitats creades per aquest nou model, l'informe ja anticipa les conseqüències negatives del creixement accelerat, com la urbanització intensiva, la transformació del paisatge i la dependència del turisme, elements que marcarien el futur de l'economia de les Illes Balears.

Manifest de la Junta Democràtica (1974)

Ruptura amb el Franquisme i Projecte Democràtic

El Manifest de la Junta Democràtica, publicat el 29 de juliol de 1974, és un text polític i programàtic clau per entendre el procés de transició a la democràcia a Espanya. Impulsat pel Partit Comunista i altres sectors de l'oposició, recull les reivindicacions bàsiques per a una ruptura amb el franquisme i la construcció d'un sistema democràtic.

El context és de descomposició del règim franquista, amb Franco greument malalt i una creixent pressió social i internacional per democratitzar el país. El document s'adreça al poble espanyol i proposa dotze punts que defineixen el projecte democràtic: el primer, la substitució del règim per un govern provisional que garanteixi la ciutadania plena per a totes les persones majors de divuit anys i que reconegui drets i llibertats fonamentals.

Reivindicacions Clau: Amnistia i Llibertats

Altres punts destacats inclouen l'amnistia total per als presos i exiliats polítics i sindicals, la legalització de tots els partits —inclòs el comunista—, la llibertat sindical i el desmantellament del Sindicat Vertical. També es reivindiquen drets bàsics com la vaga, la reunió, la manifestació i la llibertat de premsa, així com la democratització dels mitjans públics com la televisió.

Pluralitat Nacional i Integració Europea

El manifest exigeix també la independència judicial, un paper limitat de l'exèrcit, la separació entre Església i Estat i el reconeixement de la pluralitat nacional d'Espanya, amb mencions específiques a Catalunya, el País Basc i Galícia. Finalment, proposa una consulta popular sobre la forma de l'Estat i la integració d'Espanya a les Comunitats Europees, com a símbol de ruptura amb l'aïllament del franquisme.

Impacte del Manifest i Repercussió a Balears

Aquest document fou fonamental per articular una oposició unitària contra la dictadura i establí un marc comú de reivindicacions que influí directament en el procés de transició democràtica. Tot i no ser l'única plataforma existent, tingué un gran impacte. A les Illes Balears, la seva difusió ajudà a reactivar el moviment antifranquista i a reclamar el reconeixement de la identitat pròpia.

Llegat del Manifest: Cap a la Constitució de 1978

En conclusió, el Manifest de la Junta Democràtica representa una fita essencial del final del franquisme. Avança els valors que es recollirien a la Constitució de 1978 i mostra com la societat civil començà a organitzar-se per impulsar el canvi polític cap a una democràcia plural i participativa.